GUERRA FREDA ENTRE MARES | GUERRA FRÍA ENTRE MADRES

Últimament veig massa sovint als grups de facebook o fòrums el “ Mi hijo tiene x meses y practico el colecho…” . Mi hijo tiene tal y practico la lactáncia…” “Mi hijo…practico..”

Ai no ho sé, però em sona tan malament això de “practicar” que em surt el següent:

Sembla que hagis de ser d’un cantó o d’un altre, sembla una guerra de bandes, un món on o hi ha blanc o hi ha el negre, i la maternitat és un arc de sant Martí amb tooooots els colors, però tendim a posar-nos les ulleres 3d i distorsionar-ho tot…

Hi ha dones que volen un part natural, altres que abans afusellades, altres que no ho tenen clar, altres que no volen parir, altres que es deixen fluir, altres que volen anestèsia i que no els dona temps, altres que volen part natural i que decideixen que els posin anestèsia, per què? Doncs perquè volen o poden o no poden…vés a saber!
Hi ha les que donen pit un mes, les que ho fan 6 o les que ho fan 36, per què? Perquè volen o poden o ves a saber!
Hi ha les que fan mixta o les que donen biberó, per què?
Perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que dormen amb la criatura sempre, a vegades o mai, les que el deixen a una altra habitació, les que només hi dormen si hi ha malsons, les que tenen un llit sidecar, les que dormen a terra o dins del bressol dels seus fills/es…Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que van amb cotxet, les que van amb portabebés, les que combinen totes dues coses, les que portegen 3 mesos , les que ho fan 3 anys, les que porten els seus fills caminant des del principi o les que condueixen cotxet fins els 5… Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden… ves a saber!
Hi ha les que posen xumet, les que no, les que el posen a la nit només o les que ho fan tot el dia, les que donen el xumet als reis o les que l’entreguen a l’esquirol, les que el retiren a l’any les que ho fan als 4 anys, per què? Doncs perquè volen, o poden o no poden…Vés a saber!
Hi ha les que porten els nens descalços o les que el porten amb botins, les que els compren sabates toves i les que els calcen amb xancleta, hi ha les que només porten sabates pel carrer o les que deixen córrer els nens descalços a la gespa, les que les fan por els vidres o les que els fan més por les caques de gos, hi ha les que no tenen por, les que vigilen o les que inspeccionen la zona , per què? Perquè volen o poden o no poden…ves a saber!!

I per què? Per consciència? Per inconsciència? Per cultura? Per educació?
Per vivències? Perquè ho diu el pediatre? Perquè ho diu sa mare, o la veïna? Per pressió o per impressió?

Què importa el perquè? O potser si que importa, vés a saber!

El que tinc immensament clar és que com més jutgem, com més mirem, com més assentim o neguem, més mal ens fem les unes a les altres.

La mare que dona el biberó als 2 mesos o la que dona el pit als dons anys, la que dorm el nen al bressol o la que dorm al seu llit, la que vol parir a casa seva o la que ho vol fer amb un ginecòleg, la que ho combina tot o la que no combina res, la que vesteix als eu fill amb perlé o la que ho fa amb xandall…. Al final, totes, absolutament totes tenim el dret de no ser jutjades, i molt menys per altres MARES.
Totes tenim el dret a ser ajudades, acaronades i animades, TOTES.

I mentre seguim fent aquesta guerra freda i estúpida entre mares i encasellant-nos en un col·lectiu que no existeix: Digues-li maternitat conscient o inconscient, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionarem, no avançarem i molt menys gaudirem de la NOSTRA maternitat com ens mereixem.

Aquí ho deixo.

GUERRA FRÍA ENTRE MADRES  (CAST)

Últimamente veo demasiado a menudo a los grupos de facebook o foros el “Mi hijo Tiene x meses y practico el colecho …”. Mi hijo Tiene tal y practico la lactancia … “” Mi hijo … practico .. “

Ay no sé, pero me suena tan mal eso de “practicar” que me sale lo siguiente:

Parece que tengas que ser de un lado o de otro, parece una guerra de bandas, un mundo donde o es blanco o es enegro, y la maternidad es un arco iris con toooodos los colores, pero tendemos a ponernos las gafas 3d y distorsionar todo …

Hay mujeres que quieren un parto natural, otras que antes fusiladas,otras que no lo tienen claro, otras que no quieren parir, otras que se dejan fluir, otras que quieren anestesia y que no les da tiempo, otras que quieren parto natural y que deciden que los pongan anestesia, por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que dan pecho un mes, las que lo hacen 6 o las que lo hacen 36, ¿por qué? Porque quieren o pueden o ¡vete tu a saber!
Están las que hacen mixta o las que dan biberón, ¿por qué?
Porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que duermen con la criatura siempre, a veces o nunca, las que lo dejan a otra habitación, las que sólo duermen si hay pesadillas, las que tienen una cama sidecar, las que duermen en el suelo o dentro de la cuna de sus hijos / as … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que van con cochecito, las que con portabebés, las que combinan las dos cosas, las que Portean 3 meses, las que lo hacen 3 años, las que llevan a sus hijos caminando desde el principio o las que conducen cochecito hasta los 5 … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que ponen chupete, las que no, las que lo ponen por la noche sólo o las que lo hacen todo el día, las que dan el chupete a los reyes o las que lo entregan a la ardilla, las que el retiran al año las que lo hacen a los 4 años, ¿por qué? Pues porque quieren, o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que llevan los niños descalzos o las que lo llevan con botines, las que les compran zapatos blandas y las que los calzan con chancleta, están las que sólo llevan zapatos por la calle o las que dejan correr los niños descalzos en el césped , las que las hacen por los cristales o las que los hacen más miedo las cacas de perro, están las que no tienen miedo, las que cuidan o las que inspeccionan la zona, por qué? Porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!

Y por qué? Por conciencia? Por inconsciencia? Por cultura? Por educación?
Por vivencias? Porque lo dice el pediatra? Porque lo dice su madre, o la vecina? Por presión o por impresión?

¿Qué importa el porqué? O quizás sí que importa,¡véte tu saber!

Lo que tengo inmensamente claro es que cuanto más juzgamos, cuanto más miramos, cuanto más asentimos o negamos, más daño nos hacemos unas a otras.

La madre que da el biberón a los 2 meses o la que da el pecho a los dos años, la que duerme el niño en la cuna o la que duerme en su cama, la que quiere parir en su casa o la que lo quiere hacer con un ginecólogo , la que lo combina todo o la que no combina nada, la que viste a su hijo con perlé o la que lo hace con chándal …. Al final, todas, absolutamente todas tenemos el derecho de no ser juzgadas, y mucho menos por otras MADRES.
Todas tenemos el derecho a ser ayudadas, acariciadas y animadas, TODAS.

Y mientras seguimos haciendo esta guerra fría y estúpida entre madres y encasillándonos en un colectivo que no existe: Dile maternidad consciente o inconsciente, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionaremos, no avanzaremos y mucho menos disfrutaremos de la NUESTRA maternidad como nos merecemos.

Aquí lo dejo.

Mareta meva, si es saben moure!

Qui és Emmy Pikler? Què és això del moviment lliure?
Bé, doncs és la meva tècnica preferida: La tècnica de la no tècnica!
Emmy Pikler va ser una pediatra que no creia en la educació intervencionista i gràcies al contacte diari amb molts nadons, va “descobrir” que si es deixava el nadó amb lliure moviment, aquell nadó aprenia tot sol a desenvolupar la seva motricitat, i a més ho faria de manera més segura i precisa que no pas “ensenyant-li” el camí.
Bé, no m’embolico amb tecnicismes perquè posant el nom d’aquesta bona senyora al Google  o per exemple aquí, tindreu tota la informació que vulgueu i més, però us explicaré la meva experiència, com sempre 😉
Quan va néixer el Xavi, havia llegit molt, molt! Però 9 mesos d’embaràs no donen per investigar massa profundament i per molt que llegeixis, l’experiència i l’entorn són el que fan que vagis per un camí o per un altre….Desgraciadament, d’experiència no en tenia, i el meu entorn, com generalment passa en aquest país, sol posar la pota tot lo endins que pot, i jo també hi vaig caure:
– Mira, mira com aguanta el cap!!!! (als dos dies de vida)
– Posa’l, posa’l bocaterrosa que així enforteix els músculs del coll i de l’esquena…(a la setmana de néixer)
– I ja es gira? ( a les 2 setmanes)
– I Ja fa la croqueta? (a les 6 setmanes)
– Encara no seu? Posa-li coixins pobrissó perquè vegi el món (als 4 mesos)
– Treu-lo del bressol que es passa el dia veient el cel (als pocs dies de vida)
– Posa-li música i molts colors, ja veuràs com l’estimules (Els primers 3 mesos)
– Mira mira com vol estar dret ja (als 3 mesos, que el que passa és que el nadó encara té reflexes i fa força amb les cames per buscar límit no pas per estar dret!!!)
– Encara no gateja? Clar, és que tot el dia amb porta-nadons i no deixes que  el pobre es mogui.. (als 5 mesos)
– Ja es posa dret? (als 8 mesos)
– I quan caminarà? (Als 9 mesos)
I 1001 preguntes i afirmacions més abans dels 10 mesos de vida del pobre Xavi!
Quines ànsies que teníem tots plegats!!! Quina pressa!!! Quantes comparacions amb altres nadons de la mateixa edat…
Mareta meva, allò era una cursa sense descansos ni refrigeris!!! Quin estrés!!!
Si, ho confesso, als pocs mesos de vida, intentava que el Xavi jugués a jocs encaixables, li posava milions de coixins perquè s’aguantés assegut, El posava de 4 grapes perquè gategés,  L’agafava de les manetes “obligant-lo a donar passes, i si!!! Ho va captar molt “ràpid”!!!
EL Xaviet amb 6 mesos gatejava i amb 10 mesos caminava sol…peeeerò queia constantment, solia caure de cara, o de cap. Sempre nyanyos, sempre es mossegava el llavi, si veia un esglaó no s’atrevia a passar-lo (això fins fa relativament poc) i un llarg etc.
AL pobre Xavi el  vam forçar a fer tot allò que hauria fet tot sol quan hagués estat preparat.
Sí, és així, els nens no són idiotes i estan preparats i “dissenyats” per donar ¼ de volta, després mitja volta, boca terrosa, reptar, posició, gateig, balanceig, gateig…fins arribar a caminar, saltar, córrer…
Però nosaltres si que som idiotes i pensem que som els amos del món i que tenim dret a interferir en el creixement i desenvolupament d’un altre ésser humà i que a sobre és el nostre fill!!!!
Tot això ho vaig descobrir després i ho vaig “aplicar” a la Maria.
La Maria va anar amb porta-nadons des de el moment en que vam sortir de la clínica: El tacte, la meva olor, la meva escalfor, la meva llet, la veu del seu pare i del seu germà, etc. eren els estímuls que ella necessitava, i no pas un sonall ple de llums i de colors a menys d’un pam de la cara als pocs dies de néixer. No, fer-li això a un nadó no és estimular-lo sinó sobre estimular-lo.
La Maria quan estava fora del porta nadons, estava al a manteta “d’activitats” estirada boca amunt: La vista , els sorolls de la vida quotidiana, el contacte amb la manteta, després el descobriment de les seves mans i dels seus peus: Això eren els seus estímuls!
Quan les seves manetes i peuets van començar a formar part del seu joc, ella mateixa es va començar a donar impuls, cap un cantó i cap a l’altre i de cop es va adonar que hi havia una lateralitat que no coneixia, i va ser una festa pels seus sentits! No va necessitar bebyeinsteins ni mandangues per ser feliç amb les seus moviments!
Poc més tard ja es donava mitja volta, i aleshores si, va trobar la manera d’elevar el seu cos separant-se una mica del terra. Es seguia enfortint!!!
(El mite de deixar el nen bocaterrosa des de el primer moment per enfortir, és una mandanga…el nadó no està preparat per aquesta posició a les poques setmanes de néixer i ell sol no es pot tornar a donar la volta, i això li provoca tensió muscular i no pas enfortiment del to, per tant es millor que sigui ell/a el que es posi bocaterrosa quan estigui preparat i ell/a ho decideixi)
En fi, que un dia va gatejar sense caure mai de morros a terra , ja que els seus braços estaven preparats per aguantar el seu propi pes, un altre dia es va posar de peu, sense caure ni forçar articulacions, després es va començar a desplaçar pels mobles, fins que un dia, una setmana abans de fer l’any, va començar a caminar!!!! I va ser FANTÀSTIC!!!! I sabeu perquè va ser fantàstic? Perquè en cap moment va tenir la por de deixar-se anar de les meves mans, ja que les meves mans, mai l’havien conduit a caminar!!!
Quantes vegades hem sentit allò de : “només camina de la mà i si s’adona que no la té, li agafa por i torna a terra”
No, la Maria no va tenir mai por, i el millor de tot és que en comptes de tenir por, la cara de satisfacció quan ella soleta es va deixar anar i va venir cap a mi a abraçar-se va ser impagable. Aquell brillantor als ulls de totes dues mai la oblidaré.
La Maria no cau, i si cau ho sol fer de manera controlada: sempre es cobreix la cara, o sempre posa el braç per davant…Sol caure de cul i no pas de cap…No es fa mal, quasi mai…
Jo no pateixo i ella no pateix ni angoixa, ni pors i això és el més important.
En fi, que tota aquesta mania que solem tenir de fotre presses als nostres petits, no té cap mena de sentit…Ells són personetes i mereixen que respectem el seus ritmes, el seu cos i la seva ment. Donar-los-hi seguretat és tant senzill com avantposar-los a ells en comptes del nostre ego.
Us deixo un video de la Maria amb 13 mesos 😉