Felicitats Xavi! Ja en van set… Carta al meu fill gran.

Ai Xavi….

petit Xavi com has crescut. 7 anys fa ja que sorties de dins meu, cridant, marcant terreny, observant, analitzant…

Com m’ has ensenyat, com n’ he après…

Ser mare primerenca amb tu, vas ser més que intens, més que revelador, més que emocionant, més que trencador, més que esgotador, més que dolç…

Sempre tan intens, tan demandant, tan exigent…

Intens també en els riures, en els somriures, en les abraçades, en l’ amor.

Intens amb la lactància, amb la criança, amb les febres, amb els plors…

No Xavi, els termes mitjos sembla que, de moment, no fan per tu, tampoc per mi fill meu.

Has anat creixent, com a nen, com a persona, com a fill i com a germà, i no hi ha ni un sol dia que no hagis deixat marca en el meu cor, en les meves emocions, en la meva ment. Sóc qui sóc perquè tu també m’ has creat. Gràcies.

Ets un nen que cada dia em sorprèn, amb reflexions adultes, amb comportaments de nen, amb sentiments de persona, transparents com n’ hi ha poques,

Ets especial, tan com ho vulguis ser, segueix sent tu, autèntic com ets, segueix amb el cap alt i la mirada somiadora, segueix dient el que penses, no et callis mai, no decaiguis, no deixis que una societat emmalaltida et faci mal, i si te’n fa, no perdis l’ esperança, lluita amb el teu somriure i segueix caminant.

No tinguis por del què diran, de com pensaran, no tinguis por mai de ser dolent, perquè no ho ets, ets tot bondat, tot altruisme, tot esperit, tot cel.

No Xavi, no t’ has de assemblar  a ningú més que a tu mateix, no t’ has de modelar per assemblar-te a la resta, perquè ets bo com ets, ets bo per tu mateix.

Segueix aixecant el dit encara que ningú més ho faci, segueix cridant si sents neguit, segueix explicant històries i narrant el teu futur, tal i com ho fas.

Segueix somiant, segueix inventant, segueix defensant el que creus que has de defendre, segueix rient amb la boca ben oberta, segueix assenyalant amb el dit si vols saber més d’ alguna cosa. Segueix preguntant si no ho has entès, segueix observant per veure més enllà del que veu la teva gent.

Segueix petonejant amb passió tot el que fas, tothom a qui estimes, no et tallis mai.

Segueix, segueix…

Ara comencen a arribar set anys més, set anys igual de importants, en els que ja, reafirmat com a persona podràs fer el que vulguis fer, podràs ser el qui vulguis ser… Viatjaràs de la infància a l’ adolescència, i és aquí i és ara on podràs decidir mostrar qui ets amb valentia, podràs fer front a tot el que arribi, amb fermesa, amb llibertat, amb autonomia… i la mare serà amb tu, ja més lluny però sempre igual de prop, igual d’ intensa, igual d’ amorosa, igual que sempre.

T’ estimo fill.

Felicitats Xavi.

Endevant.

Feliç dia de la Dona, sigues lliure, sigues feliç!

I què és la veritable llibertat?

Poder viatjar lluny i sense cadenes? Poder sortir a sopar els caps de setmana? Poder dormir “a pierna suelta” fins a no poder més? Poder treballar 10 hores al dia sense dependre del termòmetre?

Què és la veritable llibertat?

Haver de córrer amunt i avall carregada de pressió per arribar a ser la millor en tots els àmbits i aconseguir-ho?

Potser si….

Tot i que jo sempre m he sentit una dona lliure, aquesta sensació ha anat creixent substancialment a mida que he anat maternant. He passat per molts estadis si, estadis d’ adaptació, estadis de pèrdua, estadis de ràbia, i ara, em sento rica, madura i lliure, justament quan les mirades de la gent em diuen tot el contrari:

“Tres fills? Dos feines? Emprenedora? Buf…. “

 

Doncs si, just quan més lligada semblo més lliure em sento, quan veig créixer els meus fills amb mirades pures, lliures de culpabilitats, de mites, de prejudicis. Quan els meus fills regalen petons espontanis, quan criden, inclús quan se’ls escapa alguna paraulota apresa de mi que els surt de l’ ànima…. “Merda mama!!!! “

 

Doncs si, quan més trafegada semblo, resulta que és quan més realitzada estic…. I és que podria haver tingut una feina estable des d’ un inici, però vaig optar pel risc, per reinventar-me, per fer el que em feia feliç i sembla que 7 anys després m’ aixeco al mati amb una sensació de felicitat i de llibertat que m’ embriaga, que m’ enamora, que em torna boja.

 

Si, em sento lliure quan dic que NO, dic que NO a moltíssimes coses, i m’ emprenyo i escric i crido i ho faig sense filtres i sense sentir-me culpable. I quan dic aquest NO ROTUND sigui al que sigui, sigui a qui sigui, em sento immensament lliure.

 

Em sento lliure perquè ja no tinc pressa.

 

Em sento lliure quan dic el que penso, quan després d’aprendre’m les lliçons de maternitat i de formar-me 7 anys després arribo a les meves pròpies conclusions i em sento lliure per contradir-me a mi mateixa , per dir de tant en tant “ a la mierda la crianza con apego” o per abanderar-la quan em sento més tranquil·la.

 

Em sento lliure quan em rodejo de dones potents, empoderades, que s’ han alliberat de les cuirasses i senten aquesta llibertat de la mateixa manera que la sento jo, em sento compresa i a l’hora alliberada.

 

Em sento tremendament lliure quan em despullo cada matí i em miro el mirall i repasso cada racó del meu cos i veig com ha canviat: els meus pits que s’ han tornat tous i petits, la meva panxa que ha guardat tres fills, les meves cames que porten tants anys corrents, la meva mirada que segueix per sort verge i a l’ hora plagada d’ experiències, el meu cor, que sona fort, viu, sà i ple de passió.

Em sento orgullosa i lliure perquè tot i creure cegament en que els límits són necessaris, també crec que els límits ens els posem cadascú i igual que ens els posem, també els podem treure, moure o transformar.

 

En fi, em sento lliure, i m’ agrada, m’ agrada molt.

 

Feliç dia de la dona. Sigues lliure, sigues feliç

 

 

Deixem que surti tot a raig, a la merda “el Rebaño” !

Fa tant temps que no escric… I no per falta de ganes sinó per falta d’ inspiració, l’ anar de cul no ajuda a poder reflexionar, sospesar i transmetre els sentiments en un full en blanc…. Els meus fills creixen i tot i que no deixo de ser mare, cada vegada tinc més espai per fer més coses, a més de dedicar-me a consciència a ells, i per tant l’ estrès laboral ocupa gran part d’aquest “temps lliure”…Torno al “rebaño”, torno al sistema, quin remei.

Últimament també estic menys emprenyada, amb la conseqüent falta de posts incendiaris, no perquè cregui que les coses estan canviant (encara que per sort a pas de tortuga ho estan fent), simplement és que em miro les coses d’ una altra manera, des d’ un altre prisma, i això em passa, bàsicament, perquè ja no estic tenint segons quines vivències en primera persona. No tinc ningú aconsellant-me barbaritats pels meus bebès perquè ja no tinc bebés. Tampoc tinc ningú aconsellant-me barbaritats en els meus embarassos, parts o postparts perquè ja he passat aquestes etapes, “m’ he fet gran” i no viure-ho en les pròpies carns m’ ha portat a un altre prisma, ara estic més observadora, acompanyo, deixo algun silenci viu perquè penso que és el que he de fer.

L’ Aúpali m’està donant molt en aquest sentit. Compartir un grup de mares és una de les millors coses que em passa cada setmana, perquè tot i que es pensen que les acullo, no deixen d’ acollir-me elles a mi, i m’ensenyen cada dia tant…

Avui les mirava i les escoltava i he pensat: Hòstia! és que realment estem fetes per ser qui vulguem ser, perquè som potentíssimes, però ens posem tants pals a les rodes…

Recordo perfectament una Jornada de DonaLlum dedicada a la violència obstètrica , on la Serena Brigidi deia en la seva ponència que tot començava en l’ educació, que si volíem canviar les coses, ens havíem de dirigir als nens i nenes, anar a l’ arrel de tot plegat i transformar la mirada. No la d’ ells i elles, sinó la nostra mirada cap a tots els nens i nenes, i penso que tenia tota la raó del món.

Fins ara, quan sentia o llegia que la maternitat és un procés de transformació m’ hi veia reflectida al 100%, però avui quan mirava i escoltava a les mares del grup m’ adonava que realment no es tracta d’ una transformació, perquè la transformació és el que hem estat visquent fins a ser mares i és quan som mares que tornem a l’ inici de tot plegat i ens reafirmem com les persones que érem abans de viure com adultes. Parlo a nivell instintiu, òbviament viure ens farceix d’ experiències, no vull semblar una ignorant.

M’ explico, Sovint, mentre escolto com parlem del que sentim en vers la maternitat, veig perfectament un instint que sortiria a raig, però en comptes d’ obrir-nos, parlem amb la boca petita, esperant l’ aprovació del “qui sap” , si allò que pensem que volem fer no surt als manuals, i amb manuals em refereixo al que diu el pediatre envers la criança, el que diu la sogra, el cosí que té 4 fills, les nostres pròpies mares o jo mateixa en el grup.

Tot fa mal, passes per davant de l’ aparador del Prenatal i el primer que veus són Ganduletes amb 6 velocitats “Que mecen como si fueran los brazos de mamá”. Mires series de Tv3 o qualsevol altre porqueria de cadena i tot el que surt referent als parts o a les embarassades fa plorar de pena, A les 12 setmanes d’ embaràs quasi ja et fan signar el consentiment de la peridural, vas al pediatra i en comptes de preguntar-te com dorm el teu bebè et pregunta on dorm (per sort no tots), els hospitals empaperats amb publicitat de Nidina i en una gran majoria un cop parim, no passen tres hores que et porten una mugronera amb un missatge ocult que diu “tu soleta no podràs”, i és clar, si sents que vols agafar el teu fill amb braços et preguntes si serà el correcte, si estaràs fent bé.

Quantes vegades m’ han preguntat si passa res per agafar-los, per donar-los el pit a demanda o per portar-los més de 10 minuts en un portabebés.

I perquè coi en comptes de preguntar-nos si és correcte ens preguntem: “Què vull fer” “Com em fa sentir fer això o això altra” ? Qui diu que és correcte o no és correcte, el “rebaño”? A la merda el rebaño!!!

Som capaces de liderar l’ empresa més prestigiosa, d’ estar al capdavant de la política, de ser científiques de premi, de ser esportistes d’ èlit, de ser dones emprenedores. Som capaces d’ analitzar, de planificar, de pivotar sigui quina sigui la situació. Som capaces de tot, de fer el que vulguem fer i passar per damunt de les dificultats més grans amb un somriure d’ orella a orella i rendir com ningú ho fa, però de cop, arribem a ser mares, i tot ens fa tremolar, ens fan un comentari fora de lloc i ens anem fent petitetes, des de la primera visita prenatal, fins el dia del part fins a la criança dels nostres fills…. I perquè? Doncs penso que per dos coses, una per la poca consciència corporal que tenim, per la poca autoestima, perquè el plaer ens porta a la culpa, perquè estem carregades d’ estereotips i de complexes que ens afinquen a un candau gegant fins a tal punt de pensar que el nostre cos és propietat de qui sap qui, i per l’ altre, perquè ara no es tracta només de nosaltres, ara es tracta dels nostres fills també i ens sentim immensament perdudes quan la maternitat ens obliga a trencar  amb la inèrcia, a parar i a buscar dins de nosaltres , i sobretot perquè quan parem i trobem l’ essència del nostre jo autèntic, ens espantem ja que sovint, res a veure té amb el que ens pensàvem que érem.

Fins ara, una gran part de la població a mida que hem anat creixent ens hem anat amotllant al grup: el que anava massa ràpid havia de baixar el ritme i el que anava massa lent havia d’ esforçar-se per agafar els demés. Ja des de l’escola, passant per l’adolescència, joventut… per no entrar ja en temes de gènere perquè aleshores si que em poso en plan incendiaria i em cago en tot, però no hi entro. Mmm Fins ara fèiem moltíssimes coses per inèrcia, per herència, tan homes com dones, no m’ entengueu malament.

La meva mare, i estic segura que moltes de les vostres mares també actuen amb vosaltres de manera similar,  sempre em “diu” que tot ho faig al revés:

“El pediatre em deia que no se m’ acudís posar-vos al meu llit”

“Tu dormies tota la nit”

“Jo vaig parir amb pentotal i no us va passar res”

”La meva llet era dolenta” Etc. Etc. Etc.…

Per ella faig moltíssimes coses malament. Al principi jo m’ enfadava molt, moltíssim, i després vaig passar a dir-li que eren ordres del pediatre perquè em deixés de criticar, i quan em va dir que l’ error era el pediatre que m’ havia buscat, simplement vaig parar , vaig reflexionar i vaig entendre, que el més probable és que el missatge que li arribava a la meva mare és el que rebia jo:

“Ho estàs fent tot malament”

A cada passa que feia amb els meus fills ma mare em dia: “doncs jo ho vaig fer així i mira què bé que heu crescut”. És aleshores que em vaig adonar que sent tant convincent amb el que jo faig, percep que li estic dient que ella ho va fer fatal i res més lluny de la realitat: Mama, gracies per criar-me tant bé, però jo ho faig i faré diferent. Punt. No re busquem més.

A la merda els judicis home!!!!!

La qüestió, és que vivim en una societat que va amb un ritme taaaaan trepidant que costa molt aturar-se i la maternitat t’ obliga a fer-ho i a més amb dues cares ben diferents, la de la dolçor i felicitat absoluta mesclada amb les ombres i fantasmes del postpart.

Mirem els nostres fills i necessitem tornar a qui érem per saber que el que fem és el que volem fer, perquè només així podrem trobar la seguretat i la felicitat per a ells i a l’ hora per nosaltres, és per això que crec que tantes dones amb la maternitat canviem de vida, de professió, d’ amics, de gustos, d’ aficions, etc… Perquè parem i valorem d’ una altra manera, parem i valorem des del cor i l’ instint tal i com ho faríem si no haguéssim tingut tanta pressió, si no haguéssim crescut en una societat 100% patriarcal on un mana i els demés obeïm, on un fals feminisme ha embrutat de manera exagerada el que som i el que fem. (això no vol dir que totes haguem de fer un gir per descobrir-ho eh, em refereixo a que moltes dones per sort han trobat el seu camí a la primera)

Les mares que venen al grup, al principi se senten insegures, no saben si donar el pit a demanda és una cagada, o si deixar la criatura al bressol també ho és, algunes em pregunten si poden assistir al grup encara que donin biberó, altres si poden venir amb el cotxet:

Ei noies!!!!! Podem fer el que vulguem!!! I fem-ho amb alegria i des de dins ¡ Ja és hora que aixequem el cap i obrim el pit! I si a algun lloc us refusen o us sentiu jutjades el problema els dels altres, tinguem-ho clar!

Només falta que ens ho creguem, que perdem les pors i que veiem que si realment vivim en una societat piramidal, en la nostra maternitat, a la punta de dalt de la piràmide, hi som nosaltres, cadascuna és mestressa de la seva pròpia vida i el ginecòleg, el pediatra, la mare, la sogra, el tiet, la mestra d’ escola i el papa de Roma estan per SOTA. Nosaltres decidim des de la consciencia què volem i on volem anar, la resta són mers acompanyants o especialistes del sector, consellers, aliats, companys de viatge o diga-li com vulguis però les regnes i la responsabilitat de les nostres vides és 100% nostra.

Apa, volíeu post? Doncs dues tasses!

Ah! si voleu venir al grup és cada dimecres d’ 11 a 12.30h a l’ Aúpali, C. de la Tradició 5 08017 Barcelona (Sarrià) – És gratuït –

Captura de pantalla 2016-02-06 a las 22.54.44

Oda a la teta, gràcies i adéu.

abc16-sdc10530

Si, Oda a les tetes, a les meves tetes que han alletat més de sis anys sense descans.

Si, oda a elles, que m’ han alliberat com mai res ho haguera fet, de prejudicis i mites, tant dels bons com dels dolents.

Oda a elles que han estat compartides amb gran exemple de mi cap a ells i ella, a vegades amb més o menys resistència, però ho hem fet i ho hem fet tots junts i amb molt d’amor.

IMG_4764

Si, Oda a les meves tetes que tant m’ han ensenyat i tants camins m’ han obert, que sense la lactància materna i tot el que l’ acompanya, avui no seria qui sóc, i avui sóc una dona més clara que mai, més lliure que mai, més dona que mai,doncs he cremat totes aquelles pors i aquells límits que imposa una societat masclista i patriarcal, perquè m’ he carregat amb mirades directes tot allò que no em ressonava i he acompanyat amb el cap ben alt tot allò que em removia i em feia caminar cap a una direcció sovint menys acceptada. I si, he cridat i si, seguiré cridant.

 

No tot és color de rosa, no, també hi ha una part agredolça, aquella hòstia que et fots quan estàs tan convençuda que tot el que es predica entorn la lactància és bonic, i és cert, i deixa de ser-ho. Quan et creus “grans” frases que es transformen en mites en la teva pròpia veritat i arribes a un despertar sovint tortuós.

16e0c-imagen

Si, la teta es torna obscura quan sents agitació o et sents emmanillada dins del teu propi cos, quan et sents presonera de les teves pròpies decisions… i si, això a vegades passa i tant sà és quan passa com quan no passa. Tot està bé, també la part fosca.

Oda a les tetes, aquelles que ens han acompanyat en tots els moments de la criança, aquelles que han calmat, han consolat, han divertit i han adormit els meus fills cada dia infinites vegades, aquelles que per drets adquirits han tingut les meves criatures , aquelles que ens han regalat les mirades més tendres i les mossegades més múrries.

 

Aquelles que m’ han sabut frenar quan em passava de frenada, regalant-me de tant en tant alguna mastitis que m’ ha obligat a descansar i a fer llit. Gràcies beneïdes obstruccions.

Aquelles que han fabricat llet pels meus fills i pel banc de llet i m’ han donat la satisfacció de posar el meu granet de sorra.

Aquelles que han alimentat també, en part, filles d’amigues i que han creat un vincle indestructible

Aquelles que han estat medicina per una gran dona en plena quimioteràpia i que encara que sigui poc ha alleugerit un patiment que ningú es pot ni imaginar i fins i tot potser les gotes que rajaven directes al pot, més que de llet han estat de màgia, d’esperança….

Gràcies tetes per aquest regal sense preu.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.35

Oda a les meves tetes que han estat la punta de l’ iceberg amb el que he topat de cara i que m’ ha obert un món fantàstic per encarar la meva vida professional.

Oda a les meves tetes que m’ han fet descobrir grans dones, i grans homes , m’ han tornat la fe en la humanitat, en l’ instint, en la maternitat i en la valentia, valentia en fer i valentia en deixar anar, perquè dir no a a la teta i saber salvar-se si escau, també forma part d’aquesta oda, piqui a qui li piqui.

Oda a les meves tetes, que han aguantat de forma estoica grans retrets i fotudes de pota de la gent, i aquí estant aguantant amb menys però encara amb prou fermesa, com per fer menjar paraules i mirades inconcluses al personal, que envalentonat,  gosava dir segons quines tonteries.

I aquí i ara em m’acomiado, en realitat ja des del 13 d’ agost , de la llet que sortia a raig dels meus pits i que encara, però ja tímidament, ho segueix fent tot dient adéu i gràcies. Gràcies i infinites gràcies.

El meu fill m’atonyina, si…

El meu fill m’atonyina, si… i m’esgarrapa, i em crida i jo li explico que no m’agrada, que no m’agrada gens, i l’aparto i li torno a explicar mil vegades més… de vegades des de la calma, de vegades amb els nervis a flor de pell.

Si, el Joan té una rabieta cada 5 minuts, un nen de llibre vamos… i costa, costa molt contenir-lo i contenir-me jo mateixa, però sé que passarà. Això és una de les grans avantatges de ser mare per tercera vegada, que saps que després del túnel fosc de les rabietes, arriba la calma, de vegades abans, de vegades més tard.

Però això no és important a ulls de la resta del món, el veritablement important és que el Joan m’ atonyina amb una ràbia que fa posar la pell de gallina i tot.

Avui camí des del parc fins a casa, en condicions normals uns 15 minuts a peu, el trajecte ha estat realment esperpèntic.

Jo caminava amb el Joan placat em braços, si, placat perquè no hi havia manera humana de tranquil·litzar-lo i a més de per evitar les meves bufetades, volia evitar també que es fent mal tirant se a terra amb aquella decisió, en fi..

El més bonic de l’estampa, a part de el Xavi, la Maria i el nostre amiguet Lluc caminant davant en fila índia en mode “esto no va conmigo”, eren les mirades reprovants de la resta de la plebs… M’ he sentit afusellada 1000 vegades durant el trajecte, inclús alguns cotxes baixaven la velocitat per veure millor l’espectacle i no , no són imaginacions meves.

Algunes velletes em somreien amb la boca i la mirada dient-me un “com t’ entenc”, però també he hagut d’ aguantar força xiuxiueig de mal gust o persones dirigint-se a nosaltres : “qué le pasa a este niño” “ No li cau ni una llàgrima!” “Le va a dar algo” “Pobre angelet”… i un llarg etc.

Jo en canvi m’ he mantingut tranquil·la gràcies a les meves respiracions sent capaç d’ aguantar al força de 12 kgs movent-se casi espasmòdicament i també aguantant la mirada de qui gosava jutjar-me. No en teniu ni puta idea, els deien les ninetes del meus ulls…ni puta idea.

I és que què fàcil és pensar o dir en veu alta que l’ estic cagant (oju! Que potser si que estic fent-ho pitjor impossible), però fa molta rabieta que en comptes d’ una mà amiga et trobis bufetades, i no parlo de les del meu fill.

“És que l’has de manar”. Ja però és que jo a casa no mano, jo demano i confio en que algun dia els meus fills entendran el que els vull expressar i em podran respondre amb el llenguatge informal en comptes de “a hòstia limpia”, però sé del cert que això necessita temps. Sé que amb manum militarum la resposta arriba abans, però què voleu que us digui…també penso que la veritable resposta arriba després, en tots dos casos.

Ara amics i amigues és lel que hi ha,i és així: El Joan m’atonyina amb molta tenacitat, i també al papa inclús al Xavi i a la Maria…i inclús inclús, si algún desconegut gosa fer-li la punyeta no es talla ni un pèl. O sigui que si sentiu crits per Sarrià i veieu a una mare amb cara de póker placant el seu fill impassible, saludeu-me que sóc jo!

Però si, confio, potser perquè miro el Xavi i la Maria i m’en sento orgullosíssima i també van passar per aquesta temporada. I tothom, desconeguts, coneguts i família havien augurat el desastre més absolut amb paraules tan tosques com : Malcriats, i ara moren d’amor i si, li donen les gràcies a l’escola, que menys mal que algú ha intervingut i els ha redreçat al bon camí.

No, “els terribles dos” (que en realitat són “els terribles dels 18 mesos als quasi 4 anys) no passen igual per tothom… Sempre ho dic encara que em repeteixo: Jo tinc molt caràcter, a casa tots el tenim, i som molt actius, i molt terribles en el bon sentit de la paraula, (per no esmentar que ja no hi ha teta i estem de vacances) etc… i per això és impossible que l’època on l’ego és el rei, passi desapercebuda o només es compleixi en el típic escenari del supermercat. No família, aquest escenari es repeteix a casa nostra per coses importants pel Joan i totalment desapercebudes per mi, però què hi vols fer? Jo senzillament faig tot el que puc i ho faig des de l’amor més absolut, però sovint amb la feinada que comporta tenir tres fills petits a càrrec i una casa, no puc mantenir el contacte visual constant que el Joan necessita i aleshores ja hi som! No s’ hi pot fer més, que esperar, repetir que no, acompanyar i respectar.

Hi ha dies que aguantaré estoicament concentrant-me en respirar,

Hi haurà dies que fotré un “mecagoenlá” i una bona esbufarrada i no, no em sentiré culpable perquè també m’ he de poder permetre rabiar, encara que jo sigui l’adulta, que tipa n’estic de tant manual de la calma! Una dosis de realitat i menys fustigació coi!!!

Hi haurà dies que senzillament truqui el Jordi amb urgència demanant un canvi de mans…

En fi, que hi ha i hi haurà dies de tot, i tu transeünt que em mires amb aquella mirada… no em fas por, ni em fas mal. Que te den.

290d7-texa4

Gràcies fill.

Captura de pantalla 2016-07-16 a las 11.00.46

Per tu fill, perquè he dit massa vegades en veu alta que no t’estava buscant i era mentida.

Per tu fill, que mig en broma i mig en serio he dit allò de “bah! És el tercer”

Per tu amor meu, que he pensat i esmentat tantíssims cops que erets difícil, quan de difícil no en tens res, que sóc jo, que és la ciutat, que és el sistema, que tots estem bojos però a tu encara et falta molt per embogir i fer coses dolentes… que ets transparent, sincer i valent.

Per tu petit Joan que has nascut entre dos germans que són una joia, però que criden i la lien parda (que és com ha de ser) i que no has tingut mai l’ oportunitat del silenci absolut.

Per tu nino, que t’ he donat la teta amb indiferència tantíssimes vegades…

Per tu fill, que vas néixer ensenyant-me cada dia coses noves, mostrant-me altres maneres de fer, esbiaixant-me la maleïda rutina i jo ,desagraïda com poques, mai t’ he donat les gràcies.

Gràcies Joan per arribar en realitat quan més et necessitava.

Gràcies Joan per plantar-te damunt meu incansable i tossut i regalar-me tantes i tantes nits de contacte.

Gràcies fill meu estripar les eternes jornades.

Gràcies , gràcies, gràcies i infinites gràcies.

Per tu petit que t’has criat en el ko’s d’ una casa amb poques mans adultes,

Que has aguantat com un valent el ritme trepidant i frenètic de la família nombrosa…

Que m’has mirat amb la mirada de la innocència i amb la blavor del mar més pur mostrant-me que l’amor és , en realitat, infinit i incondicional, peti qui peti, li piqui a qui li piqui.

Que t’has mostrat serè quan més ho necessitava.

Que ets senzill i humil i et deixes estimar fins l’ infinit.

Que et deixes abraçar, mossegar i agafar per uns germans que t’adoren des de l’aferrament més pur i més potent.

Per tu Joan, que ets el petit més gran…

Que t’omples la boca de mama i de teta i tant se te’n dóna si ens miren amb ulls reprovants…

Que abraces amb la força d’ un dinosaure i que et petes de riure amb una mosca que passa.

Per tu, que em vas regalar el part de la meva vida,

Que em vas tornar la confiança en la humanitat.

Que em vas omplir d’esperança quan més desesperançada estava

Per tu que m’alegres el dia i la vida a cada instant junt amb els teus germans.

T’estimo petit, feliç aniversari.

Captura de pantalla 2016-07-20 a las 16.05.30

 

Viure per torns, és això conciliar?

“Atreveix-te a somiar!

¡Descobreix-te!

Surt de la teva zona de confort … “

Anuncien cada vegada més eslògans, més blogs, més serveis de conciliació …

Que bonic sona, quin ideal i quin gran mentida.

crit

Sí, gran mentida perquè les mares ens tornem boges reinventant-nos, formant-nos, movent-nos, fent xarxa, auto conei
xent-nos, explorant territoris desconeguts, i a més hem si volem tenir cura dels nostres fills, que per cert, no deixen de ser fills als tres anys
, que sembla que quan el 0-3 acaba, també acabin les nostres obligacions, i senyors i senyore
s, fins als diuvuit anys els menors estan sota la nostra guarda i custòdia, i amb l’herència que els hem deixat segurament fins als trenta-cinc els tindrem sopant casa , no és per res ….

També hem de fer tot l’anterior amb somriure d’orella a orella, i no ens anem a queixar, que abans ho teníem pitjor! Que les dones treballaven la terra i tenien cura de nou fills!

Doncs mirin no, fins al monyo (que per cert em vaig haver de tallar per no tenir temps ni de pentinar-me’l), fins el meu antic monyo estic de complir i de no arribar a res.

Resulta, amics i amigues que aquí, quan una parella té un fill, és solament una la que ha de reinventar-se, i no perquè estigui de moda, sinó perquè difícilment podrà seguir la seva vida laboral anterior si a més vol donar-li amor i hores de qualitat el seu nadó.

Però el món segueix girant i si perds la teva corda, a més de perdre la teva identitat, també perds el somriure que et reclamen dia rere dia amb el típic: “ui quina cara de cansada” “ui, estàs bé?” “Ai, és que abans sempre reies i ara sempre et veiem seriosa “.

I què voleu?

¿Que botem d’alegria quan no podem dormir una nit sencera des de fa mesos i hem de buscar-nos la vida per poder muntar-nos un horari decent i anar a fer la compra resant que la targeta de crèdit no hagi arribat a la seva fi? Voleu que frisi d’ entusiasme, pel fet de ser mare i tenir una/es criatura/s sanes, quan hem de portar una una triple vida, la de treballadora, la de “no treballadora” i a més la de mare?

son mareta meva

Sí, catastrofista sembla que estigui avui, però no, no és catastrofisme, és una realitat que em peta als morros cada dia i que cada dia vivim més mares

Una crisi d’identitat monumental perquè en algun punt de la pel·lícula vam anar un moment al bany i vam perdre el fil de la història i sembla que per més que rebobinem i intentem centrar-nos no aconseguim mai arribar sanes i estalvies.

En fi, que corroboro, que tot segueix cap per avall, que vivim en una societat de ritme frenètic que no només no ajuda sinó que a més posa pals a les rodes a la mínima que intentem pivotar.

Una societat que premia el desinterès, l’egocentrisme i criminalitza els braços i les abraçades.

I sí, em cago en  tots aquests estereotips, i sí, em depilo els pèls de la llengua perquè estic esgotada de veure com es ven la conciliació.

I on és el constructivisme d’aquest post, us preguntareu, perquè de moment sembla del tot destructiu, doncs bé, una mica més calmada després d’haver cridat a tort i a dret en sentit literal tota aquesta parrafada, el constructivisme està entre línies.

Sí, perquè de res es val cridar si després no actuem,

perquè la conciliació es pot mirar des de mil prismes diferents i és que tot és un cercle viciós i una no sap per on començar a fer res.

La conciliació és un tema polític, sí.

Un tema educatiu, també.

Com no, també un tema social.

És clar, que bonic, ara vés i canvia-ho tot,

quan en realitat la conciliació, en gran part, comença a l’origen de tot, la família: la dona i l’home (o parella), ara es diu corresponsabilitat, mot que mola ou, però que no significa  res més que la família unida com s’ha somiat en l’ imaginari tota la vida.

Que el pare entri a casa com a pare i no com a home. Que el repartiment de rols no sigui com el repartiment d’accions en una empresa, no, el repartiment de rols en una família no hauria de passar per la proporcionalitat en el sentit equitatiu, sinó pel respecte i per l’amor, cap als fills i cap la parella.

¿I això de què depèn?

Doncs com a bon cercle viciós, depèn de tot l’anterior, però també depèn de la voluntat de tots i de totes, de la confiança que ens tenim, de l’amor als fills però també de l’amor a una vida pròpia, de l’amor a somriure i l’amor al canvi.

Encara que per descomptat és molt més fàcil tuitejar en contra del sistema i cagar-se en tot cada matí de la nostra atrafegada vida.

Només quan la família es cregui, per fi, que té el dret d’estar unida, i no de viure per torns, podrem començar a exigir més amunt i anar més enllà.

PD: si, ho sé, hi ha moltes famílies que ja crien amb corresponsabilitat, si ets una d’aquestes famílies enhorabona! explica-ho a tothom!

POST ORIGINAL EN CASTELLÀ a maters.es . maters és una comunitat de mares que són treballadores  i treballadores que són mares. Hi col.laboro molt activament desde principis del 2016, no us la perdeu!