Gràcies fill.

Captura de pantalla 2016-07-16 a las 11.00.46

Per tu fill, perquè he dit massa vegades en veu alta que no t’estava buscant i era mentida.

Per tu fill, que mig en broma i mig en serio he dit allò de “bah! És el tercer”

Per tu amor meu, que he pensat i esmentat tantíssims cops que erets difícil, quan de difícil no en tens res, que sóc jo, que és la ciutat, que és el sistema, que tots estem bojos però a tu encara et falta molt per embogir i fer coses dolentes… que ets transparent, sincer i valent.

Per tu petit Joan que has nascut entre dos germans que són una joia, però que criden i la lien parda (que és com ha de ser) i que no has tingut mai l’ oportunitat del silenci absolut.

Per tu nino, que t’ he donat la teta amb indiferència tantíssimes vegades…

Per tu fill, que vas néixer ensenyant-me cada dia coses noves, mostrant-me altres maneres de fer, esbiaixant-me la maleïda rutina i jo ,desagraïda com poques, mai t’ he donat les gràcies.

Gràcies Joan per arribar en realitat quan més et necessitava.

Gràcies Joan per plantar-te damunt meu incansable i tossut i regalar-me tantes i tantes nits de contacte.

Gràcies fill meu estripar les eternes jornades.

Gràcies , gràcies, gràcies i infinites gràcies.

Per tu petit que t’has criat en el ko’s d’ una casa amb poques mans adultes,

Que has aguantat com un valent el ritme trepidant i frenètic de la família nombrosa…

Que m’has mirat amb la mirada de la innocència i amb la blavor del mar més pur mostrant-me que l’amor és , en realitat, infinit i incondicional, peti qui peti, li piqui a qui li piqui.

Que t’has mostrat serè quan més ho necessitava.

Que ets senzill i humil i et deixes estimar fins l’ infinit.

Que et deixes abraçar, mossegar i agafar per uns germans que t’adoren des de l’aferrament més pur i més potent.

Per tu Joan, que ets el petit més gran…

Que t’omples la boca de mama i de teta i tant se te’n dóna si ens miren amb ulls reprovants…

Que abraces amb la força d’ un dinosaure i que et petes de riure amb una mosca que passa.

Per tu, que em vas regalar el part de la meva vida,

Que em vas tornar la confiança en la humanitat.

Que em vas omplir d’esperança quan més desesperançada estava

Per tu que m’alegres el dia i la vida a cada instant junt amb els teus germans.

T’estimo petit, feliç aniversari.

Captura de pantalla 2016-07-20 a las 16.05.30

 

Dies que passen, nits que no s’acaben i factures que pagues.

És curiós com amb el pas del temps vaig aprenent a veure les coses des d’altres punts de vista…

Veure la criança des d’altre perspectives m’ajuda a sortir de la meva pròpia pel·lícula i mirar-me amb uns altres ulls…

No vull dir que em penedeixi de res del que he fet, tot el contrari, penso que cadascun dels passos que he donat amb els meus fills i amb mi mateixa han estat passes segures, passes sinceres, passes fetes des de l’amor més absolut, des de l’ instint més pur…

Van passant els dies i van passant les nits, i tot plegat comença a passar factura…

El cansament, la manca de paciència, la parella, la feina…tot trontolla , dies que més, dies que menys…

Miro sis anys enrere i no em reconec a les fotografies, no en el físic, sinó en les maneres de pensar, d’actuar, de veure la vida…

Rebobino 6 anys i poques amistats queden ja d’aquella època, miro endavant i en tinc moltes d’altres, pures i sinceres, d’aquelles de “en el amor i en la guerra”, però no em deixa de causar vertígen tants canvis en tan poc temps.

Fa un parell de mesos vaig posar en el Facebook de Mareta meva la meva necessitat de deslletar al Joan a la nit, necessito dormir, tinc ganes de plorar…

Em vaig trobar coses molt bones, però també em vaig trobat a mares que o em deixaven de mare cruel, perquè clar! Pobre Joan que no entendria res, o amb mares que em van insultar literalment i em van dir que em prendrien el pèl tota la vida… Em vaig sentir molt violenta, molt trista, molt jutjada… Ho vaig posar a la meva Fan Page per una simple raó, i és que crec que compartir aquests moments amb altres mares que passen pel mateix que jo, és bo per totes les parts, però exposar la meva vida en públic també té un preu, i és el del judici constant.

Quan us parlo de nits no us parlo de collit o no collit, de porteig o no porteig, de teta o de no teta…us parlo de ritmes, i els ritmes dels nadons són frenètics pels adults, si que es poden trampejar i pots fer la teva vida nocturna una mica més pràctica combinant tot lo anterior, però al final, el cervell del nen té un ritme i el de l’adult un molt diferent… com trobar l’equilibri de tot plegat?

No parlem d’un parell de despertars, parlem de despertars a cada hora més o menys durant tota la nit ( el Joan ja té 18 mesos), i abans dels del Joan eren els de la Maria, i justament abans els del Xavi.

Sis anys sense dormir seguit, que per altre banda no vol dir que no hagi dormit, ho he fet, però de manera constantment interrompuda.

Googlejo que li passa al cervell quan hi ha falta de son, per així sentir-me menys marciana i més humana, i entre d’altres coses, a nivell física tenim:

Dolor muscular, visió borrosa, depressió clínica, daltonisme, somnolència diürna, problemes cardíacs, migranyes agudes disminució en l’activitat mental i en la concentració despersonalització i desrealització ,debilitació en el sistema immune, especialment disminució del nombre de leucòcits , igual que succeeix en situacions de estrés, mareig, ulleres, desmais, confusió mental, al·lucinacions, tremolor de les mans, i cames, debilitat física augment dels nivells de colesterol manca de rendiment, ansietat, depressió, mal de cap, hiperactivitat, hipertensió, diabetis, impaciència, irritabilitat, somni lúcid , un cop reprès el somni llacunes o falta de memòria, nàusees, nistagme, psicosi, pal·lidesa narcolèpsia, augment notori en el temps de reacció, articulació vocal arrossegada o sense sentit, pèrdua o guany de pes ( obesitat ), badall sever….

I jo, d’aquestes en pateixo unes quantes , per no dir moltes, encara que això no és el que em preocupa, el que em preocupa és que la meva vida hi ha dies que trontolla molt fort en tots els sentits, i en gran part, estic convençuda que és per la manca de son, i em pregunto: Com puc haver arribat a aquest punt?

Penso que tan informada com crec que estic, he comès un error garrafal, i és que només m’he informat de la necessitat del nadó. Únicament he posat per devant totes les seves necessitats partint de la base que jo sóc la adulta i que no depenc de ningú, en canvi els meus fills depenen de mi.

Però avui, repassant aquest temps que duc de mare, mentre canviava de llit una vegada i una altra ( He dormit en 4 llits diferents aquesta nit. Primer he adormit al Joan al llit de matrimoni, després he passat a un llit auxiliar a l’habitació dels “grans” ja que estem fent el pla pare, després el Xavi ha tingut malsons i m’he arraulit amb ell, més tard el Joan no es calmava amb son pare i he tornat al llit de matrimoni, fins que a les 6 la Maria m’ha vingut a buscar que tenia set ) , m’ he adonat que si que depenc dels altres, perquè les mares si estem soles, estem perdudes. El problema és que no aconsegueixo trobar l’equilibri entre els meus fills i jo, i acabo per donar-ho tot , alhora que deixo de donar la meva part més bona…

M’adono que volent respectar els seus ritmes de manera integral, m’estic carregant els meus, això fa que perdi la paciència, que estigui constantment de mal humor, que tingui ganes de sortir de casa sola, i que cap a la meva parella només sorgeixin els retrets… Els meus fills no es diverteixen amb mi perquè tinc el “no” i el “ara no” a la boca tot el dia… em miro i no em reconec, perquè jo sóc una tia alegre, activa i positiva. Sentir-me constantment com una amargada em fa sentir com una merda, i sentir-se com una merda no pot ser sà.

Però com trobar l’equilibri de tot plegat? Com donar als teus fills allò que necessiten sense desprendre’t de parts sagrades de tu mateixa? No ho sé… Suposo que és tot un camí…tot un trajecte, un aprenentatge…

Ara ja fa dies que vaig decidir que ja en tenia prou, o el meu fill plorava uns dies o jo parava boja, En cap cas em plantejo un Estivill o similar, per mi això no és un mètode ni és res, però si, fer una mica de canvi i deixar que sigui el pare el que pren el relleu a les nits amb el Joan: Destetar a la nit, que no és sinònim de res, se suposa, i fer que el pare sigui qui calma i conté les llàgrimes i les pataletes de ràbia d’ en Joan quan es desperta buscant una mare que no hi és.

Em segueix semblant cruel, a ell ningú li ha preguntat res, però per altre banda penso que no li faig cap mal, està amb son pare, el plor no és de por ni de terror sinó de frustració, i heus aquí la gran diferència.

Costa molt no anar corrents a abraçar-lo durant els múltiples despertars i plors desgarradors, però m’he posat de límit les 5 del matí. Si a partir d’aquella hora el pare no el pot calmar, aleshores hi vaig jo.

Sigui pel que sigui els despertars s’ han reduït considerablement, incús hi ha hagut nits que el petit ha fet 5 i 6 hores de son seguides, algo impensable amb mi a l’ habitació, però m’és inevitable sentir-me intranquil·la…tinc ganes de plorar, no m’agrada desaparèixer així de la seva vida nocturna, però he de poder trobar l’equilibri entre el seu benestar i el meu, que es tradueix en el benestar de tota la família.

En fi, no sé ben bé perquè escric tot això i m’exposo de nou, suposo que per la necessitat de compartir i d’ ordenar totes les meves idees.

A les que esteu com jo, ànims! A les que ja ho heu passat: Enhorabona!

Abraçades!

AMB ELS GENOLLS PELATS, Tornem a ser infants!

No sé ben bé perquè i quan, arriba un moment en el que deixem de ser nens…

Arriba un moment en que deixem de ser espontanis o innocents. Cada dia més, cada dia menys.

Arriba un dia en el que sense adonar-te’n sembla que tot vagi a la baixa, comença la por al què diran, al quan, al com …

Arriba un moment en que deixem de preguntar el perquè del tot plegat ,sense plantejar-nos si la pregunta és bona o dolenta, esperant amb ànsia una resposta que ens deixi tranquils, en què deixem de riure fins quasi ofegar-nos.

Arriba un moment en que mirem i mesurem cadascuna de les coses que diem, que fem , que sentim.

Arriba un moment en què el sentit del ridícul és el plat de cada dia , un moment en que tota acció que cometem ha de tenir un objectiu clar i específic. No hi caben els “perquè si” , no hi caben els “perquè no”.

I de sobte tenim un fill.

Arriba un moment, que regales el patinet a una criatura feta de tu, que et mira amb aquells ulls brillants, sense por i mort de desig… tant, que t’encomana, i en un moment de distracció, mires als dos cantons i ,si no et veu ningú, et fas amb el control de l’artefacte ,t’hi enfiles i TOT torna a canviar.

Arriba un moment en el que desitges que el teu fill jugui a Lego perquè et mores de ganes de crear un edifici, ja no pel fet de gaudir d’una estona junts, que també, sinó pel fet de crear, d’imaginar, de jugar… de fer-ho sense pressió, sense ulls crítics, perquè en el Joc infantil tot està bé i res no ho està, no importa, no hi ha judicis en l’imaginari d’ un infant.

Un moment en el que obrir un paquet de plastilina et produeix un pler desmesurat… En què poder marranejar, experimentar o tocar es converteix en un plaer pel sentit del tacte.

Un moment en que tornes a jugar a pilota sense pressió, pel pur plaer de tenir l’esfèric a les mans. És igual si la pilota cau no cau, perquè passar-se la bola és xulo pel simple fet de passar-se la bola, no hi ha regles, no hi ha fita, es tracta senzillament de gaudir del temps i de la gravetat.

I per fi, arriba un moment en el que et desinhibeixes tant quan jugues amb el teu fill, que ho fas igual que quan jugaves amb el teu pare o mare, corres i rius sense miraments i el millor moment de tots és quan pegues aquella relliscada apoteòsica i et peles els genolls. Tothom et mira, però tu ni te n’adones, perquè t’ és igual:

Per fi, a terra i amb els genolls pelats, cobres consciència de la sensació de la infància, aquella sensació de felicitat, entre l’esbufec de la cursa , on amb la mà estrenyent-te aquella pelada amb puntets de sang, gaudeixes d’aquells segons de sublim, on el món només gira al voltant teu i dels teus petits, on els problemes desapareixen i on l’esperit més pur de cadascun es el present més preciat.

Arriba un moment, amb els genolls pelats, que recordes amb claredat ser nen i amb el somriure per dins i per fora t’aixeques per seguir jugant sense complexes i seguir rient sense embuts. Ara ja per fi, sense mirar als dos cantons.

ELS TERCERS NO VAN SOLS

*Texto traducido al castellano al final del post

Doncs no! Els tercer fills no van sols!

Doncs no, ni els primers són uns consentits, ni els segons són uns espavilats ni els tercers van sols!

Ja ni ha prou de tanta frase feta i de fer veure que les mares no fotem res.

Recordo perfectament quan va néixer el Xavi i li donava teta cada 10 minuts, l’agafava sempre a braços i l’acariciava amb fervor quan es feia mal, i sempre hi havia alguna veueta a prop que deia “por lo bajini” : Aix, és que és el primer… ja veuràs com el consenteix!

Recordo com si fos ahir quan la Maria escalava un tobogan amb pocs mesos, i sempre hi havia algú al meu costat que, quan veia la meva mirada il·luminada gaudint de les proeses de la criatura, em volia aixafar la guitarra dient: Clar, és que els segons són taaaaan espavilats…

I també, perquè no recordar, durant ja l’embaràs del Joan, perquè no, la gent no espera que sinó rebenta, que em deien:

“Ui! Un tercer?? Ja veuràs! El Tercer va sol!!!”

Jo per dins pensava…Sol? Eing? Que jo sàpiga cap nen va sol! Serà un nen com tot els altres, amb un cos, una ment, unes emocions, unes necessitats, un caràcter i un de tot com qualsevol altre nen!

Al principi no es mourà i necessitarà de mi en totalitat, i després es mourà i encara em necessitarà més… coi! Com qualsevol nen del món!

I ara si, un cop tinc el tercer en braços, i òbviament em necessita com qualsevol fill necessita a sa mare, els grans experts en criança i maternitat sentencien el Joan com un todoterreno, com un independentista nat i jo, que me’ls miro amb cara de llàstima i els contesto: No en teniu ni puta idea, amb perdó.

Perquè ja està bé de tant predir a casa alienes, perquè qualsevol fill necessita a sa mare, i això no entén d’ordres de concepció.

Que si, que és veritat que amb un segon no corres a urgències per una granuladeta de calor, i que un tercer sol “ estrenar” un jersei de llana plè de boles,

Que si, que amb els primers tens molt més temps per consolar-los, mimar-los i acaronar-los, gaudint del “silenci” del menjador d’una mare primerenca els seus primers dies de baixa quan la criatura dorm,

Que si, que el segon en té un davant que li mostra de què va la vida,

I que el tercer en té dos i a més creix, si van molt seguits, en una casa plena de Ko’s i de muntanyes de roba brutA….,

però d’aquí a dir que van sols, o que donen menys feina, és passar-se de frenada, i us diré més, estar sentint això durant tot un embaràs, suggestiona, i crea de manera inconscient unes expectatives que no són reals, i sabeu què experts en maternitat i criança , que a més segur que ni tan sols tindreu fills o tindreu una dona de fer feines a temps complet? Que no ens ajuda gens ni mica, per tant afirmacions d’aquest calibre que fan més nosa que servei, les podríeu guardar en aquell calaixet de “coses que no es fan servir perquè estan espatllades”… per no dir un altre lloc.

I res, després de cremar la meva mala llet tecleja que tecleja, me’n vaig a fregar plats i a posar rentadores, que el meu fill de 15 mesos deu anar enrederit, perquè encara no ho sap fer sol!

TRADUCCIÓN:

Pues no! Los tercero hijos no van solos!

Pues no, ni los primeros son unos consentidos, ni los segundos son unos listillos ni los terceros van solos!

Ya basta de tanta frase hecha y simular que las madres no hacemos nada.

Recuerdo perfectamente cuando nació Xavi y le daba teta cada 10 minutos, la cogía siempre a brazos y la acariciaba con fervor cuando se hacía daño, y siempre había alguna vocecita cerca que decía “a lo bajini”: Ai, es que es el primero … ya verás como lo consiente!

Recuerdo como si fuera ayer cuando María escalaba un tobogán con pocos meses, y siempre había alguien a mi lado que, cuando veía mi mirada iluminada disfrutando de las proezas de la criatura, me quería chafar la guitarra diciendo: Claro, es que los segundos son taaaaan espabilados …

Y también, porque no recordar, durante ya el embarazo de Joan, porque no, la gente no espera que sino revienta, que me decían:

“Uy! Un tercero ?? Ya verás! El Tercero va solo !!! “

Yo por dentro pensaba … Solo? Eing? Que yo sepa ningún niño va solo! Será un niño como todo los demás, con un cuerpo, una mente, unas emociones, unas necesidades, un carácter y un todo como cualquier otro niño!

Al principio no se moverá y necesitará de mí en totalidad, y luego se moverá y todavía me necesitará más … Ostras! Como cualquier niño del mundo!

Y ahora si, una vez tengo el tercero en brazos, y obviamente me necesita como cualquier hijo necesita a su madre, los grandes expertos en crianza y maternidad sentencian a Joan como un todoterreno, como un independentista nato y yo, que me los miro con cara de lástima y les contesto: No tenéis ni puta idea, con perdón.

Porque ya está bien de tanto predecir en casa ajenas, porque cualquier hijo necesita a su madre, y eso no entiende de órdenes de concepción.

Que sí, que es verdad que con un segundo no corres a urgencias por unos granitos de calor, y que un tercero suele “estrenar” un jersey de lana lleno de bolas,

Que sí, que con los primeros tienes mucho más tiempo para consolarlos, mimarlos y acariciarlos, disfrutando del “silencio” del comedor de una madre primeriza sus primeros días de baja cuando la criatura duerme,

Que sí, que el segundo tiene uno en frente que le muestra de qué va la vida,

Y que el tercero tiene dos y además crece, si van muy seguidos, en una casa llena de Ko’s y de montañas de ropa sucia ….,

pero de ahí a decir que solos, o que dan menos trabajo, es pasarse de frenada, y os diré más, estar oyendo esto durante todo un embarazo, sugestiona, y crea de manera inconsciente unas expectativas que no son reales, y sabéis que? expertos en maternidad y crianza, que además seguro que ni siquiera tendréis hijos o tendréis una mujer de la limpieza a tiempo completo? Que no nos ayuda en absoluto, por tanto afirmaciones de este calibre que hacen más daño que servicio, las podríais guardar en ese cajón de “cosas que no se usan porque están estropeadas” … por no decir otro lugar.

Y nada, después de quemar mi mala leche teclea que teclea, me voy a fregar platos y a poner lavadoras, que mi hijo de 15 meses debe ir retrasado, porque todavía no lo sabe hacer solo!

GUERRA FREDA ENTRE MARES | GUERRA FRÍA ENTRE MADRES

Últimament veig massa sovint als grups de facebook o fòrums el “ Mi hijo tiene x meses y practico el colecho…” . Mi hijo tiene tal y practico la lactáncia…” “Mi hijo…practico..”

Ai no ho sé, però em sona tan malament això de “practicar” que em surt el següent:

Sembla que hagis de ser d’un cantó o d’un altre, sembla una guerra de bandes, un món on o hi ha blanc o hi ha el negre, i la maternitat és un arc de sant Martí amb tooooots els colors, però tendim a posar-nos les ulleres 3d i distorsionar-ho tot…

Hi ha dones que volen un part natural, altres que abans afusellades, altres que no ho tenen clar, altres que no volen parir, altres que es deixen fluir, altres que volen anestèsia i que no els dona temps, altres que volen part natural i que decideixen que els posin anestèsia, per què? Doncs perquè volen o poden o no poden…vés a saber!
Hi ha les que donen pit un mes, les que ho fan 6 o les que ho fan 36, per què? Perquè volen o poden o ves a saber!
Hi ha les que fan mixta o les que donen biberó, per què?
Perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que dormen amb la criatura sempre, a vegades o mai, les que el deixen a una altra habitació, les que només hi dormen si hi ha malsons, les que tenen un llit sidecar, les que dormen a terra o dins del bressol dels seus fills/es…Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que van amb cotxet, les que van amb portabebés, les que combinen totes dues coses, les que portegen 3 mesos , les que ho fan 3 anys, les que porten els seus fills caminant des del principi o les que condueixen cotxet fins els 5… Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden… ves a saber!
Hi ha les que posen xumet, les que no, les que el posen a la nit només o les que ho fan tot el dia, les que donen el xumet als reis o les que l’entreguen a l’esquirol, les que el retiren a l’any les que ho fan als 4 anys, per què? Doncs perquè volen, o poden o no poden…Vés a saber!
Hi ha les que porten els nens descalços o les que el porten amb botins, les que els compren sabates toves i les que els calcen amb xancleta, hi ha les que només porten sabates pel carrer o les que deixen córrer els nens descalços a la gespa, les que les fan por els vidres o les que els fan més por les caques de gos, hi ha les que no tenen por, les que vigilen o les que inspeccionen la zona , per què? Perquè volen o poden o no poden…ves a saber!!

I per què? Per consciència? Per inconsciència? Per cultura? Per educació?
Per vivències? Perquè ho diu el pediatre? Perquè ho diu sa mare, o la veïna? Per pressió o per impressió?

Què importa el perquè? O potser si que importa, vés a saber!

El que tinc immensament clar és que com més jutgem, com més mirem, com més assentim o neguem, més mal ens fem les unes a les altres.

La mare que dona el biberó als 2 mesos o la que dona el pit als dons anys, la que dorm el nen al bressol o la que dorm al seu llit, la que vol parir a casa seva o la que ho vol fer amb un ginecòleg, la que ho combina tot o la que no combina res, la que vesteix als eu fill amb perlé o la que ho fa amb xandall…. Al final, totes, absolutament totes tenim el dret de no ser jutjades, i molt menys per altres MARES.
Totes tenim el dret a ser ajudades, acaronades i animades, TOTES.

I mentre seguim fent aquesta guerra freda i estúpida entre mares i encasellant-nos en un col·lectiu que no existeix: Digues-li maternitat conscient o inconscient, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionarem, no avançarem i molt menys gaudirem de la NOSTRA maternitat com ens mereixem.

Aquí ho deixo.

GUERRA FRÍA ENTRE MADRES  (CAST)

Últimamente veo demasiado a menudo a los grupos de facebook o foros el “Mi hijo Tiene x meses y practico el colecho …”. Mi hijo Tiene tal y practico la lactancia … “” Mi hijo … practico .. “

Ay no sé, pero me suena tan mal eso de “practicar” que me sale lo siguiente:

Parece que tengas que ser de un lado o de otro, parece una guerra de bandas, un mundo donde o es blanco o es enegro, y la maternidad es un arco iris con toooodos los colores, pero tendemos a ponernos las gafas 3d y distorsionar todo …

Hay mujeres que quieren un parto natural, otras que antes fusiladas,otras que no lo tienen claro, otras que no quieren parir, otras que se dejan fluir, otras que quieren anestesia y que no les da tiempo, otras que quieren parto natural y que deciden que los pongan anestesia, por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que dan pecho un mes, las que lo hacen 6 o las que lo hacen 36, ¿por qué? Porque quieren o pueden o ¡vete tu a saber!
Están las que hacen mixta o las que dan biberón, ¿por qué?
Porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que duermen con la criatura siempre, a veces o nunca, las que lo dejan a otra habitación, las que sólo duermen si hay pesadillas, las que tienen una cama sidecar, las que duermen en el suelo o dentro de la cuna de sus hijos / as … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que van con cochecito, las que con portabebés, las que combinan las dos cosas, las que Portean 3 meses, las que lo hacen 3 años, las que llevan a sus hijos caminando desde el principio o las que conducen cochecito hasta los 5 … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que ponen chupete, las que no, las que lo ponen por la noche sólo o las que lo hacen todo el día, las que dan el chupete a los reyes o las que lo entregan a la ardilla, las que el retiran al año las que lo hacen a los 4 años, ¿por qué? Pues porque quieren, o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que llevan los niños descalzos o las que lo llevan con botines, las que les compran zapatos blandas y las que los calzan con chancleta, están las que sólo llevan zapatos por la calle o las que dejan correr los niños descalzos en el césped , las que las hacen por los cristales o las que los hacen más miedo las cacas de perro, están las que no tienen miedo, las que cuidan o las que inspeccionan la zona, por qué? Porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!

Y por qué? Por conciencia? Por inconsciencia? Por cultura? Por educación?
Por vivencias? Porque lo dice el pediatra? Porque lo dice su madre, o la vecina? Por presión o por impresión?

¿Qué importa el porqué? O quizás sí que importa,¡véte tu saber!

Lo que tengo inmensamente claro es que cuanto más juzgamos, cuanto más miramos, cuanto más asentimos o negamos, más daño nos hacemos unas a otras.

La madre que da el biberón a los 2 meses o la que da el pecho a los dos años, la que duerme el niño en la cuna o la que duerme en su cama, la que quiere parir en su casa o la que lo quiere hacer con un ginecólogo , la que lo combina todo o la que no combina nada, la que viste a su hijo con perlé o la que lo hace con chándal …. Al final, todas, absolutamente todas tenemos el derecho de no ser juzgadas, y mucho menos por otras MADRES.
Todas tenemos el derecho a ser ayudadas, acariciadas y animadas, TODAS.

Y mientras seguimos haciendo esta guerra fría y estúpida entre madres y encasillándonos en un colectivo que no existe: Dile maternidad consciente o inconsciente, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionaremos, no avanzaremos y mucho menos disfrutaremos de la NUESTRA maternidad como nos merecemos.

Aquí lo dejo.

Carta d’aniversari: FELICITATS JOAN!

Demà farà un any que vas néixer…

Joan, petit…

No ha estat fàcil el camí, però ha valgut la pena. Ets meravellós…

Joan, has estat , ets i seràs el meu tercer fill estimat…

M’has obert els ulls i tots els sentits des del dia que vas decidir aferrar-te al meu úter.

Joan, m’has canviat la vida, m’has fet millor mare i millor persona.

Petit, has regalat als teus germans l’oportunitat de seguir compartint, de seguir estimant…

A la Maria l’ hi has fet florir un instint preciós i al Xavi l’has reafirmat allà on era i ara saben, i sabem, que lluny de les detestables etiquetes, podem fer i desfer el que vulguem, perquè tot el que hi ha dins nostre és AMOR i amb ell, som increïblement lliures.

Joan, m’has tornat la fe en les persones gràcies al partkami.

M’has regalat el part que tant somiava (veure aquí) i de passada la millor rebuda per tu..

M’has obsequiat amb un 21 de juliol d’etern agraïment a totes aquelles persones que van fer-ho possible….

M’has obert els ulls i m’has tornat a posar al lloc on pertanyo, al d’aprenent de la vida…

M’has tornat a fer flexible i espontània, m’has fet tornar a creure que la vida és un regal…

M’has fet tornar a cremar llibres i no creure en teories…

M’has fet apartar d’un cop per tots creences, complexes i lliçons barates que no em duien més enllà del desastre i l’auto-fustigació….

M’has fet tornar a creure en mi, i re-buscar dins la meva essència més pura…

Per fi, m’has tret aquella màscara que la vida m’havia anat posant i m’has deixat la vista lliure, per poder mirar aquests ulls blaus cristal·lins que no amaguen res més que bondat i puresa quan somriuen mirant-me amb veritable amor i bellesa.

Al fi, puc gaudir dels teus somriures espontanis i els dels teus germans sense buscar ni trobar ombres que no existeixen.

Felicitats petit  tresor, perquè completes el meu ser i el meu cor i cada dia que passa em fas més feliç i més rica.

IMG_1353

Quasi 8 mesos després… GRÀCIES.

IMG_1637

Ja han passat quasi vuit mesos…

Quasi vuit mesos de molta tensió, molta por, moltes hores sense dormir, moltes pàgines d’internet visitades, molts metges, dues mútues i molt poques respostes…

Al final d’alguna manera penso que tenien raó. Tot i que el Joan segueix tenint una pell que fa por i fent posar cara d’espant als qui veuen els brots….

Tot i que no dormim 20 minuts seguits (per regla general), encara que sembla que comencem a fer cicles d’1 hora…

i tot i que segueixen passant moltes coses a les que costa donar-los una explicació, ara, el Joan, quasi als vuit mesos de vida extra-uterina: PER FI ES FELIÇ.

 Ara, el Joan és un nadó que riu durant el dia, que juga amb els seus germans i que quan obre els ulls ho fa buscant coses per aprendre…

 Per tant, potser si, potser era un tema maduratiu.

 Jo, una ferma convençuda de la teoria del Apego i dels 9 mesos d’embaràs extra-uterí, he arribat a la conclusió, que el Joan, nadó d’altes necessitats i hiper reactiu (si volem posar etiquetes), simplement, m’ha fet saber durant tots aquests mesos, que no estava còmode. Que estava molt millor, calentet i acurrucadet, dins el meu úter.

 El meu fill, amb tants plors, a part de la incomoditat física que l’atòpia, les intoleràncies i tots els virus que l’han habitat li provocava, també m’estava transmetent el seu desacord:

“No mama, no estic bé, ploro perquè no estic content, estic emprenyat i incòmode, i la llum m’emprenya i els crits dels meus germans també, i les olors, i els colors, i l’ambient , i el carrer…tot em molesta, tot m’irrita… deixat de teta i de fulars, perquè mama, jo el que vull és tornar a la panxa! “

 L’embaràs extrauterí s’està acabant, el Joan està madurant i tot aquest procés encara em confirma, de manera més extrema, que aquesta teoria té tot el sentit del món, com a mínim per mi.

 A dia d’avui el Joan gaudeix dels braços i a estonetes curtes també gaudeix del terra i del poder que aquest té per permetre-li explorar…

A dia d’avui el Joan busca amb desesperació les mirades dels seus germans i els “carinyos” i “pallassades” de sa germana, i els mira, els observa, interactua i els somriu.

A dia d’avui el Joan deixa anar el pit sovint per mirar què és el que passa el seu voltant i ,si és més interesant que la teta, no té mania en deixar-la anar i “a otra cosa mariposa”.

A dia d’avui, el Joan comença a desplaçar-se per aconseguir pels seus propis medis allò que li interessa… i també menja, i també beu, i també fa un milió de coses en comptes de plorar desesperat per allò que ja no tenia….

 I us explico tot això perquè sé que moltes us heu preocupat molt per mi i per ell, perquè m’heu donat mil consells, perquè heu seguit amb atenció les nostres “aventures”, etc.

Doncs bé, aquest post és el meu post d’agraïment, perquè heu estat al meu costat encara que a la majoria no us conec.

Perquè he rebut mails i missatges a totes hores donant-me opcions o ànims.

Perquè moltes m’heu explicat les vostres històries per empatitzar amb la nostra situació… i un llarg etc.

GRÀCIES DE TOT COR

Nota: Em seguiré queixant eh, que com bé sabeu, després d’ una etapa, sempre en ve una altra 😉