No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga…

Avui tenia , tinc, un post al cap…i quan l’estava escrivint una amiga m’ha enviat un video (que inserto al final del post) que curiosament té TOT a veure amb el que volia escriure…

Per tant , després de veure’l, moltes coses més em venen al cap i refaig el post., aquí va:

Sovint se m’etiqueta de catastrofista quan parlo de maternitat, sobretot de part i de post part…. Un dels últims post que vaig escriure, Coses que ningú ens explica, té una part de comentaris que em porten a la reflexió constant. I aquest petit percentatge de comentaris, es repeteixen en molts altres posts de l’estil, i em preocupa.

Em preocupa que l’ honestedat piqui tant.

En aquest blog parlo molt de la meva experiència com a mare, però últimament i gràcies a que , per sort, ara em dedico més que mai a acompanyar altres mares, puc viure i escoltar moltes altres experiències. I la majoria, tret comptades excepcions, es tallen per un model similar.

I és que la maternitat no és un camí de flors i violes,

El part desitjat no és , massa sovint, el part viscut…

Els recent nascuts no són nuvolets formosos i moldejables,

El post part és plè d’ ombres i sensacions de solitud,

Les relacions de parella canvien de manera exagerada ,

Les amistats sovint també i les expectatives amb la família massa cops acaben decebent.

I ara és quan hi hauria la llau de comentaris tipus:

“Doncs a mi la maternitat m’ha anat de conya”

“Si dius tot això les dones no voldran ser mares”

“ Sembla que la maternitat sigui una merda i és una passada”

“ Jo sóc super feliç i tinc tot el que volia, no entenc tant pessimisme”

“ Tot això és gris i tenir un fill compensa per damunt de totes les dificultats”

i un llarg etc…

I és que em sembla, que mai a la vida he dit que totes les dones ho visquem igual, ni que no compensi, ni que no sigui meravellós, això ho diueu “vosaltres” i em fa pensar que o m’ expresso fatal o hi ha un error de percepcions i honestedat, m’explico:

Vivim en una societat on el color gris o negre son colors negatius.

On sembla que tot hagi de ser de colors vius.

On si ets feliç no puguis tenir un mal dia.

On la pluja és maleïda.

On una no pot dir que té un dia de merda,

On si estàs enfadat o no tens el dia sembla que t’hagis de quedar tancat a casa.

On estar callat està mal vist.

Vivim en una societat en la que si no somrius sembla que no siguis feliç,

on l’ombra és un dels tabús més grans.

No serem persones completes MAI, si no ens acceptem i no ens permetem sentiments “foscos”, i ho poso entre cometes perquè se m’entengui.

La foscor és part del dia, igual que ho és la llum i res o tot està bé o malament.

Parlar d’ ombres de la maternitat, de no poder dormir ni una hora seguida o no poder anar ni al lavabo no són coses dolentes ni negatives! Són moments que formen part de la maternitat i són igual d’ importants que la resta!

Que compensa?

Doncs  què voleu que us digui! a mi no m’ ha de compensar res!

Per mi és bàsic poder viure amb naturalitat el cansament, la pèrdua de paciència, les ganes d’engegar a ma mare, la mala llet, la irritabilitat i tot el que es posi per davant, perquè és part básica i activa de la meva vida i de mi mateixa, i igual que els somriures immesurables, les abraçades, els petons espontanis, els riures sonors i tota la resta , em fan créixer com a persona.

I ho reivindico tant, perquè només s’intenta vendre la part de les rialles com a part positiva, i per culpa d’això ens creem falses expectatives i un cop immerses en el planeta mare-fill-pare sembla que ens haguem de tornar boges o que estiguem entrant en una depressió.

No passa res per cridar,

No passa res per plorar, no passa res per cagar-se en tot els cops que faci falta,

I si, ho dic en públic i no és per posar ni por, ni pressió i no em fan pena les embarassades o dones que volen ser mares perquè res del que estic explicant té a veure en que la maternitat sigui o no el més meravellós del món!

Tinc tres fills i les estic passant canutes amb molts aspectes:

Estic rebentada, em sento incompresa molt sovint, no puc treballar per compte aliè i he hagut d’ emprendre el meu propi negoci amb tot el que comporta a nivell mental, físic i econòmic i sóc la tia més feliç del món!

M’ agrada tant la maternitat que he penjat la coctelera que va ser la meva passió i professió durant més de 15 anys per dedicar-me a tope a ser mare i a acompanyar altres mares;

Qui es pot pensar ,sabent això, que la meva maternitat és gris?

Doncs si! és grisa, és rosa, és verda, és lila, és negre i vermella inlcús blanca segons el dia 🙂

I cadascú ho fa com vol, hi haurà mares que penjaran la seva professió, d’altres que treballaran a la seva feina de sempre als 4 mesos i mil possibilitats més, i això no vol dir que una sigui millor o o visqui millor que l’altra, i això multiplicat per mil en tots els aspectes de la vida de cadascú.

Penso sincerament que falta molt perquè les mares i pares ens deslliurem d’unes cuirasses construïdes a base de mites inútils i de tradicions ridícules,

Falta molt per gaudir de la maternitat lliure i poder créixer i passar tres pobles de qui ens vulgui vendre la moto,

Però el que crec que és molt important, és que comencem a mirar dins nostre per acceptar-nos i valorar-nos amb les nostres parts de llum i les nostres parts fosques com a resultat positiu de nosaltres mateixes.

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga.

Us deixo el vídeo:

https://embed-ssl.ted.com/talks/lang/es/rufus_griscom_alisa_volkman_let_s_talk_parenting_taboos.html

T’agradaria venir a un dels meus tallers? Aquí pots veure’ls

Agredolç Post Part

Fa tants dies que no escric que el món se’m cau a sobre, i és que si sabéssiu la gran quantitat de posts que he començat i que no he acabat fliparieu…

No és falta d’inspiració, és falta de temps, és sobra de cansament…

Avui, escrivint a la taula del menjador entre muntanyes de roba i plats per rentar, recordo nostàlgica el post part… Un post part que de vegades he pintat gris i que amb la distància no puc evitar tenyir-lo de colo brillant….

Avui, tinc dues amigues recent parides i aquest cap de setmana les he vist a totes dues i he recordat amb molta tendresa totes aquelles coses que feien del post part, una pujada sense fi en tots els sentits.

Veure a una dona recent parida, i olorar aquella casa que ja no recorda que abans eren un menys, és més que bonic, més que emocionant….

Aquella cara de cansament però d’ulls brillants que enlluernen…

Aquell sentiment d’inseguretat que no entén de primers, segons o tercers…

Aquella lactància que se’t complica…

Aquell marit que mira i observa i sovint no sap què dir perquè encara al·lucina del què ha passat fa poques hores….

EL post part immediat em recorda, salvant les diferencies, a la descripció que aquells que han viatjat a tercer món expliquen: et canvia la vida i les prioritats…

No recordo una dutxa més reparadora que la que et fas després de parir…

Ni com assaboreixes amb detall com la clau entra a la serradura el dia que arribes a casa amb la teva criatura…

No recordo cap sensació semblant, la primera vegada que el teu fill succiona el teu pit sense dolor,

Ni la primera vegada que t’emboliques amb un fular…

Recordo amb nostàlgia el sentiment i sensacions que provocaven en mi el plor inconsolable del meu nen,

Les mans tremoloses del meu marit curant melics, sempre amb el mateix pols, fos el primer o fos el tercer…

Recordo entre llàgrimes el primer àpat i la gana insaciable després del part,

La mirada paternalista de la meva mare, les llàgrimes d’emoció….

Recordo com si fos ahir la por de quedar-me sola amb el Xavi quan el meu marit va marxar a treballar per primera vegada després de la baixa…

I l’emoció de sortir al carrer ja convertida mare …

Recordo amb un somriure tot el campament que feia al lavabo per poder dutxar-me,

I el “camasutra” de posicions anticòlics els primers mesos…

Penso en la por apoderada un dia que vaig veure la carona granulada del Xavi …

I com es pelava la Maria el 4art dia de vida…

Recordo com el meu marit s’omplia la boca explicant com la seva dona paria com una animal,

La olor a part que va impregnar casa meva durant molts mesos més tard…

Recordo la necessitat d’explicar a tothom els meus parts i les cares dels amics sense fills que per dins demanaven que callés…

Recordo les ganes de plorar i el plor no reprimit dels primers dies post part…

La tristesa, la nostàlgia al recordar les patades dins meu…

Recordo les contraccions doloroses del meu úter que es tancava, tant savi ,saben que havia quedat buit…

La sensació d’impotència cada vegada que el Joan plorava volent pit i demanant al cel diví que s’enganxés bé i em deixés de fer mal…

Recordo dormir envoltada de coixins, amb el meu fill a sobre que m’obligava a tenir sempre un ull obert prohibint-me el meu necessitat descans…

Recordo tot el post part, els tres posts parts ,sabent lo durs que poden arribar a ser, però ara, des de la distància, agraeixo haver-los pogut viure amb la intensitat amb la que ho vaig fer, veient la llum quan sortia el sol i la foscor quan arribava la nit,

Permetent-me sense complexes poder expressar que el meu dia havia estat una merda o meravellós,

Sense amagar a ningú que aquella muntanya més que intensa és l’excursió més meravellosa del món.

I aquí i ara, entre un somriue i una llàgrima d’emoció, mentre escric, m’adono que el meu post part ja s’ha acabat i que una altra etapa meravellosa comença.

Mareta Meva

Oda al Post part….

La metamorfosis més incompresa, l ’altre banda de l’embaràs …

Aquella que no esperes, doncs les ganes de conèixer el fill gestat amb tant d’amor i tendresa no ha deixat que ens plantegéssim com seria la realitat , sovint, ben allunyada d’on ens havia portat el nostre imaginari.

El postpart,

una baixada vertiginosa, després del triomf d’esdevenir mare, que galoparà pujant i baixant al caprici de les hormones, de la societat i del nostre jo més profund…

El postpart,

a vistes del món exterior, tan dolç i flonjo, però tan intens i, de vegades, fins i tot obscur …

El postpart,

un terreny sempre desconegut que traurà el  jo més egocèntric de nosaltres mateixes per convertir-lo en un nosaltres ferm i indestructible:

Aquí i ara, Mare i Fill.

Vols acompanyament? http://unpostpartacompanyat.com/

Pensaments d’un divendres nit: Envaïda pel Post part…

Ai Mareta meva!

Ahir, no sé qui em deia no sé què, i jo contestava: Ei que en cara estic “postpàrtica” total ! I la resposta va ser… “Bah, què dius ara! si el nen ja té 7 mesos!!!”

Ai! Quin mal em va fer allò…

Quan acaba el post part? Hi ha una data real? Després de la quarantena? Al les setze setmanes? Als sis mesos? A l’any?

Quan et torna la regla? Quan? Quan dimonis acaba el post part?

Doncs jo diria que el post part acaba quan una així ho sent. Així de simple.

Tant amb el Xavi com amb la Maria, em vaig començar a sentir fora de post part quan em va venir la regla. Tots dos als catorze mesos després de parir…Si! catorze mesos!

Catorze mesos on em sentia tant vulnerable com poderosa… catorze mesos en els que sentia que necessitava estar a la meva cova, vestir-me amb roba més ampla i plorar de tant en tant. (això jo, cadascuna ho viatja com vol o com pot)

Catorze mesos on no necessitava pintar-me la ratlla dels ulls, on sentia es hormones pujar i baixar, on em notava recent parida constantment…

Catorze mesos sense gairebé desig sexual, 14 mesos amb necessitat de contacte permanent amb els meus fills, catorze mesos gaudint de la família en el sentit més estret, més físic.

Catorze mesos on tot el que provenia de fora no era , ni de lluny, el més important, on la memòria no era prioritària… molts mesos de “no m’ interessa”, molts mesos de no necessitar res més que el que tenia.

M’agrada el post part…i m’agrada ara perquè ja el conec, ja em conec…

M’agrada perquè és una etapa més que autèntica, on l’autoconeixement és bàsic, on cada dia aprenc coses de mi, i aquest moment tan egocèntric conceptualment parlant, és extraordinari.

El post part m’agrada perquè em fa sentir còmode, en zona de confort, em fa jugar a casa, em fa sentir mamífera… Sento que no necessito donar explicacions de gaire cosa, simplement dic que estic de post part i punt, i a qui no li agradi que es foti: “És el meu post part, i igual que el part, per mi és irrobable”

He de dir ,però, que no sempre ha estat així… El post part és una de les etapes més bèsties per les que he passat… on la veritat t’explota a la cara vulguis o no vulguis, on el teu cos, tant física, química o emocionalment no respon a les teves súpliques, simplement viatja en la inèrcia que ha deixat el part. Una mena d’estela que queda marcada dia rere dia i que sembla no esborrar-se mai, i el pitjor és resistir-s’hi. No tenir suport. No entendre res…

No comprendre el que passa en el post part és un cop fatal.

Ja no parlo que el teu entorn no t’entengui (parella, familiars, amics)..Parlo d’una cosa més profunda… En el post part , una dona que ets tu però que no (re)coneixes fa acte de presència… Una consciència diferent t’envaeix i , sol passar, que lluites perquè aquesta altra “tu” no et domini, i aquí és on , sovint, ens sentim febles i trencades.. Perquè estem lluitant contra un jo que no només existeix en aquell moment, és un jo que és omnipotent, no és que sigui un jo extern, és un jo real intern que de vegades pot resultar cruel i poc piadós… Sembla que sigui una lluita, que hi hagi d’haver una guanyadora i en realitat el millor és donar-li la mà i deixar que ens porti…

El post part alberga pensaments, sensacions i emocions que mai havíem experimentat i és això el que el fa tan potent, tan poderós

Si algú ens en parlés...si aprenguéssim que aflorarà en nosaltres no només unes poques setmanes sinó que és capaç de perllongar-se en el temps, podríem estar més preparades i gaudir-lo en comptes de lluitar per sortir-ne.

Com us dic, per fi he aconseguit sentir-me còmode amb aquesta Cristina “post pàrtica” . És la tercera vegada que ho visc i a més hi he treballat molt per saber-ne més i sentir-m’hi com a casa, perquè realment “és casa”.

Ara m’encanta sentir-me així i fins i tot em fa pena perquè noto que, set mesos després, el meu tercer i últim post part s’està esvaint, i no estic preparada per deixar-lo marxar tan aviat… Però és així: capritxosament sorprenent !

En fi, ja veieu…pensaments de divendres nit que venen a mi encara no sé perquè…

Bon cap de setmana!

       Fotografía: Ibai Acevedo.

UN POSTPART COMPARTIT, per Carles Escudero i Cris Moe

UN POSTPART COMPARTIT, per Cris Moe 

 Dedicat a totes les mares i pares que en algun moment s’han sentit sols/es, superats/es i perduts/s, especialment  al Jordi, l’amor de la meva vida i el pare dels meus dos fills i a la Vane, la dona, musa i mare dels fills de Carles Escudero (i una GRAN amiga per mi) .

Em costa molt, molt , fer aquesta entrada…

M’agrada molt escriure, però sempre ho faig sense assajos, sense borradors, sense pensar-hi gaire…

Sóc nerviosa, impulsiva, espontània, i ho sóc en el meu dia a dia i també en el meu blog… Tots els meus posts han estat “vomitades” del moment, però aquest no…

És la tercera vegada en aquesta setmana que l’escric partint de 0 i canviant tota l’estructura…

Vull seguir parlant del postpart i de les seves emocions, però és tan delicat…

En el post anterior no comptava les visites que he tingut…normalment em llegien 4 amics i aquesta vegada la cosa m’ha marxat de les mans…la llau de comentaris, tan positius com negatius m’ha marcat, m’han espantat…

Estic escrivint el que em surt, tal i com us he explicat, és la tercera vegada que ho intento i no acabo d’estar contenta…

El postpart, la dona, l’home…la mare, el pare, el nadó…la família, el món…buff.

Quan una mare queda embarassada, un vincle físic es forma entre ella i el seu fill…el porta a dintre, el nota, l’escalfa, el forma, l’alimenta…

Cèl·lules del cervell d’aquest fill migren al cervell de la mare i es queden allà, per sempre…

Sabeu el que això significa? No és només instint, és que som la mateixa persona…

Quan aquest fill tan estimat neix, tot i que amb la Lactància materna aconseguim allargar aquest vincle físic, el vincle emocional es crea quasi a l’instant: L’apego.

Aquell nadó que no sap què és el món, ni qui és ningú, ni què és res, sap a l’acte qui és la seva mare. Sap a l’acte que la necessita per sobreviure i no només a nivell físic… Aquell nadó necessita aquell vincle emocional per sentir que és un ésser i que és allà, i que està segur.

Aquest apego, aquest enamorament instantani només es produeix amb la mare en els primers segons de vida (tot i que amb el temps, es pot transformar si la mare desapareix), i a la mare li passa exactament el mateix: S’enamora a l’acte, però no és un enamorament terrenal, és molt més…aquella mare, per esdevenir sencera necessita aquell nadó, que li donarà vida per la resta dels dies.

Aquí, mentre explico això m’imagino un silenci, les mirades entre la mare i el nadó…m’imagino el nadó ensumant a la mare i les llàgrimes d’emoció d’aquesta en poder abraçar el seu fill.

Però poques vegades és així a la nostra societat.

Poques vegades hi ha silenci. Tot aquest procés passa, sovint, en un hospital, entre 2, 3, 4, 5, 6 persones o més, en una sala minúscula de parts, un tou de llum, un part traumàtic, un metge suturant el periné de la mare, etc.  , o en un quiròfan després d’una cesària que a vegades ha estat necessària però d’altres ha estat conseqüència de les presses i el poc respecte…

Tot plegat i sigui com sigui, sense respecte per aquest moment, sense respecte pels segons més importants a la vida d’una mare i d’un nadó: l’instant en que es miren als ulls per primera vegada.

Tot fan que passi ràpid, trencant els silencis, trencant-ho TOT.

El que passa després no sol ser massa diferent: Una habitació plena a vessar de gent i familiars que no paren de passar-se al nen, de donar consells inútils a una mare esgotada que pagaria perquè tothom desapareixes…

I el pare?

postpart

No, no l’he nombrat:

El pare, que segurament ha patit moltíssim en aquest part, ha estat angoixat pel no saber, o per saber el que estava passant i no poder canviar-se per la seva dona.

El pare, que ha pogut agafar pocs minuts al seu fill i no ha pogut tenir temps d’abraçar a la seva dona com cal, està somrient amb la mirada perduda en aquella habitació rebossant de visites.

El pare, que vol el millor per la seva dona , ha patit per ella i pel seu fill i encara no s’ha refet.

Què més puc dir? Que això només és el principi, i que amb aquest principi és molt possible que el que ve després no sigui fàcil…

És molt possible que la mare estigui feta un nyap tan emocional com físicament.

És molt possible que el pare no sàpiga que fer per consolar-la, per reconfortar-la.

És molt possible que el pare se senti DESUBICAT. I això no vol dir que el pare no estimi la mare, que el pare sigui un desastre o que el pare passi de tot. NO.

Això vol dir, que tot el que passa en un postpart no és fàcil i molt menys si el part ha estat poc respectat, que és el que sol passar a molts hospitals d’aquest país.

Tot i així, els postparts solen ser difícils en tot tipus de parts, perquè com dic, el part només és l’inici d’una parella de 3 (o de 4 o més).

El part, és el punt de partida d’una nova vida, d’una nova dona i d’un nou home.

Aquesta nova vida necessita la seva mare el 100%, i la mare necessita estar al 100% per aquesta nova vida, i això només és possible si el pare, comprèn, que les primeres setmanes ell és el motor que podrà aconseguir o no, que aquesta mare tingui el seu desitjat 100%.

Si ho heu passat imagino que m’entendreu…

Si no ho heu passat tot i haver tingut fills, enhorabona! Me n’alegro moltíssim!!!

Si no ho heu passat perquè encara no sou pares…No, no vull ser negativa, ni catastrofista, ni que se us passin les ganes de ser pares, però això que he explicat passa a la vida real, passa molt més del que hauria de ser normal, per tant, si fóssiu amics meus us diria: Prepareu el part sent conscients de TOTES les opcions, i sobre tot, prepareu el POSTPART; La informació és poder…

Aquest post no l’he volgut fer sola, per sort tinc un bon amic que escriu un blog de paternitat, Carles Escudero, autor  “d’ Un Papá com Darth Vader” i blogger de Criatures.cat. És el pare de dues criatures fantàstiques i per tant té l’experiència de dos parts i dos postparts… Per mi és molt important la visió des del punt de vista del pare, i per això hem decidit que avui és un GRAN DIA PER COMPARTIR:

 Dedicat a totes les mares i pares que en algun moment s’han sentit sols/es, superats/es i  perduts/s, especialment a la Vane, la meva dona, musa i mare dels meus  fills  i al Jordi, l’amor de la Cris, grandiós amic i immens pare de dos preciosos fills.

Tinc una amiga que es diu Cris Moe, que no només és un tros de mare, un tros de dona i un tros d’amiga…també té un blog (https://maretameva.wordpress.com/) i escriu molt i molt bé. Fa uns dies em va comentar la idea de fer un post conjunt en el que un pare i una mare donessin el seu punt de vista sobre el postpart, després d’haver escrit un brutal post sobre el tema , i que va tenir un munt de visites. A mi em va semblar una idea collonuda, ja que per a molts és quelcom realment desconegut. Dir-vos que tant la Cris com jo parlem del que hem viscut, el que hem vist amb els nostres propis ulls…el que hem sentit, de postparts hi haurà per tots els gustos i de tots els colors…som-hi doncs:

Què dimonis és el postpart?…bé, per a mi és com un d’aquells maleïts problemes de matemàtiques que cada any em torturaven i que sí, semblaven molt i molt fàcils, però mai me’n sortia. Distàncies de trens, potes d’animals a la  granja, i un munt de coses amb les que em donaven ganes no només d’abandonar els estudis, sinó d’emigrar a la selva, allà no fan problemes de mates…per tant allà hagués sigut feliç a pesar de la meva poca relació amb la flora i la fauna.Em quedo doncs amb aquella sensació dels exercicis de mates i que per més que  t’ho expliquin un milió de cops, et bloquejaràs i no te’n sortiràs.

Per a mi el postpart és quelcom semblant, ja puc haver llegit com estarà una mare després de parir, tant a nivell físic com mental, que no només em bloquejaré o se m’oblidarà, sinó que estaré tan emocionat i “on fire” per la paternitat, que perquè casa nostra és petita, sinó convidaria als meus 374 amics del facebook per a que coneguin al petit!

Aquest és potser el problema, que hi ha poca informació del que és realment un postpart, o més aviat n’hi ha molta, però allà està…quasi intacta, i és que els pares, amics, familiars, coneguts,  potser estem més preocupats per qualsevol altra cosa relacionada amb el nadó que vindrà, que no en el postpart…el postpart de la mare.

Sí, el postpart el podem viure el pare i la mare, però siguem sincers, qui realment el viu…és la mare. És ella qui ha parit a una criatura preciosa, és ella qui ha tingut un part(respectat o no), és  ella qui té el cos com mai l’havia tingut (algun dia us explicaré la broma de la meva dona amb el “Frankenweenie”), és ella qui està fins a dalt d’hormones…per tant: és ella qui ha d’estar descansada, tranquil·la i feliç per poder cuidar al nou vingut.

No em puc imaginar aquest sentiment, aquests dolors, aquesta “muntanya russa” d’estats d’ànim contradictoris, ho sento, per molt que la meva dona m’ho expliqui…no puc. I és que tots ens podem imaginar un dolor de panxa o d’estómac perquè tant dones com homes…l’hem patit. Però una dona es pot imaginar el dolor que provoca una puntada de peu a l’entrecuix? I un home es pot imaginar el dolor d’una contracció? El dolor menstrual? El dolor d’un postpart? Les ganes de plorar i als 5 segons de riure?

Per molt que ens ho imaginem tots plegats, evidentment no és el mateix que patir-ho, que viure-ho.

Pel que a mi respecta, he viscut  dos postparts, he llegit articles, posts d’altres blogs , i sí, entenc què és un postpart. Però és clar, després neix la criatura i…sembla que a tots se’ns oblida tot (a mi el primer) i només vulguem fer visites, conèixer a la personeta, agafar al nen,  i ens oblidem (jo un altre cop el primer), de l’estat físic i psicològic de la mare. Ens oblidem que ha de descansar, que ha de dormir i que ha d’estar amb el seu nadó  per una senzilla raó: perquè el nadó la necessita…possiblement més que mai.

Si a més a més la mare (com és el nostre cas), ha viscut dos parts no gaire bons, doncs la cosa es complica. Sí, jo sempre he sigut el primer que li deia a la meva dona Vanessa amb el primer part del Martí: “El nen està  bé, no? Doncs no t’amoïnis més…”. Per sort amb el temps (o sigui, amb el segon part), te n’adones que una dona  tria  una manera de parir i sigui com sigui, sigui on sigui, s’ha de respectar, i per desgràcia doncs tant amb el Martí com amb el Mario…no va ser així, i no només això sinó que per postres vaig tenir la sensació que en algun moment  hi havia allà persones (no totes) que miraven la nostra manera de tenir a la criatura com un simple capritx de “pares hippies”.

Pensareu que m’he anat del tema…doncs no. Us explico això perquè amb aquest segon part,on vaig arribar a comptar 7 persones a l’expulsiu del paritori i on no es va respectar res del que volíem tots dos (per a què dimonis serveix el “pla de part”?), ha sigut més dur que el primer, per tant, el postpart també. Molt dur per a mi, però infinitament més dur per a la meva dona, amb un nen de 3 anys amb constants canvis en la seva vida i que no els entén, i amb un nadó que requereix tota l’atenció  del món.

I jo? Doncs perdut, molt perdut, intentant estar per ella, pels nens, per les visites, pels “papeleos” de registres i empadronaments (algun dia parlaré d’això també), cuinant plats de pasta, abusant de “La Sirena”… Intentant sobreviure a la cuina, a la pols de la casa, a les muntanyes de roba sense doblegar i amb el continu fantasma d‘aquells problemes de matemàtiques infernals, aquella sensació…aquell bloqueig.

I la meva dona tenint malsons amb el part, patint ja per l’adaptació del Martí, patint per la casa que semblava la cova d’un troll, cansada, esgotada, plorant dia sí, dia també…i jo amb temptacions de sortir corrents a l’estil  “Forrest Gump”.

Llavors passa la quarantena, li donen l’alta a la meva dona, i em penso que la nostra vida sexual serà com la de Rocco Siffredi, i me n’adono que no, que això del postpart són moltes  coses, i que un cop més, aquella sensació dels problemes de matemàtiques em torna a torturar. Així que respiro, em miro a la meva dona, i intento entendre-la,  i em prometo a mi mateix que seguiré llegint sobre el postpart per poder entendre’l ni que sigui una miqueta més.

Per tant, per a mi és això un postpart: un maleït problema de matemàtiques…però sabeu una cosa? Hi va haver un dia a classe de “mates” que em van posar el problema, i després de molts i molts mesos saturat…el vaig poder fer. Per tant, tinc l’esperança que tard o d’hora, (i si torna a arribar el postpart) no em bloquegi, i sobretot, també espero que tard o d’hora el món sencer se n’adoni d’una vegada que un postpart és quelcom complicat i delicat sobretot per a la mare, i que entre tots, em d’ajudar-la….és més: tenim l’obligació d’ajudar-la.

Sabeu com vull acabar aquest post? Amb les cares de les mares. No hi ha un rostre més feliç, brillant, emotiu, emocionant i increïble, que el d’una mare amb el seu fill acabat de néixer. És la bellesa i la felicitat en estat pur. I és que ja pot haver sigut un part llarg i dur, que en la meva vida he vist dones més maques, que quan acaben de parir…us ho juro.