ENTREVISTA A DUES DONES GRANS, MOLT GRANS: LACTAPP – L’ app que canviarà la Lactància de moltes

LactApp-Alba-Maria

Vaig conèixer a la MARIA a causa d’una desgracia. Un accident on ella i la seva bebé van ser atropellades. La Laura il·lesa, La Maria greument ferida.

L’Alba va fer una Crida des del seu facebook: Necessitaven donants de llet materna per alimentar a aquella nena que a dures penes acabava de néixer…

Aquella crida em va impactar. Molt.

No vaig dubtar ni un minut a trucar l’Alba per oferir la meva ajuda, la Maria (la meva filla) seria “germana de llet” de la Laura. Tenen la mateixa edat.

Als pocs mesos, per un tema logístic vaig ser jo que em vaig acostar a casa de la Maria a portar-li pots plens de llet meva. Va ser una connexió instantània. No vam plorar en el cara cara, però només tancar la porta ho vam fer i molt. Totes dues.

Era emoció, era empatia, era solidaritat, era tribu, era AMOR, amor cap a les nostres filles, amor entre dues mares que no s’havien vist mai les cares fins aquell instant i que en canvi havien compartit tant.

La Maria es va anar recuperant molt poc a poc i la laura creixia preciosa, sana i forta gràcies a l’amor d’una mare que no va dubtar en demanar ajuda, sense complexes estúpids , sense tabús. Van ser moltes les mares que li vam donar llet, i em sembla que totes repetiríem cegament.

L’altra protagonista és L’ALBA PADRÓ.

Sense ella allò no hagués estat possible.

Una dona de bandera, altruista com ella sola, currante com ninguna.

L’ Alba Padró, si, la “boja de la teta”, aquella boja que penca 1000 hores al dia a la seva feina i la resta és per totes les dones de la ciutat i més enllà. Si , la “boja de la teta”, aquella que porta un telèfon 24h per urgències i que no dubta ni un segon en seguir fent-ho.

Si, la boja de la teta, aquella que creu, per damunt de ments perverses, que creu per damunt del sistema, que creu per damunt de totes les dificultats, que estem preparades i que ho podem fer.

Doncs bé, avui va un post dedicat a elles. I no és un post qualsevol, és una entrevista.

Si! Que fort oi? Això ja sabeu que no és el meu estil, però m’és igual , perquè la ocasió s’ho val.

Aquestes dues joies porten 1 any i mig treballant en secret per presentar-nos , a partir d’ octubre una altra joia en forma de APP .

Una app que canviarà la vida de moltes dones, perquè per fi, la informació verídica estarà a l’abast de totes: de les que van a grups, de les que no, de les que viuen prop de centres preparats i de les que viuen a la muntanya, de les que tenen un pediatre prolactància i de les que surten de l’hospital amb un biberó perquè la “seva llet no alimenta”. Una app que estarà a l’abast de les que tenen diners i de les que no en tenen, a l’abast de les mares, amigues i sogres. Una app per professionals, per pares i per cunyades. Si LACTAPP, l’aplicació de més ben preparada i dissenyada del món que ajudarà a tantes i tantes mares a tenir una lactància tranquil·la i feliç.

Gràcies Alba i Maria, per tota aquesta feinada i per tenir l’energia que teniu. Us mereixeu tots els èxits que tindreu.

US DEIXO l’ENTREVISTA: 

LactApp-app-movil

Fa 3 anys, un accident de trànsit va marcar profundament la vida de la Maria i l’Alba va ser un suport fonamental de la seva recuperació… existiria LactApp si no hi hagués hagut aquest esdeveniment?

Segurament no… ni hauríem arribat fins aquí. A la vida hi ha moments d’inflexió que et fan trontollar i que et fan fer un canvi de rumb… Aquell dia la nostra relació va agafar un camí diferent. Diuen que a la vida no hi ha res casual i potser és cert. En aquell accident la Maria va canviar molt, de fet, vam canviar totes les que vam estar implicades d’alguna manera. Sense aquest canvi personal dubtem que el projecte fos una realitat.

Heu treballat més d’un any en secret, com us sentiu ara que per fi ho heu anunciat al món?

Alliberades, orgulloses i temeroses. És un plaer compartir un projecte del qual ens sentim tan orgulloses. És la nostra criatura, s’ha gestat en la intimitat durant molts mesos, li hem donat forma i alimentat tant com hem pogut, l’hem vist créixer i hem fet volar coloms tant com ens ha permés el poc temps del que disposavem. I arribem en aquest punt amb decisió, orgull i, com no, eufòriques. I, igual que ho faríem amb una criatura de debò, sentim l’instint de protecció, la veiem fràgil i jove, i la volem ajudar a desenvolupar tot el seu gran potencial.

Per què heu anunciat el llançament de la app si encara no es pot descarregar als markets?

Per dos raons fonalmentals: la primera raó és que ja no aguantavem més 😉 la segona és que volem que la gent ja la conegui una mica quan surti als markets i facilitar així la seva difusió.

Expliqueu-nos alguna anècdota del procés?

Alba:Tenim un document amb frases cèlebres que han sorgit en el procés de creació. Hem rigut molt! Un dia que recordem especialment divertit va ser quan vam fer un llistat de paraules clau que podríen fer servir a qualsevol païs de parla hispana per parlar de pits i de lactància.

En aquest procés ens hem hagut de “reciclar” i fer formacions específiques en startups i app. En una de les formacions només hi va poder anar la Maria i va resultar ser molt i molt avorrida. La Maria anava enviant missatges d’acomiadament i emoticones de calaveres.

Quina ha sigut la resposta de LactApp més difícil d’escriure?

Després de més de 2300 respostes uffff ha calgut cuidar com dir les coses, evitar certes paraules: sempre, mai, totes… que en lactància no són mai certes. També hem intentat donar la informació de manera respectuosa, sense jutjar i optant per un to neutral en la majoria de respostes.

Potser les respostes més difícils d’escriure són les que indiquen que sembla que ja no parlem de temes de lactància i s’han de derivar a un metge especialista.

Quin apartat penseu que serà el més consultat?

En això no ens posem d’acord:

Maria: Penso que la gent farà servir més els Test de lactància, que ajuden a identificar coses tant interessants com si el bebè té un tel sublingual o no el té amb un simple qüestionari. Personalment, em sembla molt original i útil 😉

Alba: Espero que sigui el de consultes. Ho hem estat comentat tots aquests mesos i tenim una aposta, a veure qui guanya!

Teniu previstes actualitzacions de la app després del seu llançament a l’octubre? La traduireu a altres idiomes?

Oi tant que sí! Es la gran avantatge d’una app, que no és estàtica i que et permet modificar i millorar el contingut cada cert temps, corregir el errors i, sobretot, adaptar la app a la demanda i necessitats de la usuària.

A quin públic va dirigit?

LactApp està pensada i redactada per mares lactants, tots els textos parlen directament amb la usuària i parlen de tu. Igualment, hem previst que els professionals i les assessores de lactància també puguin utilitzar-la. Per això, hem previst que el qüestionari inicial puguin indicar una opció per navegar en la app de forma més fluïda.  

Preten LactApp substituir el cara a cara dels professionals o grups de suport?

Al contrari! LactApp vol estar present en els espais on encara no hi havia res. És un extra que pot ser útil tant per la mare com pel professional. I sincerament esperem que més mares coneguin l’existència dels grups de suport i hi vagin molt més. És inqüestionable com n’és d’important que les mares assisteixin a grups de suport a la lactància, on troben altres mares amb les seves mateixes angoixes i amb les que poden compartir el seu dia a dia normalitzant la lactància.

Considereu LactApp una eina valuosa per els professionals de la salut maternoinfantil?

Nosaltres l’hem plantejada perquè la puguin utilitzar. Si ho fan o no i els hi sembla una eina útil, ho hauran de dir ells.

LactApp es podrà regalar?

Quina bona idea! Ho mirarem d’implementar en futures actualitzacions.

Creieu que LactApp canviarà el món?

Canviar el món ens encantaria! Però LactApp no ha nascut amb aquest propòsit. La nostra aplicació no vol convèncer a les mares sobre la necessitat d’alletar o de fer-ho durant molt de temps. LactApp vol ser una eina facilitadora per aconseguir informació fiable que l’ajudi a prendre les decisions que desitgi.

Què, no ho trobeu una genialitat?

Podeu fer-vos seguidores del seu FACEBOOK  i BLOG per estar al dia de totes les novetats!!!

Logotipo-LactApp

Jornada DONALLUM: ” De l’embaràs al puerperi: Suport continu per mare i nadó” #SMPR

Mareta meva,

El dia d’ahir va ser… buf! Un cúmul de moltes coses.

Per començar, el primer dia sencer que passava sense els meus tres nens, i això ja no és poca cosa. Ho vaig portar prou bé, estic contenta!

La jornada d’ahir també era el primer esdeveniment important on jo hi participava , en molts sentits, des de que sóc sòcia de DONALLUM , i aquí els nervis i la tensió, alhora que la il·lusió també estaven presents, tant en mi, com a la resta de sòcies i organitzadores del que és la jornada de l’any.

Aquest any el lema era: “De l’embaràs al puerperi: suport continu per mare i nadó” i la jornada va començar de manera potent per les antropòlogues MATER Observatori de les M(P)maternitats Contemporànies: Laura Cardús i Serena Brigidi.

Dues dones no, dues DONASSES que es van mostrar contundents i passionals durant la seva ponència que feia èmfasi en l’acompanyament del part humà. Escoltar-les era un regal, podrien haver parlat tot el dia i allà hagués seguit, sense parpellejar.

Després apareixia a escena una Inma Marcos amb pas implacable. No es pot estimar més una feina de la que l’estima aquesta dona. No es pot viure més del que ho viu ella. Amb veu ferma sentenciava conclusió, rere conclusió el que per ella és impepinable: LES DONES NECESSITEM LLEVADORES durant la nostra maternitat, que ens acompanyin, que ens mimin, que ens respectin i que confiïn en la nostra capacitat per parir.

Un coffee break ple de bon rotllo i bon ambient i uns croissants de xocolata boníssims, van permetre que ens anéssim trobant i saludant les unes a les altres. Auto presentacions i abraçades a dones que sembla que conegui de tota la vida quan en realitat només hem tingut una relació virtual. La tribu per fi es tornava de carn i os!

L’ Anahí Galan tornava a obrir les ponències, aquest cop amb el tema doules. Tema candent i controvertit, però que en les mans de l’Anahí (una heroïna amb quatre criatures) va quedar més clar que l’aigua, fins i tot una llevadora del públic li va agrair tanta claredat i va declarar que per ella, vist d’aquella manera, doules i llevadores s’havien de poder complementar perfectament.

La següent la Hortènsia Vallverdú…. La pediatra. Molt més que això. Gran dona, gran professional i excel·lent ponent que ens mostrava estudi rere estudi com els nadons necessiten de manera fisiològica i emocional la seva mare. Una ponència molt emotiva i a l’hora un tant dura quan el tracte dels prematurs o dels nius va sortir a les diapositives. Van haver-hi llàgrimes de dolor, d’impotència i també d’emoció. Un gran aplaudiment Hortènsia, pediatres com tu és el que necessitem les famílies. Gràcies!

I aquí el primer testimoni, un part a casa preciós i una mare repleta d’alegria i d’orgull. Un part respectat en un entorn respectuós. Un gran aplaudiment d’emoció i ara si, pausa per dinar.

La tarda s’obria amb les psicòlogues Laia Belles i la Diana Beriain: “Necessitats emocionals de la mare i el nadó. Una mirada clínica des de la Psicologia Perinatal”

D’aquesta ponència poc en puc dir perquè malauradament me la vaig perdre, però els aplaudiments ressonaven dues sales més enllà, o sigui que imagino que una ponència sublim.

I trencant tabús M. Àngels Claramunt amb “Claus del suport al dol gestacional-perinatal”… Una lliçó per a tots els públics. Un nus a l’estómac durant tota l’exposició, llàgrimes negres i moltes dones al cap. Em vaig quedar amb una cosa que va dir de vital importància: No només el personal sanitari hauria de formar-se en l’acompanyament quan hi ha una mort perinatal, tothom hauria de fer-ho, ja que tothom, en algun moment o altre té al costat alguna mare que passa per una pèrdua gestacional, i no fa falta saber què dir, però si què no dir. Sublim i poderós.

Per causes que no venen al cas no vaig estar present durant el testimoni que venia després.

Coffée break ple de nervis…. Perquè? Doncs perquè després del cafè venia la taula rodona i sabeu qui estava a la taula rodona: JO!

Si, jo, que en un pic d’oxitocina durant el postpart del Joan vaig decidir llençar-me a parlar en públic. Jo que quan era barmaid vaig refusar força vegades la oportunitat de fer-ho i així seguir pujant dins la meva professió… Jo, que tinc pànic als micròfons i a les reunions multitudinàries, vaig pujar allà, vaig seure i vaig parlar.

De què? Doncs de què ha de ser! Del Postpart…

Vaig donar, com a mare, el meu punt de vista de la importància del suport continu per part dels professionals cap a les mares des del primer moment de l’embaràs fins el postpart, defensant està clar que t’atengui la mateixa persona durant el procés i que puguis mantenir un vincle de confiança mutu per poder arribar al postpart preparada pel que vindrà.

Després de mi la Serena Brigidi de nou que em seguia hipnotitzant amb la seva manera d’explicar les coses, aquella passió tan vivencial… Al costat de nou Inma Marcos reivindicant una millor atenció per part d eles llevadores durant el postpart, lo qual inclou augmentar la quantitat de visites sobre tot la primera setmana i finalment la nota d’humor de la jornada: Armando Bastida, parlant des del punt de vista dels Pares ens va explicar amb pinzellades continues d’humor i bon rotllo com es senten els pares quan esdevenen això: pares.

Finalment l’ Albania Castellbanque va clausurar l’esdeveniment amb el seu saber fer i saber parlar, un discurs emotiu i tant canyero com ella: “Hi ha molta feina per fer”

I si, hi ha molta feina per fer, moltissima!

A la Jornada vaig experiementar moltissimes emocions… Vaig riure i vaig plorar. Vaig plorar bastant, d’emoció, però també d’impotència….de veure com de bé es poden arribar a fer les coses i com de malament es fan. És aberrant, aberrant!

Però si alguna cosa estic aprenent en tot aquest camí és que la ràbia no fa res, el que fa que les coses canviin és la feina, l’esforç, la voluntat, i el moviment social.  Per tant, seguiré treballant, seguiré esforçant-m’hi, seguiré volent, i evidentment seguiré escrivint, movent i removent.

Gràcies DONALLUM per estar present i per lluitar dia rere dia perquè totes les dones tinguem el part que volem.

donallum

El #PARTKAMI en IMATGES…Vídeo d’una trajecte vital.

Aquesta és la història de com el Joan va arribar al món…

Aquesta és la història de com tot el procés fins arribar-hi m’ha canviat com a mare i com a dona…

Aquesta és la història del #PARTKAMI.

Fer pública la nostra història des d’ un bon principi no ha estat feina fàcil… No és que sigui de mena exhibicionista…bé, potser una mica sí… Però fer públiques les ganes que tenia de parir el Joan a casa no m’ha portat només alegries… He estat el punt de mira de molts judicis, me l’he jugat amb la família i sé que he estat l’objectiu de moltes xerrameques més que desoladores…

Que els medis publiquessin el #partkami tampoc ha estat una pluja de carícies… M’han dit coses molt bèsties com “ojalá te mueras tu a ver si aprendéis” i frases del mateix calibre… També he rebut molt silenci per part dels meus, cosa que tampoc ha estat agradable… No demano pas que tothom opini com jo però quan es tracta d’una decisió meditada, esperes que els que estimes et recolzin encara que sigui amb un “bona sort”…

Però és que el #Partkami no només es tracta de mi i de la meva família… El partkami per mi és un projecte SOCIAL… Posar.me davant la càmera mentre paria no forma part només d’una tècnica per guardar records, que també, sinó una manera de dir-li al món: AIXí ÉS COM HAURIA DE SER. I no parlo del part en el sentit de “parir”, parlo del part en el sentit de SENTIR: No van caldre mans, ni mil mirades, ni tactes, ni vies, ni preguntes que no tocaven… No hi va haver manipulació: Només la dolça espera, somriure, amor…i sobretot RESPECTE. Respecte cap el naixement, cap a la dona , cap el nadó…Cap el pare i cap els germans i així és com hauria de ser SEMPRE.

I no, tampoc parlo del part natural o del part a casa…el RESPECTE hauria d’estar present en totes les sales de parts, en tots els quiròfans, en tots els parts de baix, mig o alt risc i això, PRECISAMENT AIXÔ és el que reivindico amb el PARTKAMI.

Totes les DONES, amb tots els tipus d’embaràs i de part haurien de gaudir del DRET A SER RESPECTADES, siguin quines siguin les seves condicions i decisions.

Jo vaig decidir parir a casa: Respecte siusplau.

Hi ha qui decideix parir a l’hospital amb epidural? Respecte siusplau.

Hi ha qui vol un part vaginal però acaba amb una cesària? Respecte siusplau.

Respecte siusplau.

Respecte siusplau.

Us deixo en imatges el que per mi ha estat un trajecte més que profund, més que revelador i més que vital.

Gràcies de nou a totes les persones que han format part del #PARTKAMI.

 

Aquesta GRAN llibreria no pot morir, 100% amb tu MUNDO TUERIS

MUNDO TUERIS

MUNDO TUERIS

 

Sempre parlo de Xarxa, sempre parlo de dones, i mai parlo d’empreses o de situacions en concret, perquè com sabeu, aquest és un blog on  em desfogo…On trec de manera impulsiva tots els sentiments que em provoquen algun tipus de sensació abstracte…

Avui però, aquesta sensació me la produeix una dona en concret: LYDIA GINÉS, una mare gironina que va decidir penjar la seva feina per dedicar-se al seus fills i com a medi per subsistir va crear MUNDO TUERIS, una llibreria on-line especialitzada en maternitat i criança… Una d’aquelles llibreries on SEMPRE hi trobes el que busques, i no només això…Tot i ser virtual, la Lydia no triga ni un obrir i tancar d’ulls a l’hora de respondre de manera personalitzada una petició o pregunta:

¿Estic embarassada  quin llibre em recomanes?

¿M’estic formant com a doula, alguna cosa sobre el tema?

¿Algun llibre que parli de la relació entre germans?

¿Algun títol específic per la cesària?

I sempre, sempre, contesta amb varies opcions i explicacions i recomanacions… És com aquelles llibreries de poble on el llibreter sempre té una resposta…

La diferència és que no ens hem de moure de casa i no tenim horaris… Sempre està oberta! Els llibres triguen res en arribar trucant el timbre amb aquella olor a nou…

Avui, diumenge, he obert el Facebook i m’he trobat una trista noticia…, La Lydia no pot més… “No es pot lluitar contra els grans”, diu… (ho explica aquí)

Si Lydia, t’entenc! Estàs rendida, atabalada i les factures se’t mengen, però si que pots!!! Els “grans” no són els millors, els grans no tenen la teva personalitat, els grans no fan les coses amb l’amor que les fas tu..Tu ets gran! Tu ets gegant!

Faig una crida a totes aquelles dones o homes que busquen lectures per ser conscients de la maternitat o criança… Faig una crida a totes aquelles persones que saben lo difícil que és lluitar contra les grans empreses…Faig una crida a totes les mares que saben el que és veure que no poden cuidar els seus fills i treballar a l’hora..

Siusplau gent del món, anem a recolzar a aquesta gran dona, mare i empresària… Si heu de fer un regal, si heu de fer una lectura:  www.mundotueris.es

Compartiu siusplau.

MUNDO TUERIS

 

QUÈ ÉS UNA DOULA?

Què és una DOULA?

Doncs bé…

Realment internet està plagat del concepte DOULA…

Hi ha un munt d’associacions i grups sobre aquesta professió meravellosa…

Però em ve de gust dir-hi la meva, com sempre!

Per mi, una DOULA és una DONA que acompanya a una altra DONA amb respecte, sinceritat, humilitat durant el procés de la MATERNITAT.

Per mi una DOULA és una germana, una amiga, una veïna, una mare, una tieta CONSCIENT del món que l’envolta i conscient del que vol dir GESTAR, PARIR i ESDEVENDIR MARE.

I és que abans era així…

Abans les dones estaven juntes…abans les dones xerraven , es comprenien, es reunien al safareig…Abans les dones es cuidaven unes de les altres… Les dones abans es suplien, es recolzaven… Abans les dones parien entre dones… Abans les dones nodrien els seus fills acompanyades de feminitat… I ara, en molts racons del món on manquen la majoria de coses també és així:

Les tribus de dones, que mentre una alleta l’altre treballa…mentre una fa la collita , l’altre cuida dels nens…mentre una pareix, l’ altre li asseca la suor o ajuda a la seva parella a ser-hi a prop… i és així com ha de ser, ja que la GRAN ENEMIGA de la MATERNITAT és la SOLITUD.

Ara, al segle XXI, abarrotat de tecnologia, abarrotat de grans avenços, abarrotat de presses i abarrotat d’un feminisme que no és feminisme ni és res, la dona, sovint,  ha tendit a la Individualització i al consumisme desmesurat… No ho fem conscientment, però així hem pujat, això és el que hem vist desde ben petites moltes  de nosaltres…

Sovint, quan una dona queda embarassada parla amb moltes altres dones si,  però el tema de conversa principal és massa vegades, “Què he de comprar” i “Com i quan podré tornar a la feina”…

La cosa canvia quan el nadó va agafant lloc dins la panxa i sobretot quan neix:

Les emocions afloren, l’instint que ens queda fa acte de presència i gran part de la llum es pot arribar a tornar ombra:

Sovint ens sentim soles, incompreses i tenim molts i molts dubtes: des de les primeres setmanes de gestació on les sensacions prevaleixen sobre el sentit comú, fins el moment del part que sempre havíem pensat que seria cames amunt i amb el ginecòleg de confiança i ens adonem que no és el que volem,fins el post part, amb una lactància materna que per culpa de la individualització no sabem com es fa…

De cop , amb un nadó indefens als braços i amb un cos castigat per un part que massa sovint no era el sommiat, amb una ment plena d’hormones que no atenen a les necessitats de l’era en què vivim, ens trobem en mig d’un mar de dubtes i ens adonem que necessitem la nostra mare, germana, veïna o amiga…qui sigui! Però algú que hagi passat pel mateix o algú que sàpiga què és què i on és cada cosa, perquè tenim tropecientasmil preguntes que ningú del nostre voltant ens sap respondre o que si que responen però no és la resposta que nosaltres necessitem sentir.

Per tant, i en resum, una DOULA , al meu entendre seria aquella dona que és allà, per mostrar-nos tots els camins possibles … és aquella dona que ens dona la mà un cop hem triat i ens acompanya per creuar-los… 

I a què ve tot això?

A que estic emocionada… Dissabte passat vaig acabar la formació de Doula de POST PART (ja sabeu que sóc una freak del Post part)… i el més important que em vaig endur no va ser el temari (que és or i guardo dins el meu ordinador i 2 copies de seguretat), el més important m’ho va donar l’ Anna Maria Morales, la nostra mestra (entre d’altres magnífiques dones)…

I és que l’Anna, no només ens va dotar d’uns coneixements fantàstics sobre lactància i criança…

L’Anna va fer que les formacions fossin teràpies d’alegria… i a més, ens va regalar tot allò que ens falta en aquest Segle: DONES…

Ens va regalar un grup de Dones, que essent totes tant i tant diferents no vam poder reprimir l’emoció en abraçar-nos quan es va acabar el curs…

L’Anna, durant 5 mesos ens va teixir una XARXA que ara per ara em sembla indestructible i com us deia anteriorment, aquesta xarxa és un gran tresor que tindrem el privilegi de gaudir espero que durant molt i molt de temps.

Espero que així sigui.

DOULES

Enquesta: Com va ser el vostre postpart?

Enquesta: Com va ser el vostre postpart?

Si ets una dona:

Si ets un home:

*Si teniu més d’un fill, contesteu per l’últim siusplau