Acabo de recuperar unes notes de veu que vaig gravar als pocs mesos de néixer el Joan. Són del Joan mamant. Ni us imagineu tot el que m’ ha remogut. Sempre explico que per mi el Joan ha estat més que un aprenentatge, va ser duríssim...
Avui m’ ha trucat una mare, en pospart, amb veu de pospart, amb cansament de pospart, amb sintonia de pospart, en plè pospart, i no puc evitar pensar en el ...
Avui tenia , tinc, un post al cap…i quan l’estava escrivint una amiga m’ha enviat un video (que inserto al final del post) que curiosament té TOT a veure amb el que volia escriure… Per tant , després de veure’l, moltes coses més em venen al...
Recordo amb nostàlgia el sentiment i sensacions que provocaven en mi el plor inconsolable del meu nen, Les mans tremoloses del meu marit curant melics, sempre amb el mateix pols, fos el primer o fos el tercer… Recordo entre llàgrimes el primer àpat i la gana insaciable...
La metamorfosis més incompresa, l ’altre banda de l’embaràs … Aquella que no esperes, doncs les ganes de conèixer el fill gestat amb tant d’amor i tendresa no ha deixat que ens plantegéssim com seria la realitat , sovint, ben allunyada d’on ens havia portat el nostre...
El post part m’agrada perquè em fa sentir còmode, en zona de confort, em fa jugar a casa, em fa sentir mamífera...
UN POSTPART COMPARTIT, per Cris Moe Dedicat a totes les mares i pares que en algun moment s’han sentit sols/es, superats/es i perduts/s, especialment al Jordi, l’amor de la meva vida i el pare dels meus dos fills i a la Vane, la dona, musa i mare...