Pensaments d’un divendres nit: Envaïda pel Post part…

Ai Mareta meva!

Ahir, no sé qui em deia no sé què, i jo contestava: Ei que en cara estic “postpàrtica” total ! I la resposta va ser… “Bah, què dius ara! si el nen ja té 7 mesos!!!”

Ai! Quin mal em va fer allò…

Quan acaba el post part? Hi ha una data real? Després de la quarantena? Al les setze setmanes? Als sis mesos? A l’any?

Quan et torna la regla? Quan? Quan dimonis acaba el post part?

Doncs jo diria que el post part acaba quan una així ho sent. Així de simple.

Tant amb el Xavi com amb la Maria, em vaig començar a sentir fora de post part quan em va venir la regla. Tots dos als catorze mesos després de parir…Si! catorze mesos!

Catorze mesos on em sentia tant vulnerable com poderosa… catorze mesos en els que sentia que necessitava estar a la meva cova, vestir-me amb roba més ampla i plorar de tant en tant. (això jo, cadascuna ho viatja com vol o com pot)

Catorze mesos on no necessitava pintar-me la ratlla dels ulls, on sentia es hormones pujar i baixar, on em notava recent parida constantment…

Catorze mesos sense gairebé desig sexual, 14 mesos amb necessitat de contacte permanent amb els meus fills, catorze mesos gaudint de la família en el sentit més estret, més físic.

Catorze mesos on tot el que provenia de fora no era , ni de lluny, el més important, on la memòria no era prioritària… molts mesos de “no m’ interessa”, molts mesos de no necessitar res més que el que tenia.

M’agrada el post part…i m’agrada ara perquè ja el conec, ja em conec…

M’agrada perquè és una etapa més que autèntica, on l’autoconeixement és bàsic, on cada dia aprenc coses de mi, i aquest moment tan egocèntric conceptualment parlant, és extraordinari.

El post part m’agrada perquè em fa sentir còmode, en zona de confort, em fa jugar a casa, em fa sentir mamífera… Sento que no necessito donar explicacions de gaire cosa, simplement dic que estic de post part i punt, i a qui no li agradi que es foti: “És el meu post part, i igual que el part, per mi és irrobable”

He de dir ,però, que no sempre ha estat així… El post part és una de les etapes més bèsties per les que he passat… on la veritat t’explota a la cara vulguis o no vulguis, on el teu cos, tant física, química o emocionalment no respon a les teves súpliques, simplement viatja en la inèrcia que ha deixat el part. Una mena d’estela que queda marcada dia rere dia i que sembla no esborrar-se mai, i el pitjor és resistir-s’hi. No tenir suport. No entendre res…

No comprendre el que passa en el post part és un cop fatal.

Ja no parlo que el teu entorn no t’entengui (parella, familiars, amics)..Parlo d’una cosa més profunda… En el post part , una dona que ets tu però que no (re)coneixes fa acte de presència… Una consciència diferent t’envaeix i , sol passar, que lluites perquè aquesta altra “tu” no et domini, i aquí és on , sovint, ens sentim febles i trencades.. Perquè estem lluitant contra un jo que no només existeix en aquell moment, és un jo que és omnipotent, no és que sigui un jo extern, és un jo real intern que de vegades pot resultar cruel i poc piadós… Sembla que sigui una lluita, que hi hagi d’haver una guanyadora i en realitat el millor és donar-li la mà i deixar que ens porti…

El post part alberga pensaments, sensacions i emocions que mai havíem experimentat i és això el que el fa tan potent, tan poderós

Si algú ens en parlés...si aprenguéssim que aflorarà en nosaltres no només unes poques setmanes sinó que és capaç de perllongar-se en el temps, podríem estar més preparades i gaudir-lo en comptes de lluitar per sortir-ne.

Com us dic, per fi he aconseguit sentir-me còmode amb aquesta Cristina “post pàrtica” . És la tercera vegada que ho visc i a més hi he treballat molt per saber-ne més i sentir-m’hi com a casa, perquè realment “és casa”.

Ara m’encanta sentir-me així i fins i tot em fa pena perquè noto que, set mesos després, el meu tercer i últim post part s’està esvaint, i no estic preparada per deixar-lo marxar tan aviat… Però és així: capritxosament sorprenent !

En fi, ja veieu…pensaments de divendres nit que venen a mi encara no sé perquè…

Bon cap de setmana!

       Fotografía: Ibai Acevedo.

Anuncios

4 comentarios en “Pensaments d’un divendres nit: Envaïda pel Post part…

  1. ninetesfetesama dijo:

    Et segueixo des d’un post meravellós on parlaves del postpart. Era un blog anterior a aquest, i la polèmica anava servida jeje. M’animo a escriure’t perquè per sort, aquell famós post em va advertir d’un estat en el que em trobaria que potser seria difícil d’entendre.
    El meu post part, iniciat el passat 31 de desembre, m’ha convertit en una autèntica lloba, disposada a mossegar mans que m’aconsellen i sentencien. M’ha transformat en algú hipersensible, incapaç d’allunyar-se a metres ni segons de la seva filla. En el meu cas, aquesta mutació ha estat física, emocional i mental. Ja res és com abans, és increïblement bonic.
    Ho agreuja la mort de mun pare als 3 mesos d’embaràs, on no vaig atrevir-me a vessar gaires llàgrimes per por a fer mal a la meva filla, on vaig fer fora a tota la família de l’hospital perquè van deixar sol a mun pare els últims anys de la seva malaltia mental. Vaig ser una embarassada freda i implacable segons tota aquella merda de gent. Doncs tota aquella experiència surt ara, en ple postpart, entre els primers somriures de la meva nena. Tot junt!!
    Hi ha gent que no m’ha entès, i m’és igual.
    Gràcies per parlar tan clar, m’has ajudat a respectar-me en els meus propis processos.

    • crismoe dijo:

      Uau, quina experiència tan dura… M’ alegro enorment que el meu antic post t’ alertés i t ‘ ajudés a sentir-te més ” com a casa”. Una forta abarçada i endavant!
      Pd: lamento profundament la mort del teu pare.

  2. maria dolors dijo:

    Cris es veritat que cadascú surt del post-part quan està preparat, si existeix un moment concret que ho faci possible. Però per molta gent acaba amb ela quarentena.
    Jo amb el primer embaraç em van pendre el post-part. Desprès de la cesaria programa (pq la ginecòloga pugès anar de vacances de setmana santa. No m’ho invento durant l’operació anava preguntant a l’entorn que podia visitar ), una pujada de la llet que mai va arribar… Em va fer caure amb una gran depressió post-part i la medicació per superar-la va ser pitjor que la propia depressió (em donava nauseas, pèrdua d’equilibri, malestar, vòmits….). En resum va ser horrorós!
    Amb la nena va ser diferent. Vaig tenir un part vaginal on van respectar la lentitud amb la que jo dilatava. La nena deseguida es va enganxar (fent-me clivelles al primer dia). Però la nena cada vegada menjava menys i cada vegada estava més dèbil. Vaig començar a la setmana amb la llet artificial a la setmana però jo posava la nena al pit sempre que tenia una estona.
    El post-part va desapareixer llavors. Jo lluitant per alimentar a la meva filla (em treia llet amb un tirallets i llavors li anava donant amb un biberó, havia de munyir la tetina perque la nena deixava de succionar deseguida). A mes havia de conviure amb un nen de 3 anys i mig amb molts gelos i una familia que em recolçava perque deixès el pit (l’únic que em va recolçar de veritat va ser el meu pare. Que em va dir si tu vols donar-li el pit dónali).
    El meu marit em va dir que no agafes una depressió pq ell no podria a mb tot. Docns vaig canviar el post-part per una depressió pero amb silenci sense medicació i plorant pels racons sola fins ara que casi te 18 mesos.
    Una cosa vaig tenir clara, li vaig oferir sempre el pit tenint clar que seria la nena la que em diria quan ja no en vol més. I als 6 mesos em va dir que gracies però que no en volia més. Ella m’ha ajudat molt a superar-ho.

  3. YOLANDA LOPEZ MOYA dijo:

    Hola em dic yolanda m’agradat molt llegir els vostres comentaris i m’ajudat moltissim a compendre el que em passa i com em sento , fa set messos que he tingut la meva segona filla, Laia. Han passat 11 anys de la primera i la veritat es que ha sigut un canvi total. Estic super contenta, tinc mes experiencia pero no acabo de trobarme al 100%; en part penso que, si que es el post part, pero claro, en set messos a vegades ho dubto. Pero tot el que he lleixit de vosaltres ma fet compendre que si , que no vaig equibocada i quan estire preparada ja en surtire , gracies per explicar les vostres experiencies perque m’ha servit per compendre el que em passa i ajudarme. Gracies i anims per totes i sobretot per la perdua de un pare o ser estimat, com el meu cosi, que tambe el vaig perdre quan estava embarassada de 6 mesos i tambe vaig pensar amb mi i la nena. Bessets alli on estiguis toni.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s