Felicitats Xavi! Ja en van set… Carta al meu fill gran.

Ai Xavi….

petit Xavi com has crescut. 7 anys fa ja que sorties de dins meu, cridant, marcant terreny, observant, analitzant…

Com m’ has ensenyat, com n’ he après…

Ser mare primerenca amb tu, vas ser més que intens, més que revelador, més que emocionant, més que trencador, més que esgotador, més que dolç…

Sempre tan intens, tan demandant, tan exigent…

Intens també en els riures, en els somriures, en les abraçades, en l’ amor.

Intens amb la lactància, amb la criança, amb les febres, amb els plors…

No Xavi, els termes mitjos sembla que, de moment, no fan per tu, tampoc per mi fill meu.

Has anat creixent, com a nen, com a persona, com a fill i com a germà, i no hi ha ni un sol dia que no hagis deixat marca en el meu cor, en les meves emocions, en la meva ment. Sóc qui sóc perquè tu també m’ has creat. Gràcies.

Ets un nen que cada dia em sorprèn, amb reflexions adultes, amb comportaments de nen, amb sentiments de persona, transparents com n’ hi ha poques,

Ets especial, tan com ho vulguis ser, segueix sent tu, autèntic com ets, segueix amb el cap alt i la mirada somiadora, segueix dient el que penses, no et callis mai, no decaiguis, no deixis que una societat emmalaltida et faci mal, i si te’n fa, no perdis l’ esperança, lluita amb el teu somriure i segueix caminant.

No tinguis por del què diran, de com pensaran, no tinguis por mai de ser dolent, perquè no ho ets, ets tot bondat, tot altruisme, tot esperit, tot cel.

No Xavi, no t’ has de assemblar  a ningú més que a tu mateix, no t’ has de modelar per assemblar-te a la resta, perquè ets bo com ets, ets bo per tu mateix.

Segueix aixecant el dit encara que ningú més ho faci, segueix cridant si sents neguit, segueix explicant històries i narrant el teu futur, tal i com ho fas.

Segueix somiant, segueix inventant, segueix defensant el que creus que has de defendre, segueix rient amb la boca ben oberta, segueix assenyalant amb el dit si vols saber més d’ alguna cosa. Segueix preguntant si no ho has entès, segueix observant per veure més enllà del que veu la teva gent.

Segueix petonejant amb passió tot el que fas, tothom a qui estimes, no et tallis mai.

Segueix, segueix…

Ara comencen a arribar set anys més, set anys igual de importants, en els que ja, reafirmat com a persona podràs fer el que vulguis fer, podràs ser el qui vulguis ser… Viatjaràs de la infància a l’ adolescència, i és aquí i és ara on podràs decidir mostrar qui ets amb valentia, podràs fer front a tot el que arribi, amb fermesa, amb llibertat, amb autonomia… i la mare serà amb tu, ja més lluny però sempre igual de prop, igual d’ intensa, igual d’ amorosa, igual que sempre.

T’ estimo fill.

Felicitats Xavi.

Endevant.

Deixem que surti tot a raig, a la merda “el Rebaño” !

Fa tant temps que no escric… I no per falta de ganes sinó per falta d’ inspiració, l’ anar de cul no ajuda a poder reflexionar, sospesar i transmetre els sentiments en un full en blanc…. Els meus fills creixen i tot i que no deixo de ser mare, cada vegada tinc més espai per fer més coses, a més de dedicar-me a consciència a ells, i per tant l’ estrès laboral ocupa gran part d’aquest “temps lliure”…Torno al “rebaño”, torno al sistema, quin remei.

Últimament també estic menys emprenyada, amb la conseqüent falta de posts incendiaris, no perquè cregui que les coses estan canviant (encara que per sort a pas de tortuga ho estan fent), simplement és que em miro les coses d’ una altra manera, des d’ un altre prisma, i això em passa, bàsicament, perquè ja no estic tenint segons quines vivències en primera persona. No tinc ningú aconsellant-me barbaritats pels meus bebès perquè ja no tinc bebés. Tampoc tinc ningú aconsellant-me barbaritats en els meus embarassos, parts o postparts perquè ja he passat aquestes etapes, “m’ he fet gran” i no viure-ho en les pròpies carns m’ ha portat a un altre prisma, ara estic més observadora, acompanyo, deixo algun silenci viu perquè penso que és el que he de fer.

L’ Aúpali m’està donant molt en aquest sentit. Compartir un grup de mares és una de les millors coses que em passa cada setmana, perquè tot i que es pensen que les acullo, no deixen d’ acollir-me elles a mi, i m’ensenyen cada dia tant…

Avui les mirava i les escoltava i he pensat: Hòstia! és que realment estem fetes per ser qui vulguem ser, perquè som potentíssimes, però ens posem tants pals a les rodes…

Recordo perfectament una Jornada de DonaLlum dedicada a la violència obstètrica , on la Serena Brigidi deia en la seva ponència que tot començava en l’ educació, que si volíem canviar les coses, ens havíem de dirigir als nens i nenes, anar a l’ arrel de tot plegat i transformar la mirada. No la d’ ells i elles, sinó la nostra mirada cap a tots els nens i nenes, i penso que tenia tota la raó del món.

Fins ara, quan sentia o llegia que la maternitat és un procés de transformació m’ hi veia reflectida al 100%, però avui quan mirava i escoltava a les mares del grup m’ adonava que realment no es tracta d’ una transformació, perquè la transformació és el que hem estat visquent fins a ser mares i és quan som mares que tornem a l’ inici de tot plegat i ens reafirmem com les persones que érem abans de viure com adultes. Parlo a nivell instintiu, òbviament viure ens farceix d’ experiències, no vull semblar una ignorant.

M’ explico, Sovint, mentre escolto com parlem del que sentim en vers la maternitat, veig perfectament un instint que sortiria a raig, però en comptes d’ obrir-nos, parlem amb la boca petita, esperant l’ aprovació del “qui sap” , si allò que pensem que volem fer no surt als manuals, i amb manuals em refereixo al que diu el pediatre envers la criança, el que diu la sogra, el cosí que té 4 fills, les nostres pròpies mares o jo mateixa en el grup.

Tot fa mal, passes per davant de l’ aparador del Prenatal i el primer que veus són Ganduletes amb 6 velocitats “Que mecen como si fueran los brazos de mamá”. Mires series de Tv3 o qualsevol altre porqueria de cadena i tot el que surt referent als parts o a les embarassades fa plorar de pena, A les 12 setmanes d’ embaràs quasi ja et fan signar el consentiment de la peridural, vas al pediatra i en comptes de preguntar-te com dorm el teu bebè et pregunta on dorm (per sort no tots), els hospitals empaperats amb publicitat de Nidina i en una gran majoria un cop parim, no passen tres hores que et porten una mugronera amb un missatge ocult que diu “tu soleta no podràs”, i és clar, si sents que vols agafar el teu fill amb braços et preguntes si serà el correcte, si estaràs fent bé.

Quantes vegades m’ han preguntat si passa res per agafar-los, per donar-los el pit a demanda o per portar-los més de 10 minuts en un portabebés.

I perquè coi en comptes de preguntar-nos si és correcte ens preguntem: “Què vull fer” “Com em fa sentir fer això o això altra” ? Qui diu que és correcte o no és correcte, el “rebaño”? A la merda el rebaño!!!

Som capaces de liderar l’ empresa més prestigiosa, d’ estar al capdavant de la política, de ser científiques de premi, de ser esportistes d’ èlit, de ser dones emprenedores. Som capaces d’ analitzar, de planificar, de pivotar sigui quina sigui la situació. Som capaces de tot, de fer el que vulguem fer i passar per damunt de les dificultats més grans amb un somriure d’ orella a orella i rendir com ningú ho fa, però de cop, arribem a ser mares, i tot ens fa tremolar, ens fan un comentari fora de lloc i ens anem fent petitetes, des de la primera visita prenatal, fins el dia del part fins a la criança dels nostres fills…. I perquè? Doncs penso que per dos coses, una per la poca consciència corporal que tenim, per la poca autoestima, perquè el plaer ens porta a la culpa, perquè estem carregades d’ estereotips i de complexes que ens afinquen a un candau gegant fins a tal punt de pensar que el nostre cos és propietat de qui sap qui, i per l’ altre, perquè ara no es tracta només de nosaltres, ara es tracta dels nostres fills també i ens sentim immensament perdudes quan la maternitat ens obliga a trencar  amb la inèrcia, a parar i a buscar dins de nosaltres , i sobretot perquè quan parem i trobem l’ essència del nostre jo autèntic, ens espantem ja que sovint, res a veure té amb el que ens pensàvem que érem.

Fins ara, una gran part de la població a mida que hem anat creixent ens hem anat amotllant al grup: el que anava massa ràpid havia de baixar el ritme i el que anava massa lent havia d’ esforçar-se per agafar els demés. Ja des de l’escola, passant per l’adolescència, joventut… per no entrar ja en temes de gènere perquè aleshores si que em poso en plan incendiaria i em cago en tot, però no hi entro. Mmm Fins ara fèiem moltíssimes coses per inèrcia, per herència, tan homes com dones, no m’ entengueu malament.

La meva mare, i estic segura que moltes de les vostres mares també actuen amb vosaltres de manera similar,  sempre em “diu” que tot ho faig al revés:

“El pediatre em deia que no se m’ acudís posar-vos al meu llit”

“Tu dormies tota la nit”

“Jo vaig parir amb pentotal i no us va passar res”

”La meva llet era dolenta” Etc. Etc. Etc.…

Per ella faig moltíssimes coses malament. Al principi jo m’ enfadava molt, moltíssim, i després vaig passar a dir-li que eren ordres del pediatre perquè em deixés de criticar, i quan em va dir que l’ error era el pediatre que m’ havia buscat, simplement vaig parar , vaig reflexionar i vaig entendre, que el més probable és que el missatge que li arribava a la meva mare és el que rebia jo:

“Ho estàs fent tot malament”

A cada passa que feia amb els meus fills ma mare em dia: “doncs jo ho vaig fer així i mira què bé que heu crescut”. És aleshores que em vaig adonar que sent tant convincent amb el que jo faig, percep que li estic dient que ella ho va fer fatal i res més lluny de la realitat: Mama, gracies per criar-me tant bé, però jo ho faig i faré diferent. Punt. No re busquem més.

A la merda els judicis home!!!!!

La qüestió, és que vivim en una societat que va amb un ritme taaaaan trepidant que costa molt aturar-se i la maternitat t’ obliga a fer-ho i a més amb dues cares ben diferents, la de la dolçor i felicitat absoluta mesclada amb les ombres i fantasmes del postpart.

Mirem els nostres fills i necessitem tornar a qui érem per saber que el que fem és el que volem fer, perquè només així podrem trobar la seguretat i la felicitat per a ells i a l’ hora per nosaltres, és per això que crec que tantes dones amb la maternitat canviem de vida, de professió, d’ amics, de gustos, d’ aficions, etc… Perquè parem i valorem d’ una altra manera, parem i valorem des del cor i l’ instint tal i com ho faríem si no haguéssim tingut tanta pressió, si no haguéssim crescut en una societat 100% patriarcal on un mana i els demés obeïm, on un fals feminisme ha embrutat de manera exagerada el que som i el que fem. (això no vol dir que totes haguem de fer un gir per descobrir-ho eh, em refereixo a que moltes dones per sort han trobat el seu camí a la primera)

Les mares que venen al grup, al principi se senten insegures, no saben si donar el pit a demanda és una cagada, o si deixar la criatura al bressol també ho és, algunes em pregunten si poden assistir al grup encara que donin biberó, altres si poden venir amb el cotxet:

Ei noies!!!!! Podem fer el que vulguem!!! I fem-ho amb alegria i des de dins ¡ Ja és hora que aixequem el cap i obrim el pit! I si a algun lloc us refusen o us sentiu jutjades el problema els dels altres, tinguem-ho clar!

Només falta que ens ho creguem, que perdem les pors i que veiem que si realment vivim en una societat piramidal, en la nostra maternitat, a la punta de dalt de la piràmide, hi som nosaltres, cadascuna és mestressa de la seva pròpia vida i el ginecòleg, el pediatra, la mare, la sogra, el tiet, la mestra d’ escola i el papa de Roma estan per SOTA. Nosaltres decidim des de la consciencia què volem i on volem anar, la resta són mers acompanyants o especialistes del sector, consellers, aliats, companys de viatge o diga-li com vulguis però les regnes i la responsabilitat de les nostres vides és 100% nostra.

Apa, volíeu post? Doncs dues tasses!

Ah! si voleu venir al grup és cada dimecres d’ 11 a 12.30h a l’ Aúpali, C. de la Tradició 5 08017 Barcelona (Sarrià) – És gratuït –

Captura de pantalla 2016-02-06 a las 22.54.44

Oda a la teta, gràcies i adéu.

abc16-sdc10530

Si, Oda a les tetes, a les meves tetes que han alletat més de sis anys sense descans.

Si, oda a elles, que m’ han alliberat com mai res ho haguera fet, de prejudicis i mites, tant dels bons com dels dolents.

Oda a elles que han estat compartides amb gran exemple de mi cap a ells i ella, a vegades amb més o menys resistència, però ho hem fet i ho hem fet tots junts i amb molt d’amor.

IMG_4764

Si, Oda a les meves tetes que tant m’ han ensenyat i tants camins m’ han obert, que sense la lactància materna i tot el que l’ acompanya, avui no seria qui sóc, i avui sóc una dona més clara que mai, més lliure que mai, més dona que mai,doncs he cremat totes aquelles pors i aquells límits que imposa una societat masclista i patriarcal, perquè m’ he carregat amb mirades directes tot allò que no em ressonava i he acompanyat amb el cap ben alt tot allò que em removia i em feia caminar cap a una direcció sovint menys acceptada. I si, he cridat i si, seguiré cridant.

 

No tot és color de rosa, no, també hi ha una part agredolça, aquella hòstia que et fots quan estàs tan convençuda que tot el que es predica entorn la lactància és bonic, i és cert, i deixa de ser-ho. Quan et creus “grans” frases que es transformen en mites en la teva pròpia veritat i arribes a un despertar sovint tortuós.

16e0c-imagen

Si, la teta es torna obscura quan sents agitació o et sents emmanillada dins del teu propi cos, quan et sents presonera de les teves pròpies decisions… i si, això a vegades passa i tant sà és quan passa com quan no passa. Tot està bé, també la part fosca.

Oda a les tetes, aquelles que ens han acompanyat en tots els moments de la criança, aquelles que han calmat, han consolat, han divertit i han adormit els meus fills cada dia infinites vegades, aquelles que per drets adquirits han tingut les meves criatures , aquelles que ens han regalat les mirades més tendres i les mossegades més múrries.

 

Aquelles que m’ han sabut frenar quan em passava de frenada, regalant-me de tant en tant alguna mastitis que m’ ha obligat a descansar i a fer llit. Gràcies beneïdes obstruccions.

Aquelles que han fabricat llet pels meus fills i pel banc de llet i m’ han donat la satisfacció de posar el meu granet de sorra.

Aquelles que han alimentat també, en part, filles d’amigues i que han creat un vincle indestructible

Aquelles que han estat medicina per una gran dona en plena quimioteràpia i que encara que sigui poc ha alleugerit un patiment que ningú es pot ni imaginar i fins i tot potser les gotes que rajaven directes al pot, més que de llet han estat de màgia, d’esperança….

Gràcies tetes per aquest regal sense preu.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.35

Oda a les meves tetes que han estat la punta de l’ iceberg amb el que he topat de cara i que m’ ha obert un món fantàstic per encarar la meva vida professional.

Oda a les meves tetes que m’ han fet descobrir grans dones, i grans homes , m’ han tornat la fe en la humanitat, en l’ instint, en la maternitat i en la valentia, valentia en fer i valentia en deixar anar, perquè dir no a a la teta i saber salvar-se si escau, també forma part d’aquesta oda, piqui a qui li piqui.

Oda a les meves tetes, que han aguantat de forma estoica grans retrets i fotudes de pota de la gent, i aquí estant aguantant amb menys però encara amb prou fermesa, com per fer menjar paraules i mirades inconcluses al personal, que envalentonat,  gosava dir segons quines tonteries.

I aquí i ara em m’acomiado, en realitat ja des del 13 d’ agost , de la llet que sortia a raig dels meus pits i que encara, però ja tímidament, ho segueix fent tot dient adéu i gràcies. Gràcies i infinites gràcies.

Gràcies fill.

Captura de pantalla 2016-07-16 a las 11.00.46

Per tu fill, perquè he dit massa vegades en veu alta que no t’estava buscant i era mentida.

Per tu fill, que mig en broma i mig en serio he dit allò de “bah! És el tercer”

Per tu amor meu, que he pensat i esmentat tantíssims cops que erets difícil, quan de difícil no en tens res, que sóc jo, que és la ciutat, que és el sistema, que tots estem bojos però a tu encara et falta molt per embogir i fer coses dolentes… que ets transparent, sincer i valent.

Per tu petit Joan que has nascut entre dos germans que són una joia, però que criden i la lien parda (que és com ha de ser) i que no has tingut mai l’ oportunitat del silenci absolut.

Per tu nino, que t’ he donat la teta amb indiferència tantíssimes vegades…

Per tu fill, que vas néixer ensenyant-me cada dia coses noves, mostrant-me altres maneres de fer, esbiaixant-me la maleïda rutina i jo ,desagraïda com poques, mai t’ he donat les gràcies.

Gràcies Joan per arribar en realitat quan més et necessitava.

Gràcies Joan per plantar-te damunt meu incansable i tossut i regalar-me tantes i tantes nits de contacte.

Gràcies fill meu estripar les eternes jornades.

Gràcies , gràcies, gràcies i infinites gràcies.

Per tu petit que t’has criat en el ko’s d’ una casa amb poques mans adultes,

Que has aguantat com un valent el ritme trepidant i frenètic de la família nombrosa…

Que m’has mirat amb la mirada de la innocència i amb la blavor del mar més pur mostrant-me que l’amor és , en realitat, infinit i incondicional, peti qui peti, li piqui a qui li piqui.

Que t’has mostrat serè quan més ho necessitava.

Que ets senzill i humil i et deixes estimar fins l’ infinit.

Que et deixes abraçar, mossegar i agafar per uns germans que t’adoren des de l’aferrament més pur i més potent.

Per tu Joan, que ets el petit més gran…

Que t’omples la boca de mama i de teta i tant se te’n dóna si ens miren amb ulls reprovants…

Que abraces amb la força d’ un dinosaure i que et petes de riure amb una mosca que passa.

Per tu, que em vas regalar el part de la meva vida,

Que em vas tornar la confiança en la humanitat.

Que em vas omplir d’esperança quan més desesperançada estava

Per tu que m’alegres el dia i la vida a cada instant junt amb els teus germans.

T’estimo petit, feliç aniversari.

Captura de pantalla 2016-07-20 a las 16.05.30

 

Carta a la Martina.

Fa uns dies vaig rebre un mail.

Una mare trista i melancòlica que reclamava visibilitat, afecte, empatia i comprensió per totes aquelles pèrdues perinatals que per desgràcia succeeixen cada dia al nostre entorn. Per la seva pròpia, per totes les demés…

Comprensió i visibilitat a aquells nadons no nascuts.

Una mà ferma que doni suport als pares i les mares i germans que pateixen en silenci per una societat que no escolta, per una societat que mira a l’altre cantó quan sent la paraula mort.

Una abraçada càlida a aquelles mares que han donat a llum, sigui de la manera que sigui al seu fill o filla sense vida, en comptes de frases fetes, tòpics i clitxés que es tronen insults a la memòria i emocions desfetes …

Per mi és molt especial que aquesta mare em faci servir de canal per expressar-se valenta i orgullosa, a l’ hora que trista i melancòlica quan arriba la data prevista de neixement de la seva filla que ja va néixer, encara que sense vida pocs mesos enrere…

El meu condol  i molta llum per ella i per tota la resta:

burb

“Avui és un divendres qualsevol per la majoria de la gent, en canvi per mi, és un divendres especial, molt especial. Avui hauries d’haver nascut, Martina, però això no passarà mai.

Vas néixer sense vida quan només portaves 4 mesos dins meu. La decisió va ser nostra, sí,  però no per això menys dolorosa. La perspectiva de vida que t’auguraven els metges era nul·la, el Síndrome de Down era el més petit dels teus mal de caps. Nosaltres vam decidir per tu abans que ho fes la natura.

Han passat gairebé 9 mesos des del dia que vam saber que t’esperàvem, il·lusionats com els que més, saben que portaríem al món el nostre segon fill, pensant que el Jan tindria un germanet o germaneta amb qui jugar, créixer i amb qui aprendre a compartir. Avui en canvi, en comptes de tenir-te entre els meus braços, com qualsevol mare imagina en el moment que sap que està embarassada, no hi ets i la sensació de buidor que arrossego des del dia que et vaig perdre segueix a flor de pell. No tinc cap dubte de la decisió que varem prendre, però no puc evitar sentir-me culpable per no poder-te cuidar,  per no poder estar amb tu i veure’t créixer. Mentres t’esperàvem ens havíem imaginat la vida amb tu, un milió de somnis per complir i un futur que no arribarà mai. I això fa mal, molt mal.

Per la gent no has existit. Qui no ha viscut una pèrdua intrauterina no sap el que se sent i és normal, per això no culpo el meu entorn, que malgrat només ens volia ajudar, les seves paraules encara ens entristien més. “No passa res”, “sou molt joves”, “ ja en tindreu un altre”, “millor ara que més endavant”, i un sense fi de frases que no servien de res. Nosaltres no patíem per tenir un altre fill, nosaltres et volíem a tu, et volem a tu. Quan et passa una cosa així, crec que és important parlar-ne amb la gent que t’estima, és important saber-li donar la importància que té, doncs per desgràcia aquests és encara un tema tabú a la societat.

Encara que només sigui per nosaltres, tu ets real. Ets la brisa del vent que ens toca a la cara, ets aquell ocell que ens vigila des del pati. Ets el sol que entra per la finestra cada matí i la llum de la lluna quan tot queda a les fosques. Ets cada flor de primavera que neix i cada gota d’aigua que cau quan plou. Ets tota allò que sempre he somiat, ets la nena dels meus somnis.”

 

 

Crònica d’ un part somiat , el part de la Carmen

Amb el permís de la protagonista:

No hi ha res més emocionant en el món per mi, a part de veure créixer els meus fills feliços, que poder acompanyar el moment del part d’una mare, de ser present en el moment més potent i vital de la vida d’ una família, el naixement del seu nadó.

Imagineu-vos , a més, que és el moment vital d’ una gran amiga…L’emoció és incontenible…i si a més és un “Bebé Arcoiris” … és, buff… no tinc paraules.

Recordo i recordaré sempre com vaig córrer pels carrers de Sarrià per arribar al que era un part exprés amb totes les lletres.

Sempre em quedarà gravada la veu tremolosa del Sebas dient-me que era el moment d’anar cap allà, que estava anant molt de pressa.

Havia de ser al part per estar amb els altres dos fills de la parella, de quasi 6 i 4 anys. Havia de ser-hi per acompanyar els nens en el naixement del seu germà i que així aquella mare lloba pugues tenir, per fi, el seu gran moment sagrat des de la calma , sentint-se tranquil.la sabent que els seus altres dos fills estaven igual de tranquils que ella en un moment tan màgic.

I així va ser…

Corrents en plena nit, sense jaqueta i amb el mòbil encara a la mà, vaig picar al timbre.

La casa amb un silenci màgic, i els nens estirats al sofà perquè no volien anar al llit.

Li vaig dir al pare que marxés tranquil amb la Carmen i em vaig asseure a la vora del sofà, vaig anar acariciant els cabells rossos del petit Lucas mentre els seus ulls com a plats anaven tancant-se poquet a poquet. L’ Amaya , de quasi sis anys, només va obrir els ulls, em va somriure i els va tornar a tancar, arraulida dins la manteta del sofà.

Jo encara esbufegava de la cursa que havia fet i aguardava en silenci.

No sabia com estava la Carmen, només sabia que les llevadores havien arribat poc abans que jo i que la cosa anava molt més de pressa de l’esperat, que tot anava bé, però em feien patir les emocions…les emocions que podien aflorar en els moments més intensos d’ aquell part tant desitjat….després de la pèrdua, després de passar per un altre part on només hi hauria hagut sensació de buidor i de desesperança…

I ara un part que es havia estat de final molt incert fins dies abans , perquè encara no se sap el motiu ni se sabrà mai, el petit Matias era un “Bebé lavadora”… Fins  quasi l’últim dia, cada dia era sorprenent: Un dia de cap, i a les poques hores estava de peu, i després de natges, i atravessat, i l’endemà un altre cop de cap… Era increïble aquella marató de moviments intraúter.

Per tot plegat, a més d’emocionada, patia; Patia com pateix una germana que estima de manera profunda i que té por que la Carmen, la dona forta i sencera que sempre és, es trenqués en algún moment del procés, doncs el part  és un moment de doble fil, un moment d’empoderament i de potència abominable, però també un moment de despullar-se , on tot pot quedar a la vista de tothom, on una també reneix…

Segueixo…

No se sentia res més que la meva respiració accelerada, ni un gemec, ni un crit.

Exactament quatre minuts més tard, a les 23.02h , un plor de bebé va trencar aquell silenci expectant que cobria la cambra. Era fort i potent i les meves llàgrimes plenes d’emoció no van poder reprimir-se…el cor m’anava a mil i ja no era per la cursa, era l’emoció, l’amor, l’amistat…era tot.

Als pocs segons unes passes agitades arribaven al menjador, era el Sebas que corria somrient i agafava els seus fills de la mà per conduir-los a contemplar la nova estampa:

La Carmen dins la banyera, amb llum molt tènue tenia per fi entre els seus braços el seu bebè estimat. Les llevadores somreien emocionades, i ella també, molt…un somriure brillant, espontani, sincer…Un somriure de DONA EMPODERADA, de MARE fervent…

Ella al cap de poc em va dir: Em sap greu, t’ho has perdut….

Però no Carmen, no em vaig perdre res, només vaig guanyar el plaer inmens de romandre en completa presència, en un dels moments més màgics de la teva vida, i de la meva també.

Felicitats Família

Captura de pantalla 2016-04-01 a las 12.50.58

Records vius d’ un expulsiu…

Expulsiu part natural

Tu que baixes per dins meu,
i jo que ho sento com un miracle.
Les mirades clavades en mi , i els meus genolls iguals de clavats per tu en un terra que no sé si es terra o és cel…
Sento que vens i tot se’n va…
Sensacions de mort i d’ amor inminents que penetren en mi igual que s’ entreguen a tu…
Tot és claror i a l’ hora foscor.
Mirada de temor i de poder,
Tot son contradiccions!
El cor batega fort, tant fort que crec que el trauré per la boca a l’ hora que em continc per no fer-ho, perque sé que tot és a punt i no em vull perdre cap cosa.
Sento que baixes i m’ obres pel mig amb una potència desgarradora…
Em sento partir en dos a l’ hora que no m’ he sentit mai tan sencera …
Decaic i busco la mirada complice de qui m’ observa desde l’ admiració i l’ experiencia.
No sé si busco empatia o tan sols un punt on recolzar la sensació de transició que em transporta a un sentir de parar boja , a un me’ n vaig i a l’ hora em quedo…
i per fi, entre gemecs primitius surts de mi, per fi ets tu i alhora jo i ens fonem de nou en un, ara ja desde fora, en la més inmensa de les abraçades, en la tremolor més ferma …
I ara si, més mamífera que mai, gaudeixo de la dolça olor del part que m’ has regalat, sento el teu naixement com el més sagrat i dono gràcies a la vida per haver-me fet dona , per haver-te parit i per haver-te engendrat…

  1. image