18 Nov El pospart: cos, carn i teta
Avui m’ ha trucat una mare, en pospart, amb veu de pospart, amb cansament de pospart, amb sintonia de pospart, en plè pospart, i no puc evitar pensar en el … pospart.
Recordo encara amb cert neguit a l’ estómac els meus posparts, en el fons, els artífices de #maretameva. Felicitat si, però sobretot: cos, carn i teta. Sobretot una gran inseguretat, un fort neguit, i no perquè res fos negatiu, sino per la poca consciència, la poca pràctica de viure i a conviure amb el propi cos, i que aquest cos sigui el refugi d’ un altre cos, una altra carn, un altre ésser que a més no sap la seva raó de ser.
Un nadó que no pot tolerar la separació, que la teva temperatura és la seva manta, que el teu pit és la seva ancla. Un vincle més potent que cap altre i que costa d’ engollir. I aquí estava amb cara de pospart, amb cos de pospart i amb somriure de pospart, mostrant la meva intimitat pospart al món per ser capaç de normalitzar en mi mateixa un estat, que tot i ser el tercer cop que repetia, seguia sent extrany, insegur i en certa manera, força angoixant.
No Comments