Records vius d’ un expulsiu…

Expulsiu part natural

Tu que baixes per dins meu,
i jo que ho sento com un miracle.
Les mirades clavades en mi , i els meus genolls iguals de clavats per tu en un terra que no sé si es terra o és cel…
Sento que vens i tot se’n va…
Sensacions de mort i d’ amor inminents que penetren en mi igual que s’ entreguen a tu…
Tot és claror i a l’ hora foscor.
Mirada de temor i de poder,
Tot son contradiccions!
El cor batega fort, tant fort que crec que el trauré per la boca a l’ hora que em continc per no fer-ho, perque sé que tot és a punt i no em vull perdre cap cosa.
Sento que baixes i m’ obres pel mig amb una potència desgarradora…
Em sento partir en dos a l’ hora que no m’ he sentit mai tan sencera …
Decaic i busco la mirada complice de qui m’ observa desde l’ admiració i l’ experiencia.
No sé si busco empatia o tan sols un punt on recolzar la sensació de transició que em transporta a un sentir de parar boja , a un me’ n vaig i a l’ hora em quedo…
i per fi, entre gemecs primitius surts de mi, per fi ets tu i alhora jo i ens fonem de nou en un, ara ja desde fora, en la més inmensa de les abraçades, en la tremolor més ferma …
I ara si, més mamífera que mai, gaudeixo de la dolça olor del part que m’ has regalat, sento el teu naixement com el més sagrat i dono gràcies a la vida per haver-me fet dona , per haver-te parit i per haver-te engendrat…

  1. image

Mare, perdona’t – Madre, perdónate

(Traducción en azul al final del texto)

Mare que no has gestat quaranta setmanes…
Mare que no has parit…
Mare que no has alletat com t’hagués agradat …
Mare que et sents caure per no haver fet tot allò que desitjaves des de l’Amor més maternal, des de l’ instint més pur … No et culpabilitzis, no criminalitzis el teu cos, el teu úter o els teus actes…

Mare que no pots evitar la fustigació i la frustració , perquè tot i saber que no en tens la culpa , tot plegat a passat per tu i se t’ ha escapat…
Mare que et preguntes cada dia perquè.
Mare que no pots mirar amb puresa al teu nadó perquè et sents massa petita:

Perdona’t.

Perdona’t no ser hereva d ‘un tot poderós que no existeix,
Perdona’t per no encaixar-ho com s’esperava,
Perdona’t.
Perdona el teu cos per no obeïr les teves ordres,
Perdona la natura per ser tan incerta,
Perdona la ciència per falta d’explicacions,
Perdona al teu entorn per no saber posar les paraules exactes…

Mare, perdona’t i no t’ alliçonis ni deixis que ningú ho faci.

Mare , perdona’t i empodera’t , perquè potser no has parit com havies somiat o no alletaràs com voldries, però faràs tota la resta reinventant-te els clitxés i trencant els motlles amb més força que mai.

Mare empodera’t perquè el teu fill et necessita i t’estima amb una intensitat sobrehumana, el miracle succeït és sulblim, li has donat la vida i li has ofertat la teva “in eternum”, sense condicions ni condicionants.
Mare empodera’t, perquè no fugir de la mirada penetrant del teu bebé és el millor que et passarà a la vida….
Mare empodera’t , creu-te que el teu fill t’ho donarà també tot, passi el que passi, perquè l’amor incondicional és aquest, la mirada pura, la carícia neta, l’abraçada conscient…

Mare, oblida’t de normes, de llibres , d’ estudis científics i de recomanacions d ‘ organismes mundials, tanca els ulls, resseteja’t i materna sense límits fins l’ infinit i més enllà.
Tot comença ara, tot segueix des de tu.

Dedicat especialment a la S i la petita I.

Madre que no has gestado cuarenta semanas …
Madre que no has parido …
Madre que no has amamantado como te hubiera gustado …
Madre que te sientes caer por no haber hecho todo lo que deseabas desde el amor más maternal, desde el instinto más puro …

No te culpabilices, no criminalizces tu cuerpo, tu útero o tus actos …
Madre que no puedes evitar fustigarte  porque a pesar de saber que no tienes la culpa, todo ello a pasado por ti y se te ha escapado …
Madre que te preguntas cada día porqué.
Madre que no puedes mirar con pureza a tu bebé porque te sientes demasiado pequeña:

Perdónate.

Perdónate no ser  la heredera de un “todo poderoso” que no existe,
Perdónate por no encajarlo como se esperaba,
Perdónate.
Perdona a tu cuerpo por no obedecer tus órdenes,
Perdona a la naturaleza por ser tan incierta,
Perdona a la ciencia por falta de explicaciones,
Perdona a tu entorno por no saber poner las palabras exactas …

Madre, perdónate y no te alecciones ni dejes que nadie lo haga.
Madre, perdónate y empodérate, porque tal vez no has parido como habías soñado o no amamantarás como quisieras, pero harás todo lo demás reinventando  los clichés y rompiendo los moldes con más fuerza que nunca.

Madre empodérate porqué  tu hijo te necesita y te ama con una intensidad sobrehumana, el milagro sucedido es sulblime, le has dado la vida y le has ofrecido tu  “in eternum” sin condiciones ni condicionantes.
Madre empodérate, porque no huir de la mirada penetrante de tu bebé es lo mejor que te pasará en la vida ….
Madre empodérate, y créete que tu hijo te lo dará también todo, pase lo que pase, porque el amor incondicional es éste, la mirada pura, la caricia limpia, el abrazo consciente …

Madre, olvídate de normas, de libros, de estudios científicos y de recomendaciones de organismos mundiales, cierra los ojos, resetéate  y materna sin límites hasta el infinito y más allá.
Todo empieza ahora, todo sigue desde ti.

Dedicado especialmente a la S y la pequeña I.

Demà farà quatre anys…

Són les deu de la nit i porto tot el dia girada…

Un dissabte d’aquells per no haver sortit del llit, però els nens no perdonen, i una s’ha de llevar peti qui peti!

Ara ja, ajaguda al sofà, amb la casa en silenci puc per fi, pensar en el dia de demà…

I és que demà la meva “petita” fa quatre anys… Quatre anys en els que la meva vida s’ha anat capgirant cada vegada més i més fort, en els que han passat milers de coses bones…

Quatre anys gaudint de la vida, de l’aprenentatge, de la meva nina de cabells rinxolats…


La Maria, la meva princesa assilvestrada,

La nena sense complexes, divertida, desenfadada, de caràcter fort, de rialla sonora, d’abraçades intenses i de mirada alegre.

La Maria, esbojarrada com ella sola, llesta i sensible, activa, bonica, una artista la meva filla!

I no, no puc evitar, cada cop que fa anys, recordar aquell dia 7 de Febrer del 2012 , amb un gran somriure i plena d’ oxitocina, com naixia la meva filla…

Després d’un despertar dolç, a quasi un mes de la data probable de part, amb el Xavi mamant del meu pit, aquella aigua calenta que sortia de dins meu anunciant-me que arribava el moment…

Aquell cop si Cristina! Aquell cop seria com havia planejat, i és que tot i que amb el Cavi em vaig informar, amb la Maria , a més, em vaig preparar (i molt! ) .

Vaig devorar llibres, cròniques de part, em vaig patejar hospitals, vaig fer seguiment amb llevadores independents, cursos de preparació al part dels de veritat…tot! Ho vaig fer tot per estar tranquil·la i saber el que ja sabia , i és que podria parir a la meva filla (o fill perquè no sabia el sexe) de la manera que el meu cos em demanés…

Però per molt empoderament que hi hagués en l’ambient, la por i l’ombra del part anterior em feien tremolar les cames…

Por d’anar a una guerra en comptes de a un part,

Por de que la situació se m’escapés de les mans,

Por de sentir-me exposada, dominada o humiliada com em va passar amb el naixement del Xavi…

Por que el dolor realment fos tan insuportable com diuen a les pel·lícules o com exposen els ulls que et miren estupefactes quan expresses el desig d’un part normal…

Por que les coses no anessin bé…

Però res més lluny que la realitat, i és que tot va anar rodat:

Cares amables felices d’estar treballant, llevadores de vocació i no per obligació, i unes instal·lacions preparades per acollir mares de part…

A Sant Joan de Déu semblava que m’estiguessin esperant… No hi havia dones de part, a les 14h d’aquell dia jo era l’única o almenys això em va semblar, un tracte immillorable, un ambient acollidor i jo, que quasi sense dolor dilatava i fluïa pel meu part com si ho hagués fet tota la vida…

Recordo com si fos ahir una dilatació dolça, una llevadora que feia que cregués en mi i un expulsiu més que explosiu que culminava amb aquella abraçada plena d’amor de mi cap a la meva filla…si! Una nena! La Maria…

Aquell naixement que va curar moltes ferides…

Aquell part que em va tornar la confiança, la meva essència, la meva llum….

I avui ho recordo amb nostàlgia i alegria mentre ella respira al meu costat recordant-me que ser mare és el millor que m’ha passat

Felicitats Maria!

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga…

Avui tenia , tinc, un post al cap…i quan l’estava escrivint una amiga m’ha enviat un video (que inserto al final del post) que curiosament té TOT a veure amb el que volia escriure…

Per tant , després de veure’l, moltes coses més em venen al cap i refaig el post., aquí va:

Sovint se m’etiqueta de catastrofista quan parlo de maternitat, sobretot de part i de post part…. Un dels últims post que vaig escriure, Coses que ningú ens explica, té una part de comentaris que em porten a la reflexió constant. I aquest petit percentatge de comentaris, es repeteixen en molts altres posts de l’estil, i em preocupa.

Em preocupa que l’ honestedat piqui tant.

En aquest blog parlo molt de la meva experiència com a mare, però últimament i gràcies a que , per sort, ara em dedico més que mai a acompanyar altres mares, puc viure i escoltar moltes altres experiències. I la majoria, tret comptades excepcions, es tallen per un model similar.

I és que la maternitat no és un camí de flors i violes,

El part desitjat no és , massa sovint, el part viscut…

Els recent nascuts no són nuvolets formosos i moldejables,

El post part és plè d’ ombres i sensacions de solitud,

Les relacions de parella canvien de manera exagerada ,

Les amistats sovint també i les expectatives amb la família massa cops acaben decebent.

I ara és quan hi hauria la llau de comentaris tipus:

“Doncs a mi la maternitat m’ha anat de conya”

“Si dius tot això les dones no voldran ser mares”

“ Sembla que la maternitat sigui una merda i és una passada”

“ Jo sóc super feliç i tinc tot el que volia, no entenc tant pessimisme”

“ Tot això és gris i tenir un fill compensa per damunt de totes les dificultats”

i un llarg etc…

I és que em sembla, que mai a la vida he dit que totes les dones ho visquem igual, ni que no compensi, ni que no sigui meravellós, això ho diueu “vosaltres” i em fa pensar que o m’ expresso fatal o hi ha un error de percepcions i honestedat, m’explico:

Vivim en una societat on el color gris o negre son colors negatius.

On sembla que tot hagi de ser de colors vius.

On si ets feliç no puguis tenir un mal dia.

On la pluja és maleïda.

On una no pot dir que té un dia de merda,

On si estàs enfadat o no tens el dia sembla que t’hagis de quedar tancat a casa.

On estar callat està mal vist.

Vivim en una societat en la que si no somrius sembla que no siguis feliç,

on l’ombra és un dels tabús més grans.

No serem persones completes MAI, si no ens acceptem i no ens permetem sentiments “foscos”, i ho poso entre cometes perquè se m’entengui.

La foscor és part del dia, igual que ho és la llum i res o tot està bé o malament.

Parlar d’ ombres de la maternitat, de no poder dormir ni una hora seguida o no poder anar ni al lavabo no són coses dolentes ni negatives! Són moments que formen part de la maternitat i són igual d’ importants que la resta!

Que compensa?

Doncs  què voleu que us digui! a mi no m’ ha de compensar res!

Per mi és bàsic poder viure amb naturalitat el cansament, la pèrdua de paciència, les ganes d’engegar a ma mare, la mala llet, la irritabilitat i tot el que es posi per davant, perquè és part básica i activa de la meva vida i de mi mateixa, i igual que els somriures immesurables, les abraçades, els petons espontanis, els riures sonors i tota la resta , em fan créixer com a persona.

I ho reivindico tant, perquè només s’intenta vendre la part de les rialles com a part positiva, i per culpa d’això ens creem falses expectatives i un cop immerses en el planeta mare-fill-pare sembla que ens haguem de tornar boges o que estiguem entrant en una depressió.

No passa res per cridar,

No passa res per plorar, no passa res per cagar-se en tot els cops que faci falta,

I si, ho dic en públic i no és per posar ni por, ni pressió i no em fan pena les embarassades o dones que volen ser mares perquè res del que estic explicant té a veure en que la maternitat sigui o no el més meravellós del món!

Tinc tres fills i les estic passant canutes amb molts aspectes:

Estic rebentada, em sento incompresa molt sovint, no puc treballar per compte aliè i he hagut d’ emprendre el meu propi negoci amb tot el que comporta a nivell mental, físic i econòmic i sóc la tia més feliç del món!

M’ agrada tant la maternitat que he penjat la coctelera que va ser la meva passió i professió durant més de 15 anys per dedicar-me a tope a ser mare i a acompanyar altres mares;

Qui es pot pensar ,sabent això, que la meva maternitat és gris?

Doncs si! és grisa, és rosa, és verda, és lila, és negre i vermella inlcús blanca segons el dia 🙂

I cadascú ho fa com vol, hi haurà mares que penjaran la seva professió, d’altres que treballaran a la seva feina de sempre als 4 mesos i mil possibilitats més, i això no vol dir que una sigui millor o o visqui millor que l’altra, i això multiplicat per mil en tots els aspectes de la vida de cadascú.

Penso sincerament que falta molt perquè les mares i pares ens deslliurem d’unes cuirasses construïdes a base de mites inútils i de tradicions ridícules,

Falta molt per gaudir de la maternitat lliure i poder créixer i passar tres pobles de qui ens vulgui vendre la moto,

Però el que crec que és molt important, és que comencem a mirar dins nostre per acceptar-nos i valorar-nos amb les nostres parts de llum i les nostres parts fosques com a resultat positiu de nosaltres mateixes.

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga.

Us deixo el vídeo:

https://embed-ssl.ted.com/talks/lang/es/rufus_griscom_alisa_volkman_let_s_talk_parenting_taboos.html

T’agradaria venir a un dels meus tallers? Aquí pots veure’ls

Normalizando el parto intervenido?

Voy a escribir este post en castellano porqué necesito ser entendida, al menos en lo que al idioma se refiere.

 

Ayer escribía un post bucólico sobre el post parto, todos los comentarios eran de “precioso”, Que bonito”, etc…

 

Hoy lo siento pero vengo en otro tono, y es que he tenido que dejar de comer porqué los garbanzos se me atravesaban al ver , vía Facebook, las imágenes que la Clínica Sagrada Família expone estos días sobre “Arte y Medicina”…

 

Cuando he visto las imágenes donde ocurren nacimientos en los que se abstrae totalmente a la madre y lo único que observa es un ambiente totalmente séptico, batas blancas y bebés solos siendo manipulados o pinchados, no he podrido reprimir mi furia y escribir.

 

No puedo entender como esto todavía sucede en nuestro país, como puede ser posible que la medicina aún se hinche cual pavo real cuando coge a un recién nacido por un pié y lo muestra al mundo cual torero con un rabo, dejando a la madre totalmente fuera de escena, totalmente ignorada y apartada, y a un bebé, indefenso, lejos del calor y la protección de su mamá…

 

No puedo comprender como esta realidad aún está normalizada, como puede ser con toda la información que hay hoy sobre el nacimiento y la importancia de éste para la vida temprana y adulta del bebé, y para la salud de su madre, que no solo se practique la “medicina” de esta manera., sino que se exponga a la sociedad con esta pachorra y orgullo.

 

De un sistema paternalista que ha hecho del mundo lo que es y que obliga diariamente a miles de madres y bebés a ser intervenidos sin consentimiento ni voluntad. Un sistema que no informa con la verdad y que lo único que busca es el poder. Un sistema que ha subido a los médicos a la altura divina y que no deja que las mujeres decidamos sobre nuestros cuerpos, y los de nuestros hijos.

 

Un sistema que deja el momento vital más importante de cualquier ser humano a la altura de la probeta y que prohíbe el instinto y la humanización.. y así vamos, con el mundo patas arriba.

 

No solo las imágenes de la Sagrada Familia, clínica para las que no tengo suficientes palabras de rencor, expone tan frescamente imágenes como esas…

dex

Esta no es exactamente la imagen del vestíbulo pero podría serlo perfectamente. Imagen sacada de la web oficial de Dexeus

En Dexeus mismo, “hospital amigo de los niños” se puede ver en su vestíbulo dirección a obstetricia, unos grandes vinilos mostrando al mundo las prácticas que ellos realizan durante el nacimiento, y lo que me parece más terrible aún, es que teniendo esas imágenes enormes en nuestras narices, aún vamos a parir ahí, pensando que respetaran todo el proceso y nuestra maternidad, y con miedo a preguntar, no sea que el obstetra/comadrona de turno se nos ofenda.

 

Imágenes donde el protagonista es el médico, luego el bebé y si acaso sale de rasquis la madre… que apostando muy alto está en litotomía apartada completamente del nacimiento y la mirada de su bebé…

 

De verdad este es el parto que queremos? De Verdad eso es lo que hemos soñado toda nuestra vida? De verdad nos imaginamos el nacimiento de nuestro bebé en un quirófano, totalmente abiertas y entregadas a los médicos y con un “esparadrapo imaginario” en la boca?

 

No me lo creo.

 

Aún así, aun sin creérmelo, yo fui víctima de esta violencia con mi primer hijo, es curioso, y muerta de rabia me levanto cada día preguntándome como caí en esa situación, en que momento de mi vida pasé a conformarme a ser sujeto pasivo del nacimiento de mi hijo y de mi nacimiento como madre…

 

Una publicidad y un marketing que nos engaña diariamente hacié….ndonos pensar que haciendo una maratón con un lazo rosa ya es revolucionario

,

Llámame radical, y hazlo tranquila/o , porqué lo soy, y lo digo alto y claro: STOP A LA VIOLENCIA OBSTETRICA, TOLERANCIA 0 A LA VIOLENCIA SEA CUAL SEA SU NATURALEZA.

 

Nota: Si has tenido un parto “fantástico” en cualquiera de los sitios que nombro, (y que podría nombrar muchos más), no voy a discutirlo contigo por mucho que quieras convencerme que el problema lo tengo yo. Cada una hace su camino, nadie esta por encima de nadie y la verdad absoluta existe en la versión individual de cada uno.

BENVINGUDA CELESTE, relat del naixement d’una filla , relat del naixement d’una mare

Molt temps sense escriure….falta de temps, de mans, d’inspiració…

Però fa poc més d’una setmana, la mirada màgica d’una mare omplia el meu ser d’amor profund, i no puc estar-me d’explicar-vos la seva història.

Tinc una amiga que es diu Ana,

Una amiga a qui la vida no ha tractat com es mereix, una amiga que ha perdut molt.

Tinc una amiga a qui li vaig dir “amiga” en un moment terriblement amarg, i aquell dia es va crear un vincle indestructible, un vincle de germana , un vincle de feminitat, de dona.

Tinc una amiga que després de moltes llàgrimes, molts precs i moltes hores de culpes va donar alberg a la Celeste, la nena màgica, la nena que convertia l’ amarg en dolç , el negre en blanc, el dol en alegria, i a pesar de les pors, els records i la fúria d’un passat no tan passat, gravat en acer candent en el fons de l’ànima, la meva amiga Ana tornava a brillar com el cel més blau.

La nena màgica va decidir, potser no descobrirem mai perquè, que volia arribar a aquest món de manera diferent a com sa mare tenia planejat des de feia tants mesos, i va presentar unes natges rodones i fermes, i amb elles, cap intenció de girar-se. Sí tossuda i persistent, exactament un reflex de la meva amiga Ana…

Tal i com vaig acompanyar-la en la seva pèrdua per casualitat o coses del destí, també vaig estar present, d’alguna manera, tota aquella gestació plena d’emocions que afloraven de la manera més caòtica, una constant pell de gallina, una permanent pel·lícula de misteri…

I el part no podia ser d’una altra manera…

Durant l’embaràs vaig conèixer el Carlos, l’home afortunat que havia aconseguit que tot allò fos possible, la parella perfecte d’ ulls hipnotitzants que feien que l’Ana no caigués i que morís d’amor i seguint així a la superfície.

Va arribar el dia, que després tremendes dualitats i de decisions molt complicades , l’ Ana es posava de part per anar a parir de natges, però capricis del destí, la bossa d’aigües es va trencar i l’ Ana i companyia vam haver d’anar a l’hospital abans que fos el seu desig, i a partir d’aquí, ja sense parlar en primera persona: Nervis, neguit i 25 hores de triatló: Contraccions, una dilatació dura i lenta i finalment una cesària que deixava que la màgica celeste mirés amb aquella mirada els ulls d’amor de la seva mare, i per fi, aquella mirada que tot ho para. I per fi tot va aturar-se .

Entre plors de alegria, d’eufòria i d’alleujament el Carlos ens anunciava tremolós que la Celeste ja era aquí i en l’ abraçada més tendre que he presenciat mai i entre llàgrimes de consol el Carlos i la Maite (la mare de l’ Ana)es fonien tots els nervis i totes les pors.

“És perfecta, és perfecta, és perfecta…” no parava de repetir l’home doblement enamorat.

I al cap de poca estona, em van concedir el privilegi de poques persones, vaig entrar dins el Box de recuperació, i allà estaven per fi, una Ana i una Celeste, juntes ja extraúter, totalment fusionades. Si, era perfecte, eren perfectes… i ara si, vaig poder presenciar, en primera persona la mirada d’una mare a una filla, una mirada que encara no coneixia en aquella dona, els ulls de l’Ana sense pors, sense culpes, sense amargors…la mirada de quan una dona es converteix en mare, la mirada més potent i pura que es pot presenciar, la mirada il·luminada d’amor d’una lleona que per fi acaricia a la seva cria, la màgica Celeste.

Gràcies Ana, amiga meva , per concedir-me el privilegi absolut de veure el sublim personificat amb els meus propis ulls i per permetre’m formar part de la història més preciosa de les vostres vides.

Enhorabona Carlos, Ana i Celeste.

GUERRA FREDA ENTRE MARES | GUERRA FRÍA ENTRE MADRES

Últimament veig massa sovint als grups de facebook o fòrums el “ Mi hijo tiene x meses y practico el colecho…” . Mi hijo tiene tal y practico la lactáncia…” “Mi hijo…practico..”

Ai no ho sé, però em sona tan malament això de “practicar” que em surt el següent:

Sembla que hagis de ser d’un cantó o d’un altre, sembla una guerra de bandes, un món on o hi ha blanc o hi ha el negre, i la maternitat és un arc de sant Martí amb tooooots els colors, però tendim a posar-nos les ulleres 3d i distorsionar-ho tot…

Hi ha dones que volen un part natural, altres que abans afusellades, altres que no ho tenen clar, altres que no volen parir, altres que es deixen fluir, altres que volen anestèsia i que no els dona temps, altres que volen part natural i que decideixen que els posin anestèsia, per què? Doncs perquè volen o poden o no poden…vés a saber!
Hi ha les que donen pit un mes, les que ho fan 6 o les que ho fan 36, per què? Perquè volen o poden o ves a saber!
Hi ha les que fan mixta o les que donen biberó, per què?
Perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que dormen amb la criatura sempre, a vegades o mai, les que el deixen a una altra habitació, les que només hi dormen si hi ha malsons, les que tenen un llit sidecar, les que dormen a terra o dins del bressol dels seus fills/es…Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que van amb cotxet, les que van amb portabebés, les que combinen totes dues coses, les que portegen 3 mesos , les que ho fan 3 anys, les que porten els seus fills caminant des del principi o les que condueixen cotxet fins els 5… Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden… ves a saber!
Hi ha les que posen xumet, les que no, les que el posen a la nit només o les que ho fan tot el dia, les que donen el xumet als reis o les que l’entreguen a l’esquirol, les que el retiren a l’any les que ho fan als 4 anys, per què? Doncs perquè volen, o poden o no poden…Vés a saber!
Hi ha les que porten els nens descalços o les que el porten amb botins, les que els compren sabates toves i les que els calcen amb xancleta, hi ha les que només porten sabates pel carrer o les que deixen córrer els nens descalços a la gespa, les que les fan por els vidres o les que els fan més por les caques de gos, hi ha les que no tenen por, les que vigilen o les que inspeccionen la zona , per què? Perquè volen o poden o no poden…ves a saber!!

I per què? Per consciència? Per inconsciència? Per cultura? Per educació?
Per vivències? Perquè ho diu el pediatre? Perquè ho diu sa mare, o la veïna? Per pressió o per impressió?

Què importa el perquè? O potser si que importa, vés a saber!

El que tinc immensament clar és que com més jutgem, com més mirem, com més assentim o neguem, més mal ens fem les unes a les altres.

La mare que dona el biberó als 2 mesos o la que dona el pit als dons anys, la que dorm el nen al bressol o la que dorm al seu llit, la que vol parir a casa seva o la que ho vol fer amb un ginecòleg, la que ho combina tot o la que no combina res, la que vesteix als eu fill amb perlé o la que ho fa amb xandall…. Al final, totes, absolutament totes tenim el dret de no ser jutjades, i molt menys per altres MARES.
Totes tenim el dret a ser ajudades, acaronades i animades, TOTES.

I mentre seguim fent aquesta guerra freda i estúpida entre mares i encasellant-nos en un col·lectiu que no existeix: Digues-li maternitat conscient o inconscient, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionarem, no avançarem i molt menys gaudirem de la NOSTRA maternitat com ens mereixem.

Aquí ho deixo.

GUERRA FRÍA ENTRE MADRES  (CAST)

Últimamente veo demasiado a menudo a los grupos de facebook o foros el “Mi hijo Tiene x meses y practico el colecho …”. Mi hijo Tiene tal y practico la lactancia … “” Mi hijo … practico .. “

Ay no sé, pero me suena tan mal eso de “practicar” que me sale lo siguiente:

Parece que tengas que ser de un lado o de otro, parece una guerra de bandas, un mundo donde o es blanco o es enegro, y la maternidad es un arco iris con toooodos los colores, pero tendemos a ponernos las gafas 3d y distorsionar todo …

Hay mujeres que quieren un parto natural, otras que antes fusiladas,otras que no lo tienen claro, otras que no quieren parir, otras que se dejan fluir, otras que quieren anestesia y que no les da tiempo, otras que quieren parto natural y que deciden que los pongan anestesia, por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que dan pecho un mes, las que lo hacen 6 o las que lo hacen 36, ¿por qué? Porque quieren o pueden o ¡vete tu a saber!
Están las que hacen mixta o las que dan biberón, ¿por qué?
Porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que duermen con la criatura siempre, a veces o nunca, las que lo dejan a otra habitación, las que sólo duermen si hay pesadillas, las que tienen una cama sidecar, las que duermen en el suelo o dentro de la cuna de sus hijos / as … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que van con cochecito, las que con portabebés, las que combinan las dos cosas, las que Portean 3 meses, las que lo hacen 3 años, las que llevan a sus hijos caminando desde el principio o las que conducen cochecito hasta los 5 … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que ponen chupete, las que no, las que lo ponen por la noche sólo o las que lo hacen todo el día, las que dan el chupete a los reyes o las que lo entregan a la ardilla, las que el retiran al año las que lo hacen a los 4 años, ¿por qué? Pues porque quieren, o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que llevan los niños descalzos o las que lo llevan con botines, las que les compran zapatos blandas y las que los calzan con chancleta, están las que sólo llevan zapatos por la calle o las que dejan correr los niños descalzos en el césped , las que las hacen por los cristales o las que los hacen más miedo las cacas de perro, están las que no tienen miedo, las que cuidan o las que inspeccionan la zona, por qué? Porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!

Y por qué? Por conciencia? Por inconsciencia? Por cultura? Por educación?
Por vivencias? Porque lo dice el pediatra? Porque lo dice su madre, o la vecina? Por presión o por impresión?

¿Qué importa el porqué? O quizás sí que importa,¡véte tu saber!

Lo que tengo inmensamente claro es que cuanto más juzgamos, cuanto más miramos, cuanto más asentimos o negamos, más daño nos hacemos unas a otras.

La madre que da el biberón a los 2 meses o la que da el pecho a los dos años, la que duerme el niño en la cuna o la que duerme en su cama, la que quiere parir en su casa o la que lo quiere hacer con un ginecólogo , la que lo combina todo o la que no combina nada, la que viste a su hijo con perlé o la que lo hace con chándal …. Al final, todas, absolutamente todas tenemos el derecho de no ser juzgadas, y mucho menos por otras MADRES.
Todas tenemos el derecho a ser ayudadas, acariciadas y animadas, TODAS.

Y mientras seguimos haciendo esta guerra fría y estúpida entre madres y encasillándonos en un colectivo que no existe: Dile maternidad consciente o inconsciente, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionaremos, no avanzaremos y mucho menos disfrutaremos de la NUESTRA maternidad como nos merecemos.

Aquí lo dejo.