Sin categoría

Avui recordo i sentencio: molt de compte amb el que se li diu a una mare.

EXTEROGESTACIOAcabo de recuperar unes notes de veu que vaig gravar als pocs mesos de néixer el Joan.

Són del Joan mamant. Ni us imagineu tot el que m’ ha remogut.

Sempre explico que per mi el Joan ha estat més que un aprenentatge, va ser duríssim el primer any. El recordo com el més dur de la meva existència:

El Joan no tolerava el món. És així. Patia, i si patia ell, patia jo i si patia jo patia ell, i així, dia rere dia, s’ anava multiplicant el patiment de tots dos, que convergia en el patiment familiar. Va ser terrible, ningú s’ ho pot imaginar.

Sembla que a vegades hagi d’ haver-hi una patologia clínica per donar permís a les persones per patir, i us puc assegurar que això no és ni de bon tros així.

L’ entorn no ens va ajudar gens.

Dir-li a una mare desesperada que el seu fill pateix perquè sent que no era un fill buscat o perquè jo mateixa li traspassava els meus nervis o malestar, era com llençar-me a la foguera o ofegar-me a la banyera, i de pas llençar-lo a ell també. Frases buides de contingut, frases buides de sentit, de sentiment, d’ empatia…

I ho entenc eh…tenim tendència a voler salvar la gent, a pensar que alguna cosa s’ ha de dir, encara que sigui estúpida, però ei, molt  de compte amb el que se li diu a una mare.

Molt de compte, perquè ara, des de la distancia, sé que no vaig cometre una atrocitat perquè alguna energia divina em devia contenir, ningú va veure res, ningú va rebre cap senyal, ni tan sols jo, però jo recordo com si fos ahir que un dia li vaig demanar al meu marit que baixés les persianes, no volia veure les finestres i el carrer.

El dia següent vaig demanar suport mèdic. Estava aterroritzada, i pel camí només em ressonaven les paraules de l’ entorn: “els tercers es crien sols” … Ho devia estar fent terriblement malament.

Vaig passar per una depressió pospart en silenci i en secret, fins i tot per mi, i en cap moment vaig sentir que ningú intentés de veritat ajudar-me a sortir del pou. Tot consells gratuïts, misticismes i homeopatia. Món obtús i inconscient.

Quan el Joan plorava les 24 hores del dia, i els metges em deien que no tenia res i només em quedava la opció de desfogar-me amb les persones amb qui em trobava pel camí,

en realitat no buscava cap explicació, buscava contenció per a mi, i per al meu fill, i de rebot per els altre dos fills meus i pel meu marit. Contenció. Petons. Abraçades. Llum. Una carícia a la galta, un “ho estàs fent bé”, un “no és culpa teva”.

Poca consciència. Poquíssima. Pena, molta pena de veure’m ara mateix on era. Avui em miro a mi i penso a quantes dones hauré dit frases buides de sentit, de sentiment, d’ empatia… i paraules que maten sense voler-ho.

Avui sento una gravació del meu fill mamant i se’m glaça la sang i les llàgrimes em cremen, però avui, ara, ja ha passat.

El Joan ha tolerat el món i jo he renascut com a persona.

joan

Anuncios

7 comentarios en “Avui recordo i sentencio: molt de compte amb el que se li diu a una mare.”

  1. o tolera el món. Si m’haguessin dit això i després una abraçada i un “continua que ho fas bé” no hagués arribat a estar sotaterra i en una depressió tant profunda que em va costar acceptar, plantar cara i superar. I com ningú es donava compte??? (Excepte el pare que em va salvar). Encara m’ho pregunto. És un nen taaant intens, estic aprenent taaant.
    I ara visc una nova maternitat lliure de pors i d’ombres, lliure de culpa. I ploro els dies foscos que vaig perdre amb el primer fill. Però sense culpa. I potser un dia els deixi de plorar. Però ara ho veig. El món se li fa gran, pregunta molt, a vegades massa!! Quan era un bebé m’ho deia plorant i no deixant-me mai mai!! L’estimo tant.
    Una abraçada! I enhorabona bonica

  2. Paraules com sempre culpidores, plenes de sentit i fan mal. Mal d’aquell que està al cor i que està amagat perquè les “mares” i les dones “som.fortes” i tirem endavant “la família”. Tot són tòpics. Llegint-te amb cauen les llàgrimes de dolor.
    Jo tinc dos fills i a sobre les espatlles Porto dues depressions postpart, la primera reconeguda (perquè després d’un any vaig decidir posar-hi medicació farmacològica que vaig deixar per la homeopatia i un professional que em va recolzar a sortir); la segona depressió va ser amb silenci, a dins, plorant per les cantonades…. Però ningú i he dit ningú va detectar, n’hi veure mai.
    Davant del primer i únic indici (té cada d’alerta que vaig fer) que començava una altra depressió la resposta del meu entorn més directa va ser tallada bruscament per aquest comentari: “vinga carinyo, ara no agafis una depressió (com si fos una grip O un refredat), que jo sol no puc amb el nen gran, la bebé i ell.”
    Després d’aixó vaig callar i punt. Vaig veure que en aquella guerra (en la que em trobava) estava SOLA, i que no tenia forces per lluitsr-la.
    Tens tota la raó que tendim a donar consells que són molt desafortunats i deseguida. I no ens adonem que hauríem de callar i escoltar i acollir la persona que tenim a davant que ens demana ajuda amb la poco força que té. Adonar-nos que no vol consells, vol amor, dos orelles i dos braços que abracin tant fort que arranquen un somriure O un gran plor.
    Molt petonets

  3. Jo també soc mare i en veure la meva filla, petin dia rere dia amb el seu nadó, que no trovava la manera de dormir, no vaig saber q fer. Pero la sabiesa q donan els anys am van portar a callar…i ajudarle en tot el que podia i que mai em va demanar. Estic contenta de haverho fet. Ho enteneu…

  4. Llegir-te em fa vibrar la mala mare que m’he criticat ser per no haver tingut un post-part de somni i haver viscut els primers mesos com a una meravella mundial. Però em dona forces per lliurar-me de les culpes d’haver viscut una depressió en silenci. Gràcies, gràcies i gràcies! Necessitem posar paraules a moments intensos i èpoques remogudes!

  5. Recordo perfectament parlar amb tu i se de bon grat lo dur que va ser.
    Sort que el temps passa ràpid i la ment es tan sàvia que selecciona i oblida.
    Ets molt gran

  6. He sentido tus palabras como mías. Mi primer bebe, mi princesa, lloraba a todas horas mi sombra apareció en mi camino sin yo saber lo que era..lo pasé mal y no entendía el torbellino dd sentimientos y emociones. Conseguí entender que todo era normal y que no lo estaba haciendo tan mal. Hoy en dia despues de 4 años, y otro bebe “que me lo puso muy fácil” siempre digo que mi niña, me abrió física y emocionalmente. No se si tendré un tercero pero al leer tus palabras, se que aunque ya tengamos experiencia, puede pasar. Sea el primero, segundo, tercero..aunque no se vea, hay luz al final del túnel…un abrazo

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s