Mare, perdona’t – Madre, perdónate

(Traducción en azul al final del texto)

Mare que no has gestat quaranta setmanes…
Mare que no has parit…
Mare que no has alletat com t’hagués agradat …
Mare que et sents caure per no haver fet tot allò que desitjaves des de l’Amor més maternal, des de l’ instint més pur … No et culpabilitzis, no criminalitzis el teu cos, el teu úter o els teus actes…

Mare que no pots evitar la fustigació i la frustració , perquè tot i saber que no en tens la culpa , tot plegat a passat per tu i se t’ ha escapat…
Mare que et preguntes cada dia perquè.
Mare que no pots mirar amb puresa al teu nadó perquè et sents massa petita:

Perdona’t.

Perdona’t no ser hereva d ‘un tot poderós que no existeix,
Perdona’t per no encaixar-ho com s’esperava,
Perdona’t.
Perdona el teu cos per no obeïr les teves ordres,
Perdona la natura per ser tan incerta,
Perdona la ciència per falta d’explicacions,
Perdona al teu entorn per no saber posar les paraules exactes…

Mare, perdona’t i no t’ alliçonis ni deixis que ningú ho faci.

Mare , perdona’t i empodera’t , perquè potser no has parit com havies somiat o no alletaràs com voldries, però faràs tota la resta reinventant-te els clitxés i trencant els motlles amb més força que mai.

Mare empodera’t perquè el teu fill et necessita i t’estima amb una intensitat sobrehumana, el miracle succeït és sulblim, li has donat la vida i li has ofertat la teva “in eternum”, sense condicions ni condicionants.
Mare empodera’t, perquè no fugir de la mirada penetrant del teu bebé és el millor que et passarà a la vida….
Mare empodera’t , creu-te que el teu fill t’ho donarà també tot, passi el que passi, perquè l’amor incondicional és aquest, la mirada pura, la carícia neta, l’abraçada conscient…

Mare, oblida’t de normes, de llibres , d’ estudis científics i de recomanacions d ‘ organismes mundials, tanca els ulls, resseteja’t i materna sense límits fins l’ infinit i més enllà.
Tot comença ara, tot segueix des de tu.

Dedicat especialment a la S i la petita I.

Madre que no has gestado cuarenta semanas …
Madre que no has parido …
Madre que no has amamantado como te hubiera gustado …
Madre que te sientes caer por no haber hecho todo lo que deseabas desde el amor más maternal, desde el instinto más puro …

No te culpabilices, no criminalizces tu cuerpo, tu útero o tus actos …
Madre que no puedes evitar fustigarte  porque a pesar de saber que no tienes la culpa, todo ello a pasado por ti y se te ha escapado …
Madre que te preguntas cada día porqué.
Madre que no puedes mirar con pureza a tu bebé porque te sientes demasiado pequeña:

Perdónate.

Perdónate no ser  la heredera de un “todo poderoso” que no existe,
Perdónate por no encajarlo como se esperaba,
Perdónate.
Perdona a tu cuerpo por no obedecer tus órdenes,
Perdona a la naturaleza por ser tan incierta,
Perdona a la ciencia por falta de explicaciones,
Perdona a tu entorno por no saber poner las palabras exactas …

Madre, perdónate y no te alecciones ni dejes que nadie lo haga.
Madre, perdónate y empodérate, porque tal vez no has parido como habías soñado o no amamantarás como quisieras, pero harás todo lo demás reinventando  los clichés y rompiendo los moldes con más fuerza que nunca.

Madre empodérate porqué  tu hijo te necesita y te ama con una intensidad sobrehumana, el milagro sucedido es sulblime, le has dado la vida y le has ofrecido tu  “in eternum” sin condiciones ni condicionantes.
Madre empodérate, porque no huir de la mirada penetrante de tu bebé es lo mejor que te pasará en la vida ….
Madre empodérate, y créete que tu hijo te lo dará también todo, pase lo que pase, porque el amor incondicional es éste, la mirada pura, la caricia limpia, el abrazo consciente …

Madre, olvídate de normas, de libros, de estudios científicos y de recomendaciones de organismos mundiales, cierra los ojos, resetéate  y materna sin límites hasta el infinito y más allá.
Todo empieza ahora, todo sigue desde ti.

Dedicado especialmente a la S y la pequeña I.

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga…

Avui tenia , tinc, un post al cap…i quan l’estava escrivint una amiga m’ha enviat un video (que inserto al final del post) que curiosament té TOT a veure amb el que volia escriure…

Per tant , després de veure’l, moltes coses més em venen al cap i refaig el post., aquí va:

Sovint se m’etiqueta de catastrofista quan parlo de maternitat, sobretot de part i de post part…. Un dels últims post que vaig escriure, Coses que ningú ens explica, té una part de comentaris que em porten a la reflexió constant. I aquest petit percentatge de comentaris, es repeteixen en molts altres posts de l’estil, i em preocupa.

Em preocupa que l’ honestedat piqui tant.

En aquest blog parlo molt de la meva experiència com a mare, però últimament i gràcies a que , per sort, ara em dedico més que mai a acompanyar altres mares, puc viure i escoltar moltes altres experiències. I la majoria, tret comptades excepcions, es tallen per un model similar.

I és que la maternitat no és un camí de flors i violes,

El part desitjat no és , massa sovint, el part viscut…

Els recent nascuts no són nuvolets formosos i moldejables,

El post part és plè d’ ombres i sensacions de solitud,

Les relacions de parella canvien de manera exagerada ,

Les amistats sovint també i les expectatives amb la família massa cops acaben decebent.

I ara és quan hi hauria la llau de comentaris tipus:

“Doncs a mi la maternitat m’ha anat de conya”

“Si dius tot això les dones no voldran ser mares”

“ Sembla que la maternitat sigui una merda i és una passada”

“ Jo sóc super feliç i tinc tot el que volia, no entenc tant pessimisme”

“ Tot això és gris i tenir un fill compensa per damunt de totes les dificultats”

i un llarg etc…

I és que em sembla, que mai a la vida he dit que totes les dones ho visquem igual, ni que no compensi, ni que no sigui meravellós, això ho diueu “vosaltres” i em fa pensar que o m’ expresso fatal o hi ha un error de percepcions i honestedat, m’explico:

Vivim en una societat on el color gris o negre son colors negatius.

On sembla que tot hagi de ser de colors vius.

On si ets feliç no puguis tenir un mal dia.

On la pluja és maleïda.

On una no pot dir que té un dia de merda,

On si estàs enfadat o no tens el dia sembla que t’hagis de quedar tancat a casa.

On estar callat està mal vist.

Vivim en una societat en la que si no somrius sembla que no siguis feliç,

on l’ombra és un dels tabús més grans.

No serem persones completes MAI, si no ens acceptem i no ens permetem sentiments “foscos”, i ho poso entre cometes perquè se m’entengui.

La foscor és part del dia, igual que ho és la llum i res o tot està bé o malament.

Parlar d’ ombres de la maternitat, de no poder dormir ni una hora seguida o no poder anar ni al lavabo no són coses dolentes ni negatives! Són moments que formen part de la maternitat i són igual d’ importants que la resta!

Que compensa?

Doncs  què voleu que us digui! a mi no m’ ha de compensar res!

Per mi és bàsic poder viure amb naturalitat el cansament, la pèrdua de paciència, les ganes d’engegar a ma mare, la mala llet, la irritabilitat i tot el que es posi per davant, perquè és part básica i activa de la meva vida i de mi mateixa, i igual que els somriures immesurables, les abraçades, els petons espontanis, els riures sonors i tota la resta , em fan créixer com a persona.

I ho reivindico tant, perquè només s’intenta vendre la part de les rialles com a part positiva, i per culpa d’això ens creem falses expectatives i un cop immerses en el planeta mare-fill-pare sembla que ens haguem de tornar boges o que estiguem entrant en una depressió.

No passa res per cridar,

No passa res per plorar, no passa res per cagar-se en tot els cops que faci falta,

I si, ho dic en públic i no és per posar ni por, ni pressió i no em fan pena les embarassades o dones que volen ser mares perquè res del que estic explicant té a veure en que la maternitat sigui o no el més meravellós del món!

Tinc tres fills i les estic passant canutes amb molts aspectes:

Estic rebentada, em sento incompresa molt sovint, no puc treballar per compte aliè i he hagut d’ emprendre el meu propi negoci amb tot el que comporta a nivell mental, físic i econòmic i sóc la tia més feliç del món!

M’ agrada tant la maternitat que he penjat la coctelera que va ser la meva passió i professió durant més de 15 anys per dedicar-me a tope a ser mare i a acompanyar altres mares;

Qui es pot pensar ,sabent això, que la meva maternitat és gris?

Doncs si! és grisa, és rosa, és verda, és lila, és negre i vermella inlcús blanca segons el dia 🙂

I cadascú ho fa com vol, hi haurà mares que penjaran la seva professió, d’altres que treballaran a la seva feina de sempre als 4 mesos i mil possibilitats més, i això no vol dir que una sigui millor o o visqui millor que l’altra, i això multiplicat per mil en tots els aspectes de la vida de cadascú.

Penso sincerament que falta molt perquè les mares i pares ens deslliurem d’unes cuirasses construïdes a base de mites inútils i de tradicions ridícules,

Falta molt per gaudir de la maternitat lliure i poder créixer i passar tres pobles de qui ens vulgui vendre la moto,

Però el que crec que és molt important, és que comencem a mirar dins nostre per acceptar-nos i valorar-nos amb les nostres parts de llum i les nostres parts fosques com a resultat positiu de nosaltres mateixes.

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga.

Us deixo el vídeo:

https://embed-ssl.ted.com/talks/lang/es/rufus_griscom_alisa_volkman_let_s_talk_parenting_taboos.html

T’agradaria venir a un dels meus tallers? Aquí pots veure’ls

Agredolç Post Part

Fa tants dies que no escric que el món se’m cau a sobre, i és que si sabéssiu la gran quantitat de posts que he començat i que no he acabat fliparieu…

No és falta d’inspiració, és falta de temps, és sobra de cansament…

Avui, escrivint a la taula del menjador entre muntanyes de roba i plats per rentar, recordo nostàlgica el post part… Un post part que de vegades he pintat gris i que amb la distància no puc evitar tenyir-lo de colo brillant….

Avui, tinc dues amigues recent parides i aquest cap de setmana les he vist a totes dues i he recordat amb molta tendresa totes aquelles coses que feien del post part, una pujada sense fi en tots els sentits.

Veure a una dona recent parida, i olorar aquella casa que ja no recorda que abans eren un menys, és més que bonic, més que emocionant….

Aquella cara de cansament però d’ulls brillants que enlluernen…

Aquell sentiment d’inseguretat que no entén de primers, segons o tercers…

Aquella lactància que se’t complica…

Aquell marit que mira i observa i sovint no sap què dir perquè encara al·lucina del què ha passat fa poques hores….

EL post part immediat em recorda, salvant les diferencies, a la descripció que aquells que han viatjat a tercer món expliquen: et canvia la vida i les prioritats…

No recordo una dutxa més reparadora que la que et fas després de parir…

Ni com assaboreixes amb detall com la clau entra a la serradura el dia que arribes a casa amb la teva criatura…

No recordo cap sensació semblant, la primera vegada que el teu fill succiona el teu pit sense dolor,

Ni la primera vegada que t’emboliques amb un fular…

Recordo amb nostàlgia el sentiment i sensacions que provocaven en mi el plor inconsolable del meu nen,

Les mans tremoloses del meu marit curant melics, sempre amb el mateix pols, fos el primer o fos el tercer…

Recordo entre llàgrimes el primer àpat i la gana insaciable després del part,

La mirada paternalista de la meva mare, les llàgrimes d’emoció….

Recordo com si fos ahir la por de quedar-me sola amb el Xavi quan el meu marit va marxar a treballar per primera vegada després de la baixa…

I l’emoció de sortir al carrer ja convertida mare …

Recordo amb un somriure tot el campament que feia al lavabo per poder dutxar-me,

I el “camasutra” de posicions anticòlics els primers mesos…

Penso en la por apoderada un dia que vaig veure la carona granulada del Xavi …

I com es pelava la Maria el 4art dia de vida…

Recordo com el meu marit s’omplia la boca explicant com la seva dona paria com una animal,

La olor a part que va impregnar casa meva durant molts mesos més tard…

Recordo la necessitat d’explicar a tothom els meus parts i les cares dels amics sense fills que per dins demanaven que callés…

Recordo les ganes de plorar i el plor no reprimit dels primers dies post part…

La tristesa, la nostàlgia al recordar les patades dins meu…

Recordo les contraccions doloroses del meu úter que es tancava, tant savi ,saben que havia quedat buit…

La sensació d’impotència cada vegada que el Joan plorava volent pit i demanant al cel diví que s’enganxés bé i em deixés de fer mal…

Recordo dormir envoltada de coixins, amb el meu fill a sobre que m’obligava a tenir sempre un ull obert prohibint-me el meu necessitat descans…

Recordo tot el post part, els tres posts parts ,sabent lo durs que poden arribar a ser, però ara, des de la distància, agraeixo haver-los pogut viure amb la intensitat amb la que ho vaig fer, veient la llum quan sortia el sol i la foscor quan arribava la nit,

Permetent-me sense complexes poder expressar que el meu dia havia estat una merda o meravellós,

Sense amagar a ningú que aquella muntanya més que intensa és l’excursió més meravellosa del món.

I aquí i ara, entre un somriue i una llàgrima d’emoció, mentre escric, m’adono que el meu post part ja s’ha acabat i que una altra etapa meravellosa comença.

Mareta Meva

GUERRA FREDA ENTRE MARES | GUERRA FRÍA ENTRE MADRES

Últimament veig massa sovint als grups de facebook o fòrums el “ Mi hijo tiene x meses y practico el colecho…” . Mi hijo tiene tal y practico la lactáncia…” “Mi hijo…practico..”

Ai no ho sé, però em sona tan malament això de “practicar” que em surt el següent:

Sembla que hagis de ser d’un cantó o d’un altre, sembla una guerra de bandes, un món on o hi ha blanc o hi ha el negre, i la maternitat és un arc de sant Martí amb tooooots els colors, però tendim a posar-nos les ulleres 3d i distorsionar-ho tot…

Hi ha dones que volen un part natural, altres que abans afusellades, altres que no ho tenen clar, altres que no volen parir, altres que es deixen fluir, altres que volen anestèsia i que no els dona temps, altres que volen part natural i que decideixen que els posin anestèsia, per què? Doncs perquè volen o poden o no poden…vés a saber!
Hi ha les que donen pit un mes, les que ho fan 6 o les que ho fan 36, per què? Perquè volen o poden o ves a saber!
Hi ha les que fan mixta o les que donen biberó, per què?
Perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que dormen amb la criatura sempre, a vegades o mai, les que el deixen a una altra habitació, les que només hi dormen si hi ha malsons, les que tenen un llit sidecar, les que dormen a terra o dins del bressol dels seus fills/es…Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que van amb cotxet, les que van amb portabebés, les que combinen totes dues coses, les que portegen 3 mesos , les que ho fan 3 anys, les que porten els seus fills caminant des del principi o les que condueixen cotxet fins els 5… Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden… ves a saber!
Hi ha les que posen xumet, les que no, les que el posen a la nit només o les que ho fan tot el dia, les que donen el xumet als reis o les que l’entreguen a l’esquirol, les que el retiren a l’any les que ho fan als 4 anys, per què? Doncs perquè volen, o poden o no poden…Vés a saber!
Hi ha les que porten els nens descalços o les que el porten amb botins, les que els compren sabates toves i les que els calcen amb xancleta, hi ha les que només porten sabates pel carrer o les que deixen córrer els nens descalços a la gespa, les que les fan por els vidres o les que els fan més por les caques de gos, hi ha les que no tenen por, les que vigilen o les que inspeccionen la zona , per què? Perquè volen o poden o no poden…ves a saber!!

I per què? Per consciència? Per inconsciència? Per cultura? Per educació?
Per vivències? Perquè ho diu el pediatre? Perquè ho diu sa mare, o la veïna? Per pressió o per impressió?

Què importa el perquè? O potser si que importa, vés a saber!

El que tinc immensament clar és que com més jutgem, com més mirem, com més assentim o neguem, més mal ens fem les unes a les altres.

La mare que dona el biberó als 2 mesos o la que dona el pit als dons anys, la que dorm el nen al bressol o la que dorm al seu llit, la que vol parir a casa seva o la que ho vol fer amb un ginecòleg, la que ho combina tot o la que no combina res, la que vesteix als eu fill amb perlé o la que ho fa amb xandall…. Al final, totes, absolutament totes tenim el dret de no ser jutjades, i molt menys per altres MARES.
Totes tenim el dret a ser ajudades, acaronades i animades, TOTES.

I mentre seguim fent aquesta guerra freda i estúpida entre mares i encasellant-nos en un col·lectiu que no existeix: Digues-li maternitat conscient o inconscient, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionarem, no avançarem i molt menys gaudirem de la NOSTRA maternitat com ens mereixem.

Aquí ho deixo.

GUERRA FRÍA ENTRE MADRES  (CAST)

Últimamente veo demasiado a menudo a los grupos de facebook o foros el “Mi hijo Tiene x meses y practico el colecho …”. Mi hijo Tiene tal y practico la lactancia … “” Mi hijo … practico .. “

Ay no sé, pero me suena tan mal eso de “practicar” que me sale lo siguiente:

Parece que tengas que ser de un lado o de otro, parece una guerra de bandas, un mundo donde o es blanco o es enegro, y la maternidad es un arco iris con toooodos los colores, pero tendemos a ponernos las gafas 3d y distorsionar todo …

Hay mujeres que quieren un parto natural, otras que antes fusiladas,otras que no lo tienen claro, otras que no quieren parir, otras que se dejan fluir, otras que quieren anestesia y que no les da tiempo, otras que quieren parto natural y que deciden que los pongan anestesia, por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que dan pecho un mes, las que lo hacen 6 o las que lo hacen 36, ¿por qué? Porque quieren o pueden o ¡vete tu a saber!
Están las que hacen mixta o las que dan biberón, ¿por qué?
Porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que duermen con la criatura siempre, a veces o nunca, las que lo dejan a otra habitación, las que sólo duermen si hay pesadillas, las que tienen una cama sidecar, las que duermen en el suelo o dentro de la cuna de sus hijos / as … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que van con cochecito, las que con portabebés, las que combinan las dos cosas, las que Portean 3 meses, las que lo hacen 3 años, las que llevan a sus hijos caminando desde el principio o las que conducen cochecito hasta los 5 … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que ponen chupete, las que no, las que lo ponen por la noche sólo o las que lo hacen todo el día, las que dan el chupete a los reyes o las que lo entregan a la ardilla, las que el retiran al año las que lo hacen a los 4 años, ¿por qué? Pues porque quieren, o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que llevan los niños descalzos o las que lo llevan con botines, las que les compran zapatos blandas y las que los calzan con chancleta, están las que sólo llevan zapatos por la calle o las que dejan correr los niños descalzos en el césped , las que las hacen por los cristales o las que los hacen más miedo las cacas de perro, están las que no tienen miedo, las que cuidan o las que inspeccionan la zona, por qué? Porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!

Y por qué? Por conciencia? Por inconsciencia? Por cultura? Por educación?
Por vivencias? Porque lo dice el pediatra? Porque lo dice su madre, o la vecina? Por presión o por impresión?

¿Qué importa el porqué? O quizás sí que importa,¡véte tu saber!

Lo que tengo inmensamente claro es que cuanto más juzgamos, cuanto más miramos, cuanto más asentimos o negamos, más daño nos hacemos unas a otras.

La madre que da el biberón a los 2 meses o la que da el pecho a los dos años, la que duerme el niño en la cuna o la que duerme en su cama, la que quiere parir en su casa o la que lo quiere hacer con un ginecólogo , la que lo combina todo o la que no combina nada, la que viste a su hijo con perlé o la que lo hace con chándal …. Al final, todas, absolutamente todas tenemos el derecho de no ser juzgadas, y mucho menos por otras MADRES.
Todas tenemos el derecho a ser ayudadas, acariciadas y animadas, TODAS.

Y mientras seguimos haciendo esta guerra fría y estúpida entre madres y encasillándonos en un colectivo que no existe: Dile maternidad consciente o inconsciente, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionaremos, no avanzaremos y mucho menos disfrutaremos de la NUESTRA maternidad como nos merecemos.

Aquí lo dejo.

Ser mare per primera vegada….

Últimament tinc més contacte que mai amb les mares…

Per sort els acompanyaments que faig cada vegada són més abundants i a la botiga el pas de dones en ple post part també és d’un gran pes…

Les miro i em recordo de mi 5 anys enrere…

Parlo de quan ets mare per primera vegada i no sé molt bé què ens pensem que serà…

Quan estic amb mares que fa molt poquet que han parit i em miren perplexes preguntant-me què li passa a la seva criatura…que no queda saciada o que té molts còlics, o que no vol quedar-se al bressol desperta, penso en mi fa 5 anys i recordo aqueslla sensació de “hi ha alguna cosa que falla”….

Aquella sensació de : “no pot ser que torni a voler pit” o “com pot ser que no vulgui estar estirat mirant aquest mòvil tan divertit de cotxes de colors…”

I es que l’error no és nostre…l’error és cultural.

Estem acostumades a “fer”… a fer el que sigui però no deixar de “fer”…

Si estem a casa, netegem, mirem la tele, ens connectem a facebook, llegim, o endrecem, o cuinem o … mil coses, però simplement “estar” no estem.

Quan ja no sabem què fer, sortim al carrer, i allà passa el mateix: o prenem algo, o quedem amb algú o anem a algun lloc… Passejar sense destinació, pel pur plaer de passejar, poques vegades, i ara que tenim mòbil molt menys!

De cop i volta parim una criatura i pensem, (perquè és el que tenim interioritzat no sé ben bé per quina raó) que estarà tranquileta a la hamaca, o estiradeta al moisés, que demanarà pit cada quan tingui gana que serà entre cada 2 o 3 hores o fins i tot cada hora, i potser a les 19.00h tindrà algun còlic, perquè clar, els nens tenen còlics, que alleujarem amb la posició anticòlics que ens van ensenyar a la preparació al part, o que no en tindrà perquè estem complint amb l’ ABC de la teoria de l’ apego, etc, etc, etc.

Però res més lluny de la realitat!

Parim i el nostre nadó ens demana xumar cada 3 per 4 …ara 10 minuts, en passen 5 i torna a xupar-se els punys desesperat, en mama 3 més i 20 minuts més tard ja es comença a remoure i així fins l’infinit.

Ara regurgita amb lo qual pensem que és que ja no té més gana i no li oferim el pit, però plora desconsolat fins que li tornem a oferir i ostres! Doncs si que en volia! Però com pot ser si ha vomitat fa res! Aquest nen té alguna cosa, això no és normal!!

Queda endormiscat sobre el nostre pit que raja llet descontrolat i quan ja porta 10 minuts i el deixem al moisés, fa una sotrac i ja hi tornem a ser… i així van passant els dies i les nits…

A les nit s aguanta 4 hores!!! No era per tant!!! I al cap de 3 mesos quan ja pensem que ho tenim dominat comença a despertar-se cada 40 minuts i ens diuen que és normal però nosaltres no podem més…. I quan no són els gasos són les dents i quan no és l’ansietat per separació i quan no és que comencen a moure’s i quan no és la introducció als aliments i quan no és la vacuna i quan no és que té mocs i quan no, blablabla…

La qüestió és que tot i que som feliços com anissos perquè estimem de manera ilimitada  als nostres fills, estem descol·locades perquè no ens esperàvem que no podríem fer RES, i quan dic res, és res de res.

I aquí, després de tres post parts i 3 nens que ja han passat el primer any, he trobat l’eureka i és que el que sovint necessita una mare que és mare per primera vegada és DEIXAR DE FER.

Gaudir en tots els sentits del permís per maternitat i passar-se el dia semidespullada per casa amb el seu fill en braços.

I atenció mares, que això és la típica frase que diem amb to negatiu tant i tant sovint:

“Ostres, és que si fos per ell es passaria el dia enganxat i jo en pilotes i clar, no pot ser!

Doncs si!

Potser podríem intentar canviar el xip i positivitzar una cosa tan preciosa que no tindrem mai més, perquè amb el segon això no ho podrem fer (i les que en teniu més d’ un fill ja sabeu del què parlo…) i és el plaer de tenir un primer fill en tot el seu esplendor:

Deixar-nos fluir sense intentar fer altre cosa que maternar les primeres setmanes.

Gaudir a tope d’aquest permís (de merda perquè 16 setmanes és ridícul) que ens dona el món i tenir la nostra criatura al damunt, olorar-la, grapejar-la i mirar-li els ulls i no fer res més que això… mirar, respirar, connectar, alimentar i nodrir.

I és que lo de “la teta és a demanda” ja em sona a tòpic. Totes ens ho sabem però no podem evitar mirar el rellotge i extranyar-nos… i és que tot és molt més que teta, molt més que aliment, molt més que acaronar i que estimar o acariciar…. Ser mare d’ una criatura recent nascuda va molt més enllà de tota teoria… és un camí d’aprenentatge i d’adaptació per totes les parts que hem de procurar fer havent ressetejat ,de veritat, tota aquella informació que ens ha anat arribant des que jugàvem amb nines.

Dir-li al món i a la societat que no ens robin aquestes setmanes tan curtes perquè el nostre fill necessita mare i la mare necessita fill, i així deixar de pensar que és tan pesat i tan estrany i poder endinsar-nos fora de pensaments superficials en la veritable essència de ser mare.

Nota: parlo i escric des del repecte i sabent que no tots els bebés són iguals ni totes les mares ho vivim de la mateixa manera. Sembla mentida que tingui que fer a hores d’ara aquests aclariments, peeeerò malauradament els he de fer.

bebe alta demanda

Oda al Post part….

La metamorfosis més incompresa, l ’altre banda de l’embaràs …

Aquella que no esperes, doncs les ganes de conèixer el fill gestat amb tant d’amor i tendresa no ha deixat que ens plantegéssim com seria la realitat , sovint, ben allunyada d’on ens havia portat el nostre imaginari.

El postpart,

una baixada vertiginosa, després del triomf d’esdevenir mare, que galoparà pujant i baixant al caprici de les hormones, de la societat i del nostre jo més profund…

El postpart,

a vistes del món exterior, tan dolç i flonjo, però tan intens i, de vegades, fins i tot obscur …

El postpart,

un terreny sempre desconegut que traurà el  jo més egocèntric de nosaltres mateixes per convertir-lo en un nosaltres ferm i indestructible:

Aquí i ara, Mare i Fill.

Vols acompanyament? http://unpostpartacompanyat.com/