Deixem que surti tot a raig, a la merda “el Rebaño” !

Fa tant temps que no escric… I no per falta de ganes sinó per falta d’ inspiració, l’ anar de cul no ajuda a poder reflexionar, sospesar i transmetre els sentiments en un full en blanc…. Els meus fills creixen i tot i que no deixo de ser mare, cada vegada tinc més espai per fer més coses, a més de dedicar-me a consciència a ells, i per tant l’ estrès laboral ocupa gran part d’aquest “temps lliure”…Torno al “rebaño”, torno al sistema, quin remei.

Últimament també estic menys emprenyada, amb la conseqüent falta de posts incendiaris, no perquè cregui que les coses estan canviant (encara que per sort a pas de tortuga ho estan fent), simplement és que em miro les coses d’ una altra manera, des d’ un altre prisma, i això em passa, bàsicament, perquè ja no estic tenint segons quines vivències en primera persona. No tinc ningú aconsellant-me barbaritats pels meus bebès perquè ja no tinc bebés. Tampoc tinc ningú aconsellant-me barbaritats en els meus embarassos, parts o postparts perquè ja he passat aquestes etapes, “m’ he fet gran” i no viure-ho en les pròpies carns m’ ha portat a un altre prisma, ara estic més observadora, acompanyo, deixo algun silenci viu perquè penso que és el que he de fer.

L’ Aúpali m’està donant molt en aquest sentit. Compartir un grup de mares és una de les millors coses que em passa cada setmana, perquè tot i que es pensen que les acullo, no deixen d’ acollir-me elles a mi, i m’ensenyen cada dia tant…

Avui les mirava i les escoltava i he pensat: Hòstia! és que realment estem fetes per ser qui vulguem ser, perquè som potentíssimes, però ens posem tants pals a les rodes…

Recordo perfectament una Jornada de DonaLlum dedicada a la violència obstètrica , on la Serena Brigidi deia en la seva ponència que tot començava en l’ educació, que si volíem canviar les coses, ens havíem de dirigir als nens i nenes, anar a l’ arrel de tot plegat i transformar la mirada. No la d’ ells i elles, sinó la nostra mirada cap a tots els nens i nenes, i penso que tenia tota la raó del món.

Fins ara, quan sentia o llegia que la maternitat és un procés de transformació m’ hi veia reflectida al 100%, però avui quan mirava i escoltava a les mares del grup m’ adonava que realment no es tracta d’ una transformació, perquè la transformació és el que hem estat visquent fins a ser mares i és quan som mares que tornem a l’ inici de tot plegat i ens reafirmem com les persones que érem abans de viure com adultes. Parlo a nivell instintiu, òbviament viure ens farceix d’ experiències, no vull semblar una ignorant.

M’ explico, Sovint, mentre escolto com parlem del que sentim en vers la maternitat, veig perfectament un instint que sortiria a raig, però en comptes d’ obrir-nos, parlem amb la boca petita, esperant l’ aprovació del “qui sap” , si allò que pensem que volem fer no surt als manuals, i amb manuals em refereixo al que diu el pediatre envers la criança, el que diu la sogra, el cosí que té 4 fills, les nostres pròpies mares o jo mateixa en el grup.

Tot fa mal, passes per davant de l’ aparador del Prenatal i el primer que veus són Ganduletes amb 6 velocitats “Que mecen como si fueran los brazos de mamá”. Mires series de Tv3 o qualsevol altre porqueria de cadena i tot el que surt referent als parts o a les embarassades fa plorar de pena, A les 12 setmanes d’ embaràs quasi ja et fan signar el consentiment de la peridural, vas al pediatra i en comptes de preguntar-te com dorm el teu bebè et pregunta on dorm (per sort no tots), els hospitals empaperats amb publicitat de Nidina i en una gran majoria un cop parim, no passen tres hores que et porten una mugronera amb un missatge ocult que diu “tu soleta no podràs”, i és clar, si sents que vols agafar el teu fill amb braços et preguntes si serà el correcte, si estaràs fent bé.

Quantes vegades m’ han preguntat si passa res per agafar-los, per donar-los el pit a demanda o per portar-los més de 10 minuts en un portabebés.

I perquè coi en comptes de preguntar-nos si és correcte ens preguntem: “Què vull fer” “Com em fa sentir fer això o això altra” ? Qui diu que és correcte o no és correcte, el “rebaño”? A la merda el rebaño!!!

Som capaces de liderar l’ empresa més prestigiosa, d’ estar al capdavant de la política, de ser científiques de premi, de ser esportistes d’ èlit, de ser dones emprenedores. Som capaces d’ analitzar, de planificar, de pivotar sigui quina sigui la situació. Som capaces de tot, de fer el que vulguem fer i passar per damunt de les dificultats més grans amb un somriure d’ orella a orella i rendir com ningú ho fa, però de cop, arribem a ser mares, i tot ens fa tremolar, ens fan un comentari fora de lloc i ens anem fent petitetes, des de la primera visita prenatal, fins el dia del part fins a la criança dels nostres fills…. I perquè? Doncs penso que per dos coses, una per la poca consciència corporal que tenim, per la poca autoestima, perquè el plaer ens porta a la culpa, perquè estem carregades d’ estereotips i de complexes que ens afinquen a un candau gegant fins a tal punt de pensar que el nostre cos és propietat de qui sap qui, i per l’ altre, perquè ara no es tracta només de nosaltres, ara es tracta dels nostres fills també i ens sentim immensament perdudes quan la maternitat ens obliga a trencar  amb la inèrcia, a parar i a buscar dins de nosaltres , i sobretot perquè quan parem i trobem l’ essència del nostre jo autèntic, ens espantem ja que sovint, res a veure té amb el que ens pensàvem que érem.

Fins ara, una gran part de la població a mida que hem anat creixent ens hem anat amotllant al grup: el que anava massa ràpid havia de baixar el ritme i el que anava massa lent havia d’ esforçar-se per agafar els demés. Ja des de l’escola, passant per l’adolescència, joventut… per no entrar ja en temes de gènere perquè aleshores si que em poso en plan incendiaria i em cago en tot, però no hi entro. Mmm Fins ara fèiem moltíssimes coses per inèrcia, per herència, tan homes com dones, no m’ entengueu malament.

La meva mare, i estic segura que moltes de les vostres mares també actuen amb vosaltres de manera similar,  sempre em “diu” que tot ho faig al revés:

“El pediatre em deia que no se m’ acudís posar-vos al meu llit”

“Tu dormies tota la nit”

“Jo vaig parir amb pentotal i no us va passar res”

”La meva llet era dolenta” Etc. Etc. Etc.…

Per ella faig moltíssimes coses malament. Al principi jo m’ enfadava molt, moltíssim, i després vaig passar a dir-li que eren ordres del pediatre perquè em deixés de criticar, i quan em va dir que l’ error era el pediatre que m’ havia buscat, simplement vaig parar , vaig reflexionar i vaig entendre, que el més probable és que el missatge que li arribava a la meva mare és el que rebia jo:

“Ho estàs fent tot malament”

A cada passa que feia amb els meus fills ma mare em dia: “doncs jo ho vaig fer així i mira què bé que heu crescut”. És aleshores que em vaig adonar que sent tant convincent amb el que jo faig, percep que li estic dient que ella ho va fer fatal i res més lluny de la realitat: Mama, gracies per criar-me tant bé, però jo ho faig i faré diferent. Punt. No re busquem més.

A la merda els judicis home!!!!!

La qüestió, és que vivim en una societat que va amb un ritme taaaaan trepidant que costa molt aturar-se i la maternitat t’ obliga a fer-ho i a més amb dues cares ben diferents, la de la dolçor i felicitat absoluta mesclada amb les ombres i fantasmes del postpart.

Mirem els nostres fills i necessitem tornar a qui érem per saber que el que fem és el que volem fer, perquè només així podrem trobar la seguretat i la felicitat per a ells i a l’ hora per nosaltres, és per això que crec que tantes dones amb la maternitat canviem de vida, de professió, d’ amics, de gustos, d’ aficions, etc… Perquè parem i valorem d’ una altra manera, parem i valorem des del cor i l’ instint tal i com ho faríem si no haguéssim tingut tanta pressió, si no haguéssim crescut en una societat 100% patriarcal on un mana i els demés obeïm, on un fals feminisme ha embrutat de manera exagerada el que som i el que fem. (això no vol dir que totes haguem de fer un gir per descobrir-ho eh, em refereixo a que moltes dones per sort han trobat el seu camí a la primera)

Les mares que venen al grup, al principi se senten insegures, no saben si donar el pit a demanda és una cagada, o si deixar la criatura al bressol també ho és, algunes em pregunten si poden assistir al grup encara que donin biberó, altres si poden venir amb el cotxet:

Ei noies!!!!! Podem fer el que vulguem!!! I fem-ho amb alegria i des de dins ¡ Ja és hora que aixequem el cap i obrim el pit! I si a algun lloc us refusen o us sentiu jutjades el problema els dels altres, tinguem-ho clar!

Només falta que ens ho creguem, que perdem les pors i que veiem que si realment vivim en una societat piramidal, en la nostra maternitat, a la punta de dalt de la piràmide, hi som nosaltres, cadascuna és mestressa de la seva pròpia vida i el ginecòleg, el pediatra, la mare, la sogra, el tiet, la mestra d’ escola i el papa de Roma estan per SOTA. Nosaltres decidim des de la consciencia què volem i on volem anar, la resta són mers acompanyants o especialistes del sector, consellers, aliats, companys de viatge o diga-li com vulguis però les regnes i la responsabilitat de les nostres vides és 100% nostra.

Apa, volíeu post? Doncs dues tasses!

Ah! si voleu venir al grup és cada dimecres d’ 11 a 12.30h a l’ Aúpali, C. de la Tradició 5 08017 Barcelona (Sarrià) – És gratuït –

Captura de pantalla 2016-02-06 a las 22.54.44

Oda a la teta, gràcies i adéu.

abc16-sdc10530

Si, Oda a les tetes, a les meves tetes que han alletat més de sis anys sense descans.

Si, oda a elles, que m’ han alliberat com mai res ho haguera fet, de prejudicis i mites, tant dels bons com dels dolents.

Oda a elles que han estat compartides amb gran exemple de mi cap a ells i ella, a vegades amb més o menys resistència, però ho hem fet i ho hem fet tots junts i amb molt d’amor.

IMG_4764

Si, Oda a les meves tetes que tant m’ han ensenyat i tants camins m’ han obert, que sense la lactància materna i tot el que l’ acompanya, avui no seria qui sóc, i avui sóc una dona més clara que mai, més lliure que mai, més dona que mai,doncs he cremat totes aquelles pors i aquells límits que imposa una societat masclista i patriarcal, perquè m’ he carregat amb mirades directes tot allò que no em ressonava i he acompanyat amb el cap ben alt tot allò que em removia i em feia caminar cap a una direcció sovint menys acceptada. I si, he cridat i si, seguiré cridant.

 

No tot és color de rosa, no, també hi ha una part agredolça, aquella hòstia que et fots quan estàs tan convençuda que tot el que es predica entorn la lactància és bonic, i és cert, i deixa de ser-ho. Quan et creus “grans” frases que es transformen en mites en la teva pròpia veritat i arribes a un despertar sovint tortuós.

16e0c-imagen

Si, la teta es torna obscura quan sents agitació o et sents emmanillada dins del teu propi cos, quan et sents presonera de les teves pròpies decisions… i si, això a vegades passa i tant sà és quan passa com quan no passa. Tot està bé, també la part fosca.

Oda a les tetes, aquelles que ens han acompanyat en tots els moments de la criança, aquelles que han calmat, han consolat, han divertit i han adormit els meus fills cada dia infinites vegades, aquelles que per drets adquirits han tingut les meves criatures , aquelles que ens han regalat les mirades més tendres i les mossegades més múrries.

 

Aquelles que m’ han sabut frenar quan em passava de frenada, regalant-me de tant en tant alguna mastitis que m’ ha obligat a descansar i a fer llit. Gràcies beneïdes obstruccions.

Aquelles que han fabricat llet pels meus fills i pel banc de llet i m’ han donat la satisfacció de posar el meu granet de sorra.

Aquelles que han alimentat també, en part, filles d’amigues i que han creat un vincle indestructible

Aquelles que han estat medicina per una gran dona en plena quimioteràpia i que encara que sigui poc ha alleugerit un patiment que ningú es pot ni imaginar i fins i tot potser les gotes que rajaven directes al pot, més que de llet han estat de màgia, d’esperança….

Gràcies tetes per aquest regal sense preu.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.35

Oda a les meves tetes que han estat la punta de l’ iceberg amb el que he topat de cara i que m’ ha obert un món fantàstic per encarar la meva vida professional.

Oda a les meves tetes que m’ han fet descobrir grans dones, i grans homes , m’ han tornat la fe en la humanitat, en l’ instint, en la maternitat i en la valentia, valentia en fer i valentia en deixar anar, perquè dir no a a la teta i saber salvar-se si escau, també forma part d’aquesta oda, piqui a qui li piqui.

Oda a les meves tetes, que han aguantat de forma estoica grans retrets i fotudes de pota de la gent, i aquí estant aguantant amb menys però encara amb prou fermesa, com per fer menjar paraules i mirades inconcluses al personal, que envalentonat,  gosava dir segons quines tonteries.

I aquí i ara em m’acomiado, en realitat ja des del 13 d’ agost , de la llet que sortia a raig dels meus pits i que encara, però ja tímidament, ho segueix fent tot dient adéu i gràcies. Gràcies i infinites gràcies.

El meu fill m’atonyina, si…

El meu fill m’atonyina, si… i m’esgarrapa, i em crida i jo li explico que no m’agrada, que no m’agrada gens, i l’aparto i li torno a explicar mil vegades més… de vegades des de la calma, de vegades amb els nervis a flor de pell.

Si, el Joan té una rabieta cada 5 minuts, un nen de llibre vamos… i costa, costa molt contenir-lo i contenir-me jo mateixa, però sé que passarà. Això és una de les grans avantatges de ser mare per tercera vegada, que saps que després del túnel fosc de les rabietes, arriba la calma, de vegades abans, de vegades més tard.

Però això no és important a ulls de la resta del món, el veritablement important és que el Joan m’ atonyina amb una ràbia que fa posar la pell de gallina i tot.

Avui camí des del parc fins a casa, en condicions normals uns 15 minuts a peu, el trajecte ha estat realment esperpèntic.

Jo caminava amb el Joan placat em braços, si, placat perquè no hi havia manera humana de tranquil·litzar-lo i a més de per evitar les meves bufetades, volia evitar també que es fent mal tirant se a terra amb aquella decisió, en fi..

El més bonic de l’estampa, a part de el Xavi, la Maria i el nostre amiguet Lluc caminant davant en fila índia en mode “esto no va conmigo”, eren les mirades reprovants de la resta de la plebs… M’ he sentit afusellada 1000 vegades durant el trajecte, inclús alguns cotxes baixaven la velocitat per veure millor l’espectacle i no , no són imaginacions meves.

Algunes velletes em somreien amb la boca i la mirada dient-me un “com t’ entenc”, però també he hagut d’ aguantar força xiuxiueig de mal gust o persones dirigint-se a nosaltres : “qué le pasa a este niño” “ No li cau ni una llàgrima!” “Le va a dar algo” “Pobre angelet”… i un llarg etc.

Jo en canvi m’ he mantingut tranquil·la gràcies a les meves respiracions sent capaç d’ aguantar al força de 12 kgs movent-se casi espasmòdicament i també aguantant la mirada de qui gosava jutjar-me. No en teniu ni puta idea, els deien les ninetes del meus ulls…ni puta idea.

I és que què fàcil és pensar o dir en veu alta que l’ estic cagant (oju! Que potser si que estic fent-ho pitjor impossible), però fa molta rabieta que en comptes d’ una mà amiga et trobis bufetades, i no parlo de les del meu fill.

“És que l’has de manar”. Ja però és que jo a casa no mano, jo demano i confio en que algun dia els meus fills entendran el que els vull expressar i em podran respondre amb el llenguatge informal en comptes de “a hòstia limpia”, però sé del cert que això necessita temps. Sé que amb manum militarum la resposta arriba abans, però què voleu que us digui…també penso que la veritable resposta arriba després, en tots dos casos.

Ara amics i amigues és lel que hi ha,i és així: El Joan m’atonyina amb molta tenacitat, i també al papa inclús al Xavi i a la Maria…i inclús inclús, si algún desconegut gosa fer-li la punyeta no es talla ni un pèl. O sigui que si sentiu crits per Sarrià i veieu a una mare amb cara de póker placant el seu fill impassible, saludeu-me que sóc jo!

Però si, confio, potser perquè miro el Xavi i la Maria i m’en sento orgullosíssima i també van passar per aquesta temporada. I tothom, desconeguts, coneguts i família havien augurat el desastre més absolut amb paraules tan tosques com : Malcriats, i ara moren d’amor i si, li donen les gràcies a l’escola, que menys mal que algú ha intervingut i els ha redreçat al bon camí.

No, “els terribles dos” (que en realitat són “els terribles dels 18 mesos als quasi 4 anys) no passen igual per tothom… Sempre ho dic encara que em repeteixo: Jo tinc molt caràcter, a casa tots el tenim, i som molt actius, i molt terribles en el bon sentit de la paraula, (per no esmentar que ja no hi ha teta i estem de vacances) etc… i per això és impossible que l’època on l’ego és el rei, passi desapercebuda o només es compleixi en el típic escenari del supermercat. No família, aquest escenari es repeteix a casa nostra per coses importants pel Joan i totalment desapercebudes per mi, però què hi vols fer? Jo senzillament faig tot el que puc i ho faig des de l’amor més absolut, però sovint amb la feinada que comporta tenir tres fills petits a càrrec i una casa, no puc mantenir el contacte visual constant que el Joan necessita i aleshores ja hi som! No s’ hi pot fer més, que esperar, repetir que no, acompanyar i respectar.

Hi ha dies que aguantaré estoicament concentrant-me en respirar,

Hi haurà dies que fotré un “mecagoenlá” i una bona esbufarrada i no, no em sentiré culpable perquè també m’ he de poder permetre rabiar, encara que jo sigui l’adulta, que tipa n’estic de tant manual de la calma! Una dosis de realitat i menys fustigació coi!!!

Hi haurà dies que senzillament truqui el Jordi amb urgència demanant un canvi de mans…

En fi, que hi ha i hi haurà dies de tot, i tu transeünt que em mires amb aquella mirada… no em fas por, ni em fas mal. Que te den.

290d7-texa4

Gràcies fill.

Captura de pantalla 2016-07-16 a las 11.00.46

Per tu fill, perquè he dit massa vegades en veu alta que no t’estava buscant i era mentida.

Per tu fill, que mig en broma i mig en serio he dit allò de “bah! És el tercer”

Per tu amor meu, que he pensat i esmentat tantíssims cops que erets difícil, quan de difícil no en tens res, que sóc jo, que és la ciutat, que és el sistema, que tots estem bojos però a tu encara et falta molt per embogir i fer coses dolentes… que ets transparent, sincer i valent.

Per tu petit Joan que has nascut entre dos germans que són una joia, però que criden i la lien parda (que és com ha de ser) i que no has tingut mai l’ oportunitat del silenci absolut.

Per tu nino, que t’ he donat la teta amb indiferència tantíssimes vegades…

Per tu fill, que vas néixer ensenyant-me cada dia coses noves, mostrant-me altres maneres de fer, esbiaixant-me la maleïda rutina i jo ,desagraïda com poques, mai t’ he donat les gràcies.

Gràcies Joan per arribar en realitat quan més et necessitava.

Gràcies Joan per plantar-te damunt meu incansable i tossut i regalar-me tantes i tantes nits de contacte.

Gràcies fill meu estripar les eternes jornades.

Gràcies , gràcies, gràcies i infinites gràcies.

Per tu petit que t’has criat en el ko’s d’ una casa amb poques mans adultes,

Que has aguantat com un valent el ritme trepidant i frenètic de la família nombrosa…

Que m’has mirat amb la mirada de la innocència i amb la blavor del mar més pur mostrant-me que l’amor és , en realitat, infinit i incondicional, peti qui peti, li piqui a qui li piqui.

Que t’has mostrat serè quan més ho necessitava.

Que ets senzill i humil i et deixes estimar fins l’ infinit.

Que et deixes abraçar, mossegar i agafar per uns germans que t’adoren des de l’aferrament més pur i més potent.

Per tu Joan, que ets el petit més gran…

Que t’omples la boca de mama i de teta i tant se te’n dóna si ens miren amb ulls reprovants…

Que abraces amb la força d’ un dinosaure i que et petes de riure amb una mosca que passa.

Per tu, que em vas regalar el part de la meva vida,

Que em vas tornar la confiança en la humanitat.

Que em vas omplir d’esperança quan més desesperançada estava

Per tu que m’alegres el dia i la vida a cada instant junt amb els teus germans.

T’estimo petit, feliç aniversari.

Captura de pantalla 2016-07-20 a las 16.05.30

 

Els meus 10 trastos imprescindibles per una criança feliç

I ara si!

Després d’ unes setmanes del Ranking de 10 trastos inútils per a la meva maternitat & criança avui poso els 10 articles que per mi han estat imprescindibles per fer-ho tot més pràctic , senzill i de rebot més feliç.

Ja us aviso que no hi trobareu ni hamaquetes, ni termos, ni gimnàssos, ni productes que segurament si que trobareu al post dels trastos inútils 😉

  1. Desenes de tovalloletes de tela: De bambú , de cotó, sintètiques…és igual! Quan tens un fill regurgitador, aquestes tovalloletes les guardes a qualsevol lloc per tenir a mà en el moment oportú: Canalillo, butxaca pantalons, ronyonera, calaix dels bolquers…on sigui! Però ben repartides per tot arreu, així t’assegures sempre tenir-ne a mà, són fantàstiques! Fantàstiques!!!                      I poc a poc els vas trobant més usos: Quan el culet està irritat les fas servir amb aigua tèbia en comptes de les corroents i anti ecològiques tovalloletes comuns, quan tenen moquets i el nas irritat també, inclús quan has d’assecar aquelles mini orelletes amb cura… ah! I no ens oblidem que si no portes discs de lactància perquè te’ls has deixat, estan massa xops o et penses que ja estàs regulada, et salven de molts mulladers.muselina-natural-30x30-9und-250x250
  2. El Sacaleches: El meu sacaleches ha tret fum tantes vegades…El vaig fer servir en un inici perquè vaig tenir un  soci que em va deixar penjada als 20 dies de parir el meu primer fill, doncs imagineu-vos! Marxava al meu bar (al costat de casa) sacaleches en mano i quan havia servit tots els gintonics em tancava al magatzem i asseguda damunt d’ unes caixes de birra em munyia amb urgència per portar, en el temps que el client es fumava un cigarro, el pot de llet a l’altra banda del carrer i li pujava al meu marit.

    Un cop passada aquesta etapa, amb la meva segona filla em va anar molt bé per treure’m la llet quan el Xavi marxava més hores del previst, ja que fent tàndem, que el Xavi marxés em podia provocar una mastitis per un excés en la producció, gràcies a això em vaig fer donant de llet materna i és una de les coses més boniques que he fet mai.

    Amb el tercer una mica el mateix, gràcies a la màquina podia treure’m llet quan ho necessitava i seguir donant llet al banc.

    41AtIcaFrDL._SY355_

  3. Els portabebés

Sense cap mena de dubte i no perquè tingui una botiga especialitzada, (més aviat diria al contrari, si he posat una botiga perquè m’han anat tan bé que ho he d’explicar a tothom)

Si, quin gust! Quan penses que mai més tornaràs a tenir braços, quan t’adones que tot el que surt a les revistes són patranyes i que realment aquella personeta que li surt urticaria només de plantejar-te deixar-la en una superfície que no siguis tu, apareix un bon portabebés a la teva vida ergonòmic i màgia!!!!!! No fa falta explicar res més, ho heu de sentir en les vostres pròpies carns.

Si vols més info mira això d’aquí o vine a veure’m que t’ho explico el que faci falta!

 

  1. Discs de lactància de tela: Una llàstima, perquè no els vaig descobrir fins el meu tercer fill, quina diferència ,mareta meva, entre un disc de super o farmàcia amb els suaus discs de bambú … suaus, transpirables, no s’enganxen… un gustassu! Els podeu trobar artesans o de marca.

discos-lactancia-lavables-600x600

  1. El llibre: “Un regalo para toda la vida, us pot agradar més o menys l’autor, però llegir-lo i rellegir-lo quan els dubtes sorgeixen pot calmar ànims i angoixes d’ una manera quasi immediata. Un bàsic ja durant l’embaràs, i igual de bàsic durant aquests començar a buscar recursos per si les coses es compliquen una micona.

unregaloxatodalavida_g

  1. Xurro de lactància.

L’ he fet servir per tot, menys per la lactància! jajajaja! bé, no, menteixo:

Durant l’embaràs m’anava de perles per dormir i durant la lactància nocturna em servia de falca per a la meva esquena, al donar el pit de costat em carregava molt i el coixí m’ajudava a relaxar tota la lumbar.

Sí, el meu marit va quedar desterrat una temporada ja que entre el xurro, jo, el nen i ell no hi cabíem al llit, però ja ho tenim superat , ara ell dorm al sofà! Jajajaja és broma, no em feu ni cas!

I ara i desde fa molts mesos ho faig servir de barrera perquè el Joan no rodoli cap a terra quan dormim.

i ara que hi penso…sis anys de coixí a diari jo diria que està amortitzat i que potser em podria permetre una funda nova….

cojin-lactancia-theraline

  1. Una bona amiga. Ho sé, no és un objecte, però vull que comencem a donar importància a les coses importants. Perdó, persones.

Si, si estàs embarassada o recent parida, assegura’t tenir una bona amiga al costat, una amiga amb qui realment connectis, no només a nivell temperament si no també a maneres de fer.

No hi ha res més odiós i frustrant i desempoderador que et vulguis desfogar amb la teva gran amiga i t’acabi dient que tot ho fas malament o que sembles idiota, i creieu-me, això passa i molt.

Connectem molt amb algú abans de ser mares, però després, amb el nostre lleonet en braços, necessitem un altre tipus de suport, o sigui que, si no tens cap bona amiga a prop en la mateixa sintonia que tu, contracta-la, ves a un grup, busca una tribu, el que sigui, però no ho vulguis fer tot sola que després passa factura.

Imagen 7

  1. Les colxonetes de l’ IKEA : si! L’ Ikea per mi és un gran salvavides!

¿Perquè les colxonetes, i no aquells molestos puzzles de cautxu que a més molts no han passat controls de toxicitat per nadons ?

Doncs perquè a més que són una marranada per tots aquells “surcos” que tenen i que costen tant de netejar, se’t desmunten cada vegada que els vols moure i a més pel meu gust són massa durs, en canvi les colxonetes d’ ikea, que plegades no ocupen res i inclús les pots fer servir per pujar-t’hi quan no arribes a l’armari, són molt netes, senzilles, amb una duresa perfecte i les fas servir mooooolt de temps: Primer per deixar el nadó a terra (amb alguna roba al damunt, està clar) Si Compres dos colxonetes i hi enganxes uns velcros als laterals pots fer una bona base sense esforç.

Després per quan ja gateja, si fas collit, és ideal posar-les sota al llit per la bufetada que segurament es pegarà algun dia quan es desperti i no hi siguis i no sàpiga baixar del llit

Més tard, per jugar a fer volteretes, cabanes, refugis, etc. inclús de banqueta i jo les he fet servir fins i tot quan altres amiguets han vingut a dormir a casa i m’ han faltat llits, ah!!! I ara les utilitzo per fer els meus mamifits matinals. Espectaculars!

plufsig-alfombrilla-gimnasia-plegable-verde__0277661_PE377253_S4

  1. El bressol Ikea barato per fer collit.

Hi ha dormit el meu cul durant 6 anys.

Si, si! Com ho sentiu! El nadó vol estar enganxadet a tu, per molt collit que hi hagi, aneu-vos fent a la idea, però aquest bressol va genial, perquè quan entens que el nadó el que vol és estar dormint enganxat a tu i el poses al centre del llit perquè si cau algú siguis tu i no ell, no hi ha sensació més desagradable que sentir que si et mous 1 cm. a la dreta aixafaràs al teu fill o pitjor encara…el despertaràs, però si et mous aquest centímetre a l’esquerra, cauràs a terra.

Doncs bé, quan tens el bressol de collit (que en realitat no és de collit però li pots treure una barana), pots dormir tranquil·la i tirar el cul enrere sense por a caure i descansar una estoneta fins el següent despertar. Un cop els teus fills han crescut el pots tunnejar com escriptori o banqueta.

  1. La panera dels tresors. La panera dels tresors no només m’ ha aportat estones de joc i tranquil·litat amb els meus tres sols, sinó que ha fet que tingués més ganes d’ investigar sobre el joc dels bebés.

Ha fet que em tornés a interessar pels materials de veritat i em desinteressés pel consumisme desmesurat.

Googlejant “panera dels tresors” he conegut blogs fantàstics i jocs preciosos, filosofies diferents a les que coneixia i un tipus d’educació molt més respectuosa, per dir-ho d’alguna manera, la panera ha estat la punta del iceberg d’ un món sencer que no havia descobert encara per molta “crianza con apego” que estigués disposada a fer.

Captura de pantalla 2016-06-14 a las 14.13.56

 

Prometo i re prometo que ningú m’ ha pagat ni en calers ni en especies per fer aquest ranking encara que si algú està disposat a fer-ho no tindré cap inconvenient a provar el seu producte i a explicar la meva experiència tal cm raja, sense condiments, t’ atreveixes?

 

Sempre em quedarà el lavabo

Doncs si,

No sé ni quan ni com he passat a desitjar amb totes les meves forces arribar al lavabo o pujar a l’ Autobús.

És el meu moment de calma, el moment en que per ous he de seure i no fer res físicament parlant.

Sí, la tassa del WC i el seient del bus (si pillo el de primera fila encara millor) s’ han convertit entre el meu santuari i el meu despatx.

És allà on tranquil·lament miro els missatges d’amics o amigues, contesto llargues parrafades de mails de feina, aprofito per fer aquella trucada que mai puc fer, i ho faig de manera tranquila. Sabent que tinc un trajecte per endavant o uns minuts de treva, perquè lo de tancar de tant en tant la porta del lavabo, si el Jordi para per casa, encara se’m respecta

Sé que m’ hi puc estar una bona estona sense ser descoberta…

Si és el lavabo el lloc escollit, em tanco amb clau i em faig la restreta. Sento els nens amunt i avall jugar amb son pare o barallar-se entre ells, i en aquell moment en que estan tan bé, desconnecto de tots ells i em concentro en mi.

A l’ Autobús faig igual, intento no aixecar la vista per no trobar-me amb ningú i aprofito per fer tota aquella feina que no puc fer ni a casa ni a la botiga.

Si, ara treballo en part des de casa, i fer-ho amb muntanyes de roba per plegar i l’esmorzar per recollir no és el millor dels ambients per concentrar-se…

A la botiga és missió impossible parar a fer res i a la nit quan tots dormen jo estic o mig en coma o en un ple encefalograma pla. Si que faig algo per la nit de feina, però son coses molt superficials, ja que el cansament passa factura

En fi, el que deia, que no ho escric com a queixa, ho explico tranquil·la i orgullosa, doncs buscar-se la vida i els espais per una mateixa, encara que siguin mig escatològics és part de la partida.

D’ aquí no tants anys ja no tindré rialles per tota a casa i nens jugant amb tota la seva innocència, tindré adolescents hormonats tancats a les seves habitacions i aleshores em resultarà molt fàcil gaudir del silenci.

No, ara no, ara gaudeixo com puc del meu propi ko’s que no és poc, compartit amb el ko’s del meu marit i amb el nostre ko’s conjunt.

Hi ha dies, que m’aixeco i només de veure la casa i la quantitat de missatges i mails per contestar + l’agenda, i les meves obligacions ja m’ ofego.

Hi ha dies, que faria les maletes i marxaria ben lluny (unes quantes hores) a fotre’m un mojito mentre em torro al sol d’ una illa caribenya, i quan aquests sentiments de fugida em venen al cap faig una cosa, vaig a l’ habitació i veig els meus tres fills, tan savis, ta actius, tan feliços… i m’emociono de tal manera que em marxen tots els mals.

Tinc una familia de portada de revista, salut a doju, feines que m’agraden, projectes personals a la vista, què més puc demanar?

Doncs res, no vull res més, a més, sempre em quedarà la dolça intimitat del meu lavabo …

lava

 

L’ últim destete. Crònica per dies.

Amb mig gotet de vi negre i restes dels ous de xocolata de la passada pasqua, em disposo a explicar-vos el primer dia del destete definitiu.

Quan s’ acabi aquest destete, no tornaré a donar la teta a un fill meu, bàsicament perquè no és la intenció tenir més, fills i avui , sense planejar-ho he decidit destetar.

Estic angoixada, trista, tinc por de moltes coses… Em sento fatal, fatal…

No és el primer destete que faig després d’ una Lactància prolongada, però igual que cada fill és un món, cada destete també ho és.

La Lactància amb el Joan mai ha estat tranquila, ha estat preciosa, intensa, divertida, esbojarrada, però tranquila ni un pèl.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.35

Mai he tingut un nadó mamant plàcidament dels meus pits amb les mans obertes…bé, menteixo, quan s’endormiscaven sí que havia estat així, però amb ells desperts mai.

El Joan ha crescut i les preses també.

Ja sabia, per l’experiència pròpia i per les formacions que he fet que els nadons no es tornen menys demandants amb l’edat ,per norma, a vegades és tot el contrari, i què coi, nens intensos, criances intenses, lactàncies intenses…i jo, què he de dir, també sóc mare intensa.

Els últims mesos m’ he sentit molt agitada, el Joan s’ ha tornat molt més demandant que abans, potser demandant no seria la paraula…ho descriuria com una lactància tiránica:

“Vull teta ja, he dit ja, he dit ara i aquí i ja” en l’ idioma d’ un bebé de 20 mesos , és a dir: “Tetaaaaaaaa!!!! Ahhhhhhh!!!!ehhhhhhhh””” (cops de peu, bofetades, xiscles)…

a més quan li dono el pit amb l’altre mà no es limita a sintonitzar-me com fan la majoria, ell directament em magreja des del melic fins els ulls. Sense pausa, de cop es ratlla, m’estira la samarreta com una goma i em reclama l’altra pit. Acaba. 20 minuts. Ja hi tornem a ser. Aquesta edat és així: El descobriment de l’ ego.

Porto 6 anys donant pit , empalmant un fill amb un altre, tàndem inclòs.

N’ estic molt orgullosa, em sento plena, feliç, sé que els hi he donat un gran tresor a tots i a mi mateixa però ara necessito que els meus pits tornin a ser propietat meva, única i exclusiva meva. Prohibit tocar-me les tetes en un any homes del món! Bé, en el meu cas, home del món.

Necessito tenir-les jo, mirar-me-les, reconèixer-les com a meves en un mirall, en lo emocional i també en lo físic. L’edat i la gravetat han fet la seva feina, això no ho puc negar, però la succió contínua ha culminat.

Estic tremendament orgullosa dels meus pits de mare, però necessito reconèixer-los, fer-m’hi, pensar-hi una mica…

I amb aquesta intro eterna que us he fet, ara si:

Crònica de l’ últim destete. Dia 1:

I res, avui, pensant una mica en tot plegat, he arribat a l’ Oreneta (l’ escola bressol) i per impuls li he demanat a la dire un parell de tirites. He entrat al lavabo i me les he col·locat. Una a cada mugró.

Posant-vos en antecedents, el destete del Xavi va ser horrible, podeu llegir aquí i aquí, i amb el de la Maria, embarassada del Joan, vaig decidir provar sense cap mena de fe el truc de les tirites.

Quan ella em baixava la samarreta per mamar es trobava els pits sense mugrons, jo li deia la veritat: Maria, em fan molt mal (amb l’embaràs el roce era insuportable) i ella al veure les tirites ho relacionava amb dolor, suposo que no veure el mugró també l’ajudava , i realment en una setmana, sense plors ni rabietes la Maria es va destetar. De cop.

Amb el Joan tampoc em puc plantejar un destete gradual. Ell no ho és i jo tampoc. El “no oferir no negar” no ha funcionat mai a casa meva i jo ja no podia estirar més. Les nits infernals i els dies de tetidayparty tota la jornada, n’estic fins el cap de munt! Per tant , amb poca fe, també m’he posat les tirites en aquest cas, he entrat a la classe i com de costum el Joan ha vingut corrents cap a mi cridant “tetaaaaaaaaa” amb un somriure d’ orella a orella, jo m’he assegut com de costum i mai oblidaré la cara que ha posat quan ha vist que no hi havia mugró.

De seguida ha anat a l’altre pit i el mateix. M’ ha mirat molt seriós i confós demanant-me una explicació, no li he pogut mentir. No li he dit que la mama tenia mal, l’ únic que m’ha sortit ha estat un “Joan, la teta s’ ha acabat” i l’ he abraçat .

Ara seria perfecte pensar que ell m’ ha abraçat i hem passat una setmana estupendus, no? Doncs no. M’ha apartat i m’ha estat reclamant els seus mugrons amb tons de súplica tota la tarda. M’ ha pegat, m’ ha esgarrapat, m’ ha cridat.

No ha servit la pilota, ni la moto, ni les abraçades, ni les galetes, ni absolutament res.

Tota la tarda baixant-me les samarretes per comprovar si els mugrons havien tornat a aparèixer.

Jo m’ he estat sentint com una mala bruixa tota la tarda. Pensant en possibles traumes, he escrit a algunes amigues expertes i tot, i això que la teoria ja me la sé, però és que no ho he pogut/sabut fer d ‘una altra manera.

En el fons penso que sempre es diu “La lactancia és cosa de dos”, i en aquest cas jo ja no vull donar més la teta. Em sento esclava del meu cos, presonera de mi mateixa. Em fa esgarrifances cada vegada que el meu fill em vol succionar. I així no. Així no vull.

He gaudit de tres lactàncies llargues i meravelloses.

He viscut els moments més preciosos de la meva vida.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.05.25

Tinc grabades a la ment i a l’ Icloud imatges bucòliques i divertidissimes de les nostres lactàncies. Les tetades de bon matí, les mirades de complicitat, d’ intimitat d’ amor infinit. Però fins aquí. Els moments que gaudeixo amb els que no gaudeixo no són equilibrats , i jo necessito saber que puc saber parar.

També sabeu que sóc massa empàtica i m’ imagino el Joan no entenent res de res. Ell va néixer amb la teta a la boca. És el seu recurs per alimentar-se, per calmar la seva sed, la seva ira, la seva por o tristesa o alegria, i ara de cop i volta tot això ja no hi és.

Si, hi sóc jo, la seva mare, amb les carícies, les mirades, el cor i les emocions, però ah perdut el seu talismà preciós, i he estat jo qui li ha negat.

Pot semblar un tant exagerat tot plegat. Segurament ho és, no ho sé.

Ha arribat la nit, m’ he preparat per lo pitjor, el Joan normalment s’adorm amb la teta a la boca i es desperta cada hora a comprovar que tot segueix en ordre, però mira, m’ ha sorprès: ens hem estirat al llit com cada dia, ha buscat el mugró que no ha trobat, i ell solet ha anat buscant la posició entre sobre meu i lateral per arraulir-se… Ha fet algun ai i algun ui però molt poca cosa, s’ha adormit plàcidament en menys de 10 minuts. És increïble.

I ara, amb la copeta de vi i alguna llagrimeta que no puc evitar que caigui us ho explico. Potser perquè a lo millor a algú li serveix la meva experiència, potser perquè així ordeno les meves emocions que ara són ben grisetes pobres…

En fi, to be continued…. Demà Crònica del dia 2.

Crònica dia 2

La nit és fosca en tots els sentits, i amb l’ eufòria de com es va adormir no sé què em vaig pensar… No vaig poder penjar la crònica del dia 1 només acabar-la perquè als ¾ d’ hora d’haver-se adormit es va despertar. Cridant. Reclamant teta. No va ser com durant el dia que feia com una cantarella… a la nit cridava i plorava molt fort i molta estona. No podia calmar-lo ni amb moviment, ni amb carícies ni amb res… anava passant la nit sense que el Joan dormís gens, ni jo tampoc…

Com dic, la nit és fosca i suposo que ell durant el dia, d’aquella manera , podia ser capaç de raonar, però a la nit, mig atordit li resultava impossible. A mi em passava el mateix, l’ únic que volia era arrencar-me l’esparadrap i donar-li el pit, calmar-nos tots dos i dormir, però aquella rigidesa de “ara no puc tirar enrere” m’estava fent bullir la sang. Vaig decidir respirar molt profundament mentre el calmava i plantejar-me mentrestant què fer.

Potser no calia fer un destete tan gradual com es recomana normalment però tampoc un de tan radical com estava fent... Potser podia deixar el pit durant la nit, que és fosca i freda per tornar-la càlida i calmada... Normalment la gent desteta per la nit, però…què és el que a mi m’ irritava tant de la nostra lactància?

No, no era pas la nit, el que em molestava profundament era passar-me el dia amb el nen enganxat de la teta, sense poder tenir una conversa, sense poder posar-me una samarreta més tancada… Conclusió: Ha arribat el destete definitiu si, però ara mateix em trec l’esparadrap , “ho farem més poc a poc d’acord Joan?” La teta s’ha acabat durant el dia, però quan sigui de nit te la donaré amb molt de gust.

I així va ser, vaig desenfundar l’artilleria i vam descansar tota la nit.

Va sonar el despertador i corrent vaig anar a posar-me de nou els esparadraps. El Joan va despertar-se i quan va tornar a veure la mama sense mugrons, em va preguntar “teta?”, li vaig explicar de nou, que la teta només funcionava a la nit i que durant el dia ens les hauríem d’empescar sense. Ho va rebre amb força dignitat. El dia va ser fàcil, no ens vam veure i per tant “ojos que no ven…”

Quan ens vam retrobar a les vuit de la tarda va venir corrents a buscar el seu pit, no el va trobar, tampoc es va enfadar. Està molt més mimós i amorós. Em demana tota l’estona contacte físic. Jo li dono tot el que necessita sense recel, perquè ,m’ encanta i perquè, què coi! a mi aquests mimus em van molt i molt bé. Ens passem la nit abraçats i les estonetes que estem junts també.

Aquest matí en comptes de buscar-me la teta, m’acariciava la cara dient-me “mama” i no pas “teta”… Tinc ganes de plorar, estic entre nostàlgica i emocionada.

La nostra relació està esdevenint diferent però igual d’ intensa i preciosa. Ara només espero que ell pugui ser capaç de relacionar: Nit teta, dia no teta, sense necessitat de l’esparadrap!

El plan és el següent: Seguir així fins que ho tingui ben integrat, un cop així, quan senti la necessitat, destetaré enmig de la nit, per deixar només la presa d’anar a dormir, i aquesta serà l’ última, no em plantejo quan perquè no crec que em molesti massa...desitjo de tot cor, que aquesta última presa la deixi ell quan es senti preparat.

En fi! Fins aquí la meva crònica! Espero donar-vos un feedback positiu la setmana vinent!

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.22