Quina mandra!! El mètode, la regla i l’etiquetat .

Mareta meva, quina mandra i quina santa mania en voler nombrar, etiquetar, classificar-ho tot.

Des de que som ben petits hem crescut etiquetats: el mandrós, la guapa, la pava, el llest, el marginat…. No és difícil doncs, comprendre que tinguem el mal vici de posar-li nom a tot i que de tot en fem un mètode o una regla inamovible.

Traslladant això en el mon “maternitat” ens segueix passant el mateix: els estivileros, la hippie, les desinformades, les talibanes…

Si, ho fem, i ho fem una gran majoria de persones…

Les que parim de manera natural, sovint donem per fet que les que no ho fan i acaben el seu part amb ventosa són dones poc informades o pensem que són víctimes del sistema (quan moltes vegades no és així, i d’altres si, és clar).

Altres dones que no volen sentir a parlar de parir sense anestèsia opinen que les que volem part normal ( sense cap tipus de medicalització) ens agrada patir per patir…

Deixar el nostres fill que es mogui per el mateix en diem el “mètode de moviment lliure”…

I així cadascuna de les coses que envolten la maternitat.

També fem bàndols, per exemple: Les Estivilleres versus Carlos Gonzaleres

I ens dediquem a treure les llances i ens les anem tirant les unes sobre les altres…És esgotador, no?

Realment no és més senzill?

Vull dir, que igual que el caminar, el parlar o el dormir són processos evolutius, la maternitat també ho és, i no hi haurà d’haver bàndols. Simplement cada mare té el seu ritme, les seves influències , les seves pròpies idees i no ens oblidem d’una cosa ben important: els seus propis recursos. 

No s’hi val ser d’un cantó un d’un altre, TOTES hauríem de ser del mateix cantó i ajudar-nos, informar-nos les unes de les altres, escoltar-nos…

És ben trist que una dona tregui el pit al parc per donar-lo al seu fill de tres anys i de fons es vegi dues dones murmurant i mirant de reüll amb desaprovació, igual que és molt lleig que una dona tregui el seu biberó i li doni al seu nadó d’un mes i passi la mateixa situació…i ara comentaristes no em digueu que això no passa, perquè passa i molt!!! I tant que passa!

Com deia, ser mare és un procés evolutiu que no només depèn d’una mateixa sinó també d’aquell fill, i de moltes coses més.

Jo no sóc la mateixa mare quan vaig parir al Xavi, que quan aquest tenia 10 mesos que quan la Maria en tenia 3 que quan el Joan tenia 15 dies…Cada dia de la meva vida he canviat, he evolucionat i ho seguiré fent fins que em mori: Ahir pensava i defensava amb ungles i dents unes idees que segurament avui no defenso i potser demà tornaré a defensar. No ho sé, sigui com sigui ho hauria de fer en plena llibertat, sense regles ni mètodes estúpids ni sota les mil mirades ni la pressió de cap societat.

 EL que he après i segueixo aprenent i sobretot paint és el fet de ser capaç de fer un RESET. Cada vegada que vull prendre una decisió sobre el mi mateixa o els meus fills, intento buidar la meva ment de prejudicis i omplir-la de valors…només així sóc capaç d’actuar segura i sense tremolar…i si, molts cops la cago, però d’aquí també n’aprenc.

 Avui una bona amiga em preguntava si ho estaríem fent bé… Doncs si! I tant que si!!! Perquè jo miro els meus fills i són nens feliços i em miro a mi o al Jordi i també ho som, per tant…ho estem fent de conya, no?

 Apa, bona nit!

IMG_9681

Anuncios

5 comentarios en “Quina mandra!! El mètode, la regla i l’etiquetat .

  1. Ser feliç i que els nostres fills compleixin els seus somnis ha de ser l’objectiu de tota mare. I tant q ho estàs fent bé Cris perquè fas de mare amb el cor i des del cor. Els nostres fills és el q necessiten, la nostra presència i ser-hi amb tots els sentits. Jo amb la teta he hagut d’aguantar mirades i comentaris del tot desafortunats, si noia. Però com q sé q estic fent el q el meu instint em diu a he de fer doncs passo completament.
    Jolin q bé et senta el postpart estàs guapissima!!!!!!
    un petó des d’Arenys de Mar.

  2. Etiquetar és normal: l’ésser humà etiqueta per reduir la variació i millorar el coneixement del món. Per això posem noms als animals (noms populars, noms científics que inclouen el genus i l’espècie, en llatí, per estar segurs que no canviaran perquè és una llengua morta que ja no evoluciona) i dividim el llenguatge en noms, verbs i conjuncions (sóc profe de llengua ^_^). Sense l’etiquetatge, el món seria (des de sempre i cada cop més) inabastable per als nostres pobres cervellets!

    El que ja no és normal és adjectivar: aquesta etiqueta és bona i aquella d’allà, dolenta. Hi ha gent que divideix el cervell en tres nivells: el del rèptil (que s’ocupa de tot allò instintiu: supervivència i reproducció), el del mico (que s’ocupa de la socialització: distingir amics d’enemics…) i l’humà (de la racionalitat: abstracció, treball a llarg termini, capacitat crítica…).

    Ara estem parlant del cervell del mico: crear tribus és la seva especialitat; i no és bo ni dolent, ha estat tan necessari per arribar al punt evolutiu on ens trobem com el polze prènsil. El problema arriba quan el mico creu que la seva tribu està en perill. El nostre cervell humà hauria d’intervenir-hi i fer-li veure que no, que el fet que aquella doni el pit no diu res de tu, que has optat pel biberó per motius que només tu saps i que et semblen els millors del món.

    M’ha passat de vegades, trobar-me, quan explico que el meu fill de 17 mesos encara mama, que moltes salten per explicar-me que elles no van poder. I no ho diuen per felicitar-me, ni perquè les compadeixi, ho diuen per justificar-se. “Deixa’m en pau, noia, que el meu fill mami no vol dir que jo sigui millor persona; només vol dir que el meu fill mama.”

  3. Veig que has passat un bon estiu!!
    Totalment d’acord amb el tema etiquetes i el que dius de donar el pit a un nen de tres anys al parc, però també el mirar malament a una mare que explica que ‘ha baixat l’aplicació de l’Estivill perque el nen dormi’. Em de deixar-nos de bandos i pensar que tant la de la teta com la del Estivill fan el que fan convençudes que és el millor per el seu fill.
    Què difícil a vegades, no?
    Respectar una mare no vol dir estar d’acord amb ella, vol dir donar-li l’espai perque triï en cada moment el que vol fer.

    Aina!

  4. Totalment d’acord amb tu i els comentaris!! Totes estem al mateix bàndol, les que estimem a les nostres criatures i fem el que creiem millor per la seva felicitat i integritat. També hi ha un argument que es confon sovint, no és el mateix criticar mètodes i sistemes per intentar millorar que criticar mares i pares. Quan critiques un mètode o un sistema, no estàs criticant les persones que l’apliquen. En canvi moltes vegades les persones que l’apliquen es senten malament i, o t’ho justifiquen o t’ataquen 😦

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s