Mareta meva…quin estrés!

Doncs si, ho confesso, avui és un d’aquells dies que si els meus fills m’haguessin deixat respirar, hagués agafat aire molt profundament i m’hagués llençat per la finestra.

Hi ha alguns/es que no tenen fills que pensen que sóc una exagerada. Potser si, però si puc fer una comparació perquè tothom entengui el que vull dir, us explicaré que en els 15 anys que m’he passat darrera d’una barra, no he viscut ni una sola situació la meitat d’estressant de les que passo últimament a casa amb un nen de 2 anys i una nena de 5 mesos…

Sembla increïble oi, que dues criatures angelicals puguin fer que el meu estat de nervis exploti de manera alarmant en pocs minuts? Avui, hem anat a casa d’una amiga que té un nen de la mateixa edat que el Xavi. És una manera de que els nens juguin i de que les marones puguem “desconnectar” una estona del Ko’s d’estar a casa. Doncs ha estat horrible (Cristina no t’ho prenguis malament que ja saps de què parlo).

Els dos nens no s’han deixat de barallar en tota l’estona…cada dos minuts hi havia un plor o un gemec…quan un agafava la pistola d’aigua groga, l’altre ja no volia la de color taronja…Quan un agafava la pilota blava, l’altre deixava la pilota lila i s’encaparrava amb la primera i un llarg etc. Si, si!!! Ja ho sé! És normal…és una etapa i “estan a l’edat”, però això no vol dir que no em foti dels nervis…i això que la petitona dormia plàcidament, sinó ja… Finalment, i enmig d’una rebequeria, i amb la nina ja desperta mig queixosa, hem marxat cap a casa…Tot el camí ploriquejant…JO vinga a preguntar-li què li passava i ell vinga a cridar, i a plorar... HE pensat que seria gana, son i una mescla de tot plegat (qui havia dit que havia deixat els cocktais?¿ ) Encara havia de bullir els macarrons i perquè no se’m desmaiés li he donat un parell de palitos…Després s’ha negat a menjar, però aquest cop he dit: PROU, OK, tu no mengis però jo si!

M’estic quedant als ossos, m’alimento bàsicament de gots de Gazpacho i necessito dinar com les persones, per tant, he dinat. Durant tot el dinar el Xavi ha estat cridant i patalejant…m’ha estampat un got d’aigua a terra, m’ha tirat uns quants macarrons…ha llençat una joguina…Mentrestant, jo intentava dinar, amb la nena a la teta i demanant-li al Xavi que es tranquil·litzés, que si no volia dinar, que no dinés, que anés al menjador a jugar o marxés al llit, que ara aniria amb ell…però tot ha estat impossible…Com un bon rebeicaire, no ha atès cap raó i ha seguit amb la serenata. El dinar evidentment se m’ha posat del revés i la nena també ha acabat plorant…és clar pobreta! No us segueixo explicant perquè és molt llarg i encara he de recollir tots els desastres…

Només que per anar a dormir ha estat un altre drama…Com tots els dies (migdia i nit) hem estat una hora per adormir-se…i no us penseu que el deixo al llit i apa! Nooooo!!!! M’estic amb ell…li faig mimitus, teta….li canto, li dono la mà…Però res funciona…Com més li dono, més demana i us recordo que tinc una nina petita que de tant en tant també li donem el dret de plorar i em fa molta pena no poder ser a tot arreu.

Amb tot això em plantejo unes quantes coses:

Realment de què ha servit dos anys de pell a pell, teta, i mimos, collit etc…Si al final, l’he d’acabar separant. M’he d’acabar “quadrant” i he d’acabar negant-li una d’aquestes coses?? No m’entengueu malament eh….no ho faria diferent, no el deixaria plorar per la cara ni l’obligaria a menjar, però hi ha alguna cosa que se m’escapa…alguna cosa que no he sapigut fer bé…no he trobat el límit i això m’espanta,

perquè tot plegat estar resultant molt traumàtic pels dos: I

ntento negociar teta i és un drama, intento deixar-li anar la mà quan no està profundament dormit per anar a atendre a la Maria i és un altre drama, intento explicar-li que ha de menjar una micona, o que no li puc donar suc just abans de sopar i és un altre drama…NO atén a raons de cap mena…és com un petit tirà i em sembla que és culpa meva…

Sempre he seguit l’instint i fins ara me n’havia sortit prou bé, però què passa quan amb l’instint no n’hi ha prou? Què passa quan arriba una altre criatura i has de començar a posar punts a les i? Alguna ànima caritativa m’explicaria alguna cosa? Algú em pot consolar, sense dir-me que tot això és normal?

No ho puc suportar! És massa! Em morirÉ! Tots els llibres que he llegit no em serveixen per a res! Expliquen varies maneres d’evitar rabietes, totes molt lògiques, però què fem quan un nen no actua amblògica? Què fem amb un nen que no vol ni una cosa ni l’altre? Què fem quan un nen et diu que marxis de l’habitació, pe`ro que quan surts et crida com si el matessin, i quan tornes a entrar et torna a fotre fora? Què fem quan un nen et demana agua i quan li portes diu que no en vol, i quan te l’endús et torna a demanar que si que en vol? Què fem quan un nen vol pujar en braços , epro tens les mans ocupades i li ofereixes anar amb portanadons i et diu que no i tu li dius que no hi ha més opcions i ell “t’explica” que epr ell tampoc hi ha més opcions? Aix…necessito dormir.

Anuncios

3 comentarios en “Mareta meva…quin estrés!

  1. Ai nena, que de veritat em fas patir…Primer de tot, oh què "raro": apareix la paraula culpa… ehem… borra-la, edita o el que sigui! En segon lloc: tu has tractat al teu fill amb "carinyitos" i respecte en general simplement això, perquè el respectes. Perquè és com t'agrada que et tractin a tu. No fas el mateix amb la família, amics, etc? Doncs per què no amb ell?Entenc aquest sentiment quan ja no saps què fer i demanes "alguna cosa a canvi". Jo recordo quan la ivet tenia un mes aprox. que va tenir uns vespres d'aquests que els bebitos "exploten", i no entenia res: tot (però tot, tot, eh?) el dia en braços, balanceig constant, teta totalment disponible dia i nit… i arrancava a plorar i no sabia com calmar-la. I començava pensant "em rendeixo, és que no sé què més fer" i la "mala llet" em portava a pensar "ho faig tot per tu i no en tens prou??" i aleshores em sentia fatal de sentir-me així i acabava pensant "no sóc prou bona per a tu". Efectivament aquells dies ja han passat, van ser això, dies… aquell moment que semblava tan dur per ella i per a mi va acabar, i tot i no haver sapigut calmar del plor ràpid, almenys estic contenta d'haver estat allà, de no haver-la deixat, d'acompanyar-la… Mai tindrem les solucions per tot, però almenys estem allà.Doncs així ara em sento jo: no sento que et pugui donar cap solució, però m'agradaria "acompanyar-te" perquè ens desfoguem virtualment quan ho necessitem. I t'animo a què facis el mateix amb el Xavi… De vegades no sé si no existeix la solució o no la sabem trobar, però penso que és important que els nens sentin que no els hi estem recriminant res, que ens sentin disponibles, que els acceptem encara que no facin el que esperem…Jo de vegades al cap del temps (poc o molt) d'haver passat un mal rato o una mala època he mig entès què podia passar… i la meva conclusió és la mateixa: acompanyar i respectar NO és malcriar.Una abraçada, Cris, el Xavi i la Maria tenen molta sort de tenir-te, de debò.

  2. Ai, mareta! Doncs sí, és normal, ho sento, t'ho he de dir, encara que no ho vulguis sentir. ;)Jo només en tinc una i saps que és tranquil·la, però, com tu molt bé has dit, estan en una edat en què toca fer això que ens sembla que no té cap lògica. Però sí que en té, intentaré explicar-me. Vagi per endavant que jo també hi ha moments que em desespero, com tothom, ja que ara TOT és, potencialment, una lluita: des de menjar, tancar l'aixeta, vestir-se, agafar o no agafar una cosa, pujar o baixar del cotxe, donar-me la mà pel carrer o pujar a la motxilla… És a dir, per sistema, sembla que diguin sempre el contrari al que nosaltres diem o volem. A veure si m'explico, allá voy! Ahir vaig tenir la sort de passar el dia amb una bona amiga que, a més, en sap una estona llarga de nens petits. I parlàvem d'això que et passa a tu i que, en major o menor mesura, ens passa a tots. Ara el teu fill està en una "altra" fase, sí. Ara ha descobert que és una persona diferent de tu (recordes quan parlàvem dels inicis del pit, de ser un, d'estar junts? Doncs ara ja no som un!), aquest descobriment és per una banda fantàstic, però per l'altra també genera inseguretat. Una manera d'afirmar i reafirmar que tu i ell sou diferents és just fent o dient el contrari del que tu dius o vols i a sobre si això provoca reaccions en tu, encara és més 'interessant'. S'està separant una mica de tu, una mica més de tu… anem trencant lligams i això sempre costa, per una banda i per l'altra.Què es pot fer? Doncs el que fas, intentar girar la truita sempre que puguis, i ser coherent i dinar com avui has fet, aquesta fase TAMBÉ passarà. I sobretot no entrar en el joc del sí-no, cosa molt difícil. Fa dies que penso que tenir fills és un gran exercici zen. Gran, gran. Pocs objectius, jugar, dinar, dormir, berenar, jugar, banyar, sopar, dormir… i molt temps per preparar-los… Jo veig que ara no li 'colo' les coses com podia fer-ho fa cinc mesos. Ella s'ha de sentir partícep, se li ha de respectar el SEU temps (no el meu), se l'ha de convèncer o seudir o motivar, i posar paraules a tot el que passa… paraules clau, 'espera', 'un moment', 'ara tu, ara jo', 'així no, així'… Bé, i moltes més. I explicar molts cops la mateixa cosa, predir molt el que passarà i dir-li i donar-li autonomia.Estic anant d'una cosa a l'altra i no estic dient tot el que vull dir ni sé si ho estic expressant bé, però ja tindrem temps de parlar, però el que no vull de cap manera és que creguis que la criança natural t'ha dut aquí. El Xavi fa això perquè 'toca', igual que 'toca' estar una mica així si els molesten les dents, o 'toca' caure i tornar-se a aixecar quan aprenen a camninar. Però ara es posa en joc cada cop més no només la nostra fortalesa física sinó emocional i psicològica. Bé, no sé explicar-me més, però ja ens veurem. Un petó!

  3. Ostres noies…quin "gustassu" comptar amb les vostres idees, opinions i consells….Me'n vaig a "dormir" molt més tranquila…de debò! m'heu ajudat molt! Seguim parlant, com sempre.GRACIES!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s