Oda a la teta, gràcies i adéu.

abc16-sdc10530

Si, Oda a les tetes, a les meves tetes que han alletat més de sis anys sense descans.

Si, oda a elles, que m’ han alliberat com mai res ho haguera fet, de prejudicis i mites, tant dels bons com dels dolents.

Oda a elles que han estat compartides amb gran exemple de mi cap a ells i ella, a vegades amb més o menys resistència, però ho hem fet i ho hem fet tots junts i amb molt d’amor.

IMG_4764

Si, Oda a les meves tetes que tant m’ han ensenyat i tants camins m’ han obert, que sense la lactància materna i tot el que l’ acompanya, avui no seria qui sóc, i avui sóc una dona més clara que mai, més lliure que mai, més dona que mai,doncs he cremat totes aquelles pors i aquells límits que imposa una societat masclista i patriarcal, perquè m’ he carregat amb mirades directes tot allò que no em ressonava i he acompanyat amb el cap ben alt tot allò que em removia i em feia caminar cap a una direcció sovint menys acceptada. I si, he cridat i si, seguiré cridant.

 

No tot és color de rosa, no, també hi ha una part agredolça, aquella hòstia que et fots quan estàs tan convençuda que tot el que es predica entorn la lactància és bonic, i és cert, i deixa de ser-ho. Quan et creus “grans” frases que es transformen en mites en la teva pròpia veritat i arribes a un despertar sovint tortuós.

16e0c-imagen

Si, la teta es torna obscura quan sents agitació o et sents emmanillada dins del teu propi cos, quan et sents presonera de les teves pròpies decisions… i si, això a vegades passa i tant sà és quan passa com quan no passa. Tot està bé, també la part fosca.

Oda a les tetes, aquelles que ens han acompanyat en tots els moments de la criança, aquelles que han calmat, han consolat, han divertit i han adormit els meus fills cada dia infinites vegades, aquelles que per drets adquirits han tingut les meves criatures , aquelles que ens han regalat les mirades més tendres i les mossegades més múrries.

 

Aquelles que m’ han sabut frenar quan em passava de frenada, regalant-me de tant en tant alguna mastitis que m’ ha obligat a descansar i a fer llit. Gràcies beneïdes obstruccions.

Aquelles que han fabricat llet pels meus fills i pel banc de llet i m’ han donat la satisfacció de posar el meu granet de sorra.

Aquelles que han alimentat també, en part, filles d’amigues i que han creat un vincle indestructible

Aquelles que han estat medicina per una gran dona en plena quimioteràpia i que encara que sigui poc ha alleugerit un patiment que ningú es pot ni imaginar i fins i tot potser les gotes que rajaven directes al pot, més que de llet han estat de màgia, d’esperança….

Gràcies tetes per aquest regal sense preu.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.35

Oda a les meves tetes que han estat la punta de l’ iceberg amb el que he topat de cara i que m’ ha obert un món fantàstic per encarar la meva vida professional.

Oda a les meves tetes que m’ han fet descobrir grans dones, i grans homes , m’ han tornat la fe en la humanitat, en l’ instint, en la maternitat i en la valentia, valentia en fer i valentia en deixar anar, perquè dir no a a la teta i saber salvar-se si escau, també forma part d’aquesta oda, piqui a qui li piqui.

Oda a les meves tetes, que han aguantat de forma estoica grans retrets i fotudes de pota de la gent, i aquí estant aguantant amb menys però encara amb prou fermesa, com per fer menjar paraules i mirades inconcluses al personal, que envalentonat,  gosava dir segons quines tonteries.

I aquí i ara em m’acomiado, en realitat ja des del 13 d’ agost , de la llet que sortia a raig dels meus pits i que encara, però ja tímidament, ho segueix fent tot dient adéu i gràcies. Gràcies i infinites gràcies.

L’ últim destete. Crònica per dies.

Amb mig gotet de vi negre i restes dels ous de xocolata de la passada pasqua, em disposo a explicar-vos el primer dia del destete definitiu.

Quan s’ acabi aquest destete, no tornaré a donar la teta a un fill meu, bàsicament perquè no és la intenció tenir més, fills i avui , sense planejar-ho he decidit destetar.

Estic angoixada, trista, tinc por de moltes coses… Em sento fatal, fatal…

No és el primer destete que faig després d’ una Lactància prolongada, però igual que cada fill és un món, cada destete també ho és.

La Lactància amb el Joan mai ha estat tranquila, ha estat preciosa, intensa, divertida, esbojarrada, però tranquila ni un pèl.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.35

Mai he tingut un nadó mamant plàcidament dels meus pits amb les mans obertes…bé, menteixo, quan s’endormiscaven sí que havia estat així, però amb ells desperts mai.

El Joan ha crescut i les preses també.

Ja sabia, per l’experiència pròpia i per les formacions que he fet que els nadons no es tornen menys demandants amb l’edat ,per norma, a vegades és tot el contrari, i què coi, nens intensos, criances intenses, lactàncies intenses…i jo, què he de dir, també sóc mare intensa.

Els últims mesos m’ he sentit molt agitada, el Joan s’ ha tornat molt més demandant que abans, potser demandant no seria la paraula…ho descriuria com una lactància tiránica:

“Vull teta ja, he dit ja, he dit ara i aquí i ja” en l’ idioma d’ un bebé de 20 mesos , és a dir: “Tetaaaaaaaa!!!! Ahhhhhhh!!!!ehhhhhhhh””” (cops de peu, bofetades, xiscles)…

a més quan li dono el pit amb l’altre mà no es limita a sintonitzar-me com fan la majoria, ell directament em magreja des del melic fins els ulls. Sense pausa, de cop es ratlla, m’estira la samarreta com una goma i em reclama l’altra pit. Acaba. 20 minuts. Ja hi tornem a ser. Aquesta edat és així: El descobriment de l’ ego.

Porto 6 anys donant pit , empalmant un fill amb un altre, tàndem inclòs.

N’ estic molt orgullosa, em sento plena, feliç, sé que els hi he donat un gran tresor a tots i a mi mateixa però ara necessito que els meus pits tornin a ser propietat meva, única i exclusiva meva. Prohibit tocar-me les tetes en un any homes del món! Bé, en el meu cas, home del món.

Necessito tenir-les jo, mirar-me-les, reconèixer-les com a meves en un mirall, en lo emocional i també en lo físic. L’edat i la gravetat han fet la seva feina, això no ho puc negar, però la succió contínua ha culminat.

Estic tremendament orgullosa dels meus pits de mare, però necessito reconèixer-los, fer-m’hi, pensar-hi una mica…

I amb aquesta intro eterna que us he fet, ara si:

Crònica de l’ últim destete. Dia 1:

I res, avui, pensant una mica en tot plegat, he arribat a l’ Oreneta (l’ escola bressol) i per impuls li he demanat a la dire un parell de tirites. He entrat al lavabo i me les he col·locat. Una a cada mugró.

Posant-vos en antecedents, el destete del Xavi va ser horrible, podeu llegir aquí i aquí, i amb el de la Maria, embarassada del Joan, vaig decidir provar sense cap mena de fe el truc de les tirites.

Quan ella em baixava la samarreta per mamar es trobava els pits sense mugrons, jo li deia la veritat: Maria, em fan molt mal (amb l’embaràs el roce era insuportable) i ella al veure les tirites ho relacionava amb dolor, suposo que no veure el mugró també l’ajudava , i realment en una setmana, sense plors ni rabietes la Maria es va destetar. De cop.

Amb el Joan tampoc em puc plantejar un destete gradual. Ell no ho és i jo tampoc. El “no oferir no negar” no ha funcionat mai a casa meva i jo ja no podia estirar més. Les nits infernals i els dies de tetidayparty tota la jornada, n’estic fins el cap de munt! Per tant , amb poca fe, també m’he posat les tirites en aquest cas, he entrat a la classe i com de costum el Joan ha vingut corrents cap a mi cridant “tetaaaaaaaaa” amb un somriure d’ orella a orella, jo m’he assegut com de costum i mai oblidaré la cara que ha posat quan ha vist que no hi havia mugró.

De seguida ha anat a l’altre pit i el mateix. M’ ha mirat molt seriós i confós demanant-me una explicació, no li he pogut mentir. No li he dit que la mama tenia mal, l’ únic que m’ha sortit ha estat un “Joan, la teta s’ ha acabat” i l’ he abraçat .

Ara seria perfecte pensar que ell m’ ha abraçat i hem passat una setmana estupendus, no? Doncs no. M’ha apartat i m’ha estat reclamant els seus mugrons amb tons de súplica tota la tarda. M’ ha pegat, m’ ha esgarrapat, m’ ha cridat.

No ha servit la pilota, ni la moto, ni les abraçades, ni les galetes, ni absolutament res.

Tota la tarda baixant-me les samarretes per comprovar si els mugrons havien tornat a aparèixer.

Jo m’ he estat sentint com una mala bruixa tota la tarda. Pensant en possibles traumes, he escrit a algunes amigues expertes i tot, i això que la teoria ja me la sé, però és que no ho he pogut/sabut fer d ‘una altra manera.

En el fons penso que sempre es diu “La lactancia és cosa de dos”, i en aquest cas jo ja no vull donar més la teta. Em sento esclava del meu cos, presonera de mi mateixa. Em fa esgarrifances cada vegada que el meu fill em vol succionar. I així no. Així no vull.

He gaudit de tres lactàncies llargues i meravelloses.

He viscut els moments més preciosos de la meva vida.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.05.25

Tinc grabades a la ment i a l’ Icloud imatges bucòliques i divertidissimes de les nostres lactàncies. Les tetades de bon matí, les mirades de complicitat, d’ intimitat d’ amor infinit. Però fins aquí. Els moments que gaudeixo amb els que no gaudeixo no són equilibrats , i jo necessito saber que puc saber parar.

També sabeu que sóc massa empàtica i m’ imagino el Joan no entenent res de res. Ell va néixer amb la teta a la boca. És el seu recurs per alimentar-se, per calmar la seva sed, la seva ira, la seva por o tristesa o alegria, i ara de cop i volta tot això ja no hi és.

Si, hi sóc jo, la seva mare, amb les carícies, les mirades, el cor i les emocions, però ah perdut el seu talismà preciós, i he estat jo qui li ha negat.

Pot semblar un tant exagerat tot plegat. Segurament ho és, no ho sé.

Ha arribat la nit, m’ he preparat per lo pitjor, el Joan normalment s’adorm amb la teta a la boca i es desperta cada hora a comprovar que tot segueix en ordre, però mira, m’ ha sorprès: ens hem estirat al llit com cada dia, ha buscat el mugró que no ha trobat, i ell solet ha anat buscant la posició entre sobre meu i lateral per arraulir-se… Ha fet algun ai i algun ui però molt poca cosa, s’ha adormit plàcidament en menys de 10 minuts. És increïble.

I ara, amb la copeta de vi i alguna llagrimeta que no puc evitar que caigui us ho explico. Potser perquè a lo millor a algú li serveix la meva experiència, potser perquè així ordeno les meves emocions que ara són ben grisetes pobres…

En fi, to be continued…. Demà Crònica del dia 2.

Crònica dia 2

La nit és fosca en tots els sentits, i amb l’ eufòria de com es va adormir no sé què em vaig pensar… No vaig poder penjar la crònica del dia 1 només acabar-la perquè als ¾ d’ hora d’haver-se adormit es va despertar. Cridant. Reclamant teta. No va ser com durant el dia que feia com una cantarella… a la nit cridava i plorava molt fort i molta estona. No podia calmar-lo ni amb moviment, ni amb carícies ni amb res… anava passant la nit sense que el Joan dormís gens, ni jo tampoc…

Com dic, la nit és fosca i suposo que ell durant el dia, d’aquella manera , podia ser capaç de raonar, però a la nit, mig atordit li resultava impossible. A mi em passava el mateix, l’ únic que volia era arrencar-me l’esparadrap i donar-li el pit, calmar-nos tots dos i dormir, però aquella rigidesa de “ara no puc tirar enrere” m’estava fent bullir la sang. Vaig decidir respirar molt profundament mentre el calmava i plantejar-me mentrestant què fer.

Potser no calia fer un destete tan gradual com es recomana normalment però tampoc un de tan radical com estava fent... Potser podia deixar el pit durant la nit, que és fosca i freda per tornar-la càlida i calmada... Normalment la gent desteta per la nit, però…què és el que a mi m’ irritava tant de la nostra lactància?

No, no era pas la nit, el que em molestava profundament era passar-me el dia amb el nen enganxat de la teta, sense poder tenir una conversa, sense poder posar-me una samarreta més tancada… Conclusió: Ha arribat el destete definitiu si, però ara mateix em trec l’esparadrap , “ho farem més poc a poc d’acord Joan?” La teta s’ha acabat durant el dia, però quan sigui de nit te la donaré amb molt de gust.

I així va ser, vaig desenfundar l’artilleria i vam descansar tota la nit.

Va sonar el despertador i corrent vaig anar a posar-me de nou els esparadraps. El Joan va despertar-se i quan va tornar a veure la mama sense mugrons, em va preguntar “teta?”, li vaig explicar de nou, que la teta només funcionava a la nit i que durant el dia ens les hauríem d’empescar sense. Ho va rebre amb força dignitat. El dia va ser fàcil, no ens vam veure i per tant “ojos que no ven…”

Quan ens vam retrobar a les vuit de la tarda va venir corrents a buscar el seu pit, no el va trobar, tampoc es va enfadar. Està molt més mimós i amorós. Em demana tota l’estona contacte físic. Jo li dono tot el que necessita sense recel, perquè ,m’ encanta i perquè, què coi! a mi aquests mimus em van molt i molt bé. Ens passem la nit abraçats i les estonetes que estem junts també.

Aquest matí en comptes de buscar-me la teta, m’acariciava la cara dient-me “mama” i no pas “teta”… Tinc ganes de plorar, estic entre nostàlgica i emocionada.

La nostra relació està esdevenint diferent però igual d’ intensa i preciosa. Ara només espero que ell pugui ser capaç de relacionar: Nit teta, dia no teta, sense necessitat de l’esparadrap!

El plan és el següent: Seguir així fins que ho tingui ben integrat, un cop així, quan senti la necessitat, destetaré enmig de la nit, per deixar només la presa d’anar a dormir, i aquesta serà l’ última, no em plantejo quan perquè no crec que em molesti massa...desitjo de tot cor, que aquesta última presa la deixi ell quan es senti preparat.

En fi! Fins aquí la meva crònica! Espero donar-vos un feedback positiu la setmana vinent!

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.22

 

Mare, perdona’t – Madre, perdónate

(Traducción en azul al final del texto)

Mare que no has gestat quaranta setmanes…
Mare que no has parit…
Mare que no has alletat com t’hagués agradat …
Mare que et sents caure per no haver fet tot allò que desitjaves des de l’Amor més maternal, des de l’ instint més pur … No et culpabilitzis, no criminalitzis el teu cos, el teu úter o els teus actes…

Mare que no pots evitar la fustigació i la frustració , perquè tot i saber que no en tens la culpa , tot plegat a passat per tu i se t’ ha escapat…
Mare que et preguntes cada dia perquè.
Mare que no pots mirar amb puresa al teu nadó perquè et sents massa petita:

Perdona’t.

Perdona’t no ser hereva d ‘un tot poderós que no existeix,
Perdona’t per no encaixar-ho com s’esperava,
Perdona’t.
Perdona el teu cos per no obeïr les teves ordres,
Perdona la natura per ser tan incerta,
Perdona la ciència per falta d’explicacions,
Perdona al teu entorn per no saber posar les paraules exactes…

Mare, perdona’t i no t’ alliçonis ni deixis que ningú ho faci.

Mare , perdona’t i empodera’t , perquè potser no has parit com havies somiat o no alletaràs com voldries, però faràs tota la resta reinventant-te els clitxés i trencant els motlles amb més força que mai.

Mare empodera’t perquè el teu fill et necessita i t’estima amb una intensitat sobrehumana, el miracle succeït és sulblim, li has donat la vida i li has ofertat la teva “in eternum”, sense condicions ni condicionants.
Mare empodera’t, perquè no fugir de la mirada penetrant del teu bebé és el millor que et passarà a la vida….
Mare empodera’t , creu-te que el teu fill t’ho donarà també tot, passi el que passi, perquè l’amor incondicional és aquest, la mirada pura, la carícia neta, l’abraçada conscient…

Mare, oblida’t de normes, de llibres , d’ estudis científics i de recomanacions d ‘ organismes mundials, tanca els ulls, resseteja’t i materna sense límits fins l’ infinit i més enllà.
Tot comença ara, tot segueix des de tu.

Dedicat especialment a la S i la petita I.

Madre que no has gestado cuarenta semanas …
Madre que no has parido …
Madre que no has amamantado como te hubiera gustado …
Madre que te sientes caer por no haber hecho todo lo que deseabas desde el amor más maternal, desde el instinto más puro …

No te culpabilices, no criminalizces tu cuerpo, tu útero o tus actos …
Madre que no puedes evitar fustigarte  porque a pesar de saber que no tienes la culpa, todo ello a pasado por ti y se te ha escapado …
Madre que te preguntas cada día porqué.
Madre que no puedes mirar con pureza a tu bebé porque te sientes demasiado pequeña:

Perdónate.

Perdónate no ser  la heredera de un “todo poderoso” que no existe,
Perdónate por no encajarlo como se esperaba,
Perdónate.
Perdona a tu cuerpo por no obedecer tus órdenes,
Perdona a la naturaleza por ser tan incierta,
Perdona a la ciencia por falta de explicaciones,
Perdona a tu entorno por no saber poner las palabras exactas …

Madre, perdónate y no te alecciones ni dejes que nadie lo haga.
Madre, perdónate y empodérate, porque tal vez no has parido como habías soñado o no amamantarás como quisieras, pero harás todo lo demás reinventando  los clichés y rompiendo los moldes con más fuerza que nunca.

Madre empodérate porqué  tu hijo te necesita y te ama con una intensidad sobrehumana, el milagro sucedido es sulblime, le has dado la vida y le has ofrecido tu  “in eternum” sin condiciones ni condicionantes.
Madre empodérate, porque no huir de la mirada penetrante de tu bebé es lo mejor que te pasará en la vida ….
Madre empodérate, y créete que tu hijo te lo dará también todo, pase lo que pase, porque el amor incondicional es éste, la mirada pura, la caricia limpia, el abrazo consciente …

Madre, olvídate de normas, de libros, de estudios científicos y de recomendaciones de organismos mundiales, cierra los ojos, resetéate  y materna sin límites hasta el infinito y más allá.
Todo empieza ahora, todo sigue desde ti.

Dedicado especialmente a la S y la pequeña I.

Dies que passen, nits que no s’acaben i factures que pagues.

És curiós com amb el pas del temps vaig aprenent a veure les coses des d’altres punts de vista…

Veure la criança des d’altre perspectives m’ajuda a sortir de la meva pròpia pel·lícula i mirar-me amb uns altres ulls…

No vull dir que em penedeixi de res del que he fet, tot el contrari, penso que cadascun dels passos que he donat amb els meus fills i amb mi mateixa han estat passes segures, passes sinceres, passes fetes des de l’amor més absolut, des de l’ instint més pur…

Van passant els dies i van passant les nits, i tot plegat comença a passar factura…

El cansament, la manca de paciència, la parella, la feina…tot trontolla , dies que més, dies que menys…

Miro sis anys enrere i no em reconec a les fotografies, no en el físic, sinó en les maneres de pensar, d’actuar, de veure la vida…

Rebobino 6 anys i poques amistats queden ja d’aquella època, miro endavant i en tinc moltes d’altres, pures i sinceres, d’aquelles de “en el amor i en la guerra”, però no em deixa de causar vertígen tants canvis en tan poc temps.

Fa un parell de mesos vaig posar en el Facebook de Mareta meva la meva necessitat de deslletar al Joan a la nit, necessito dormir, tinc ganes de plorar…

Em vaig trobar coses molt bones, però també em vaig trobat a mares que o em deixaven de mare cruel, perquè clar! Pobre Joan que no entendria res, o amb mares que em van insultar literalment i em van dir que em prendrien el pèl tota la vida… Em vaig sentir molt violenta, molt trista, molt jutjada… Ho vaig posar a la meva Fan Page per una simple raó, i és que crec que compartir aquests moments amb altres mares que passen pel mateix que jo, és bo per totes les parts, però exposar la meva vida en públic també té un preu, i és el del judici constant.

Quan us parlo de nits no us parlo de collit o no collit, de porteig o no porteig, de teta o de no teta…us parlo de ritmes, i els ritmes dels nadons són frenètics pels adults, si que es poden trampejar i pots fer la teva vida nocturna una mica més pràctica combinant tot lo anterior, però al final, el cervell del nen té un ritme i el de l’adult un molt diferent… com trobar l’equilibri de tot plegat?

No parlem d’un parell de despertars, parlem de despertars a cada hora més o menys durant tota la nit ( el Joan ja té 18 mesos), i abans dels del Joan eren els de la Maria, i justament abans els del Xavi.

Sis anys sense dormir seguit, que per altre banda no vol dir que no hagi dormit, ho he fet, però de manera constantment interrompuda.

Googlejo que li passa al cervell quan hi ha falta de son, per així sentir-me menys marciana i més humana, i entre d’altres coses, a nivell física tenim:

Dolor muscular, visió borrosa, depressió clínica, daltonisme, somnolència diürna, problemes cardíacs, migranyes agudes disminució en l’activitat mental i en la concentració despersonalització i desrealització ,debilitació en el sistema immune, especialment disminució del nombre de leucòcits , igual que succeeix en situacions de estrés, mareig, ulleres, desmais, confusió mental, al·lucinacions, tremolor de les mans, i cames, debilitat física augment dels nivells de colesterol manca de rendiment, ansietat, depressió, mal de cap, hiperactivitat, hipertensió, diabetis, impaciència, irritabilitat, somni lúcid , un cop reprès el somni llacunes o falta de memòria, nàusees, nistagme, psicosi, pal·lidesa narcolèpsia, augment notori en el temps de reacció, articulació vocal arrossegada o sense sentit, pèrdua o guany de pes ( obesitat ), badall sever….

I jo, d’aquestes en pateixo unes quantes , per no dir moltes, encara que això no és el que em preocupa, el que em preocupa és que la meva vida hi ha dies que trontolla molt fort en tots els sentits, i en gran part, estic convençuda que és per la manca de son, i em pregunto: Com puc haver arribat a aquest punt?

Penso que tan informada com crec que estic, he comès un error garrafal, i és que només m’he informat de la necessitat del nadó. Únicament he posat per devant totes les seves necessitats partint de la base que jo sóc la adulta i que no depenc de ningú, en canvi els meus fills depenen de mi.

Però avui, repassant aquest temps que duc de mare, mentre canviava de llit una vegada i una altra ( He dormit en 4 llits diferents aquesta nit. Primer he adormit al Joan al llit de matrimoni, després he passat a un llit auxiliar a l’habitació dels “grans” ja que estem fent el pla pare, després el Xavi ha tingut malsons i m’he arraulit amb ell, més tard el Joan no es calmava amb son pare i he tornat al llit de matrimoni, fins que a les 6 la Maria m’ha vingut a buscar que tenia set ) , m’ he adonat que si que depenc dels altres, perquè les mares si estem soles, estem perdudes. El problema és que no aconsegueixo trobar l’equilibri entre els meus fills i jo, i acabo per donar-ho tot , alhora que deixo de donar la meva part més bona…

M’adono que volent respectar els seus ritmes de manera integral, m’estic carregant els meus, això fa que perdi la paciència, que estigui constantment de mal humor, que tingui ganes de sortir de casa sola, i que cap a la meva parella només sorgeixin els retrets… Els meus fills no es diverteixen amb mi perquè tinc el “no” i el “ara no” a la boca tot el dia… em miro i no em reconec, perquè jo sóc una tia alegre, activa i positiva. Sentir-me constantment com una amargada em fa sentir com una merda, i sentir-se com una merda no pot ser sà.

Però com trobar l’equilibri de tot plegat? Com donar als teus fills allò que necessiten sense desprendre’t de parts sagrades de tu mateixa? No ho sé… Suposo que és tot un camí…tot un trajecte, un aprenentatge…

Ara ja fa dies que vaig decidir que ja en tenia prou, o el meu fill plorava uns dies o jo parava boja, En cap cas em plantejo un Estivill o similar, per mi això no és un mètode ni és res, però si, fer una mica de canvi i deixar que sigui el pare el que pren el relleu a les nits amb el Joan: Destetar a la nit, que no és sinònim de res, se suposa, i fer que el pare sigui qui calma i conté les llàgrimes i les pataletes de ràbia d’ en Joan quan es desperta buscant una mare que no hi és.

Em segueix semblant cruel, a ell ningú li ha preguntat res, però per altre banda penso que no li faig cap mal, està amb son pare, el plor no és de por ni de terror sinó de frustració, i heus aquí la gran diferència.

Costa molt no anar corrents a abraçar-lo durant els múltiples despertars i plors desgarradors, però m’he posat de límit les 5 del matí. Si a partir d’aquella hora el pare no el pot calmar, aleshores hi vaig jo.

Sigui pel que sigui els despertars s’ han reduït considerablement, incús hi ha hagut nits que el petit ha fet 5 i 6 hores de son seguides, algo impensable amb mi a l’ habitació, però m’és inevitable sentir-me intranquil·la…tinc ganes de plorar, no m’agrada desaparèixer així de la seva vida nocturna, però he de poder trobar l’equilibri entre el seu benestar i el meu, que es tradueix en el benestar de tota la família.

En fi, no sé ben bé perquè escric tot això i m’exposo de nou, suposo que per la necessitat de compartir i d’ ordenar totes les meves idees.

A les que esteu com jo, ànims! A les que ja ho heu passat: Enhorabona!

Abraçades!

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga…

Avui tenia , tinc, un post al cap…i quan l’estava escrivint una amiga m’ha enviat un video (que inserto al final del post) que curiosament té TOT a veure amb el que volia escriure…

Per tant , després de veure’l, moltes coses més em venen al cap i refaig el post., aquí va:

Sovint se m’etiqueta de catastrofista quan parlo de maternitat, sobretot de part i de post part…. Un dels últims post que vaig escriure, Coses que ningú ens explica, té una part de comentaris que em porten a la reflexió constant. I aquest petit percentatge de comentaris, es repeteixen en molts altres posts de l’estil, i em preocupa.

Em preocupa que l’ honestedat piqui tant.

En aquest blog parlo molt de la meva experiència com a mare, però últimament i gràcies a que , per sort, ara em dedico més que mai a acompanyar altres mares, puc viure i escoltar moltes altres experiències. I la majoria, tret comptades excepcions, es tallen per un model similar.

I és que la maternitat no és un camí de flors i violes,

El part desitjat no és , massa sovint, el part viscut…

Els recent nascuts no són nuvolets formosos i moldejables,

El post part és plè d’ ombres i sensacions de solitud,

Les relacions de parella canvien de manera exagerada ,

Les amistats sovint també i les expectatives amb la família massa cops acaben decebent.

I ara és quan hi hauria la llau de comentaris tipus:

“Doncs a mi la maternitat m’ha anat de conya”

“Si dius tot això les dones no voldran ser mares”

“ Sembla que la maternitat sigui una merda i és una passada”

“ Jo sóc super feliç i tinc tot el que volia, no entenc tant pessimisme”

“ Tot això és gris i tenir un fill compensa per damunt de totes les dificultats”

i un llarg etc…

I és que em sembla, que mai a la vida he dit que totes les dones ho visquem igual, ni que no compensi, ni que no sigui meravellós, això ho diueu “vosaltres” i em fa pensar que o m’ expresso fatal o hi ha un error de percepcions i honestedat, m’explico:

Vivim en una societat on el color gris o negre son colors negatius.

On sembla que tot hagi de ser de colors vius.

On si ets feliç no puguis tenir un mal dia.

On la pluja és maleïda.

On una no pot dir que té un dia de merda,

On si estàs enfadat o no tens el dia sembla que t’hagis de quedar tancat a casa.

On estar callat està mal vist.

Vivim en una societat en la que si no somrius sembla que no siguis feliç,

on l’ombra és un dels tabús més grans.

No serem persones completes MAI, si no ens acceptem i no ens permetem sentiments “foscos”, i ho poso entre cometes perquè se m’entengui.

La foscor és part del dia, igual que ho és la llum i res o tot està bé o malament.

Parlar d’ ombres de la maternitat, de no poder dormir ni una hora seguida o no poder anar ni al lavabo no són coses dolentes ni negatives! Són moments que formen part de la maternitat i són igual d’ importants que la resta!

Que compensa?

Doncs  què voleu que us digui! a mi no m’ ha de compensar res!

Per mi és bàsic poder viure amb naturalitat el cansament, la pèrdua de paciència, les ganes d’engegar a ma mare, la mala llet, la irritabilitat i tot el que es posi per davant, perquè és part básica i activa de la meva vida i de mi mateixa, i igual que els somriures immesurables, les abraçades, els petons espontanis, els riures sonors i tota la resta , em fan créixer com a persona.

I ho reivindico tant, perquè només s’intenta vendre la part de les rialles com a part positiva, i per culpa d’això ens creem falses expectatives i un cop immerses en el planeta mare-fill-pare sembla que ens haguem de tornar boges o que estiguem entrant en una depressió.

No passa res per cridar,

No passa res per plorar, no passa res per cagar-se en tot els cops que faci falta,

I si, ho dic en públic i no és per posar ni por, ni pressió i no em fan pena les embarassades o dones que volen ser mares perquè res del que estic explicant té a veure en que la maternitat sigui o no el més meravellós del món!

Tinc tres fills i les estic passant canutes amb molts aspectes:

Estic rebentada, em sento incompresa molt sovint, no puc treballar per compte aliè i he hagut d’ emprendre el meu propi negoci amb tot el que comporta a nivell mental, físic i econòmic i sóc la tia més feliç del món!

M’ agrada tant la maternitat que he penjat la coctelera que va ser la meva passió i professió durant més de 15 anys per dedicar-me a tope a ser mare i a acompanyar altres mares;

Qui es pot pensar ,sabent això, que la meva maternitat és gris?

Doncs si! és grisa, és rosa, és verda, és lila, és negre i vermella inlcús blanca segons el dia 🙂

I cadascú ho fa com vol, hi haurà mares que penjaran la seva professió, d’altres que treballaran a la seva feina de sempre als 4 mesos i mil possibilitats més, i això no vol dir que una sigui millor o o visqui millor que l’altra, i això multiplicat per mil en tots els aspectes de la vida de cadascú.

Penso sincerament que falta molt perquè les mares i pares ens deslliurem d’unes cuirasses construïdes a base de mites inútils i de tradicions ridícules,

Falta molt per gaudir de la maternitat lliure i poder créixer i passar tres pobles de qui ens vulgui vendre la moto,

Però el que crec que és molt important, és que comencem a mirar dins nostre per acceptar-nos i valorar-nos amb les nostres parts de llum i les nostres parts fosques com a resultat positiu de nosaltres mateixes.

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga.

Us deixo el vídeo:

https://embed-ssl.ted.com/talks/lang/es/rufus_griscom_alisa_volkman_let_s_talk_parenting_taboos.html

T’agradaria venir a un dels meus tallers? Aquí pots veure’ls

Agredolç Post Part

Fa tants dies que no escric que el món se’m cau a sobre, i és que si sabéssiu la gran quantitat de posts que he començat i que no he acabat fliparieu…

No és falta d’inspiració, és falta de temps, és sobra de cansament…

Avui, escrivint a la taula del menjador entre muntanyes de roba i plats per rentar, recordo nostàlgica el post part… Un post part que de vegades he pintat gris i que amb la distància no puc evitar tenyir-lo de colo brillant….

Avui, tinc dues amigues recent parides i aquest cap de setmana les he vist a totes dues i he recordat amb molta tendresa totes aquelles coses que feien del post part, una pujada sense fi en tots els sentits.

Veure a una dona recent parida, i olorar aquella casa que ja no recorda que abans eren un menys, és més que bonic, més que emocionant….

Aquella cara de cansament però d’ulls brillants que enlluernen…

Aquell sentiment d’inseguretat que no entén de primers, segons o tercers…

Aquella lactància que se’t complica…

Aquell marit que mira i observa i sovint no sap què dir perquè encara al·lucina del què ha passat fa poques hores….

EL post part immediat em recorda, salvant les diferencies, a la descripció que aquells que han viatjat a tercer món expliquen: et canvia la vida i les prioritats…

No recordo una dutxa més reparadora que la que et fas després de parir…

Ni com assaboreixes amb detall com la clau entra a la serradura el dia que arribes a casa amb la teva criatura…

No recordo cap sensació semblant, la primera vegada que el teu fill succiona el teu pit sense dolor,

Ni la primera vegada que t’emboliques amb un fular…

Recordo amb nostàlgia el sentiment i sensacions que provocaven en mi el plor inconsolable del meu nen,

Les mans tremoloses del meu marit curant melics, sempre amb el mateix pols, fos el primer o fos el tercer…

Recordo entre llàgrimes el primer àpat i la gana insaciable després del part,

La mirada paternalista de la meva mare, les llàgrimes d’emoció….

Recordo com si fos ahir la por de quedar-me sola amb el Xavi quan el meu marit va marxar a treballar per primera vegada després de la baixa…

I l’emoció de sortir al carrer ja convertida mare …

Recordo amb un somriure tot el campament que feia al lavabo per poder dutxar-me,

I el “camasutra” de posicions anticòlics els primers mesos…

Penso en la por apoderada un dia que vaig veure la carona granulada del Xavi …

I com es pelava la Maria el 4art dia de vida…

Recordo com el meu marit s’omplia la boca explicant com la seva dona paria com una animal,

La olor a part que va impregnar casa meva durant molts mesos més tard…

Recordo la necessitat d’explicar a tothom els meus parts i les cares dels amics sense fills que per dins demanaven que callés…

Recordo les ganes de plorar i el plor no reprimit dels primers dies post part…

La tristesa, la nostàlgia al recordar les patades dins meu…

Recordo les contraccions doloroses del meu úter que es tancava, tant savi ,saben que havia quedat buit…

La sensació d’impotència cada vegada que el Joan plorava volent pit i demanant al cel diví que s’enganxés bé i em deixés de fer mal…

Recordo dormir envoltada de coixins, amb el meu fill a sobre que m’obligava a tenir sempre un ull obert prohibint-me el meu necessitat descans…

Recordo tot el post part, els tres posts parts ,sabent lo durs que poden arribar a ser, però ara, des de la distància, agraeixo haver-los pogut viure amb la intensitat amb la que ho vaig fer, veient la llum quan sortia el sol i la foscor quan arribava la nit,

Permetent-me sense complexes poder expressar que el meu dia havia estat una merda o meravellós,

Sense amagar a ningú que aquella muntanya més que intensa és l’excursió més meravellosa del món.

I aquí i ara, entre un somriue i una llàgrima d’emoció, mentre escric, m’adono que el meu post part ja s’ha acabat i que una altra etapa meravellosa comença.

Mareta Meva

GUERRA FREDA ENTRE MARES | GUERRA FRÍA ENTRE MADRES

Últimament veig massa sovint als grups de facebook o fòrums el “ Mi hijo tiene x meses y practico el colecho…” . Mi hijo tiene tal y practico la lactáncia…” “Mi hijo…practico..”

Ai no ho sé, però em sona tan malament això de “practicar” que em surt el següent:

Sembla que hagis de ser d’un cantó o d’un altre, sembla una guerra de bandes, un món on o hi ha blanc o hi ha el negre, i la maternitat és un arc de sant Martí amb tooooots els colors, però tendim a posar-nos les ulleres 3d i distorsionar-ho tot…

Hi ha dones que volen un part natural, altres que abans afusellades, altres que no ho tenen clar, altres que no volen parir, altres que es deixen fluir, altres que volen anestèsia i que no els dona temps, altres que volen part natural i que decideixen que els posin anestèsia, per què? Doncs perquè volen o poden o no poden…vés a saber!
Hi ha les que donen pit un mes, les que ho fan 6 o les que ho fan 36, per què? Perquè volen o poden o ves a saber!
Hi ha les que fan mixta o les que donen biberó, per què?
Perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que dormen amb la criatura sempre, a vegades o mai, les que el deixen a una altra habitació, les que només hi dormen si hi ha malsons, les que tenen un llit sidecar, les que dormen a terra o dins del bressol dels seus fills/es…Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que van amb cotxet, les que van amb portabebés, les que combinen totes dues coses, les que portegen 3 mesos , les que ho fan 3 anys, les que porten els seus fills caminant des del principi o les que condueixen cotxet fins els 5… Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden… ves a saber!
Hi ha les que posen xumet, les que no, les que el posen a la nit només o les que ho fan tot el dia, les que donen el xumet als reis o les que l’entreguen a l’esquirol, les que el retiren a l’any les que ho fan als 4 anys, per què? Doncs perquè volen, o poden o no poden…Vés a saber!
Hi ha les que porten els nens descalços o les que el porten amb botins, les que els compren sabates toves i les que els calcen amb xancleta, hi ha les que només porten sabates pel carrer o les que deixen córrer els nens descalços a la gespa, les que les fan por els vidres o les que els fan més por les caques de gos, hi ha les que no tenen por, les que vigilen o les que inspeccionen la zona , per què? Perquè volen o poden o no poden…ves a saber!!

I per què? Per consciència? Per inconsciència? Per cultura? Per educació?
Per vivències? Perquè ho diu el pediatre? Perquè ho diu sa mare, o la veïna? Per pressió o per impressió?

Què importa el perquè? O potser si que importa, vés a saber!

El que tinc immensament clar és que com més jutgem, com més mirem, com més assentim o neguem, més mal ens fem les unes a les altres.

La mare que dona el biberó als 2 mesos o la que dona el pit als dons anys, la que dorm el nen al bressol o la que dorm al seu llit, la que vol parir a casa seva o la que ho vol fer amb un ginecòleg, la que ho combina tot o la que no combina res, la que vesteix als eu fill amb perlé o la que ho fa amb xandall…. Al final, totes, absolutament totes tenim el dret de no ser jutjades, i molt menys per altres MARES.
Totes tenim el dret a ser ajudades, acaronades i animades, TOTES.

I mentre seguim fent aquesta guerra freda i estúpida entre mares i encasellant-nos en un col·lectiu que no existeix: Digues-li maternitat conscient o inconscient, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionarem, no avançarem i molt menys gaudirem de la NOSTRA maternitat com ens mereixem.

Aquí ho deixo.

GUERRA FRÍA ENTRE MADRES  (CAST)

Últimamente veo demasiado a menudo a los grupos de facebook o foros el “Mi hijo Tiene x meses y practico el colecho …”. Mi hijo Tiene tal y practico la lactancia … “” Mi hijo … practico .. “

Ay no sé, pero me suena tan mal eso de “practicar” que me sale lo siguiente:

Parece que tengas que ser de un lado o de otro, parece una guerra de bandas, un mundo donde o es blanco o es enegro, y la maternidad es un arco iris con toooodos los colores, pero tendemos a ponernos las gafas 3d y distorsionar todo …

Hay mujeres que quieren un parto natural, otras que antes fusiladas,otras que no lo tienen claro, otras que no quieren parir, otras que se dejan fluir, otras que quieren anestesia y que no les da tiempo, otras que quieren parto natural y que deciden que los pongan anestesia, por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que dan pecho un mes, las que lo hacen 6 o las que lo hacen 36, ¿por qué? Porque quieren o pueden o ¡vete tu a saber!
Están las que hacen mixta o las que dan biberón, ¿por qué?
Porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que duermen con la criatura siempre, a veces o nunca, las que lo dejan a otra habitación, las que sólo duermen si hay pesadillas, las que tienen una cama sidecar, las que duermen en el suelo o dentro de la cuna de sus hijos / as … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que van con cochecito, las que con portabebés, las que combinan las dos cosas, las que Portean 3 meses, las que lo hacen 3 años, las que llevan a sus hijos caminando desde el principio o las que conducen cochecito hasta los 5 … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que ponen chupete, las que no, las que lo ponen por la noche sólo o las que lo hacen todo el día, las que dan el chupete a los reyes o las que lo entregan a la ardilla, las que el retiran al año las que lo hacen a los 4 años, ¿por qué? Pues porque quieren, o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que llevan los niños descalzos o las que lo llevan con botines, las que les compran zapatos blandas y las que los calzan con chancleta, están las que sólo llevan zapatos por la calle o las que dejan correr los niños descalzos en el césped , las que las hacen por los cristales o las que los hacen más miedo las cacas de perro, están las que no tienen miedo, las que cuidan o las que inspeccionan la zona, por qué? Porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!

Y por qué? Por conciencia? Por inconsciencia? Por cultura? Por educación?
Por vivencias? Porque lo dice el pediatra? Porque lo dice su madre, o la vecina? Por presión o por impresión?

¿Qué importa el porqué? O quizás sí que importa,¡véte tu saber!

Lo que tengo inmensamente claro es que cuanto más juzgamos, cuanto más miramos, cuanto más asentimos o negamos, más daño nos hacemos unas a otras.

La madre que da el biberón a los 2 meses o la que da el pecho a los dos años, la que duerme el niño en la cuna o la que duerme en su cama, la que quiere parir en su casa o la que lo quiere hacer con un ginecólogo , la que lo combina todo o la que no combina nada, la que viste a su hijo con perlé o la que lo hace con chándal …. Al final, todas, absolutamente todas tenemos el derecho de no ser juzgadas, y mucho menos por otras MADRES.
Todas tenemos el derecho a ser ayudadas, acariciadas y animadas, TODAS.

Y mientras seguimos haciendo esta guerra fría y estúpida entre madres y encasillándonos en un colectivo que no existe: Dile maternidad consciente o inconsciente, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionaremos, no avanzaremos y mucho menos disfrutaremos de la NUESTRA maternidad como nos merecemos.

Aquí lo dejo.