Feliç dia de la Dona, sigues lliure, sigues feliç!

I què és la veritable llibertat?

Poder viatjar lluny i sense cadenes? Poder sortir a sopar els caps de setmana? Poder dormir “a pierna suelta” fins a no poder més? Poder treballar 10 hores al dia sense dependre del termòmetre?

Què és la veritable llibertat?

Haver de córrer amunt i avall carregada de pressió per arribar a ser la millor en tots els àmbits i aconseguir-ho?

Potser si….

Tot i que jo sempre m he sentit una dona lliure, aquesta sensació ha anat creixent substancialment a mida que he anat maternant. He passat per molts estadis si, estadis d’ adaptació, estadis de pèrdua, estadis de ràbia, i ara, em sento rica, madura i lliure, justament quan les mirades de la gent em diuen tot el contrari:

“Tres fills? Dos feines? Emprenedora? Buf…. “

 

Doncs si, just quan més lligada semblo més lliure em sento, quan veig créixer els meus fills amb mirades pures, lliures de culpabilitats, de mites, de prejudicis. Quan els meus fills regalen petons espontanis, quan criden, inclús quan se’ls escapa alguna paraulota apresa de mi que els surt de l’ ànima…. “Merda mama!!!! “

 

Doncs si, quan més trafegada semblo, resulta que és quan més realitzada estic…. I és que podria haver tingut una feina estable des d’ un inici, però vaig optar pel risc, per reinventar-me, per fer el que em feia feliç i sembla que 7 anys després m’ aixeco al mati amb una sensació de felicitat i de llibertat que m’ embriaga, que m’ enamora, que em torna boja.

 

Si, em sento lliure quan dic que NO, dic que NO a moltíssimes coses, i m’ emprenyo i escric i crido i ho faig sense filtres i sense sentir-me culpable. I quan dic aquest NO ROTUND sigui al que sigui, sigui a qui sigui, em sento immensament lliure.

 

Em sento lliure perquè ja no tinc pressa.

 

Em sento lliure quan dic el que penso, quan després d’aprendre’m les lliçons de maternitat i de formar-me 7 anys després arribo a les meves pròpies conclusions i em sento lliure per contradir-me a mi mateixa , per dir de tant en tant “ a la mierda la crianza con apego” o per abanderar-la quan em sento més tranquil·la.

 

Em sento lliure quan em rodejo de dones potents, empoderades, que s’ han alliberat de les cuirasses i senten aquesta llibertat de la mateixa manera que la sento jo, em sento compresa i a l’hora alliberada.

 

Em sento tremendament lliure quan em despullo cada matí i em miro el mirall i repasso cada racó del meu cos i veig com ha canviat: els meus pits que s’ han tornat tous i petits, la meva panxa que ha guardat tres fills, les meves cames que porten tants anys corrents, la meva mirada que segueix per sort verge i a l’ hora plagada d’ experiències, el meu cor, que sona fort, viu, sà i ple de passió.

Em sento orgullosa i lliure perquè tot i creure cegament en que els límits són necessaris, també crec que els límits ens els posem cadascú i igual que ens els posem, també els podem treure, moure o transformar.

 

En fi, em sento lliure, i m’ agrada, m’ agrada molt.

 

Feliç dia de la dona. Sigues lliure, sigues feliç

 

 

Deixem que surti tot a raig, a la merda “el Rebaño” !

Fa tant temps que no escric… I no per falta de ganes sinó per falta d’ inspiració, l’ anar de cul no ajuda a poder reflexionar, sospesar i transmetre els sentiments en un full en blanc…. Els meus fills creixen i tot i que no deixo de ser mare, cada vegada tinc més espai per fer més coses, a més de dedicar-me a consciència a ells, i per tant l’ estrès laboral ocupa gran part d’aquest “temps lliure”…Torno al “rebaño”, torno al sistema, quin remei.

Últimament també estic menys emprenyada, amb la conseqüent falta de posts incendiaris, no perquè cregui que les coses estan canviant (encara que per sort a pas de tortuga ho estan fent), simplement és que em miro les coses d’ una altra manera, des d’ un altre prisma, i això em passa, bàsicament, perquè ja no estic tenint segons quines vivències en primera persona. No tinc ningú aconsellant-me barbaritats pels meus bebès perquè ja no tinc bebés. Tampoc tinc ningú aconsellant-me barbaritats en els meus embarassos, parts o postparts perquè ja he passat aquestes etapes, “m’ he fet gran” i no viure-ho en les pròpies carns m’ ha portat a un altre prisma, ara estic més observadora, acompanyo, deixo algun silenci viu perquè penso que és el que he de fer.

L’ Aúpali m’està donant molt en aquest sentit. Compartir un grup de mares és una de les millors coses que em passa cada setmana, perquè tot i que es pensen que les acullo, no deixen d’ acollir-me elles a mi, i m’ensenyen cada dia tant…

Avui les mirava i les escoltava i he pensat: Hòstia! és que realment estem fetes per ser qui vulguem ser, perquè som potentíssimes, però ens posem tants pals a les rodes…

Recordo perfectament una Jornada de DonaLlum dedicada a la violència obstètrica , on la Serena Brigidi deia en la seva ponència que tot començava en l’ educació, que si volíem canviar les coses, ens havíem de dirigir als nens i nenes, anar a l’ arrel de tot plegat i transformar la mirada. No la d’ ells i elles, sinó la nostra mirada cap a tots els nens i nenes, i penso que tenia tota la raó del món.

Fins ara, quan sentia o llegia que la maternitat és un procés de transformació m’ hi veia reflectida al 100%, però avui quan mirava i escoltava a les mares del grup m’ adonava que realment no es tracta d’ una transformació, perquè la transformació és el que hem estat visquent fins a ser mares i és quan som mares que tornem a l’ inici de tot plegat i ens reafirmem com les persones que érem abans de viure com adultes. Parlo a nivell instintiu, òbviament viure ens farceix d’ experiències, no vull semblar una ignorant.

M’ explico, Sovint, mentre escolto com parlem del que sentim en vers la maternitat, veig perfectament un instint que sortiria a raig, però en comptes d’ obrir-nos, parlem amb la boca petita, esperant l’ aprovació del “qui sap” , si allò que pensem que volem fer no surt als manuals, i amb manuals em refereixo al que diu el pediatre envers la criança, el que diu la sogra, el cosí que té 4 fills, les nostres pròpies mares o jo mateixa en el grup.

Tot fa mal, passes per davant de l’ aparador del Prenatal i el primer que veus són Ganduletes amb 6 velocitats “Que mecen como si fueran los brazos de mamá”. Mires series de Tv3 o qualsevol altre porqueria de cadena i tot el que surt referent als parts o a les embarassades fa plorar de pena, A les 12 setmanes d’ embaràs quasi ja et fan signar el consentiment de la peridural, vas al pediatra i en comptes de preguntar-te com dorm el teu bebè et pregunta on dorm (per sort no tots), els hospitals empaperats amb publicitat de Nidina i en una gran majoria un cop parim, no passen tres hores que et porten una mugronera amb un missatge ocult que diu “tu soleta no podràs”, i és clar, si sents que vols agafar el teu fill amb braços et preguntes si serà el correcte, si estaràs fent bé.

Quantes vegades m’ han preguntat si passa res per agafar-los, per donar-los el pit a demanda o per portar-los més de 10 minuts en un portabebés.

I perquè coi en comptes de preguntar-nos si és correcte ens preguntem: “Què vull fer” “Com em fa sentir fer això o això altra” ? Qui diu que és correcte o no és correcte, el “rebaño”? A la merda el rebaño!!!

Som capaces de liderar l’ empresa més prestigiosa, d’ estar al capdavant de la política, de ser científiques de premi, de ser esportistes d’ èlit, de ser dones emprenedores. Som capaces d’ analitzar, de planificar, de pivotar sigui quina sigui la situació. Som capaces de tot, de fer el que vulguem fer i passar per damunt de les dificultats més grans amb un somriure d’ orella a orella i rendir com ningú ho fa, però de cop, arribem a ser mares, i tot ens fa tremolar, ens fan un comentari fora de lloc i ens anem fent petitetes, des de la primera visita prenatal, fins el dia del part fins a la criança dels nostres fills…. I perquè? Doncs penso que per dos coses, una per la poca consciència corporal que tenim, per la poca autoestima, perquè el plaer ens porta a la culpa, perquè estem carregades d’ estereotips i de complexes que ens afinquen a un candau gegant fins a tal punt de pensar que el nostre cos és propietat de qui sap qui, i per l’ altre, perquè ara no es tracta només de nosaltres, ara es tracta dels nostres fills també i ens sentim immensament perdudes quan la maternitat ens obliga a trencar  amb la inèrcia, a parar i a buscar dins de nosaltres , i sobretot perquè quan parem i trobem l’ essència del nostre jo autèntic, ens espantem ja que sovint, res a veure té amb el que ens pensàvem que érem.

Fins ara, una gran part de la població a mida que hem anat creixent ens hem anat amotllant al grup: el que anava massa ràpid havia de baixar el ritme i el que anava massa lent havia d’ esforçar-se per agafar els demés. Ja des de l’escola, passant per l’adolescència, joventut… per no entrar ja en temes de gènere perquè aleshores si que em poso en plan incendiaria i em cago en tot, però no hi entro. Mmm Fins ara fèiem moltíssimes coses per inèrcia, per herència, tan homes com dones, no m’ entengueu malament.

La meva mare, i estic segura que moltes de les vostres mares també actuen amb vosaltres de manera similar,  sempre em “diu” que tot ho faig al revés:

“El pediatre em deia que no se m’ acudís posar-vos al meu llit”

“Tu dormies tota la nit”

“Jo vaig parir amb pentotal i no us va passar res”

”La meva llet era dolenta” Etc. Etc. Etc.…

Per ella faig moltíssimes coses malament. Al principi jo m’ enfadava molt, moltíssim, i després vaig passar a dir-li que eren ordres del pediatre perquè em deixés de criticar, i quan em va dir que l’ error era el pediatre que m’ havia buscat, simplement vaig parar , vaig reflexionar i vaig entendre, que el més probable és que el missatge que li arribava a la meva mare és el que rebia jo:

“Ho estàs fent tot malament”

A cada passa que feia amb els meus fills ma mare em dia: “doncs jo ho vaig fer així i mira què bé que heu crescut”. És aleshores que em vaig adonar que sent tant convincent amb el que jo faig, percep que li estic dient que ella ho va fer fatal i res més lluny de la realitat: Mama, gracies per criar-me tant bé, però jo ho faig i faré diferent. Punt. No re busquem més.

A la merda els judicis home!!!!!

La qüestió, és que vivim en una societat que va amb un ritme taaaaan trepidant que costa molt aturar-se i la maternitat t’ obliga a fer-ho i a més amb dues cares ben diferents, la de la dolçor i felicitat absoluta mesclada amb les ombres i fantasmes del postpart.

Mirem els nostres fills i necessitem tornar a qui érem per saber que el que fem és el que volem fer, perquè només així podrem trobar la seguretat i la felicitat per a ells i a l’ hora per nosaltres, és per això que crec que tantes dones amb la maternitat canviem de vida, de professió, d’ amics, de gustos, d’ aficions, etc… Perquè parem i valorem d’ una altra manera, parem i valorem des del cor i l’ instint tal i com ho faríem si no haguéssim tingut tanta pressió, si no haguéssim crescut en una societat 100% patriarcal on un mana i els demés obeïm, on un fals feminisme ha embrutat de manera exagerada el que som i el que fem. (això no vol dir que totes haguem de fer un gir per descobrir-ho eh, em refereixo a que moltes dones per sort han trobat el seu camí a la primera)

Les mares que venen al grup, al principi se senten insegures, no saben si donar el pit a demanda és una cagada, o si deixar la criatura al bressol també ho és, algunes em pregunten si poden assistir al grup encara que donin biberó, altres si poden venir amb el cotxet:

Ei noies!!!!! Podem fer el que vulguem!!! I fem-ho amb alegria i des de dins ¡ Ja és hora que aixequem el cap i obrim el pit! I si a algun lloc us refusen o us sentiu jutjades el problema els dels altres, tinguem-ho clar!

Només falta que ens ho creguem, que perdem les pors i que veiem que si realment vivim en una societat piramidal, en la nostra maternitat, a la punta de dalt de la piràmide, hi som nosaltres, cadascuna és mestressa de la seva pròpia vida i el ginecòleg, el pediatra, la mare, la sogra, el tiet, la mestra d’ escola i el papa de Roma estan per SOTA. Nosaltres decidim des de la consciencia què volem i on volem anar, la resta són mers acompanyants o especialistes del sector, consellers, aliats, companys de viatge o diga-li com vulguis però les regnes i la responsabilitat de les nostres vides és 100% nostra.

Apa, volíeu post? Doncs dues tasses!

Ah! si voleu venir al grup és cada dimecres d’ 11 a 12.30h a l’ Aúpali, C. de la Tradició 5 08017 Barcelona (Sarrià) – És gratuït –

Captura de pantalla 2016-02-06 a las 22.54.44

Viure per torns, és això conciliar?

“Atreveix-te a somiar!

¡Descobreix-te!

Surt de la teva zona de confort … “

Anuncien cada vegada més eslògans, més blogs, més serveis de conciliació …

Que bonic sona, quin ideal i quin gran mentida.

crit

Sí, gran mentida perquè les mares ens tornem boges reinventant-nos, formant-nos, movent-nos, fent xarxa, auto conei
xent-nos, explorant territoris desconeguts, i a més hem si volem tenir cura dels nostres fills, que per cert, no deixen de ser fills als tres anys
, que sembla que quan el 0-3 acaba, també acabin les nostres obligacions, i senyors i senyore
s, fins als diuvuit anys els menors estan sota la nostra guarda i custòdia, i amb l’herència que els hem deixat segurament fins als trenta-cinc els tindrem sopant casa , no és per res ….

També hem de fer tot l’anterior amb somriure d’orella a orella, i no ens anem a queixar, que abans ho teníem pitjor! Que les dones treballaven la terra i tenien cura de nou fills!

Doncs mirin no, fins al monyo (que per cert em vaig haver de tallar per no tenir temps ni de pentinar-me’l), fins el meu antic monyo estic de complir i de no arribar a res.

Resulta, amics i amigues que aquí, quan una parella té un fill, és solament una la que ha de reinventar-se, i no perquè estigui de moda, sinó perquè difícilment podrà seguir la seva vida laboral anterior si a més vol donar-li amor i hores de qualitat el seu nadó.

Però el món segueix girant i si perds la teva corda, a més de perdre la teva identitat, també perds el somriure que et reclamen dia rere dia amb el típic: “ui quina cara de cansada” “ui, estàs bé?” “Ai, és que abans sempre reies i ara sempre et veiem seriosa “.

I què voleu?

¿Que botem d’alegria quan no podem dormir una nit sencera des de fa mesos i hem de buscar-nos la vida per poder muntar-nos un horari decent i anar a fer la compra resant que la targeta de crèdit no hagi arribat a la seva fi? Voleu que frisi d’ entusiasme, pel fet de ser mare i tenir una/es criatura/s sanes, quan hem de portar una una triple vida, la de treballadora, la de “no treballadora” i a més la de mare?

son mareta meva

Sí, catastrofista sembla que estigui avui, però no, no és catastrofisme, és una realitat que em peta als morros cada dia i que cada dia vivim més mares

Una crisi d’identitat monumental perquè en algun punt de la pel·lícula vam anar un moment al bany i vam perdre el fil de la història i sembla que per més que rebobinem i intentem centrar-nos no aconseguim mai arribar sanes i estalvies.

En fi, que corroboro, que tot segueix cap per avall, que vivim en una societat de ritme frenètic que no només no ajuda sinó que a més posa pals a les rodes a la mínima que intentem pivotar.

Una societat que premia el desinterès, l’egocentrisme i criminalitza els braços i les abraçades.

I sí, em cago en  tots aquests estereotips, i sí, em depilo els pèls de la llengua perquè estic esgotada de veure com es ven la conciliació.

I on és el constructivisme d’aquest post, us preguntareu, perquè de moment sembla del tot destructiu, doncs bé, una mica més calmada després d’haver cridat a tort i a dret en sentit literal tota aquesta parrafada, el constructivisme està entre línies.

Sí, perquè de res es val cridar si després no actuem,

perquè la conciliació es pot mirar des de mil prismes diferents i és que tot és un cercle viciós i una no sap per on començar a fer res.

La conciliació és un tema polític, sí.

Un tema educatiu, també.

Com no, també un tema social.

És clar, que bonic, ara vés i canvia-ho tot,

quan en realitat la conciliació, en gran part, comença a l’origen de tot, la família: la dona i l’home (o parella), ara es diu corresponsabilitat, mot que mola ou, però que no significa  res més que la família unida com s’ha somiat en l’ imaginari tota la vida.

Que el pare entri a casa com a pare i no com a home. Que el repartiment de rols no sigui com el repartiment d’accions en una empresa, no, el repartiment de rols en una família no hauria de passar per la proporcionalitat en el sentit equitatiu, sinó pel respecte i per l’amor, cap als fills i cap la parella.

¿I això de què depèn?

Doncs com a bon cercle viciós, depèn de tot l’anterior, però també depèn de la voluntat de tots i de totes, de la confiança que ens tenim, de l’amor als fills però també de l’amor a una vida pròpia, de l’amor a somriure i l’amor al canvi.

Encara que per descomptat és molt més fàcil tuitejar en contra del sistema i cagar-se en tot cada matí de la nostra atrafegada vida.

Només quan la família es cregui, per fi, que té el dret d’estar unida, i no de viure per torns, podrem començar a exigir més amunt i anar més enllà.

PD: si, ho sé, hi ha moltes famílies que ja crien amb corresponsabilitat, si ets una d’aquestes famílies enhorabona! explica-ho a tothom!

POST ORIGINAL EN CASTELLÀ a maters.es . maters és una comunitat de mares que són treballadores  i treballadores que són mares. Hi col.laboro molt activament desde principis del 2016, no us la perdeu!

 

NO OLVIDEMOS QUE NOSOTROS TAMBIEN SOMOS ELLOS

Es estremecedoramente inhumano lo que está pasando cada día en “nuestra Europa”… Miles de personas pidiendo asilo por una vida digna, y se encuentran ,no solo con la puerta en las narices, sino que se ven viviendo en la precariedad , el horror y el terror más absoluto.

Familias enteras desaparecidas, enfermas o muertas en el inframundo, que resulta, que en teoría es el mismo mundo que el nuestro.

Una sociedad entera pidiendo “clemencia” para unas personas igual nosotras, que se han encontrado en el horror más profundo y que no tienen opciones: Ni marcha atrás, ni adelante…

Una Europa que les considera ciudadanos de segunda… Una Europa que no hace tanto se encontraba en su misma situación, con la diferencia que el mundo se movilizó para tenderles la mano.

guerra civil

Ahora no… Ahora los políticos se visten de traje y deciden jugar a dioses señalando con el dedo, haciendo corrillos y tomando decisiones sin ir a la una con el pueblo.

Con un pueblo que somos todos, los de aquí y los de allá, sin diferencia más relevante que una zona geográfica…

Y así de altivos y sin ningún tipo de vergüenza deciden la muerte para todos ellos…Dejan que miles de niños desaparezcan del mapa sin importar su rastro…dejan que miles de personas sufran en vida la vejación más inhumana, el maltrato, el dolor, la enfermedad, la tristeza , la impotencia de una guerra que además ni siquiera va con ellos…

Por suerte hay organizaciones, miles de ellas, que cada día luchan por ayudar, de mil maneras distintas. Gracias a todas ellas.

Hoy quería hablaros de dos de estas organizaciones que frente a este desastre antinatural deciden dar apoyo de una manera poco habitual, y como es mi terreno no puedo seguir mi día sin explicaros su gran cometido:

Recogida de portabebés para todos ellos, para que la travesía siendo igual de dura, al menos, sea un pelín menos pesada.

Captura de pantalla 2016-03-28 a las 16.00.22

Hay miles de familias que se ven atravesando medio mundo a pie y con sus bebés a cuestas, sin libertad de movimientos, sin brazos donde agarrarse…

Pues buen, los portabebés son un gran alivio para todas ellas, pues pueden cargar a sus bebés de manera segura, ofreciéndoles una de las pocas libertades que les queda, la de movimiento.

Es muy importante que seamos conscientes de ello , la necesidad vital de protección a nuestros bebés, de tenerlos cerca, de no sentir que podemos perderlos por una avalancha humana, por un mar furioso…

Adjunto aquí las dos organizaciones con todos los requisitos y puntos de recogida.

Una, Carry The Future , con sede origen en California, está recogiendo Mochilas Portabebes y Mei Tais para llevar a Grecia, donde cada día llegan decenas de refugiados. Una vez allí los voluntarios los reciben , les colocan y ajustan las mochilas para que éstos continúen su viaje. Esta ONG tiene como voluntarixs en nuestro país “Mochilas Portabebés para los Refugiados “ , podéis entrar y preguntar lo que necesitéis además de ver en su publicación marcada los requisitos de las mochilas.

Poster_def_a4

El día 2 de abril acaba su primera campaña de recogida , si aún no habéis donado podéis consultar sus puntos de recogida aquí.

Además están organizando un desayuno Benéfico el día 10 de abril en el barrio de Gracia como traca final de la campaña donde se recogerán fondos para el envío de las mochilas a Grecia. Si estáis interesadxs en asistir al evento podéis pedir más info directamente a la página de Facebook que os remitimos.

Por otro lado, #PortabebésParaSiria es otra organización que se ha formado en nuestro país inspirada en la anterior.

En este momento están recogiendo los portabebés para enviarlos directamente Siria a través de la AAPS, Asociación de Apoyo al Pueblo Sirio

pbbsiria

Tienen más de 100 puntos de recogida en todo el país, puedes consultarlos aquí . En esta organización además de mochilas y mei tais también recogen otro tipos de portabebes como fulares, Bandoleras, etc.

Sea como sea, tomar consciencia de esta situación es básico para poder avanzar con todo ello.

Gracias por vuestra colaboración.