Repetiu amb mi: No, no és culpa teva.

Tenia un post al cap sobre els nens d’alta demanda… Però ja sabeu que els plans no són lo meu i que de sobte, la fera interior que tinc a dins, surt cap a fora i he d’anar corrents a l’habitació dels crits ( àlies maretameva.com ) a deixar-me anar….

Mareta meva…que farta estic…

Si, sé que tot és amb bona fe, sé que si la gent opina és perquè jo explico i demano consell, sé que “quien se pica ajos come”…sé… Sé moltes coses i me’n falten moltes per saber…

Sé que sóc mare de tres fills criats tan bé com he pogut, amb un totxo de teoria sota al braç i amb la pràctica que he pogut dur a terme, és a dir “una fa el que pot bonament”…

Sé que sóc una dona amb molt de caràcter, molt activa (que no nerviosa) , molt informada…

Sé que sóc una dona molt purista, que odia solemnement la mentida perquè ha crescut entre d’altres coses, envoltada d’aquesta…

Sé que sóc una Leo de llibre: Apassionada, “mandona”, amb fusta de líder, bolcada amb més coses de les que pot assumir….

Sé que sóc una emprenedora, una dona que no li agrada que li treguin les castanyes del foc…una dona que no busca problemes sinó solucions… Una dona que li agrada el control…

Sé que sóc una exhibicionista de mena….que exposo la meva vida a l’esfera 2.0 sense cap mena de por ni de neguit… Que explico la meva vida i les meves vivències a persones a qui no conec…i que les coses sempre reboten en forma de comentaris, consells i llargs escrits que no sempre van amb mi… (encara que agraeixo enormement que se m’intenti donar un cop de mà)

Sé que estic “postpartica” total, però també en un gran moment creatiu que necessito explotar.

Sé que escric, però també que llegeixo.

I sí, avui ja ho dic obertament, estic FARTA.

Farta que cada vegada que dic que no dormo bé, que el meu nen vomita o que sempre està malalt em diguin que el problema és que jo estic nerviosa i li passo el nervi a ell…

Si? De veritat també m’he de sentir culpable pels mals del meu fill? No en tinc prou amb totes les meves ombres que també he de carregar amb el plor inconsolable? De veritat? Doncs ho sento però m’hi nego en rotund.

Doncs si, estic cansada que tothom em digui que el Joan és un reflex del meu estat d’ànim i que quan jo estigui bé ell també ho estarà…

Que potser és veritat? Doncs potser si, però no és el que una mare puèrpara i desesperada necessita sentir.

Si, ho dic amb veu alta perquè és exactament el que penso.

Estic cansada que la gent em digui, sentenciant la meva vida, que necessito ajuda: No sóc idiota! Si no tinc més ajuda és perquè no és possible, no perquè m’agradi flagel·lar-me! Tinc bones amigues que m’ajuden com poden, i l’ajuda de la tribu 2.0, i l’ajuda del meu marit (que no ho considero ajuda perquè també és feina seva), l’ajuda puntual de familiars… Que en necessito més? Evidentment! 3 nens petits i una casa no són moco de pavo, però no pot ser, i com que no pot ser, no necessito gens ni mica que em diguin que és el que em fa falta… no sé si m’enteneu…

També sé que aquest post és un suïcidi social, però que voleu que us digui, necessito dir ben alt que no!

Que el Joan és com és i té el que té i NO ÉS CULPA MEVA. És culpa de les circumstàncies i potser també a algun factor fisiològic que encara no hem descobert. Potser també és fruit de virus i més virus encadenats que no l’han deixat tranquil des del dia que va néixer, potser és una mica de tot plegat…

Que no paro mai? Si és cert.

Que la criança vol tranquil·litat? Doncs potser també, o no… no hi ha fórmules magistrals… i com que no hi ha fórmules magistrals, una fa el que pot, i el que sent i ni tot ho arregla una mare tranquil·la, ni tot ho arregla un osteòpata ni tot ho arregla un curs de meditació!

Sabeu què arregla les coses?

Dormir mitja nit sencera, uns mimos a l’esquena i un:

“Tranquil·la, ho estàs fent bé, tot passarà quan menys ho esperis… una miqueta més i tot començarà a posar-se al seu lloc, no desesperis, ja queda menys”

Mareta Meva

 

 

Anuncios

15 comentarios en “Repetiu amb mi: No, no és culpa teva.

  1. mamilatte dijo:

    El que fa el que pot no esta obligat a més, el postpart es dur i ho obliguem de seguida, aixi que els consells de qui no esta vivint el mateix moment en la familia concreta, no valen.
    Ets molt valenta i estic segura de que ho estas fent genial, permeteix.te que la gent k te estima et doni support estas vivint un moment molt emocionant amb totes bandes per lo superbo i pels desgajes del oficio. Temps, paciencia i molta energia SUPERMAMI!!!!

  2. Maria dijo:

    Et puc entendre perfectament, no fa gaire que vaig passar per la mateixa situació. Ja està bé de culpabilitzar-mos per tantes coses, hem de llevar pes a la motxilla que duim. Tranquil.la, tot passa, pot estar-ne ben segura.

  3. Erika dijo:

    Hola Cris!!
    Potser, aquesta gent, te part de raó. Si tu no et relaxes, el nen no esta tranquil. Però tambe es cert, que una no pot estar tranquila, si el nen no esta be. La gent parla molt facilment. I considero que per poder parlar d’una altre persona, primer t’has de posar les seves sabates i recórrer el seu camí. Emprenyat, cabrejat, i crida tan fort com poguis. Tambe som humans i, a mi, que tambe soc una leo, m’agrada descobrir que no soc la única que te un límit. Tot influeix, jo no tinc tres fills, en tinc dues i no es el mateix criar a una que a dues. Es totalment impossible. El temps que tens lliure al dia (després de feina, casa, sopars, dinars,….) l’has de dividir en tantes parts com fills tinguis. Hi han moments que hi sereu tots junts, però cadascun d’ells, necessita un temps a soles amb tu. I potser, crec mes, que el fet de no tenir mes temps per cadascú si que et fa estar mes inquieta(i no et conec de res)i aquests nervis facin estar mes neguitos al nen. Ara de estar neguitos a que estigui malalt hi ha un enorme pas de gegant. Tres fills es molta alegria, però tambe es molta feina. Tranquila, tu no tens cap culpa. Una abraçada.

  4. Montse dijo:

    T’entenc perfectement. La meva filla gran va plorar non stop els 3 primers mesos de vida. Imagina’t, a sobre primerenca. Tothom em deia el mateix que a tu i jo m’ho creia i encara em sentia més culpable, fins que un dia vaig fer un gran “me cagun” i vaig decidir que pel fet d’haver parit no era una superwoman i que ja estava bé de sentir-me culpable. Ens havia tocat la nena hipernerviosa i punt, com el que té un que no menja bé o que li costa controlar els esfinters. Així que molts ànims i tranqui ,tot passa.

  5. Cris dijo:

    Cris, ho estàs fent molt bé. No és fàcil i és normal que explotis. Fas bé en deixar anar tota la merda que portes a dins. Tot passarà i res és culpa teva. T’envio molts ànims i molta força i continua així, sent una dona auténtica que quan té alguna cosa que no li agrada al davant és capaç de fotre canya a qui sigui. T’admiro molt, com a dona i com a mare. Un salut!

  6. Clàudia dijo:

    T’entenc perfectament i tens tot el dret a desfogar-te! La meva primera filla va néixer fa dos anys i és una nena d’alta demanda (m’agrada més el terme original “altes necessitats”) i tot i que jo al principi estava tranquil·la xq treballo amb nadons i no em sentia tan “primeriza” ella va ser (i és) molt intensa.
    Em vaig adaptar a la seva manera de viure-ho tot i a les seves necessitats (collit, pit continu, totes les migdiades a la manduca, no poder-la deixar ni mig minut enlloc per fer pipi o dutxar-me, etc…) però realment hi va haver èpoques esgotadores! No vull ni pensar si a més hagués tingut dos fills més…
    Ara tinc una altra nena de quasi 5mesos i tot i que és un bebé molt demandant (com tots) que necessita molts braços, molt pit i dormir engaxadeta a mi, no és una nena d’alta demanda. Hi ha una gran diferència!! És quelcom que no entens fins que ho vius… Ara, tot i anar de cul amb les dues nines, la casa, etc… estic vivint la maternitat d’una manera molt diferent.

    L’únic que et puc dir és que molts ànims, que tot acaba passant i que gaudeixis al màxim d’aquesta maternitat tan intensa sense sentir-te culpable per estar esgotada, que et queixis sempre que ho necessitis i que que sàpigues que moltíssimes mares t’entenem perfectament.

  7. maria dolors dijo:

    Crida el que volguis Cris! Va bé de tant en tant treure el que tens a dins perque sinó això és el que posa nerviós al Joan (el teu neguit). Si tu estàs tranquila afrontaràs millor els neguits del Joan ja que estaràs una mica més receptiva. En Joan és com és i tu també (igual que els altres fills que tens). Pot ser serà un cul inquiet i un nen que no es conformaràs amb el primer que li diuen. Tú fes el que el cor et digui que això és el que et funciona i aniràs veient com és ell. Així ho vas fer amb els altres dos reietons de la casa i cada un és com és (o pot ser que tots són uns angelets que no es queixen de res).
    La meva nena el primer mes ens va fer partir perque era mal menjadora i a partir del segons ens vam adonar que té un caràcter una mica dominant, ella és així. I amb 15 mesos ja fa fer al seu germà de casi 5 anys el que ella vol.
    Petons guapa i endavant! Ves el que el cor et marqui i tingues en compte que cada nen és un món.

  8. Marore dijo:

    Noia, sí a tot! Mil cops he pensat en portar esparadrap a sobre per regalar a tots els (i sobretot i tristament les) “opinòlog@s”.

    Un petó!

  9. Aina dijo:

    no mho puc creure es el meu post! Es exactament com em vaig sentir despres de tenir ça meva 1a filla ( d alta demanda) Tant de bo t hagués llegit aleshores han hagut de passar 3 anys i mig una depressió una altra filla mes tranquila per entendre-ho..

    Gràcies

    Una altra Leo

  10. Ester dijo:

    També el podria haver escrit jo aquest post fa 3 anys! Quanta raó tens! També sóc leo, tinc tres fills i el petit es diu Jan, casi com el teu, i també és d’alta demanda. Tampoc tinc gaire ajuda. Ja té tres anys i mig i crec que encara no puc treure-li aquesta etiqueta del tot!Però tot passa i el temps
    sol.luciona molres coses! No és culpa teva, segur, cada nen és com és i ens enganxa en una situació diferent
    Anims !!! Ets una campeona!! (com jo;)algú ens ho ha de dir;)

  11. olga dijo:

    Gracies per posar paraules en veu alta al ke penso i sento tot sovint! I aixo ke jo nomes en tinc un!!!!
    No, no es culpa teva ni meva!!!!! Jijiji
    Una abraçada

  12. gsanchezf dijo:

    Cristina, aguanta, desfoga’t i fes el que puguis i no més! Ets meravellosa i has passat de tots colors! Resistir-se sempre és pitjor!! El millor és acceptar, no jutjar i tirar endavant!! El que vivim ens ensenya coses, ens fa forts, llàtima que al cole o al insti no ens en fèssin 5 cèntims… tu d’aquesta surts feta una roca!!! Una roca brillant!! Un diamant!!! Petonets!!!!!

  13. Gremlin's mother dijo:

    Saps què et dic?
    Segueix sent com ets, a mi em sembles la súpermare més guai del món. I a qui no li agradi…,ja saps: A CAGAR! És molt fàcil opinar des de fora.
    1 abraçada enoooooorme

  14. anna dijo:

    El meu fill era com el Joan i la solució va ser homeopatia, em van receptar chamomilla (per cada persona és diferent) i vaig notar un canvi brutal. Potser t’aniria bé provar-ho,
    salut!

  15. Sarah dijo:

    Ai guapi, com t’entenc, i no cal exposar-se ni la web 2.0 ni res, per a que et digui això de que “ets tu que li passes els nervis”… No sé si recordes que jo també et deia, en el meu postpart, que a mi sempre m’estaven “acusant” del mateix i que em feien sentir superculpable… I em sap supergreu que tu també tinguis que sentir-te dir el mateix… Potser si, o potser no, i encara que fos que si, ÉS EL QUE HI HA, les persones són com són, i fem el que podem, coi! Endavant i força, maca! :*

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s