Sempre em quedarà el lavabo

Doncs si,

No sé ni quan ni com he passat a desitjar amb totes les meves forces arribar al lavabo o pujar a l’ Autobús.

És el meu moment de calma, el moment en que per ous he de seure i no fer res físicament parlant.

Sí, la tassa del WC i el seient del bus (si pillo el de primera fila encara millor) s’ han convertit entre el meu santuari i el meu despatx.

És allà on tranquil·lament miro els missatges d’amics o amigues, contesto llargues parrafades de mails de feina, aprofito per fer aquella trucada que mai puc fer, i ho faig de manera tranquila. Sabent que tinc un trajecte per endavant o uns minuts de treva, perquè lo de tancar de tant en tant la porta del lavabo, si el Jordi para per casa, encara se’m respecta

Sé que m’ hi puc estar una bona estona sense ser descoberta…

Si és el lavabo el lloc escollit, em tanco amb clau i em faig la restreta. Sento els nens amunt i avall jugar amb son pare o barallar-se entre ells, i en aquell moment en que estan tan bé, desconnecto de tots ells i em concentro en mi.

A l’ Autobús faig igual, intento no aixecar la vista per no trobar-me amb ningú i aprofito per fer tota aquella feina que no puc fer ni a casa ni a la botiga.

Si, ara treballo en part des de casa, i fer-ho amb muntanyes de roba per plegar i l’esmorzar per recollir no és el millor dels ambients per concentrar-se…

A la botiga és missió impossible parar a fer res i a la nit quan tots dormen jo estic o mig en coma o en un ple encefalograma pla. Si que faig algo per la nit de feina, però son coses molt superficials, ja que el cansament passa factura

En fi, el que deia, que no ho escric com a queixa, ho explico tranquil·la i orgullosa, doncs buscar-se la vida i els espais per una mateixa, encara que siguin mig escatològics és part de la partida.

D’ aquí no tants anys ja no tindré rialles per tota a casa i nens jugant amb tota la seva innocència, tindré adolescents hormonats tancats a les seves habitacions i aleshores em resultarà molt fàcil gaudir del silenci.

No, ara no, ara gaudeixo com puc del meu propi ko’s que no és poc, compartit amb el ko’s del meu marit i amb el nostre ko’s conjunt.

Hi ha dies, que m’aixeco i només de veure la casa i la quantitat de missatges i mails per contestar + l’agenda, i les meves obligacions ja m’ ofego.

Hi ha dies, que faria les maletes i marxaria ben lluny (unes quantes hores) a fotre’m un mojito mentre em torro al sol d’ una illa caribenya, i quan aquests sentiments de fugida em venen al cap faig una cosa, vaig a l’ habitació i veig els meus tres fills, tan savis, ta actius, tan feliços… i m’emociono de tal manera que em marxen tots els mals.

Tinc una familia de portada de revista, salut a doju, feines que m’agraden, projectes personals a la vista, què més puc demanar?

Doncs res, no vull res més, a més, sempre em quedarà la dolça intimitat del meu lavabo …

lava

 

Anuncios

Un comentario en “Sempre em quedarà el lavabo

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s