SER-HI EN COMPLETA PRESÈNCIA

L’altre dia, a les pràctiques de lactància de la formació de doules amb l’ Anna Maria Morales, vaig tenir una revelació. Un interruptor va fer clic fent que tornessin a la memòria els 3 primeres mesos de la Maria…I no vaig poder evitar sentir-me malament…

Amb la Maria (i amb el Xavi també, però menys ja que era el primer), vaig intentar fer tot el que no està escrit per formar un vincle indestructible (que tenim), perquè no li faltés de res:

Vaig estar 9  mesos treballant intensament la meva part més emocional de l’embaràs per tenir el part que volia i vaig aconseguir-ho: Un part 100% respectat cap a mi i cap a ella, un gran pas per començar una gran etapa!

Vaig comprar-me tots els portanadons “habidos y por haber”, adequant-los cada qual al creixement de la Maria: Posició granoteta, contacte tot el dia, etc…

La Lactància era un super èxit, i el tàndem i els meus litres de llet evitaven preocupacions del tipus “producció”…

Fèiem collit, etc…. No em vaig separar d’ella ni un segon durant els seus primers 8 mesos!

 Però ella, els 3 primers se’ls va passar plorant! Una nena mega neguitosa, mai estava prou còmode, prou calmada, prou feliç!

No obria els punys, no relaxava el front…era molt angoixant i cada dia repassava tot el que feia pensant què era el que no sabia fer bé…

No entenia res! Segons tots els teories del Apego  la criança amb llaços la Maria havia de ser un nadó feliç! I no ho era! Tot el dia emprenyada, TOT!

IMG_4764

Vaig buscar i re-buscar, finalment em van dir que la Maria tenia un frenet del tipus tres i que podia ser que no gaudís, que es tingués que esforçar massa per mamar i que això l’estressés, em va costar molt fer el pas, però finalment el vaig fer!

I tampoc…no era allò… I a sobre encara em vaig sentir pitjor, fer passar a la Maria per un tall d’un pediatre gens sensible per no res, va ser una de les pitjors decisions que he pres… Sobretot , perquè ara m’adono que tot ho vaig fer pel meu ego…

L’altre dia, a la pràctica va arribar una noia amb una vida bastant durilla i el que ella explicava era exactament el que passava amb la Maria…. M’hi vaig veure tan reflectida!!! Però no pel que explicava de la nena, sinó per la seva manera d’actuar: No parava quieta, no deixava de parlar, semblava que es sabia la lliçó al dedillo, però la nena li escupia el mugró cap a fora, i ella vinga a parlar! Estava estressadíssima: Que si la feina, que si el germà gran, el marit, la compra, la casa, etc…Tot se li estava caient al damunt de tal manera que no podia pensar ni centrar-se en la cosa més important: La seva filla.

Estava pendent de tot, de TOT menys de mirar-la, de respirar profund i de gaudir-la i la nena tenia el mateix estrès que ella. L’ Anna ho va veure claríssim! En el moment li va dir:

“Para, respira i mira la teva filla. “

Aquesta frase ho va ser tot.

Vaig comprendre que jo no havia mirat a la meva filla ni un segon…vaig comprendre que no només és donar-li la teta, és estar allà present en tots els sentits quan ho fas…

No només és portar-la en mocador, és embolcallar-la amb tots els sentits…

No només és gronxar-la, és dansar amb ella…

I jo tot això no ho vaig fer….estava més preocupada en el dinar del Xavi, en fer la compra, en trobar informació dels gelos per internet o en buscar feina que en centrar-me i obrir-me a ella.

Ella, evidentment rebia tot aquest estrès i el treia a fora. Almenys ella ho feia…

Aquells tres primers mesos són un temps que mai podré recuperar, però ja n’hi ha prou de sentir-nos culpables a cada pas que fem…tothom la caga…i jo la primera…

 Per mi, aquest descobriment ha estat molt important, he tancat un cicle, he comprès una cosa que encara em tenia mosca, perquè crec cegament en la importància de l’apego, en la importància de respectar els nadons i de donar-los tot allò que necessiten sense pestanyejar, però aquells 3 terribles mesos feien que alguna cosa no em quadrés…

Ara sé que hauria estat millor dur-la amb cotxet i cantar-li que dur-la en fular i no mirar-la…

Per tant, no n’hi ha prou en FER sinó que s’hi ha de SER. ESTAR EN COMPLETA PRESÈNCIA quan fem les coses és més important que les coses que fem en si.

Gràcies Anna Maria per aquestes classes MAGISTRALS i per la teva convicció i per la teva presència.

Que tingueu un bon dia!

Anuncios

2 comentarios en “SER-HI EN COMPLETA PRESÈNCIA

  1. A mi també em costa. Llegia a “Lo que hacen las madres”, de la Naomi Stadlen, que no ens han educat per ser mares. Ens han ensenyat, fins i tot, a ser mestresses de casa, però no a ser mares. Estem entrenades per a triomfar, i les que tenim una certa formació busquem l’èxit en els llibres. I l’èxit el tenim a dins: si ens deixéssim portar crec que seríem les millors mares del món.

    A mi també em costa mirar l’Aram… però és el primer i sempre li cau alguna mirada, encara que sigui mentre penso en la rentadora que encara no he estès o la merda fossilitzant entre els fogons. A vegades no sé si en vull un segon: em fa por que em superi.

  2. Oh, quina gràcia! L’Anna Maria em va venir a veure a casa, amb una amiga doula, quan acabava de néixer en Llorenç. Va ser una tarda MOLT reveladora. MOLT. I, tot i que va costar, vam aconseguir la lactància que jo volia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s