Fa tant temps que no escric… I no per falta de ganes sinó per falta d’ inspiració, l’ anar de cul no ajuda a poder reflexionar, sospesar i transmetre els sentiments en un full en blanc…. Els meus fills creixen i tot i que no deixo de ser mare, cada vegada tinc més espai per fer més coses, a més de dedicar-me a consciència a ells, i per tant l’ estrès laboral ocupa gran part d’aquest “temps lliure”…Torno al “rebaño”, torno al sistema, quin remei.
Últimament també estic menys emprenyada, amb la conseqüent falta de posts incendiaris, no perquè cregui que les coses estan canviant (encara que per sort a pas de tortuga ho estan fent), simplement és que em miro les coses d’ una altra manera, des d’ un altre prisma, i això em passa, bàsicament, perquè ja no estic tenint segons quines vivències en primera persona. No tinc ningú aconsellant-me barbaritats pels meus bebès perquè ja no tinc bebés. Tampoc tinc ningú aconsellant-me barbaritats en els meus embarassos, parts o postparts perquè ja he passat aquestes etapes, “m’ he fet gran” i no viure-ho en les pròpies carns m’ ha portat a un altre prisma, ara estic més observadora, acompanyo, deixo algun silenci viu perquè penso que és el que he de fer.
L’ Aúpali m’està donant molt en aquest sentit. Compartir un grup de mares és una de les millors coses que em passa cada setmana, perquè tot i que es pensen que les acullo, no deixen d’ acollir-me elles a mi, i m’ensenyen cada dia tant…
Avui les mirava i les escoltava i he pensat: Hòstia! és que realment estem fetes per ser qui vulguem ser, perquè som potentíssimes, però ens posem tants pals a les rodes…
Recordo perfectament una Jornada de DonaLlum dedicada a la violència obstètrica , on la Serena Brigidi deia en la seva ponència que tot començava en l’ educació, que si volíem canviar les coses, ens havíem de dirigir als nens i nenes, anar a l’ arrel de tot plegat i transformar la mirada. No la d’ ells i elles, sinó la nostra mirada cap a tots els nens i nenes, i penso que tenia tota la raó del món.
Fins ara, quan sentia o llegia que la maternitat és un procés de transformació m’ hi veia reflectida al 100%, però avui quan mirava i escoltava a les mares del grup m’ adonava que realment no es tracta d’ una transformació, perquè la transformació és el que hem estat visquent fins a ser mares i és quan som mares que tornem a l’ inici de tot plegat i ens reafirmem com les persones que érem abans de viure com adultes. Parlo a nivell instintiu, òbviament viure ens farceix d’ experiències, no vull semblar una ignorant.
M’ explico, Sovint, mentre escolto com parlem del que sentim en vers la maternitat, veig perfectament un instint que sortiria a raig, però en comptes d’ obrir-nos, parlem amb la boca petita, esperant l’ aprovació del “qui sap” , si allò que pensem que volem fer no surt als manuals, i amb manuals em refereixo al que diu el pediatre envers la criança, el que diu la sogra, el cosí que té 4 fills, les nostres pròpies mares o jo mateixa en el grup.
Tot fa mal, passes per davant de l’ aparador del Prenatal i el primer que veus són Ganduletes amb 6 velocitats “Que mecen como si fueran los brazos de mamá”. Mires series de Tv3 o qualsevol altre porqueria de cadena i tot el que surt referent als parts o a les embarassades fa plorar de pena, A les 12 setmanes d’ embaràs quasi ja et fan signar el consentiment de la peridural, vas al pediatra i en comptes de preguntar-te com dorm el teu bebè et pregunta on dorm (per sort no tots), els hospitals empaperats amb publicitat de Nidina i en una gran majoria un cop parim, no passen tres hores que et porten una mugronera amb un missatge ocult que diu “tu soleta no podràs”, i és clar, si sents que vols agafar el teu fill amb braços et preguntes si serà el correcte, si estaràs fent bé.
Quantes vegades m’ han preguntat si passa res per agafar-los, per donar-los el pit a demanda o per portar-los més de 10 minuts en un portabebés.
I perquè coi en comptes de preguntar-nos si és correcte ens preguntem: “Què vull fer” “Com em fa sentir fer això o això altra” ? Qui diu que és correcte o no és correcte, el “rebaño”? A la merda el rebaño!!!
Som capaces de liderar l’ empresa més prestigiosa, d’ estar al capdavant de la política, de ser científiques de premi, de ser esportistes d’ èlit, de ser dones emprenedores. Som capaces d’ analitzar, de planificar, de pivotar sigui quina sigui la situació. Som capaces de tot, de fer el que vulguem fer i passar per damunt de les dificultats més grans amb un somriure d’ orella a orella i rendir com ningú ho fa, però de cop, arribem a ser mares, i tot ens fa tremolar, ens fan un comentari fora de lloc i ens anem fent petitetes, des de la primera visita prenatal, fins el dia del part fins a la criança dels nostres fills…. I perquè? Doncs penso que per dos coses, una per la poca consciència corporal que tenim, per la poca autoestima, perquè el plaer ens porta a la culpa, perquè estem carregades d’ estereotips i de complexes que ens afinquen a un candau gegant fins a tal punt de pensar que el nostre cos és propietat de qui sap qui, i per l’ altre, perquè ara no es tracta només de nosaltres, ara es tracta dels nostres fills també i ens sentim immensament perdudes quan la maternitat ens obliga a trencar amb la inèrcia, a parar i a buscar dins de nosaltres , i sobretot perquè quan parem i trobem l’ essència del nostre jo autèntic, ens espantem ja que sovint, res a veure té amb el que ens pensàvem que érem.
Fins ara, una gran part de la població a mida que hem anat creixent ens hem anat amotllant al grup: el que anava massa ràpid havia de baixar el ritme i el que anava massa lent havia d’ esforçar-se per agafar els demés. Ja des de l’escola, passant per l’adolescència, joventut… per no entrar ja en temes de gènere perquè aleshores si que em poso en plan incendiaria i em cago en tot, però no hi entro. Mmm Fins ara fèiem moltíssimes coses per inèrcia, per herència, tan homes com dones, no m’ entengueu malament.
La meva mare, i estic segura que moltes de les vostres mares també actuen amb vosaltres de manera similar, sempre em “diu” que tot ho faig al revés:
“El pediatre em deia que no se m’ acudís posar-vos al meu llit”
“Tu dormies tota la nit”
“Jo vaig parir amb pentotal i no us va passar res”
”La meva llet era dolenta” Etc. Etc. Etc.…
Per ella faig moltíssimes coses malament. Al principi jo m’ enfadava molt, moltíssim, i després vaig passar a dir-li que eren ordres del pediatre perquè em deixés de criticar, i quan em va dir que l’ error era el pediatre que m’ havia buscat, simplement vaig parar , vaig reflexionar i vaig entendre, que el més probable és que el missatge que li arribava a la meva mare és el que rebia jo:
“Ho estàs fent tot malament”
A cada passa que feia amb els meus fills ma mare em dia: “doncs jo ho vaig fer així i mira què bé que heu crescut”. És aleshores que em vaig adonar que sent tant convincent amb el que jo faig, percep que li estic dient que ella ho va fer fatal i res més lluny de la realitat: Mama, gracies per criar-me tant bé, però jo ho faig i faré diferent. Punt. No re busquem més.
A la merda els judicis home!!!!!
La qüestió, és que vivim en una societat que va amb un ritme taaaaan trepidant que costa molt aturar-se i la maternitat t’ obliga a fer-ho i a més amb dues cares ben diferents, la de la dolçor i felicitat absoluta mesclada amb les ombres i fantasmes del postpart.
Mirem els nostres fills i necessitem tornar a qui érem per saber que el que fem és el que volem fer, perquè només així podrem trobar la seguretat i la felicitat per a ells i a l’ hora per nosaltres, és per això que crec que tantes dones amb la maternitat canviem de vida, de professió, d’ amics, de gustos, d’ aficions, etc… Perquè parem i valorem d’ una altra manera, parem i valorem des del cor i l’ instint tal i com ho faríem si no haguéssim tingut tanta pressió, si no haguéssim crescut en una societat 100% patriarcal on un mana i els demés obeïm, on un fals feminisme ha embrutat de manera exagerada el que som i el que fem. (això no vol dir que totes haguem de fer un gir per descobrir-ho eh, em refereixo a que moltes dones per sort han trobat el seu camí a la primera)
Les mares que venen al grup, al principi se senten insegures, no saben si donar el pit a demanda és una cagada, o si deixar la criatura al bressol també ho és, algunes em pregunten si poden assistir al grup encara que donin biberó, altres si poden venir amb el cotxet:
Ei noies!!!!! Podem fer el que vulguem!!! I fem-ho amb alegria i des de dins ¡ Ja és hora que aixequem el cap i obrim el pit! I si a algun lloc us refusen o us sentiu jutjades el problema els dels altres, tinguem-ho clar!
Només falta que ens ho creguem, que perdem les pors i que veiem que si realment vivim en una societat piramidal, en la nostra maternitat, a la punta de dalt de la piràmide, hi som nosaltres, cadascuna és mestressa de la seva pròpia vida i el ginecòleg, el pediatra, la mare, la sogra, el tiet, la mestra d’ escola i el papa de Roma estan per SOTA. Nosaltres decidim des de la consciencia què volem i on volem anar, la resta són mers acompanyants o especialistes del sector, consellers, aliats, companys de viatge o diga-li com vulguis però les regnes i la responsabilitat de les nostres vides és 100% nostra.
Apa, volíeu post? Doncs dues tasses!
Ah! si voleu venir al grup és cada dimecres d’ 11 a 12.30h a l’ Aúpali, C. de la Tradició 5 08017 Barcelona (Sarrià) – És gratuït –
