27 Abr EL COLLARET VERD DE LA IAIA MARIA
La iaia Maria… Quins records:
El Ford Fiesta platejat, el Pare Nostre impepinable abans de posar-se el cinturó de seguretat, el “xatarrona”, Reus, el pa de pessic, la Religió, els contes inventats, les històries de la seva infància, la Fonda, La rateta que escombrava l’escaleta, les passejades per la platja, les flors del carrer Oliveres, el burro i la brisca…
Però si alguna cosa recordo de la iaia Maria era la seva bondat, la seva paciència, el seu temple, la seva tendresa… el petonet que es feia al dit i que després sempre ens col·locava al nas, el seu sentit de la justícia…
La iaia Maria va tenir 7 fills i es va quedar vídua bastant jove… Mai feia retrets, mai deia “ja t’ho deia”, sempre acabava les seves visites amb un “resaré per vosaltres”…
Li dec tant a la iaia…
Mentre escric aquest post, que em costa perquè se’m fa u nus a la gola, sembla que parli d’una iaia que ja ha mort…
No és així, però el maleït Alzheimer fa molt que se l’ha endut la major part del dia…Costa molt mirar-li els ulls i parar-li com si no passés res…
Jo, tot i haver passat tantes hores amb ella, no crec en cap Déu tot poderós, encara que no es tracta de mi…Es tracta d’ella , i ella si que hi creia, hi creia tan fermament que de vegades inclús em causava vertigen… és per això, que estic segura que la iaia maria resta amb ell…Estic segura que la seva ànima, aquell esperit que mai parava quiet, conversa tranquil·lament amb el seu Déu, i això em consola…
Se’n diu fe no?
Doncs jo , Fe en Déu cap ni una, però Fe en la iaia Maria, tota la el món i més.
La trobo tan a faltar…em manca tant que no hagi pogut explicar el conte dels peixets als meus fills…Em costa tant ser conscient que la Maria mai comprendrà el veritable perquè del seu nom….
Fa pocs anys, quan la iaia ja estava malalta però encara era ella, em va regalar un collaret, el collaret de Jade verd, si no m’equivoco, comprat per ella mateixa en un viatge a Jerusalem… A mi aquell collaret m’encantava, i quan ella es va adonar que faltava poc per començar a perdre els records més bonics, va decidir regalar-me-l…
És una de les poques coses materials que tinc de la iaia Maria, però sense subte, la que té més valor per mi.
Durant tot l’embaràs de la Maria, vaig dur el collaret posat , i tenia claríssim que per enfrontar-me al part que volia, als dimonis del passat i a totes les meves pors, el tenia que dur posat, però per protocol hospitalari me’l van fer treure… i amb ell, em van treure una part que necessitava molt.
Ara, en part gràcies a vosaltres, pariré a casa, i des de que ho sé, m’he tornat a posar el collaret verd de la iaia, símbol de VALENTIA, FE, FORÇA i ’AMOR INCONDICIONAL.
Iaia, espero que puguis sentir que en part, sóc com sóc per com tu ets i espero que els meus fills, encara que no t’hagin conegut en tota la teva essència, puguin algún dia gaudir de tots els teus valors…
Estem juntes en això,
T’estimo.
fentpensantdient
Posted at 08:20h, 28 abrilés molt bonic aquest text, Cris. Un petó molt gran.
Barbara
Posted at 11:47h, 05 mayoQuin text més maco, Cris!. La meva mare va morir fa un any a causa de la demència. És molt dur veure com s’apaga una flama sense poder fer-ne res, veure com deixa de ser ella. Agafa-li molt de la mà, somriu-la i estima-la molt. Les persones que pateixen demència es redueixen a lo bàsic, a l’instint més primitiu, a les sensacions. I tu d’això saps un munt. I per molt que ella no et recordi, si li agafes la mà somriurà perque recordarà que aquella mà pertany a algú que estima. Et recordarà pel que sent per tu.
Beatriz Ferriz Robles
Posted at 23:33h, 27 junioTienes unas sorpresas en mi blog en forma de premios virtuales!! http://mimmuma.blogspot.com.es/2014/06/4-premios-para-el-bog.html
Beatriz Ferriz Robles
Posted at 23:34h, 27 junioEs molt maco el que has escrit! m’ha arribat al cor!
Pingback:CRÒNICA D’UNA PART A CASA: EL JOAN #partkami #vullpariracasa | Mareta meva...
Posted at 10:46h, 26 julio[…] Tenia el collaret verd preparat i tot el material pel part, estava casi de 39 setmanes i les ànsies tornaven a fer acte de presència. […]
Pingback:CRÒNICA D’UN PART A CASA: EL JOAN #partkami #vullpariracasa | Mareta meva...
Posted at 10:52h, 26 julio[…] Tenia el collaret verd preparat i tot el material pel part, estava casi de 39 setmanes i les ànsies tornaven a fer acte de presència. […]