05 Oct Oda a la teta, gràcies i adéu.
Si, Oda a les tetes, a les meves tetes que han alletat més de sis anys sense descans.
Si, oda a elles, que m’ han alliberat com mai res ho haguera fet, de prejudicis i mites, tant dels bons com dels dolents.
Oda a elles que han estat compartides amb gran exemple de mi cap a ells i ella, a vegades amb més o menys resistència, però ho hem fet i ho hem fet tots junts i amb molt d’amor.
Si, Oda a les meves tetes que tant m’ han ensenyat i tants camins m’ han obert, que sense la lactància materna i tot el que l’ acompanya, avui no seria qui sóc, i avui sóc una dona més clara que mai, més lliure que mai, més dona que mai,doncs he cremat totes aquelles pors i aquells límits que imposa una societat masclista i patriarcal, perquè m’ he carregat amb mirades directes tot allò que no em ressonava i he acompanyat amb el cap ben alt tot allò que em removia i em feia caminar cap a una direcció sovint menys acceptada. I si, he cridat i si, seguiré cridant.
No tot és color de rosa, no, també hi ha una part agredolça, aquella hòstia que et fots quan estàs tan convençuda que tot el que es predica entorn la lactància és bonic, i és cert, i deixa de ser-ho. Quan et creus “grans” frases que es transformen en mites en la teva pròpia veritat i arribes a un despertar sovint tortuós.
Si, la teta es torna obscura quan sents agitació o et sents emmanillada dins del teu propi cos, quan et sents presonera de les teves pròpies decisions… i si, això a vegades passa i tant sà és quan passa com quan no passa. Tot està bé, també la part fosca.
Oda a les tetes, aquelles que ens han acompanyat en tots els moments de la criança, aquelles que han calmat, han consolat, han divertit i han adormit els meus fills cada dia infinites vegades, aquelles que per drets adquirits han tingut les meves criatures , aquelles que ens han regalat les mirades més tendres i les mossegades més múrries.
Aquelles que m’ han sabut frenar quan em passava de frenada, regalant-me de tant en tant alguna mastitis que m’ ha obligat a descansar i a fer llit. Gràcies beneïdes obstruccions.
Aquelles que han fabricat llet pels meus fills i pel banc de llet i m’ han donat la satisfacció de posar el meu granet de sorra.
Aquelles que han alimentat també, en part, filles d’amigues i que han creat un vincle indestructible
Aquelles que han estat medicina per una gran dona en plena quimioteràpia i que encara que sigui poc ha alleugerit un patiment que ningú es pot ni imaginar i fins i tot potser les gotes que rajaven directes al pot, més que de llet han estat de màgia, d’esperança….
Gràcies tetes per aquest regal sense preu.
Oda a les meves tetes que han estat la punta de l’ iceberg amb el que he topat de cara i que m’ ha obert un món fantàstic per encarar la meva vida professional.
Oda a les meves tetes que m’ han fet descobrir grans dones, i grans homes , m’ han tornat la fe en la humanitat, en l’ instint, en la maternitat i en la valentia, valentia en fer i valentia en deixar anar, perquè dir no a a la teta i saber salvar-se si escau, també forma part d’aquesta oda, piqui a qui li piqui.
Oda a les meves tetes, que han aguantat de forma estoica grans retrets i fotudes de pota de la gent, i aquí estant aguantant amb menys però encara amb prou fermesa, com per fer menjar paraules i mirades inconcluses al personal, que envalentonat, gosava dir segons quines tonteries.
I aquí i ara em m’acomiado, en realitat ja des del 13 d’ agost , de la llet que sortia a raig dels meus pits i que encara, però ja tímidament, ho segueix fent tot dient adéu i gràcies. Gràcies i infinites gràcies.
Carola
Posted at 20:14h, 05 octubreQuina sensació tens quan això passa?se’m fa estrany imaginar-m’ho després de gairebé 20 mesos non-stop. Però tot arriba i quan arribi el moment, tocarà despendre-se’n i fer un pas endavant en la independència dels fills…
crismoe
Posted at 07:15h, 06 octubreHOla!Sensació? doncs suposo que dependrà del teu estat a l’ hora de prendre la decisió oi? EN el meu cas estava ja molt cansada i tenia moltes ganes de deixar de donar el pit. Per un cantó alleugerida i alliberada, per l’ altre amb una nostalgia enorme! Amb punts de tristesa i melancolia….
maria Dolors
Posted at 20:16h, 05 octubreCom ja dius les has disfrutat (tu i aquells que l’han necessitat) i les has patit. Molt bona despedida i post.
Jo vaig donar poc al pit perquè no vaig trobar prou suport al meu entorn i perquè vaig escoltar i em va afectar que els meus pits «no tenen llet». Em va fer molt mal, pot ser més que la cesària.
Encara que fos un «xupito» després dels àpats era molt gratificant per a mi i pels meus petits.
Enhorabona i bona despedida a ells.
Tinc un dubte Cris com elleugera el pit la Químio? Sabia que unes gotetes per les otitis anàven molt bé.
Gracies. He plorat una altra vegada amb el teu escrit.
crismoe
Posted at 07:13h, 06 octubreHola! Doncs no sé ben bé com funciona pe`ro sé que hi ha estudis, i el més important, testimonis que expliquen com la llet materna disminueix la molèstia en els efectes secundaris de la Quimio, i que a més a més es veu que hi ha algun estudi que obre la possibilitat en que la llet materna en quantitats «considerables» pot ajudar a la malaltia. Segur que si googlejes trobes info al respecte. Una abraçada! Ah! Tema otitis OJU! Abans es creia que per les propietats antibacterianes de la llet, aquesta servia «per tot», ara ja se sap que no és bona idea aplicar-la de manera tòpica damunt d’ infeccions o ferides per la seva gran quantitat en sucres i bacteris.
Lai - Asi piensa mamá
Posted at 14:12h, 12 octubrejo em vaig sentir molt estranya quan la petita va deixar el pit. Es com si jo ho necessites més que ella. Pero a mi també la lactancia em va canviar, i ha estat conductora del canvi de cami que vaig pendre en la crianca, i tots els canvis que han vingut després…és impresionant com una cosa tan instintiva, tan natural, canvia tant