GUERRA FREDA ENTRE MARES | GUERRA FRÍA ENTRE MADRES

Últimament veig massa sovint als grups de facebook o fòrums el “ Mi hijo tiene x meses y practico el colecho…” . Mi hijo tiene tal y practico la lactáncia…” “Mi hijo…practico..”

Ai no ho sé, però em sona tan malament això de “practicar” que em surt el següent:

Sembla que hagis de ser d’un cantó o d’un altre, sembla una guerra de bandes, un món on o hi ha blanc o hi ha el negre, i la maternitat és un arc de sant Martí amb tooooots els colors, però tendim a posar-nos les ulleres 3d i distorsionar-ho tot…

Hi ha dones que volen un part natural, altres que abans afusellades, altres que no ho tenen clar, altres que no volen parir, altres que es deixen fluir, altres que volen anestèsia i que no els dona temps, altres que volen part natural i que decideixen que els posin anestèsia, per què? Doncs perquè volen o poden o no poden…vés a saber!
Hi ha les que donen pit un mes, les que ho fan 6 o les que ho fan 36, per què? Perquè volen o poden o ves a saber!
Hi ha les que fan mixta o les que donen biberó, per què?
Perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que dormen amb la criatura sempre, a vegades o mai, les que el deixen a una altra habitació, les que només hi dormen si hi ha malsons, les que tenen un llit sidecar, les que dormen a terra o dins del bressol dels seus fills/es…Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que van amb cotxet, les que van amb portabebés, les que combinen totes dues coses, les que portegen 3 mesos , les que ho fan 3 anys, les que porten els seus fills caminant des del principi o les que condueixen cotxet fins els 5… Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden… ves a saber!
Hi ha les que posen xumet, les que no, les que el posen a la nit només o les que ho fan tot el dia, les que donen el xumet als reis o les que l’entreguen a l’esquirol, les que el retiren a l’any les que ho fan als 4 anys, per què? Doncs perquè volen, o poden o no poden…Vés a saber!
Hi ha les que porten els nens descalços o les que el porten amb botins, les que els compren sabates toves i les que els calcen amb xancleta, hi ha les que només porten sabates pel carrer o les que deixen córrer els nens descalços a la gespa, les que les fan por els vidres o les que els fan més por les caques de gos, hi ha les que no tenen por, les que vigilen o les que inspeccionen la zona , per què? Perquè volen o poden o no poden…ves a saber!!

I per què? Per consciència? Per inconsciència? Per cultura? Per educació?
Per vivències? Perquè ho diu el pediatre? Perquè ho diu sa mare, o la veïna? Per pressió o per impressió?

Què importa el perquè? O potser si que importa, vés a saber!

El que tinc immensament clar és que com més jutgem, com més mirem, com més assentim o neguem, més mal ens fem les unes a les altres.

La mare que dona el biberó als 2 mesos o la que dona el pit als dons anys, la que dorm el nen al bressol o la que dorm al seu llit, la que vol parir a casa seva o la que ho vol fer amb un ginecòleg, la que ho combina tot o la que no combina res, la que vesteix als eu fill amb perlé o la que ho fa amb xandall…. Al final, totes, absolutament totes tenim el dret de no ser jutjades, i molt menys per altres MARES.
Totes tenim el dret a ser ajudades, acaronades i animades, TOTES.

I mentre seguim fent aquesta guerra freda i estúpida entre mares i encasellant-nos en un col·lectiu que no existeix: Digues-li maternitat conscient o inconscient, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionarem, no avançarem i molt menys gaudirem de la NOSTRA maternitat com ens mereixem.

Aquí ho deixo.

GUERRA FRÍA ENTRE MADRES  (CAST)

Últimamente veo demasiado a menudo a los grupos de facebook o foros el “Mi hijo Tiene x meses y practico el colecho …”. Mi hijo Tiene tal y practico la lactancia … “” Mi hijo … practico .. “

Ay no sé, pero me suena tan mal eso de “practicar” que me sale lo siguiente:

Parece que tengas que ser de un lado o de otro, parece una guerra de bandas, un mundo donde o es blanco o es enegro, y la maternidad es un arco iris con toooodos los colores, pero tendemos a ponernos las gafas 3d y distorsionar todo …

Hay mujeres que quieren un parto natural, otras que antes fusiladas,otras que no lo tienen claro, otras que no quieren parir, otras que se dejan fluir, otras que quieren anestesia y que no les da tiempo, otras que quieren parto natural y que deciden que los pongan anestesia, por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que dan pecho un mes, las que lo hacen 6 o las que lo hacen 36, ¿por qué? Porque quieren o pueden o ¡vete tu a saber!
Están las que hacen mixta o las que dan biberón, ¿por qué?
Porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que duermen con la criatura siempre, a veces o nunca, las que lo dejan a otra habitación, las que sólo duermen si hay pesadillas, las que tienen una cama sidecar, las que duermen en el suelo o dentro de la cuna de sus hijos / as … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que van con cochecito, las que con portabebés, las que combinan las dos cosas, las que Portean 3 meses, las que lo hacen 3 años, las que llevan a sus hijos caminando desde el principio o las que conducen cochecito hasta los 5 … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que ponen chupete, las que no, las que lo ponen por la noche sólo o las que lo hacen todo el día, las que dan el chupete a los reyes o las que lo entregan a la ardilla, las que el retiran al año las que lo hacen a los 4 años, ¿por qué? Pues porque quieren, o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que llevan los niños descalzos o las que lo llevan con botines, las que les compran zapatos blandas y las que los calzan con chancleta, están las que sólo llevan zapatos por la calle o las que dejan correr los niños descalzos en el césped , las que las hacen por los cristales o las que los hacen más miedo las cacas de perro, están las que no tienen miedo, las que cuidan o las que inspeccionan la zona, por qué? Porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!

Y por qué? Por conciencia? Por inconsciencia? Por cultura? Por educación?
Por vivencias? Porque lo dice el pediatra? Porque lo dice su madre, o la vecina? Por presión o por impresión?

¿Qué importa el porqué? O quizás sí que importa,¡véte tu saber!

Lo que tengo inmensamente claro es que cuanto más juzgamos, cuanto más miramos, cuanto más asentimos o negamos, más daño nos hacemos unas a otras.

La madre que da el biberón a los 2 meses o la que da el pecho a los dos años, la que duerme el niño en la cuna o la que duerme en su cama, la que quiere parir en su casa o la que lo quiere hacer con un ginecólogo , la que lo combina todo o la que no combina nada, la que viste a su hijo con perlé o la que lo hace con chándal …. Al final, todas, absolutamente todas tenemos el derecho de no ser juzgadas, y mucho menos por otras MADRES.
Todas tenemos el derecho a ser ayudadas, acariciadas y animadas, TODAS.

Y mientras seguimos haciendo esta guerra fría y estúpida entre madres y encasillándonos en un colectivo que no existe: Dile maternidad consciente o inconsciente, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionaremos, no avanzaremos y mucho menos disfrutaremos de la NUESTRA maternidad como nos merecemos.

Aquí lo dejo.

9 MESOS DINS, 9 MESOS FORA…

12Mareta meva com passa el temps…

Avui el Joan fa 9 mesos., bé, en realitat serien 18 mesos: 9 mesos a dins de l’úter i 9 mesos a fora.

No han estat uns mesos fàcils, ni a dins ni a fora.

Com sabeu, per mi aquest embaràs va ser emocionalment força complicat i físicament tot i que no hi va haver cap problema greu, va ser bastant molest.

Una vegada fora les coses no han estat més senzilles:

Un nadó amb les coses molt clares: Estava millor dins la panxa, un nadó molt molt sensible, tots els virus del món, un pell amb atòpia severa, i un llarg etc…però sabeu? Res d’això importa perquè el Joan és brillant , el tercer brillant….

El seu somriure m’il·lumina cada dia, tots els “contratemps” m’han fet créixer. La seva força al dir-me: no, no estic content ha fet que em plantegés moltíssimes coses, i la seva paciència amb mi ha estat infinita, i ho segueix sent.

EL Joan m’ha descobert a una Maria amb un instint protector que mai m’hagués imaginat i m’ha reafirmat un Xavi sensible i coherent com pocs en una edat així.

El Joan ha reafirmat que som una família mot forta i plena d’amor, i també m’ha recordat que el ko’s pot ser més que infinit! però no passa res! Ja passarà! I quan passi voldrà dir que els meus fills han crescut i ho han fet de la millor manera: Acompanyats sempre de molt carinyo i respecte i tot i que se m’escapen més crits dels que voldria i alguna paraula fora de context me’ls estimo més que a la meva vida.

Ara miro enrere i penso… Ostres, món! Que tenim tres fills, i els tres son nens sans i feliços! No ho haurem fet tan malament oi?

I ara, amb el Joan amb febreta i aquí dins el fular, segueixo rumiant i pensant que la gestació extra-úter s’està acabant…

El Joan es desplaça per on vol fent el cuquet i em mira i riu, i juga, i menja de tot, i juga i riu i juga i riu…

El Joan segueix prenent pit com si li anés la vida però aixeca el cap quan sent que alguna cosa més interessant passa al seu voltant…

El Joan segueix (no)dormint arrapadet a mi, però quan es desperta ràpidament s’arrossega per anar a jugar amb el cable de la làmpada (que un dia li caurà al cap)

EL Joan segueix anant en portabebès, p
erquè és un bebè i li encanta, i a mi encara m’encanta més, i per un costat em fa feliç que hagi crescut i ho segueixi fent, per l’altre m’aterra pensar que la sensació de tenir una cara calentona damunt del meu pit dormint serà cada vegada més espaiada… M’aterra pensar que poc a poc tirarà més cap al fuet que cap el mugró, m’aterra pensar que em demanarà dormir amb els seus germans i la gestació s’haurà acabat del tot.

És molt egoista tenir aquests pensaments? Suposo que no, perquè realment el que desitjo és que passi tot això , i passi de manera sana, respectada i natural, desitjo en realitat que els meus tres fills siguin nens feliços i lliures, però no puc evitar posar.-me en plan nostàlgic.

En fi, post desendreçat per dia desendreçat.

 

 

 

QUE D’ ON TREC EL TEMPS?

Que d’ on trec el temps? Em pregunteu atònits via Facebook, Twitter o Whatsapp…

Alguns amb to de sorpresa i d’admiració, altres amb to de “va nena no et queixis tant, que fins i tot tens temps de fer manualitats i escriure!”, altres simplement m’ho pregunteu encuriosits perquè també voleu aquestes estonetes de cel ja dueu un ritme tant o més frenètic que jo…

 D’on trec el temps?

 Doncs mireu, no és una qüestió de quantitat de temps, sinó de qualitat, però no de temps, no…sinó de salut mental!

 Ahir vaig poder fer un Calendari d’advent, una mica cutre, si, no sóc massa bona fent manualitats…

L’altre dia vaig fer un mòbil amb estrelles de mar i peixets pel Joan, i un altre dia vaig fer uns sonalls..

Sovint escric posts pel meu blog, menys sovint del que m’agradaria ho faig pel blog de DONA LLUM, i quan em queda un raconet mentalment sa, creo capítols del llibre que conjuntament estic escrivint amb el Carlos Escudero

Els caps de setmana em dedico alguns a estar amb la meva família, i altres els aprofito, ja que el meu marit es pot fer càrrec dels nens, a formar-me i a estudiar…

 Com us dic, és una qüestió de salut mental….

Si no pogués tenir aquests raconets tant meus, embogiria. Si, així és, EMBOGIRIA:

 A les nits no dormo més de mitja hora seguida des de fa 4 mesos, i ni 4 hores seguides des de fa quasi 5 anys.

Durant el matí, cuido i mimo al meu petitó que ha resultat ser el més demandant dels tres, també busco i re busco informació sobre les intoleràncies alimentaries i el reflux i mil coses més perquè el Joan plora molt… també faig de mare de dia a la meva estimada Miren (tres dies per setmana).

Al migdia començo a preparar-me per anar a buscar la Maria i després al Xavi, per arribar a casa sobre les 18.00h i començar a preparar les banyeres, els sopars , etc. Per sort el Jordi no triga molt en arribar i em deixa una breu estona de pau que jo aprofito per guardar la roba als armaris, anar al super que és a punt de tancar o recollir la casa que sembla una quadra.

 Després toca posar a dormir nens…El Joan des que el posem al llit fins que fa el primer despertar triga entre 20 i 30 minuts, temps en el que engolim alguna cosa i ens anem turnant per gronxar-lo mentre l’altre acompanya el sopar dels “grans”.

 Sobre les 21.00h tots dormen, almenys, una estona…

Jo aprofito per posar-me al dia de mails, facebook a l’ordinador i simultàniament miro el capítol enrederit de la Riera via Ipad, i mentrestant el Jordi s’encarrega de la cuina…

 Finalment, sobre les 21.30h ja sóc al llit en estat de coma profund o mig histèrica, incapaç de desconnectar els meus pensaments que circulen de forma frenètica pel meu cervell fins la propera hora , si tinc sort.

 I us ho seguiu preguntant oi? D’on dec treure el temps?

 Doncs dels meus estimats portanadons!!!!

Si no fos per ells, el meu cervell estaria fet una merda perquè no podria gaudir d’aquestes estonetes plenes d’il·lusió per aconseguir fer un calendari i així veure la cara de sorpresa dels meus nens, o no podria vomitar les meves neures al  blog, o no podria haver creat la meva web…i un llarg etc.

 Si, durant les “migdiades” del Joan dins de la motxilla o fular, aprofito i faig TOTES aquestes coses. Ja veieu, senzill, pràctic i per mi totalment VITAL!!!

A la nit, és el Jordi qui em cedeix l’espai de pau i tranquil·litat i els caps de setmana igual…

Ja ho veieu, la combinació màgica: Portabebés durant el dia dins les hores d’escola dels grans i el meu estimat marit durant els vespres i caps de setmana, i jo, que estalviar diners ni un! Però gràcies a l’estalvi de petits minuts durant el dia em permeto robar temps al temps i gaudir una mica de mi amb el meu jo.

PD: No puc reprimir el desig de donar les gràcies a Kangura i a Porteo Natural per assessorar-me tant bé i tantes vegades i per ser les meves proveïdores de salut mental 😉

blog

SER-HI EN COMPLETA PRESÈNCIA

L’altre dia, a les pràctiques de lactància de la formació de doules amb l’ Anna Maria Morales, vaig tenir una revelació. Un interruptor va fer clic fent que tornessin a la memòria els 3 primeres mesos de la Maria…I no vaig poder evitar sentir-me malament…

Amb la Maria (i amb el Xavi també, però menys ja que era el primer), vaig intentar fer tot el que no està escrit per formar un vincle indestructible (que tenim), perquè no li faltés de res:

Vaig estar 9  mesos treballant intensament la meva part més emocional de l’embaràs per tenir el part que volia i vaig aconseguir-ho: Un part 100% respectat cap a mi i cap a ella, un gran pas per començar una gran etapa!

Vaig comprar-me tots els portanadons “habidos y por haber”, adequant-los cada qual al creixement de la Maria: Posició granoteta, contacte tot el dia, etc…

La Lactància era un super èxit, i el tàndem i els meus litres de llet evitaven preocupacions del tipus “producció”…

Fèiem collit, etc…. No em vaig separar d’ella ni un segon durant els seus primers 8 mesos!

 Però ella, els 3 primers se’ls va passar plorant! Una nena mega neguitosa, mai estava prou còmode, prou calmada, prou feliç!

No obria els punys, no relaxava el front…era molt angoixant i cada dia repassava tot el que feia pensant què era el que no sabia fer bé…

No entenia res! Segons tots els teories del Apego  la criança amb llaços la Maria havia de ser un nadó feliç! I no ho era! Tot el dia emprenyada, TOT!

IMG_4764

Vaig buscar i re-buscar, finalment em van dir que la Maria tenia un frenet del tipus tres i que podia ser que no gaudís, que es tingués que esforçar massa per mamar i que això l’estressés, em va costar molt fer el pas, però finalment el vaig fer!

I tampoc…no era allò… I a sobre encara em vaig sentir pitjor, fer passar a la Maria per un tall d’un pediatre gens sensible per no res, va ser una de les pitjors decisions que he pres… Sobretot , perquè ara m’adono que tot ho vaig fer pel meu ego…

L’altre dia, a la pràctica va arribar una noia amb una vida bastant durilla i el que ella explicava era exactament el que passava amb la Maria…. M’hi vaig veure tan reflectida!!! Però no pel que explicava de la nena, sinó per la seva manera d’actuar: No parava quieta, no deixava de parlar, semblava que es sabia la lliçó al dedillo, però la nena li escupia el mugró cap a fora, i ella vinga a parlar! Estava estressadíssima: Que si la feina, que si el germà gran, el marit, la compra, la casa, etc…Tot se li estava caient al damunt de tal manera que no podia pensar ni centrar-se en la cosa més important: La seva filla.

Estava pendent de tot, de TOT menys de mirar-la, de respirar profund i de gaudir-la i la nena tenia el mateix estrès que ella. L’ Anna ho va veure claríssim! En el moment li va dir:

“Para, respira i mira la teva filla. “

Aquesta frase ho va ser tot.

Vaig comprendre que jo no havia mirat a la meva filla ni un segon…vaig comprendre que no només és donar-li la teta, és estar allà present en tots els sentits quan ho fas…

No només és portar-la en mocador, és embolcallar-la amb tots els sentits…

No només és gronxar-la, és dansar amb ella…

I jo tot això no ho vaig fer….estava més preocupada en el dinar del Xavi, en fer la compra, en trobar informació dels gelos per internet o en buscar feina que en centrar-me i obrir-me a ella.

Ella, evidentment rebia tot aquest estrès i el treia a fora. Almenys ella ho feia…

Aquells tres primers mesos són un temps que mai podré recuperar, però ja n’hi ha prou de sentir-nos culpables a cada pas que fem…tothom la caga…i jo la primera…

 Per mi, aquest descobriment ha estat molt important, he tancat un cicle, he comprès una cosa que encara em tenia mosca, perquè crec cegament en la importància de l’apego, en la importància de respectar els nadons i de donar-los tot allò que necessiten sense pestanyejar, però aquells 3 terribles mesos feien que alguna cosa no em quadrés…

Ara sé que hauria estat millor dur-la amb cotxet i cantar-li que dur-la en fular i no mirar-la…

Per tant, no n’hi ha prou en FER sinó que s’hi ha de SER. ESTAR EN COMPLETA PRESÈNCIA quan fem les coses és més important que les coses que fem en si.

Gràcies Anna Maria per aquestes classes MAGISTRALS i per la teva convicció i per la teva presència.

Que tingueu un bon dia!

Els PORTA-NADONS, mareta meva, què faria sense ells?!

Està clar que els porta-nadons són la millor manera de portar als nadons: PORTA NADONS….ja ho diu el nom…

No nombraré la infinitat de avantatges que tenen vers altres maneres de dur al teu fill, ni els enormes beneficis de la posició granoteta , ni del contacte amb la mare/pare/iaia… Tot això és de calaix, i qui es vulgui informar té un munt de webs on trobarà tot el que es pugui imaginar i més, entre elles: www.kangura.com, http://porteonatural.wordpress.com/ , http://redcanguro.wordpress.com/ i un llarg etc.

EL que us vull explicar és com els porta-nadons han fet més fácil la convivencia entre germans…sobretot com m’han ajudat amb el germà “gran”.

Com sabeu, el Xavi és el meu sol de 28 mesos i la Maria la meva lluna que té 7 mesos… Integrar a la Maria a la nostra vida diària no ha estat fàcil. Primer, perquè un nadó recent nascut mai és fàcil d’integrar a una “rutina” que ja tens feta. Segon perquè hi ha tot de sentiments i pensaments que es contradiuen contínuament dins el teu cervell…El petit de la casa passa a ser el gran a ulls de tothom, però per tu segueix sent el petit, i la realitat és que un nen de 21 mesos no pot ser un nen gran, no li toca i no té perquè assumir-ho. El sentiment de culpa és constant: quan estàs per la nou-vinguda et sap greu no estar pel germà gran i quan estàs pel germà gran et sap greu no donar-li a la petitona tot el que “se suposa” que necessita…

Totes les teories a les que t’havies aferrat es trenquen, perquè t’és impossible complir-les: Si estic fent pipi amb el Xavi no puc atendre la Maria que plora, per tant l’estic deixant plorar, i la veig allà tan a propet plorant i posant-se vermella, però estic fent pipi amb el Xavi! N’està aprenent! No puc dir-li que ho faci sol!..ostres! La Maria vol pit, i el Xavi també…sembla fàcil oi? Un a cada pit, que de moment només tinc dos fills, però de cop i volta el Xavi no vol compartir mama amb la Maria i no vol mamar al mateix temps…

i ara què? Si mama abans la Maria el Xavi agafarà una rabieta de por i encara no té edat per raonar, no vol negociar…Si en canvi li dono el pit primer al Xavi, la Maria no pot mamar i no estic cobrint les seves necessitats bàsiques, per tant riu -te’n del vermell dels tomàquets si els compares amb la cara de ma filla… En fi! Que vist des de fora por semblar molt fàcil, però no ho és en absolut, i la frase “deixa’t portar” no em serveix, perquè si em deixés portar començaria a cridar i no podria parar…. Aquí és son els meus estimats porta nadons fan una feina molt bona: mentre estic amb el Xavi, puc portar a la Maria al fular i així puc fer coses com portar al nen a fer pipi ☺ …

Però no és d’això del que vull parlar, segueixo: Per sortir al carrer (una sola persona)tinc varies opcions: Cotxet i plataforma de rodes: no m’agrada. Cotxet i porta nadons: m’agrada Doble porteo: m’encanta però no m’hi veig…per moments de crisis és una bona opció, però per trajectes llargs, jo, no puc…Pesen massa, estic incòmode, no puc portar bosses ni joguines, etc. Descartat el doble porteo per estones llargues. Portanadons i el Xavi a peu: per trajectes curts em serveix, però per llargs no, i per qui se li acudeixi dir que el Xavi és molt gran per anar amb cotxet o amb portanadons, els diré que un nen de dos anys NO CAMINA! Si que poden caminar unes passes, córrer i saltar, però no poden caminar trajectes de més de 5 minuts, perquè es cansen moltíssim i no estan preparats, per tant, per trajecte de més de 5 minuts, aquesta opció no funciona. Cotxet i Xavi a peu (si porto un porta nadons a la bossa): també m’agrada. Peeò tampoc és de les opcions per sortir al carrer del que vull parlar, perquè si deixes volar la imaginació segur que se t’acudeixen més formules… Del que vull parlar realment és del benefici dels portandons en el tema GELOS.

Si, el Xavi està GELÓS, i no només una mica, sinó MOLT. Els primers mesos amb la Maria van anar prou bé en aquest sentit, i quan ja pensava que el meu fill era el nen de gel ,va i la Maria es comença a moure, a riure a “carcajadas” i a fer la simpàtica amb tothom…De cop i volta, totes les mirades i compliments es dirigeixen a ella, i el meu fillet de dos anys queda arraconat… LA gent no se n’adona, però a mi em fa moltíssima pena! Les iaies, els veïns, amics i familiars, comencen a treure babes a dojo mirant-se a la meva lluneta, i el meu sol, que s’ho mira de lluny, comença a baixar el cap, i ningú se n’adona…i ell segueix baixant el cap…Un sentiment contradictori amor-odi s’apodera d’ell i comença a tenir un comportament molt diferent del fins ara.

JA són aquí…ja han arribat, l’exercit de gelos s’ha apoderat del meu petitó, i ara l’únic que puc fer jo, és acompanyar-lo per la tortura fins que canviï de fase. I és aquí on entren els portanadons de nou a les nostres vides!!!!! SI!!!! Quan anem amb cotxet i “los celos se asoman”, ràpidament li pregunto si vol pujar amb la mama, i aleshores, la Maria canvia de medi de transport i passa a anar en 4 rodes, i el Xavi puja amb mi…i no a l’esquena…NONONONONO DEVANT! I tant que si!!!! I aleshores em comença a fer bromes, a posar-me els dits al nas, jo faig tonteries, ell es pixa de riure, i ENDEVINEU! Totes les mirades es dirigeixen cap a ell, ja sigui per fer el típic comentari de “tant gran i amb la mama” al qual jo responc amb algun punyalet i un gran somriure que el Xavi agafa amb mirada còmplice, o per dir-li lo guapo que és!!i és el nostre gran moment! EL Xavi va super feliç enganxat a la mama, la Maria va super feliç al cotxet, perquè no hi està acostumada i sembla que sigui una atracció i la mama més feliç que una perdís (perdiu) amb el seu Sol satisfet i la seva lluna encantada de la vida.

O sigui que SI! Us recomano els porta nadons perquè són màgics! Perquè gràcies a ells puc apartar els núvols grisos i puc deixar que el sol llueixi en el seu màxim esplendor.

Un incís…TALLER DE PORTANADONS


Bon dia!!!
Em fa moltíssima il.lusió, explicar-vos que la VAnessa (de Curreando) i jo, ehm montat el nostre 1er TALLER DE PORTANADONS conjunt de manera oficial…podriem dir-li ,si voleu, TPNCMO! jejejjee!
En fi! Que esteu tots i totes convidats el dia 26 de Juny a les 10.00h del matí; Serà un taller fet amb moltissima il.lusió i molt divertit; El taller va dirigit a tothom que vulgui saber una mica més sobre el “porteo”;
Us hi esperem!

Per fer la inscripció, podeu contactar amb nosaltres a través de la pàgina del Facebook :
http://www.facebook.com/?ref=home#!/event.php?eid=151178678288363 o a través del mail: crissie_tsun@hotmail.com

Un incís: EL MEI TAI

Amb aquesta calorassa qualsevol es posa una motxilla portanadons!! Per això m’agradaria recomanar-vos l’ús del MEITAI, en especial del model CHINADO SOFT, que per l’estiu va de conya!;
El Mei tai és un portanadons súper còmode i súper fácil de posar;
La forma és com la d’una motxilla, però es fixa mitjançant dos nusos; El Chinado soft està fet de 100% cotó i amb tela de sarga creuada (roba de fular), un tipus de tela molt adaptable, còmode i fresquíssima!
El Mei tai es pot col•locar davant, a la cadera i a l’esquena i es pot usar des dels 3 o 4 mesos fins els 4 anys (20kgs).
Us poso un parell de fotos, i si voleu més Informació podeu entrar a la pàgina http://www.kangura.com on hi trobareu tots els models, vídeos, etc;
Els Mei tais els podeu comprar a través de la mateixa web o a través meu;
I si no saps ben bé com col•locar-te’l doncs quedem un dia i te’n ensenyo! Més fàcil impossible, oi?