Avui m’ ha trucat una mare, en pospart, amb veu de pospart, amb cansament de pospart, amb sintonia de pospart, en plè pospart, i no puc evitar pensar en el ...

Avui tenia , tinc, un post al cap…i quan l’estava escrivint una amiga m’ha enviat un video (que inserto al final del post) que curiosament té TOT a veure amb el que volia escriure… Per tant , després de veure’l, moltes coses més em venen al...

Recordo amb nostàlgia el sentiment i sensacions que provocaven en mi el plor inconsolable del meu nen, Les mans tremoloses del meu marit curant melics, sempre amb el mateix pols, fos el primer o fos el tercer… Recordo entre llàgrimes el primer àpat i la gana insaciable...

La metamorfosis més incompresa, l ’altre banda de l’embaràs … Aquella que no esperes, doncs les ganes de conèixer el fill gestat amb tant d’amor i tendresa no ha deixat que ens plantegéssim com seria la realitat , sovint, ben allunyada d’on ens havia portat el nostre...

UN POSTPART COMPARTIT, per Cris Moe   Dedicat a totes les mares i pares que en algun moment s’han sentit sols/es, superats/es i perduts/s, especialment  al Jordi, l’amor de la meva vida i el pare dels meus dos fills i a la Vane, la dona, musa i mare...