Els meus 10 trastos imprescindibles per una criança feliç

I ara si!

Després d’ unes setmanes del Ranking de 10 trastos inútils per a la meva maternitat & criança avui poso els 10 articles que per mi han estat imprescindibles per fer-ho tot més pràctic , senzill i de rebot més feliç.

Ja us aviso que no hi trobareu ni hamaquetes, ni termos, ni gimnàssos, ni productes que segurament si que trobareu al post dels trastos inútils 😉

  1. Desenes de tovalloletes de tela: De bambú , de cotó, sintètiques…és igual! Quan tens un fill regurgitador, aquestes tovalloletes les guardes a qualsevol lloc per tenir a mà en el moment oportú: Canalillo, butxaca pantalons, ronyonera, calaix dels bolquers…on sigui! Però ben repartides per tot arreu, així t’assegures sempre tenir-ne a mà, són fantàstiques! Fantàstiques!!!                      I poc a poc els vas trobant més usos: Quan el culet està irritat les fas servir amb aigua tèbia en comptes de les corroents i anti ecològiques tovalloletes comuns, quan tenen moquets i el nas irritat també, inclús quan has d’assecar aquelles mini orelletes amb cura… ah! I no ens oblidem que si no portes discs de lactància perquè te’ls has deixat, estan massa xops o et penses que ja estàs regulada, et salven de molts mulladers.muselina-natural-30x30-9und-250x250
  2. El Sacaleches: El meu sacaleches ha tret fum tantes vegades…El vaig fer servir en un inici perquè vaig tenir un  soci que em va deixar penjada als 20 dies de parir el meu primer fill, doncs imagineu-vos! Marxava al meu bar (al costat de casa) sacaleches en mano i quan havia servit tots els gintonics em tancava al magatzem i asseguda damunt d’ unes caixes de birra em munyia amb urgència per portar, en el temps que el client es fumava un cigarro, el pot de llet a l’altra banda del carrer i li pujava al meu marit.

    Un cop passada aquesta etapa, amb la meva segona filla em va anar molt bé per treure’m la llet quan el Xavi marxava més hores del previst, ja que fent tàndem, que el Xavi marxés em podia provocar una mastitis per un excés en la producció, gràcies a això em vaig fer donant de llet materna i és una de les coses més boniques que he fet mai.

    Amb el tercer una mica el mateix, gràcies a la màquina podia treure’m llet quan ho necessitava i seguir donant llet al banc.

    41AtIcaFrDL._SY355_

  3. Els portabebés

Sense cap mena de dubte i no perquè tingui una botiga especialitzada, (més aviat diria al contrari, si he posat una botiga perquè m’han anat tan bé que ho he d’explicar a tothom)

Si, quin gust! Quan penses que mai més tornaràs a tenir braços, quan t’adones que tot el que surt a les revistes són patranyes i que realment aquella personeta que li surt urticaria només de plantejar-te deixar-la en una superfície que no siguis tu, apareix un bon portabebés a la teva vida ergonòmic i màgia!!!!!! No fa falta explicar res més, ho heu de sentir en les vostres pròpies carns.

Si vols més info mira això d’aquí o vine a veure’m que t’ho explico el que faci falta!

 

  1. Discs de lactància de tela: Una llàstima, perquè no els vaig descobrir fins el meu tercer fill, quina diferència ,mareta meva, entre un disc de super o farmàcia amb els suaus discs de bambú … suaus, transpirables, no s’enganxen… un gustassu! Els podeu trobar artesans o de marca.

discos-lactancia-lavables-600x600

  1. El llibre: “Un regalo para toda la vida, us pot agradar més o menys l’autor, però llegir-lo i rellegir-lo quan els dubtes sorgeixen pot calmar ànims i angoixes d’ una manera quasi immediata. Un bàsic ja durant l’embaràs, i igual de bàsic durant aquests començar a buscar recursos per si les coses es compliquen una micona.

unregaloxatodalavida_g

  1. Xurro de lactància.

L’ he fet servir per tot, menys per la lactància! jajajaja! bé, no, menteixo:

Durant l’embaràs m’anava de perles per dormir i durant la lactància nocturna em servia de falca per a la meva esquena, al donar el pit de costat em carregava molt i el coixí m’ajudava a relaxar tota la lumbar.

Sí, el meu marit va quedar desterrat una temporada ja que entre el xurro, jo, el nen i ell no hi cabíem al llit, però ja ho tenim superat , ara ell dorm al sofà! Jajajaja és broma, no em feu ni cas!

I ara i desde fa molts mesos ho faig servir de barrera perquè el Joan no rodoli cap a terra quan dormim.

i ara que hi penso…sis anys de coixí a diari jo diria que està amortitzat i que potser em podria permetre una funda nova….

cojin-lactancia-theraline

  1. Una bona amiga. Ho sé, no és un objecte, però vull que comencem a donar importància a les coses importants. Perdó, persones.

Si, si estàs embarassada o recent parida, assegura’t tenir una bona amiga al costat, una amiga amb qui realment connectis, no només a nivell temperament si no també a maneres de fer.

No hi ha res més odiós i frustrant i desempoderador que et vulguis desfogar amb la teva gran amiga i t’acabi dient que tot ho fas malament o que sembles idiota, i creieu-me, això passa i molt.

Connectem molt amb algú abans de ser mares, però després, amb el nostre lleonet en braços, necessitem un altre tipus de suport, o sigui que, si no tens cap bona amiga a prop en la mateixa sintonia que tu, contracta-la, ves a un grup, busca una tribu, el que sigui, però no ho vulguis fer tot sola que després passa factura.

Imagen 7

  1. Les colxonetes de l’ IKEA : si! L’ Ikea per mi és un gran salvavides!

¿Perquè les colxonetes, i no aquells molestos puzzles de cautxu que a més molts no han passat controls de toxicitat per nadons ?

Doncs perquè a més que són una marranada per tots aquells “surcos” que tenen i que costen tant de netejar, se’t desmunten cada vegada que els vols moure i a més pel meu gust són massa durs, en canvi les colxonetes d’ ikea, que plegades no ocupen res i inclús les pots fer servir per pujar-t’hi quan no arribes a l’armari, són molt netes, senzilles, amb una duresa perfecte i les fas servir mooooolt de temps: Primer per deixar el nadó a terra (amb alguna roba al damunt, està clar) Si Compres dos colxonetes i hi enganxes uns velcros als laterals pots fer una bona base sense esforç.

Després per quan ja gateja, si fas collit, és ideal posar-les sota al llit per la bufetada que segurament es pegarà algun dia quan es desperti i no hi siguis i no sàpiga baixar del llit

Més tard, per jugar a fer volteretes, cabanes, refugis, etc. inclús de banqueta i jo les he fet servir fins i tot quan altres amiguets han vingut a dormir a casa i m’ han faltat llits, ah!!! I ara les utilitzo per fer els meus mamifits matinals. Espectaculars!

plufsig-alfombrilla-gimnasia-plegable-verde__0277661_PE377253_S4

  1. El bressol Ikea barato per fer collit.

Hi ha dormit el meu cul durant 6 anys.

Si, si! Com ho sentiu! El nadó vol estar enganxadet a tu, per molt collit que hi hagi, aneu-vos fent a la idea, però aquest bressol va genial, perquè quan entens que el nadó el que vol és estar dormint enganxat a tu i el poses al centre del llit perquè si cau algú siguis tu i no ell, no hi ha sensació més desagradable que sentir que si et mous 1 cm. a la dreta aixafaràs al teu fill o pitjor encara…el despertaràs, però si et mous aquest centímetre a l’esquerra, cauràs a terra.

Doncs bé, quan tens el bressol de collit (que en realitat no és de collit però li pots treure una barana), pots dormir tranquil·la i tirar el cul enrere sense por a caure i descansar una estoneta fins el següent despertar. Un cop els teus fills han crescut el pots tunnejar com escriptori o banqueta.

  1. La panera dels tresors. La panera dels tresors no només m’ ha aportat estones de joc i tranquil·litat amb els meus tres sols, sinó que ha fet que tingués més ganes d’ investigar sobre el joc dels bebés.

Ha fet que em tornés a interessar pels materials de veritat i em desinteressés pel consumisme desmesurat.

Googlejant “panera dels tresors” he conegut blogs fantàstics i jocs preciosos, filosofies diferents a les que coneixia i un tipus d’educació molt més respectuosa, per dir-ho d’alguna manera, la panera ha estat la punta del iceberg d’ un món sencer que no havia descobert encara per molta “crianza con apego” que estigués disposada a fer.

Captura de pantalla 2016-06-14 a las 14.13.56

 

Prometo i re prometo que ningú m’ ha pagat ni en calers ni en especies per fer aquest ranking encara que si algú està disposat a fer-ho no tindré cap inconvenient a provar el seu producte i a explicar la meva experiència tal cm raja, sense condiments, t’ atreveixes?

 

Sempre em quedarà el lavabo

Doncs si,

No sé ni quan ni com he passat a desitjar amb totes les meves forces arribar al lavabo o pujar a l’ Autobús.

És el meu moment de calma, el moment en que per ous he de seure i no fer res físicament parlant.

Sí, la tassa del WC i el seient del bus (si pillo el de primera fila encara millor) s’ han convertit entre el meu santuari i el meu despatx.

És allà on tranquil·lament miro els missatges d’amics o amigues, contesto llargues parrafades de mails de feina, aprofito per fer aquella trucada que mai puc fer, i ho faig de manera tranquila. Sabent que tinc un trajecte per endavant o uns minuts de treva, perquè lo de tancar de tant en tant la porta del lavabo, si el Jordi para per casa, encara se’m respecta

Sé que m’ hi puc estar una bona estona sense ser descoberta…

Si és el lavabo el lloc escollit, em tanco amb clau i em faig la restreta. Sento els nens amunt i avall jugar amb son pare o barallar-se entre ells, i en aquell moment en que estan tan bé, desconnecto de tots ells i em concentro en mi.

A l’ Autobús faig igual, intento no aixecar la vista per no trobar-me amb ningú i aprofito per fer tota aquella feina que no puc fer ni a casa ni a la botiga.

Si, ara treballo en part des de casa, i fer-ho amb muntanyes de roba per plegar i l’esmorzar per recollir no és el millor dels ambients per concentrar-se…

A la botiga és missió impossible parar a fer res i a la nit quan tots dormen jo estic o mig en coma o en un ple encefalograma pla. Si que faig algo per la nit de feina, però son coses molt superficials, ja que el cansament passa factura

En fi, el que deia, que no ho escric com a queixa, ho explico tranquil·la i orgullosa, doncs buscar-se la vida i els espais per una mateixa, encara que siguin mig escatològics és part de la partida.

D’ aquí no tants anys ja no tindré rialles per tota a casa i nens jugant amb tota la seva innocència, tindré adolescents hormonats tancats a les seves habitacions i aleshores em resultarà molt fàcil gaudir del silenci.

No, ara no, ara gaudeixo com puc del meu propi ko’s que no és poc, compartit amb el ko’s del meu marit i amb el nostre ko’s conjunt.

Hi ha dies, que m’aixeco i només de veure la casa i la quantitat de missatges i mails per contestar + l’agenda, i les meves obligacions ja m’ ofego.

Hi ha dies, que faria les maletes i marxaria ben lluny (unes quantes hores) a fotre’m un mojito mentre em torro al sol d’ una illa caribenya, i quan aquests sentiments de fugida em venen al cap faig una cosa, vaig a l’ habitació i veig els meus tres fills, tan savis, ta actius, tan feliços… i m’emociono de tal manera que em marxen tots els mals.

Tinc una familia de portada de revista, salut a doju, feines que m’agraden, projectes personals a la vista, què més puc demanar?

Doncs res, no vull res més, a més, sempre em quedarà la dolça intimitat del meu lavabo …

lava

 

L’ últim destete. Crònica per dies.

Amb mig gotet de vi negre i restes dels ous de xocolata de la passada pasqua, em disposo a explicar-vos el primer dia del destete definitiu.

Quan s’ acabi aquest destete, no tornaré a donar la teta a un fill meu, bàsicament perquè no és la intenció tenir més, fills i avui , sense planejar-ho he decidit destetar.

Estic angoixada, trista, tinc por de moltes coses… Em sento fatal, fatal…

No és el primer destete que faig després d’ una Lactància prolongada, però igual que cada fill és un món, cada destete també ho és.

La Lactància amb el Joan mai ha estat tranquila, ha estat preciosa, intensa, divertida, esbojarrada, però tranquila ni un pèl.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.35

Mai he tingut un nadó mamant plàcidament dels meus pits amb les mans obertes…bé, menteixo, quan s’endormiscaven sí que havia estat així, però amb ells desperts mai.

El Joan ha crescut i les preses també.

Ja sabia, per l’experiència pròpia i per les formacions que he fet que els nadons no es tornen menys demandants amb l’edat ,per norma, a vegades és tot el contrari, i què coi, nens intensos, criances intenses, lactàncies intenses…i jo, què he de dir, també sóc mare intensa.

Els últims mesos m’ he sentit molt agitada, el Joan s’ ha tornat molt més demandant que abans, potser demandant no seria la paraula…ho descriuria com una lactància tiránica:

“Vull teta ja, he dit ja, he dit ara i aquí i ja” en l’ idioma d’ un bebé de 20 mesos , és a dir: “Tetaaaaaaaa!!!! Ahhhhhhh!!!!ehhhhhhhh””” (cops de peu, bofetades, xiscles)…

a més quan li dono el pit amb l’altre mà no es limita a sintonitzar-me com fan la majoria, ell directament em magreja des del melic fins els ulls. Sense pausa, de cop es ratlla, m’estira la samarreta com una goma i em reclama l’altra pit. Acaba. 20 minuts. Ja hi tornem a ser. Aquesta edat és així: El descobriment de l’ ego.

Porto 6 anys donant pit , empalmant un fill amb un altre, tàndem inclòs.

N’ estic molt orgullosa, em sento plena, feliç, sé que els hi he donat un gran tresor a tots i a mi mateixa però ara necessito que els meus pits tornin a ser propietat meva, única i exclusiva meva. Prohibit tocar-me les tetes en un any homes del món! Bé, en el meu cas, home del món.

Necessito tenir-les jo, mirar-me-les, reconèixer-les com a meves en un mirall, en lo emocional i també en lo físic. L’edat i la gravetat han fet la seva feina, això no ho puc negar, però la succió contínua ha culminat.

Estic tremendament orgullosa dels meus pits de mare, però necessito reconèixer-los, fer-m’hi, pensar-hi una mica…

I amb aquesta intro eterna que us he fet, ara si:

Crònica de l’ últim destete. Dia 1:

I res, avui, pensant una mica en tot plegat, he arribat a l’ Oreneta (l’ escola bressol) i per impuls li he demanat a la dire un parell de tirites. He entrat al lavabo i me les he col·locat. Una a cada mugró.

Posant-vos en antecedents, el destete del Xavi va ser horrible, podeu llegir aquí i aquí, i amb el de la Maria, embarassada del Joan, vaig decidir provar sense cap mena de fe el truc de les tirites.

Quan ella em baixava la samarreta per mamar es trobava els pits sense mugrons, jo li deia la veritat: Maria, em fan molt mal (amb l’embaràs el roce era insuportable) i ella al veure les tirites ho relacionava amb dolor, suposo que no veure el mugró també l’ajudava , i realment en una setmana, sense plors ni rabietes la Maria es va destetar. De cop.

Amb el Joan tampoc em puc plantejar un destete gradual. Ell no ho és i jo tampoc. El “no oferir no negar” no ha funcionat mai a casa meva i jo ja no podia estirar més. Les nits infernals i els dies de tetidayparty tota la jornada, n’estic fins el cap de munt! Per tant , amb poca fe, també m’he posat les tirites en aquest cas, he entrat a la classe i com de costum el Joan ha vingut corrents cap a mi cridant “tetaaaaaaaaa” amb un somriure d’ orella a orella, jo m’he assegut com de costum i mai oblidaré la cara que ha posat quan ha vist que no hi havia mugró.

De seguida ha anat a l’altre pit i el mateix. M’ ha mirat molt seriós i confós demanant-me una explicació, no li he pogut mentir. No li he dit que la mama tenia mal, l’ únic que m’ha sortit ha estat un “Joan, la teta s’ ha acabat” i l’ he abraçat .

Ara seria perfecte pensar que ell m’ ha abraçat i hem passat una setmana estupendus, no? Doncs no. M’ha apartat i m’ha estat reclamant els seus mugrons amb tons de súplica tota la tarda. M’ ha pegat, m’ ha esgarrapat, m’ ha cridat.

No ha servit la pilota, ni la moto, ni les abraçades, ni les galetes, ni absolutament res.

Tota la tarda baixant-me les samarretes per comprovar si els mugrons havien tornat a aparèixer.

Jo m’ he estat sentint com una mala bruixa tota la tarda. Pensant en possibles traumes, he escrit a algunes amigues expertes i tot, i això que la teoria ja me la sé, però és que no ho he pogut/sabut fer d ‘una altra manera.

En el fons penso que sempre es diu “La lactancia és cosa de dos”, i en aquest cas jo ja no vull donar més la teta. Em sento esclava del meu cos, presonera de mi mateixa. Em fa esgarrifances cada vegada que el meu fill em vol succionar. I així no. Així no vull.

He gaudit de tres lactàncies llargues i meravelloses.

He viscut els moments més preciosos de la meva vida.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.05.25

Tinc grabades a la ment i a l’ Icloud imatges bucòliques i divertidissimes de les nostres lactàncies. Les tetades de bon matí, les mirades de complicitat, d’ intimitat d’ amor infinit. Però fins aquí. Els moments que gaudeixo amb els que no gaudeixo no són equilibrats , i jo necessito saber que puc saber parar.

També sabeu que sóc massa empàtica i m’ imagino el Joan no entenent res de res. Ell va néixer amb la teta a la boca. És el seu recurs per alimentar-se, per calmar la seva sed, la seva ira, la seva por o tristesa o alegria, i ara de cop i volta tot això ja no hi és.

Si, hi sóc jo, la seva mare, amb les carícies, les mirades, el cor i les emocions, però ah perdut el seu talismà preciós, i he estat jo qui li ha negat.

Pot semblar un tant exagerat tot plegat. Segurament ho és, no ho sé.

Ha arribat la nit, m’ he preparat per lo pitjor, el Joan normalment s’adorm amb la teta a la boca i es desperta cada hora a comprovar que tot segueix en ordre, però mira, m’ ha sorprès: ens hem estirat al llit com cada dia, ha buscat el mugró que no ha trobat, i ell solet ha anat buscant la posició entre sobre meu i lateral per arraulir-se… Ha fet algun ai i algun ui però molt poca cosa, s’ha adormit plàcidament en menys de 10 minuts. És increïble.

I ara, amb la copeta de vi i alguna llagrimeta que no puc evitar que caigui us ho explico. Potser perquè a lo millor a algú li serveix la meva experiència, potser perquè així ordeno les meves emocions que ara són ben grisetes pobres…

En fi, to be continued…. Demà Crònica del dia 2.

Crònica dia 2

La nit és fosca en tots els sentits, i amb l’ eufòria de com es va adormir no sé què em vaig pensar… No vaig poder penjar la crònica del dia 1 només acabar-la perquè als ¾ d’ hora d’haver-se adormit es va despertar. Cridant. Reclamant teta. No va ser com durant el dia que feia com una cantarella… a la nit cridava i plorava molt fort i molta estona. No podia calmar-lo ni amb moviment, ni amb carícies ni amb res… anava passant la nit sense que el Joan dormís gens, ni jo tampoc…

Com dic, la nit és fosca i suposo que ell durant el dia, d’aquella manera , podia ser capaç de raonar, però a la nit, mig atordit li resultava impossible. A mi em passava el mateix, l’ únic que volia era arrencar-me l’esparadrap i donar-li el pit, calmar-nos tots dos i dormir, però aquella rigidesa de “ara no puc tirar enrere” m’estava fent bullir la sang. Vaig decidir respirar molt profundament mentre el calmava i plantejar-me mentrestant què fer.

Potser no calia fer un destete tan gradual com es recomana normalment però tampoc un de tan radical com estava fent... Potser podia deixar el pit durant la nit, que és fosca i freda per tornar-la càlida i calmada... Normalment la gent desteta per la nit, però…què és el que a mi m’ irritava tant de la nostra lactància?

No, no era pas la nit, el que em molestava profundament era passar-me el dia amb el nen enganxat de la teta, sense poder tenir una conversa, sense poder posar-me una samarreta més tancada… Conclusió: Ha arribat el destete definitiu si, però ara mateix em trec l’esparadrap , “ho farem més poc a poc d’acord Joan?” La teta s’ha acabat durant el dia, però quan sigui de nit te la donaré amb molt de gust.

I així va ser, vaig desenfundar l’artilleria i vam descansar tota la nit.

Va sonar el despertador i corrent vaig anar a posar-me de nou els esparadraps. El Joan va despertar-se i quan va tornar a veure la mama sense mugrons, em va preguntar “teta?”, li vaig explicar de nou, que la teta només funcionava a la nit i que durant el dia ens les hauríem d’empescar sense. Ho va rebre amb força dignitat. El dia va ser fàcil, no ens vam veure i per tant “ojos que no ven…”

Quan ens vam retrobar a les vuit de la tarda va venir corrents a buscar el seu pit, no el va trobar, tampoc es va enfadar. Està molt més mimós i amorós. Em demana tota l’estona contacte físic. Jo li dono tot el que necessita sense recel, perquè ,m’ encanta i perquè, què coi! a mi aquests mimus em van molt i molt bé. Ens passem la nit abraçats i les estonetes que estem junts també.

Aquest matí en comptes de buscar-me la teta, m’acariciava la cara dient-me “mama” i no pas “teta”… Tinc ganes de plorar, estic entre nostàlgica i emocionada.

La nostra relació està esdevenint diferent però igual d’ intensa i preciosa. Ara només espero que ell pugui ser capaç de relacionar: Nit teta, dia no teta, sense necessitat de l’esparadrap!

El plan és el següent: Seguir així fins que ho tingui ben integrat, un cop així, quan senti la necessitat, destetaré enmig de la nit, per deixar només la presa d’anar a dormir, i aquesta serà l’ última, no em plantejo quan perquè no crec que em molesti massa...desitjo de tot cor, que aquesta última presa la deixi ell quan es senti preparat.

En fi! Fins aquí la meva crònica! Espero donar-vos un feedback positiu la setmana vinent!

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.22

 

Carta a la Martina.

Fa uns dies vaig rebre un mail.

Una mare trista i melancòlica que reclamava visibilitat, afecte, empatia i comprensió per totes aquelles pèrdues perinatals que per desgràcia succeeixen cada dia al nostre entorn. Per la seva pròpia, per totes les demés…

Comprensió i visibilitat a aquells nadons no nascuts.

Una mà ferma que doni suport als pares i les mares i germans que pateixen en silenci per una societat que no escolta, per una societat que mira a l’altre cantó quan sent la paraula mort.

Una abraçada càlida a aquelles mares que han donat a llum, sigui de la manera que sigui al seu fill o filla sense vida, en comptes de frases fetes, tòpics i clitxés que es tronen insults a la memòria i emocions desfetes …

Per mi és molt especial que aquesta mare em faci servir de canal per expressar-se valenta i orgullosa, a l’ hora que trista i melancòlica quan arriba la data prevista de neixement de la seva filla que ja va néixer, encara que sense vida pocs mesos enrere…

El meu condol  i molta llum per ella i per tota la resta:

burb

“Avui és un divendres qualsevol per la majoria de la gent, en canvi per mi, és un divendres especial, molt especial. Avui hauries d’haver nascut, Martina, però això no passarà mai.

Vas néixer sense vida quan només portaves 4 mesos dins meu. La decisió va ser nostra, sí,  però no per això menys dolorosa. La perspectiva de vida que t’auguraven els metges era nul·la, el Síndrome de Down era el més petit dels teus mal de caps. Nosaltres vam decidir per tu abans que ho fes la natura.

Han passat gairebé 9 mesos des del dia que vam saber que t’esperàvem, il·lusionats com els que més, saben que portaríem al món el nostre segon fill, pensant que el Jan tindria un germanet o germaneta amb qui jugar, créixer i amb qui aprendre a compartir. Avui en canvi, en comptes de tenir-te entre els meus braços, com qualsevol mare imagina en el moment que sap que està embarassada, no hi ets i la sensació de buidor que arrossego des del dia que et vaig perdre segueix a flor de pell. No tinc cap dubte de la decisió que varem prendre, però no puc evitar sentir-me culpable per no poder-te cuidar,  per no poder estar amb tu i veure’t créixer. Mentres t’esperàvem ens havíem imaginat la vida amb tu, un milió de somnis per complir i un futur que no arribarà mai. I això fa mal, molt mal.

Per la gent no has existit. Qui no ha viscut una pèrdua intrauterina no sap el que se sent i és normal, per això no culpo el meu entorn, que malgrat només ens volia ajudar, les seves paraules encara ens entristien més. “No passa res”, “sou molt joves”, “ ja en tindreu un altre”, “millor ara que més endavant”, i un sense fi de frases que no servien de res. Nosaltres no patíem per tenir un altre fill, nosaltres et volíem a tu, et volem a tu. Quan et passa una cosa així, crec que és important parlar-ne amb la gent que t’estima, és important saber-li donar la importància que té, doncs per desgràcia aquests és encara un tema tabú a la societat.

Encara que només sigui per nosaltres, tu ets real. Ets la brisa del vent que ens toca a la cara, ets aquell ocell que ens vigila des del pati. Ets el sol que entra per la finestra cada matí i la llum de la lluna quan tot queda a les fosques. Ets cada flor de primavera que neix i cada gota d’aigua que cau quan plou. Ets tota allò que sempre he somiat, ets la nena dels meus somnis.”

 

 

12 TRASTOS INÚTILS PER A LA CRIANÇA

Ai mareta meva si ho arribo a saber no compro!

Bé, aquí teniu, les coses que vaig comprar o que em van regalar  quan estava embarassada del meu primer fill i que ara em semblen trastos inútils, al menys, per la MEVA criança.

  1. Perfums:

    coloniasEm van regalar no una ni dos cremes, potingues i colònies…400000!!! i encara estan allà, precintades i mortes de fastig.

El nadó no necessita res més per hidratar la seva pell que un oli d’ametlles, per exemple, o una cremeta sense perfum

Perquè sense perfum i sense colònies? perquè són una barrera física pel vincle i per la lactància. Els nadons tenen els sentit de l’ olfacte mooooolt desenvolupat, i necessiten tenir clar on està la mama, i on té la teta la mama, si li posem mil potingues amb olors + les nostres pròpies potingues , ho tindrà mooooolt més difícil, a més, no hi ha plaer més gran per una mare que olorar el seu bebé i per un bebé, la seva mare!

     2. L’ Habitació:

habitación bebéSi, si, l’ habitació sencera!!! És curiós com moltes dones quan quedem embarassades anem fent com les formiguetes, preparant l’habitació del nostre nadó: Comprem uns vinils preciosos per les parets, un bressol, moble canviador, alguna llumeta xula i el mòbil que no falti!

La meva realitat ha estat que quan el Xavi (el gran) hagués estrenat l’habitació, ja l’ hauríem d’haver tunnejat de nou perquè ja esperava a la Maria.

Si, el Xavi va començar dormint al Moisès i d’allà per practicitat va acabar al nostre llit i quan ja estàvem incòmodes, ens vam fer amb un llitet sidecar i la mar de feliços hem compartit habitació amb ells durant anys…

    3. Esterilitzador de biberons:

esteriliSi, us ho podeu creure…i me’l vaig comprar jo mateixa! Sabia que donaria el pit, però per si no m’ anava bé i acabava donant biberons, vaig comprar el trasto, per mi, més inútil de la història, no perquè donés el pit, sinó perquè ja no s’esterilitzen els biberons! I si de tant en tant es fa, amb una olla al bull n’ hi ha més que de sobres…

4. Un cotxet de 1000€

…Que cotxetsi el cuco, que si el maxi cosi, que si la cadireta…El “ millor” cotxet del mercat per portar al meu ninet…I al final, Un trastot Impressionant!!!! Total, pel temps que el vaig fer servir podria haver-ne agafat qualsevol de més baratet o de segona mà, i després ja passar al cotxet “paraigua” que és molt més manejable en tots els sentits… per no mencionar que als tres mesos del Xavi vaig descobrir el porteig i que des d’ aleshores, el cotxet més aviat l’hem fet servir poc.

    5. Canviador:

canviadorCal realment tenir un moble enorme ocupant un espai preciós només pel fet de canvia el bolquer? Doncs ja sé que fa ilu, però caldre, caldre…NO CAL! El nadó el pots canviar a qualsevol superfície, només fa falta una tovallola, o sigui que si vols, te’l pots estalviar!

6. Contenidor de bolquers:

contenedorJa que parlem de caques….. És necessari tenir un contenidor d’aquests de bolquers? Realment costa tant anar a llençar el bolquer a les escombraries? Que fa pudor? Doncs tingues a mà les bossetes de plàstic de la fruita que has comprat al matí i fica el bolquer pudent amb un nus i llestos!

T’has parat a mirar què valen els rotlles de recanvis de bosses del contenidor? No ho facis, et quedaràs cega.

    7. Dou-dous:

doudouNo sóc capaç de comptar amb una sola mà la quantitat de dou-dous que em van arribar a regalar… Ja ho sé, sóc una mica radical, però sabeu el que és un dou-dou? És un drapet d’apego! I perquè vull un drapet d’ apego si em té a mi?

  8. Mantes i edredons:

manta
Cap dels meus tres fills MAI s’ han volgut tapar. MAI…he tingut mantes, edredons i fundes a joc per para
r un tren… i les he regalat noves.

9. Termòmetre front:

termomeEl vam comprar perquè el Xavi no s’estava mai quiet si li havíem de mirar la temperatura i era cada vegada un drama, però…No hi ha res més imprecís que el termòmetre de front…. Quin desastre! I precisament barat no ens va costar!!! Total , que acabàvem fent servir el digital de tota la vida, i allà està, mortet de fastig i jo morteta de la ràbia.

10. Termòmetre banyera:

És que no sé ni com se’m va acudir! Amb lo fàcil que és posar la mà…

termo

11. Forquilles que no punxen i ganivets que no tallen:

cobert

Si, a vegades fem aquestes coses. Pensem: “compra-li uns coberts”, sense pensar que menjaran amb les mans…

A més, quan decideixen fer servir els coberts que ni punxen ni tallen, t’adones de lo ridícula que pots arribar a sentir-te quan un nadó de 8 mesos et mira amb la forquilla que no punxa com dient : “mama, m’estàs prenent el pèl o què?” Per no parlar de lo frustrant que deu ser arribar a aconseguir fer el moviment de tallar, però que allà no es talli res….

    12. Anorak o texans per bebé 0-3:

En serio, és humiliant.

anorak

I fins aquí la meva selecció! Espero que us serveixi per alguna cosa i sinó, a comprar que fa il·lusió i ja pensareu amb mi més endavant!

Si tens un servei o producte que creus que és boníssim i vols que et faci una crònica, posa’t en contacte amb mi maretameva.blog@gmail.com. Això si, la meva opinió serà del tot sincera, t’atreveixes?

 

UN FINDE RODÓ A CAN BARÓ

 

Ai mareta meva què difícil és poder marxar de cap de setmana amb tota la “trupe”….

En primer lloc perquè som 5, i ser 5 no és pas barat, i en segon lloc perquè quan no està malalt un, ho està l’altre, quan no, a mi em toca treballar a la botiga o anar a fer algun acompanyament, quan no, el meu marit li toca viatjar i quan no… fins l’ infinit i més enllà…

Per això, i no sé com, quan vaig anar a parar a la Fan Page de Can Baró vaig alucinar: Súper casa per a 3 famílies perduda per la Catalunya profunda, amb un preu més que raonable i amb calçotada inclosa? Ostres! Jo que ja em pensava que aquest any em quedava sense calçots!

Total, que amb dues famílies amigues més vam decidir passar un finde en tribu, l’ ideal:

Nens jugant pel jardí, mamis fent tribu rajant, aguantant-nos criatures, portejant, i corrents cap aquí i cap allà, papis fent lo mateix que les mamis …i soparets tots junts gaudint de la calma i d’ uns gintònics collonuts.. i així va ser!

Vam arribar a can Baró i la casa encara era més preciosa del que era a les fotos:

Tota reformada recentment, amb uns banys completíssims, Jacuzzi inclòs, una cuina gegant i netíssima i equipadíssima i el més important, un espai espectacular equipat amb jocs pels nens…La caseta de fusta era per caure de cul a terra, la cuineta, els jocs de taula…tot, ho teníem TOT!

Aquell divendres ja poc vam fer perquè la caravana es va carregar més de mitja tarda, simplement vam organitzar-nos i vam anar a dormir.

canbaró_1

El matí de dissabte ens vam llevar, vam esmorzar i ens ho vam prendre tot amb una calma que ni m’ ho podia creure tenint en compte que érem: 3 matrimonis, nen de 5 anys, nena de 5 anys, nena de 4 anys , nen de 20 mesos, nena de 20 mesos i nena de 3 mesos….imagineu!

Vam anar a fer un volt per la zona, vam veure cavalls, vam jugar al parc, vam prendre el solet i aviat vam tornar cap a casa.

S’ ha de dir que gran part del benestar va ser perquè un dels companys és cuiner!! Si si! Cuiner! I amb els Calçots que Can Baró ens van deixar preparats i inclosos a la quota + la Carn que l’Albert va portar + el vinatxu que vam portar nosaltres i una estoneta de migdiada dels més peques que ens va deixar treva, vam fer un dinar a la brasa ES-PEC-TA-CU-LAR.

La Temperatura a fora era perfecte amb el solet, i a dins la calefacció i la decoració feien que ens sentíssim com a casa però sense roba per plegar.

A la nit L’Albert ens va tornar a sorprendre amb un taller de pizzes pels nens: Van fer la massa, la forma i la decoració…ah! I ens les vam cruspir totes!

El Diumenge una mica igual que el dissabte, calma, una excursioneta pel bosc (a 2 metres de la casa) i una Paella que l’Albert ens va fer a la brasa…

Unes bones migdiades, cafetó i cap a Barcelona de nou.

Què dir de CAN BARÓ ¿ doncs ja veieu les imatges no?

Els nens van estar els tres dies corrents cap a munt i cap avall, descobrint insectes, pedretes i flors d’ametller…

Els adults vam estar entre amics, fent la vida social que mai podem fer, parlant de qualsevol cosa sense haver de parar a cada minut gràcies a que els nens estaven super entretinguts. Vam carregar piles com feia temps que no carregàvem…

IMG_0064

Realment costa tant trobar tan bons amfitrions, tanta pulcritud i bon gust a un preu tan raonable que hi tornarem de ben segur a la que els astres es tornin a reunir!!!

Can Baró (Seva) – 626 65 65 71 – Web

Si vols que faci una crònica sobre el teu establiment o marca només t’has de posar en contacte en mi, les condicions és que sigui un producte respectuós amb la família i que escriuré sincerament el que m’ hagi semblat 😉 maretameva.blog@gmail.com

Crònica d’ un part somiat , el part de la Carmen

Amb el permís de la protagonista:

No hi ha res més emocionant en el món per mi, a part de veure créixer els meus fills feliços, que poder acompanyar el moment del part d’una mare, de ser present en el moment més potent i vital de la vida d’ una família, el naixement del seu nadó.

Imagineu-vos , a més, que és el moment vital d’ una gran amiga…L’emoció és incontenible…i si a més és un “Bebé Arcoiris” … és, buff… no tinc paraules.

Recordo i recordaré sempre com vaig córrer pels carrers de Sarrià per arribar al que era un part exprés amb totes les lletres.

Sempre em quedarà gravada la veu tremolosa del Sebas dient-me que era el moment d’anar cap allà, que estava anant molt de pressa.

Havia de ser al part per estar amb els altres dos fills de la parella, de quasi 6 i 4 anys. Havia de ser-hi per acompanyar els nens en el naixement del seu germà i que així aquella mare lloba pugues tenir, per fi, el seu gran moment sagrat des de la calma , sentint-se tranquil.la sabent que els seus altres dos fills estaven igual de tranquils que ella en un moment tan màgic.

I així va ser…

Corrents en plena nit, sense jaqueta i amb el mòbil encara a la mà, vaig picar al timbre.

La casa amb un silenci màgic, i els nens estirats al sofà perquè no volien anar al llit.

Li vaig dir al pare que marxés tranquil amb la Carmen i em vaig asseure a la vora del sofà, vaig anar acariciant els cabells rossos del petit Lucas mentre els seus ulls com a plats anaven tancant-se poquet a poquet. L’ Amaya , de quasi sis anys, només va obrir els ulls, em va somriure i els va tornar a tancar, arraulida dins la manteta del sofà.

Jo encara esbufegava de la cursa que havia fet i aguardava en silenci.

No sabia com estava la Carmen, només sabia que les llevadores havien arribat poc abans que jo i que la cosa anava molt més de pressa de l’esperat, que tot anava bé, però em feien patir les emocions…les emocions que podien aflorar en els moments més intensos d’ aquell part tant desitjat….després de la pèrdua, després de passar per un altre part on només hi hauria hagut sensació de buidor i de desesperança…

I ara un part que es havia estat de final molt incert fins dies abans , perquè encara no se sap el motiu ni se sabrà mai, el petit Matias era un “Bebé lavadora”… Fins  quasi l’últim dia, cada dia era sorprenent: Un dia de cap, i a les poques hores estava de peu, i després de natges, i atravessat, i l’endemà un altre cop de cap… Era increïble aquella marató de moviments intraúter.

Per tot plegat, a més d’emocionada, patia; Patia com pateix una germana que estima de manera profunda i que té por que la Carmen, la dona forta i sencera que sempre és, es trenqués en algún moment del procés, doncs el part  és un moment de doble fil, un moment d’empoderament i de potència abominable, però també un moment de despullar-se , on tot pot quedar a la vista de tothom, on una també reneix…

Segueixo…

No se sentia res més que la meva respiració accelerada, ni un gemec, ni un crit.

Exactament quatre minuts més tard, a les 23.02h , un plor de bebé va trencar aquell silenci expectant que cobria la cambra. Era fort i potent i les meves llàgrimes plenes d’emoció no van poder reprimir-se…el cor m’anava a mil i ja no era per la cursa, era l’emoció, l’amor, l’amistat…era tot.

Als pocs segons unes passes agitades arribaven al menjador, era el Sebas que corria somrient i agafava els seus fills de la mà per conduir-los a contemplar la nova estampa:

La Carmen dins la banyera, amb llum molt tènue tenia per fi entre els seus braços el seu bebè estimat. Les llevadores somreien emocionades, i ella també, molt…un somriure brillant, espontani, sincer…Un somriure de DONA EMPODERADA, de MARE fervent…

Ella al cap de poc em va dir: Em sap greu, t’ho has perdut….

Però no Carmen, no em vaig perdre res, només vaig guanyar el plaer inmens de romandre en completa presència, en un dels moments més màgics de la teva vida, i de la meva també.

Felicitats Família

Captura de pantalla 2016-04-01 a las 12.50.58