Crònica d’ un part somiat , el part de la Carmen

Amb el permís de la protagonista:

No hi ha res més emocionant en el món per mi, a part de veure créixer els meus fills feliços, que poder acompanyar el moment del part d’una mare, de ser present en el moment més potent i vital de la vida d’ una família, el naixement del seu nadó.

Imagineu-vos , a més, que és el moment vital d’ una gran amiga…L’emoció és incontenible…i si a més és un “Bebé Arcoiris” … és, buff… no tinc paraules.

Recordo i recordaré sempre com vaig córrer pels carrers de Sarrià per arribar al que era un part exprés amb totes les lletres.

Sempre em quedarà gravada la veu tremolosa del Sebas dient-me que era el moment d’anar cap allà, que estava anant molt de pressa.

Havia de ser al part per estar amb els altres dos fills de la parella, de quasi 6 i 4 anys. Havia de ser-hi per acompanyar els nens en el naixement del seu germà i que així aquella mare lloba pugues tenir, per fi, el seu gran moment sagrat des de la calma , sentint-se tranquil.la sabent que els seus altres dos fills estaven igual de tranquils que ella en un moment tan màgic.

I així va ser…

Corrents en plena nit, sense jaqueta i amb el mòbil encara a la mà, vaig picar al timbre.

La casa amb un silenci màgic, i els nens estirats al sofà perquè no volien anar al llit.

Li vaig dir al pare que marxés tranquil amb la Carmen i em vaig asseure a la vora del sofà, vaig anar acariciant els cabells rossos del petit Lucas mentre els seus ulls com a plats anaven tancant-se poquet a poquet. L’ Amaya , de quasi sis anys, només va obrir els ulls, em va somriure i els va tornar a tancar, arraulida dins la manteta del sofà.

Jo encara esbufegava de la cursa que havia fet i aguardava en silenci.

No sabia com estava la Carmen, només sabia que les llevadores havien arribat poc abans que jo i que la cosa anava molt més de pressa de l’esperat, que tot anava bé, però em feien patir les emocions…les emocions que podien aflorar en els moments més intensos d’ aquell part tant desitjat….després de la pèrdua, després de passar per un altre part on només hi hauria hagut sensació de buidor i de desesperança…

I ara un part que es havia estat de final molt incert fins dies abans , perquè encara no se sap el motiu ni se sabrà mai, el petit Matias era un “Bebé lavadora”… Fins  quasi l’últim dia, cada dia era sorprenent: Un dia de cap, i a les poques hores estava de peu, i després de natges, i atravessat, i l’endemà un altre cop de cap… Era increïble aquella marató de moviments intraúter.

Per tot plegat, a més d’emocionada, patia; Patia com pateix una germana que estima de manera profunda i que té por que la Carmen, la dona forta i sencera que sempre és, es trenqués en algún moment del procés, doncs el part  és un moment de doble fil, un moment d’empoderament i de potència abominable, però també un moment de despullar-se , on tot pot quedar a la vista de tothom, on una també reneix…

Segueixo…

No se sentia res més que la meva respiració accelerada, ni un gemec, ni un crit.

Exactament quatre minuts més tard, a les 23.02h , un plor de bebé va trencar aquell silenci expectant que cobria la cambra. Era fort i potent i les meves llàgrimes plenes d’emoció no van poder reprimir-se…el cor m’anava a mil i ja no era per la cursa, era l’emoció, l’amor, l’amistat…era tot.

Als pocs segons unes passes agitades arribaven al menjador, era el Sebas que corria somrient i agafava els seus fills de la mà per conduir-los a contemplar la nova estampa:

La Carmen dins la banyera, amb llum molt tènue tenia per fi entre els seus braços el seu bebè estimat. Les llevadores somreien emocionades, i ella també, molt…un somriure brillant, espontani, sincer…Un somriure de DONA EMPODERADA, de MARE fervent…

Ella al cap de poc em va dir: Em sap greu, t’ho has perdut….

Però no Carmen, no em vaig perdre res, només vaig guanyar el plaer inmens de romandre en completa presència, en un dels moments més màgics de la teva vida, i de la meva també.

Felicitats Família

Captura de pantalla 2016-04-01 a las 12.50.58

Records vius d’ un expulsiu…

Expulsiu part natural

Tu que baixes per dins meu,
i jo que ho sento com un miracle.
Les mirades clavades en mi , i els meus genolls iguals de clavats per tu en un terra que no sé si es terra o és cel…
Sento que vens i tot se’n va…
Sensacions de mort i d’ amor inminents que penetren en mi igual que s’ entreguen a tu…
Tot és claror i a l’ hora foscor.
Mirada de temor i de poder,
Tot son contradiccions!
El cor batega fort, tant fort que crec que el trauré per la boca a l’ hora que em continc per no fer-ho, perque sé que tot és a punt i no em vull perdre cap cosa.
Sento que baixes i m’ obres pel mig amb una potència desgarradora…
Em sento partir en dos a l’ hora que no m’ he sentit mai tan sencera …
Decaic i busco la mirada complice de qui m’ observa desde l’ admiració i l’ experiencia.
No sé si busco empatia o tan sols un punt on recolzar la sensació de transició que em transporta a un sentir de parar boja , a un me’ n vaig i a l’ hora em quedo…
i per fi, entre gemecs primitius surts de mi, per fi ets tu i alhora jo i ens fonem de nou en un, ara ja desde fora, en la més inmensa de les abraçades, en la tremolor més ferma …
I ara si, més mamífera que mai, gaudeixo de la dolça olor del part que m’ has regalat, sento el teu naixement com el més sagrat i dono gràcies a la vida per haver-me fet dona , per haver-te parit i per haver-te engendrat…

  1. image

Mare, perdona’t – Madre, perdónate

(Traducción en azul al final del texto)

Mare que no has gestat quaranta setmanes…
Mare que no has parit…
Mare que no has alletat com t’hagués agradat …
Mare que et sents caure per no haver fet tot allò que desitjaves des de l’Amor més maternal, des de l’ instint més pur … No et culpabilitzis, no criminalitzis el teu cos, el teu úter o els teus actes…

Mare que no pots evitar la fustigació i la frustració , perquè tot i saber que no en tens la culpa , tot plegat a passat per tu i se t’ ha escapat…
Mare que et preguntes cada dia perquè.
Mare que no pots mirar amb puresa al teu nadó perquè et sents massa petita:

Perdona’t.

Perdona’t no ser hereva d ‘un tot poderós que no existeix,
Perdona’t per no encaixar-ho com s’esperava,
Perdona’t.
Perdona el teu cos per no obeïr les teves ordres,
Perdona la natura per ser tan incerta,
Perdona la ciència per falta d’explicacions,
Perdona al teu entorn per no saber posar les paraules exactes…

Mare, perdona’t i no t’ alliçonis ni deixis que ningú ho faci.

Mare , perdona’t i empodera’t , perquè potser no has parit com havies somiat o no alletaràs com voldries, però faràs tota la resta reinventant-te els clitxés i trencant els motlles amb més força que mai.

Mare empodera’t perquè el teu fill et necessita i t’estima amb una intensitat sobrehumana, el miracle succeït és sulblim, li has donat la vida i li has ofertat la teva “in eternum”, sense condicions ni condicionants.
Mare empodera’t, perquè no fugir de la mirada penetrant del teu bebé és el millor que et passarà a la vida….
Mare empodera’t , creu-te que el teu fill t’ho donarà també tot, passi el que passi, perquè l’amor incondicional és aquest, la mirada pura, la carícia neta, l’abraçada conscient…

Mare, oblida’t de normes, de llibres , d’ estudis científics i de recomanacions d ‘ organismes mundials, tanca els ulls, resseteja’t i materna sense límits fins l’ infinit i més enllà.
Tot comença ara, tot segueix des de tu.

Dedicat especialment a la S i la petita I.

Madre que no has gestado cuarenta semanas …
Madre que no has parido …
Madre que no has amamantado como te hubiera gustado …
Madre que te sientes caer por no haber hecho todo lo que deseabas desde el amor más maternal, desde el instinto más puro …

No te culpabilices, no criminalizces tu cuerpo, tu útero o tus actos …
Madre que no puedes evitar fustigarte  porque a pesar de saber que no tienes la culpa, todo ello a pasado por ti y se te ha escapado …
Madre que te preguntas cada día porqué.
Madre que no puedes mirar con pureza a tu bebé porque te sientes demasiado pequeña:

Perdónate.

Perdónate no ser  la heredera de un “todo poderoso” que no existe,
Perdónate por no encajarlo como se esperaba,
Perdónate.
Perdona a tu cuerpo por no obedecer tus órdenes,
Perdona a la naturaleza por ser tan incierta,
Perdona a la ciencia por falta de explicaciones,
Perdona a tu entorno por no saber poner las palabras exactas …

Madre, perdónate y no te alecciones ni dejes que nadie lo haga.
Madre, perdónate y empodérate, porque tal vez no has parido como habías soñado o no amamantarás como quisieras, pero harás todo lo demás reinventando  los clichés y rompiendo los moldes con más fuerza que nunca.

Madre empodérate porqué  tu hijo te necesita y te ama con una intensidad sobrehumana, el milagro sucedido es sulblime, le has dado la vida y le has ofrecido tu  “in eternum” sin condiciones ni condicionantes.
Madre empodérate, porque no huir de la mirada penetrante de tu bebé es lo mejor que te pasará en la vida ….
Madre empodérate, y créete que tu hijo te lo dará también todo, pase lo que pase, porque el amor incondicional es éste, la mirada pura, la caricia limpia, el abrazo consciente …

Madre, olvídate de normas, de libros, de estudios científicos y de recomendaciones de organismos mundiales, cierra los ojos, resetéate  y materna sin límites hasta el infinito y más allá.
Todo empieza ahora, todo sigue desde ti.

Dedicado especialmente a la S y la pequeña I.

Demà farà quatre anys…

Són les deu de la nit i porto tot el dia girada…

Un dissabte d’aquells per no haver sortit del llit, però els nens no perdonen, i una s’ha de llevar peti qui peti!

Ara ja, ajaguda al sofà, amb la casa en silenci puc per fi, pensar en el dia de demà…

I és que demà la meva “petita” fa quatre anys… Quatre anys en els que la meva vida s’ha anat capgirant cada vegada més i més fort, en els que han passat milers de coses bones…

Quatre anys gaudint de la vida, de l’aprenentatge, de la meva nina de cabells rinxolats…


La Maria, la meva princesa assilvestrada,

La nena sense complexes, divertida, desenfadada, de caràcter fort, de rialla sonora, d’abraçades intenses i de mirada alegre.

La Maria, esbojarrada com ella sola, llesta i sensible, activa, bonica, una artista la meva filla!

I no, no puc evitar, cada cop que fa anys, recordar aquell dia 7 de Febrer del 2012 , amb un gran somriure i plena d’ oxitocina, com naixia la meva filla…

Després d’un despertar dolç, a quasi un mes de la data probable de part, amb el Xavi mamant del meu pit, aquella aigua calenta que sortia de dins meu anunciant-me que arribava el moment…

Aquell cop si Cristina! Aquell cop seria com havia planejat, i és que tot i que amb el Cavi em vaig informar, amb la Maria , a més, em vaig preparar (i molt! ) .

Vaig devorar llibres, cròniques de part, em vaig patejar hospitals, vaig fer seguiment amb llevadores independents, cursos de preparació al part dels de veritat…tot! Ho vaig fer tot per estar tranquil·la i saber el que ja sabia , i és que podria parir a la meva filla (o fill perquè no sabia el sexe) de la manera que el meu cos em demanés…

Però per molt empoderament que hi hagués en l’ambient, la por i l’ombra del part anterior em feien tremolar les cames…

Por d’anar a una guerra en comptes de a un part,

Por de que la situació se m’escapés de les mans,

Por de sentir-me exposada, dominada o humiliada com em va passar amb el naixement del Xavi…

Por que el dolor realment fos tan insuportable com diuen a les pel·lícules o com exposen els ulls que et miren estupefactes quan expresses el desig d’un part normal…

Por que les coses no anessin bé…

Però res més lluny que la realitat, i és que tot va anar rodat:

Cares amables felices d’estar treballant, llevadores de vocació i no per obligació, i unes instal·lacions preparades per acollir mares de part…

A Sant Joan de Déu semblava que m’estiguessin esperant… No hi havia dones de part, a les 14h d’aquell dia jo era l’única o almenys això em va semblar, un tracte immillorable, un ambient acollidor i jo, que quasi sense dolor dilatava i fluïa pel meu part com si ho hagués fet tota la vida…

Recordo com si fos ahir una dilatació dolça, una llevadora que feia que cregués en mi i un expulsiu més que explosiu que culminava amb aquella abraçada plena d’amor de mi cap a la meva filla…si! Una nena! La Maria…

Aquell naixement que va curar moltes ferides…

Aquell part que em va tornar la confiança, la meva essència, la meva llum….

I avui ho recordo amb nostàlgia i alegria mentre ella respira al meu costat recordant-me que ser mare és el millor que m’ha passat

Felicitats Maria!

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga…

Avui tenia , tinc, un post al cap…i quan l’estava escrivint una amiga m’ha enviat un video (que inserto al final del post) que curiosament té TOT a veure amb el que volia escriure…

Per tant , després de veure’l, moltes coses més em venen al cap i refaig el post., aquí va:

Sovint se m’etiqueta de catastrofista quan parlo de maternitat, sobretot de part i de post part…. Un dels últims post que vaig escriure, Coses que ningú ens explica, té una part de comentaris que em porten a la reflexió constant. I aquest petit percentatge de comentaris, es repeteixen en molts altres posts de l’estil, i em preocupa.

Em preocupa que l’ honestedat piqui tant.

En aquest blog parlo molt de la meva experiència com a mare, però últimament i gràcies a que , per sort, ara em dedico més que mai a acompanyar altres mares, puc viure i escoltar moltes altres experiències. I la majoria, tret comptades excepcions, es tallen per un model similar.

I és que la maternitat no és un camí de flors i violes,

El part desitjat no és , massa sovint, el part viscut…

Els recent nascuts no són nuvolets formosos i moldejables,

El post part és plè d’ ombres i sensacions de solitud,

Les relacions de parella canvien de manera exagerada ,

Les amistats sovint també i les expectatives amb la família massa cops acaben decebent.

I ara és quan hi hauria la llau de comentaris tipus:

“Doncs a mi la maternitat m’ha anat de conya”

“Si dius tot això les dones no voldran ser mares”

“ Sembla que la maternitat sigui una merda i és una passada”

“ Jo sóc super feliç i tinc tot el que volia, no entenc tant pessimisme”

“ Tot això és gris i tenir un fill compensa per damunt de totes les dificultats”

i un llarg etc…

I és que em sembla, que mai a la vida he dit que totes les dones ho visquem igual, ni que no compensi, ni que no sigui meravellós, això ho diueu “vosaltres” i em fa pensar que o m’ expresso fatal o hi ha un error de percepcions i honestedat, m’explico:

Vivim en una societat on el color gris o negre son colors negatius.

On sembla que tot hagi de ser de colors vius.

On si ets feliç no puguis tenir un mal dia.

On la pluja és maleïda.

On una no pot dir que té un dia de merda,

On si estàs enfadat o no tens el dia sembla que t’hagis de quedar tancat a casa.

On estar callat està mal vist.

Vivim en una societat en la que si no somrius sembla que no siguis feliç,

on l’ombra és un dels tabús més grans.

No serem persones completes MAI, si no ens acceptem i no ens permetem sentiments “foscos”, i ho poso entre cometes perquè se m’entengui.

La foscor és part del dia, igual que ho és la llum i res o tot està bé o malament.

Parlar d’ ombres de la maternitat, de no poder dormir ni una hora seguida o no poder anar ni al lavabo no són coses dolentes ni negatives! Són moments que formen part de la maternitat i són igual d’ importants que la resta!

Que compensa?

Doncs  què voleu que us digui! a mi no m’ ha de compensar res!

Per mi és bàsic poder viure amb naturalitat el cansament, la pèrdua de paciència, les ganes d’engegar a ma mare, la mala llet, la irritabilitat i tot el que es posi per davant, perquè és part básica i activa de la meva vida i de mi mateixa, i igual que els somriures immesurables, les abraçades, els petons espontanis, els riures sonors i tota la resta , em fan créixer com a persona.

I ho reivindico tant, perquè només s’intenta vendre la part de les rialles com a part positiva, i per culpa d’això ens creem falses expectatives i un cop immerses en el planeta mare-fill-pare sembla que ens haguem de tornar boges o que estiguem entrant en una depressió.

No passa res per cridar,

No passa res per plorar, no passa res per cagar-se en tot els cops que faci falta,

I si, ho dic en públic i no és per posar ni por, ni pressió i no em fan pena les embarassades o dones que volen ser mares perquè res del que estic explicant té a veure en que la maternitat sigui o no el més meravellós del món!

Tinc tres fills i les estic passant canutes amb molts aspectes:

Estic rebentada, em sento incompresa molt sovint, no puc treballar per compte aliè i he hagut d’ emprendre el meu propi negoci amb tot el que comporta a nivell mental, físic i econòmic i sóc la tia més feliç del món!

M’ agrada tant la maternitat que he penjat la coctelera que va ser la meva passió i professió durant més de 15 anys per dedicar-me a tope a ser mare i a acompanyar altres mares;

Qui es pot pensar ,sabent això, que la meva maternitat és gris?

Doncs si! és grisa, és rosa, és verda, és lila, és negre i vermella inlcús blanca segons el dia 🙂

I cadascú ho fa com vol, hi haurà mares que penjaran la seva professió, d’altres que treballaran a la seva feina de sempre als 4 mesos i mil possibilitats més, i això no vol dir que una sigui millor o o visqui millor que l’altra, i això multiplicat per mil en tots els aspectes de la vida de cadascú.

Penso sincerament que falta molt perquè les mares i pares ens deslliurem d’unes cuirasses construïdes a base de mites inútils i de tradicions ridícules,

Falta molt per gaudir de la maternitat lliure i poder créixer i passar tres pobles de qui ens vulgui vendre la moto,

Però el que crec que és molt important, és que comencem a mirar dins nostre per acceptar-nos i valorar-nos amb les nostres parts de llum i les nostres parts fosques com a resultat positiu de nosaltres mateixes.

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga.

Us deixo el vídeo:

https://embed-ssl.ted.com/talks/lang/es/rufus_griscom_alisa_volkman_let_s_talk_parenting_taboos.html

T’agradaria venir a un dels meus tallers? Aquí pots veure’ls

Normalizando el parto intervenido?

Voy a escribir este post en castellano porqué necesito ser entendida, al menos en lo que al idioma se refiere.

 

Ayer escribía un post bucólico sobre el post parto, todos los comentarios eran de “precioso”, Que bonito”, etc…

 

Hoy lo siento pero vengo en otro tono, y es que he tenido que dejar de comer porqué los garbanzos se me atravesaban al ver , vía Facebook, las imágenes que la Clínica Sagrada Família expone estos días sobre “Arte y Medicina”…

 

Cuando he visto las imágenes donde ocurren nacimientos en los que se abstrae totalmente a la madre y lo único que observa es un ambiente totalmente séptico, batas blancas y bebés solos siendo manipulados o pinchados, no he podrido reprimir mi furia y escribir.

 

No puedo entender como esto todavía sucede en nuestro país, como puede ser posible que la medicina aún se hinche cual pavo real cuando coge a un recién nacido por un pié y lo muestra al mundo cual torero con un rabo, dejando a la madre totalmente fuera de escena, totalmente ignorada y apartada, y a un bebé, indefenso, lejos del calor y la protección de su mamá…

 

No puedo comprender como esta realidad aún está normalizada, como puede ser con toda la información que hay hoy sobre el nacimiento y la importancia de éste para la vida temprana y adulta del bebé, y para la salud de su madre, que no solo se practique la “medicina” de esta manera., sino que se exponga a la sociedad con esta pachorra y orgullo.

 

De un sistema paternalista que ha hecho del mundo lo que es y que obliga diariamente a miles de madres y bebés a ser intervenidos sin consentimiento ni voluntad. Un sistema que no informa con la verdad y que lo único que busca es el poder. Un sistema que ha subido a los médicos a la altura divina y que no deja que las mujeres decidamos sobre nuestros cuerpos, y los de nuestros hijos.

 

Un sistema que deja el momento vital más importante de cualquier ser humano a la altura de la probeta y que prohíbe el instinto y la humanización.. y así vamos, con el mundo patas arriba.

 

No solo las imágenes de la Sagrada Familia, clínica para las que no tengo suficientes palabras de rencor, expone tan frescamente imágenes como esas…

dex

Esta no es exactamente la imagen del vestíbulo pero podría serlo perfectamente. Imagen sacada de la web oficial de Dexeus

En Dexeus mismo, “hospital amigo de los niños” se puede ver en su vestíbulo dirección a obstetricia, unos grandes vinilos mostrando al mundo las prácticas que ellos realizan durante el nacimiento, y lo que me parece más terrible aún, es que teniendo esas imágenes enormes en nuestras narices, aún vamos a parir ahí, pensando que respetaran todo el proceso y nuestra maternidad, y con miedo a preguntar, no sea que el obstetra/comadrona de turno se nos ofenda.

 

Imágenes donde el protagonista es el médico, luego el bebé y si acaso sale de rasquis la madre… que apostando muy alto está en litotomía apartada completamente del nacimiento y la mirada de su bebé…

 

De verdad este es el parto que queremos? De Verdad eso es lo que hemos soñado toda nuestra vida? De verdad nos imaginamos el nacimiento de nuestro bebé en un quirófano, totalmente abiertas y entregadas a los médicos y con un “esparadrapo imaginario” en la boca?

 

No me lo creo.

 

Aún así, aun sin creérmelo, yo fui víctima de esta violencia con mi primer hijo, es curioso, y muerta de rabia me levanto cada día preguntándome como caí en esa situación, en que momento de mi vida pasé a conformarme a ser sujeto pasivo del nacimiento de mi hijo y de mi nacimiento como madre…

 

Una publicidad y un marketing que nos engaña diariamente hacié….ndonos pensar que haciendo una maratón con un lazo rosa ya es revolucionario

,

Llámame radical, y hazlo tranquila/o , porqué lo soy, y lo digo alto y claro: STOP A LA VIOLENCIA OBSTETRICA, TOLERANCIA 0 A LA VIOLENCIA SEA CUAL SEA SU NATURALEZA.

 

Nota: Si has tenido un parto “fantástico” en cualquiera de los sitios que nombro, (y que podría nombrar muchos más), no voy a discutirlo contigo por mucho que quieras convencerme que el problema lo tengo yo. Cada una hace su camino, nadie esta por encima de nadie y la verdad absoluta existe en la versión individual de cada uno.

Agredolç Post Part

Fa tants dies que no escric que el món se’m cau a sobre, i és que si sabéssiu la gran quantitat de posts que he començat i que no he acabat fliparieu…

No és falta d’inspiració, és falta de temps, és sobra de cansament…

Avui, escrivint a la taula del menjador entre muntanyes de roba i plats per rentar, recordo nostàlgica el post part… Un post part que de vegades he pintat gris i que amb la distància no puc evitar tenyir-lo de colo brillant….

Avui, tinc dues amigues recent parides i aquest cap de setmana les he vist a totes dues i he recordat amb molta tendresa totes aquelles coses que feien del post part, una pujada sense fi en tots els sentits.

Veure a una dona recent parida, i olorar aquella casa que ja no recorda que abans eren un menys, és més que bonic, més que emocionant….

Aquella cara de cansament però d’ulls brillants que enlluernen…

Aquell sentiment d’inseguretat que no entén de primers, segons o tercers…

Aquella lactància que se’t complica…

Aquell marit que mira i observa i sovint no sap què dir perquè encara al·lucina del què ha passat fa poques hores….

EL post part immediat em recorda, salvant les diferencies, a la descripció que aquells que han viatjat a tercer món expliquen: et canvia la vida i les prioritats…

No recordo una dutxa més reparadora que la que et fas després de parir…

Ni com assaboreixes amb detall com la clau entra a la serradura el dia que arribes a casa amb la teva criatura…

No recordo cap sensació semblant, la primera vegada que el teu fill succiona el teu pit sense dolor,

Ni la primera vegada que t’emboliques amb un fular…

Recordo amb nostàlgia el sentiment i sensacions que provocaven en mi el plor inconsolable del meu nen,

Les mans tremoloses del meu marit curant melics, sempre amb el mateix pols, fos el primer o fos el tercer…

Recordo entre llàgrimes el primer àpat i la gana insaciable després del part,

La mirada paternalista de la meva mare, les llàgrimes d’emoció….

Recordo com si fos ahir la por de quedar-me sola amb el Xavi quan el meu marit va marxar a treballar per primera vegada després de la baixa…

I l’emoció de sortir al carrer ja convertida mare …

Recordo amb un somriure tot el campament que feia al lavabo per poder dutxar-me,

I el “camasutra” de posicions anticòlics els primers mesos…

Penso en la por apoderada un dia que vaig veure la carona granulada del Xavi …

I com es pelava la Maria el 4art dia de vida…

Recordo com el meu marit s’omplia la boca explicant com la seva dona paria com una animal,

La olor a part que va impregnar casa meva durant molts mesos més tard…

Recordo la necessitat d’explicar a tothom els meus parts i les cares dels amics sense fills que per dins demanaven que callés…

Recordo les ganes de plorar i el plor no reprimit dels primers dies post part…

La tristesa, la nostàlgia al recordar les patades dins meu…

Recordo les contraccions doloroses del meu úter que es tancava, tant savi ,saben que havia quedat buit…

La sensació d’impotència cada vegada que el Joan plorava volent pit i demanant al cel diví que s’enganxés bé i em deixés de fer mal…

Recordo dormir envoltada de coixins, amb el meu fill a sobre que m’obligava a tenir sempre un ull obert prohibint-me el meu necessitat descans…

Recordo tot el post part, els tres posts parts ,sabent lo durs que poden arribar a ser, però ara, des de la distància, agraeixo haver-los pogut viure amb la intensitat amb la que ho vaig fer, veient la llum quan sortia el sol i la foscor quan arribava la nit,

Permetent-me sense complexes poder expressar que el meu dia havia estat una merda o meravellós,

Sense amagar a ningú que aquella muntanya més que intensa és l’excursió més meravellosa del món.

I aquí i ara, entre un somriue i una llàgrima d’emoció, mentre escric, m’adono que el meu post part ja s’ha acabat i que una altra etapa meravellosa comença.

Mareta Meva