Mare, perdona’t – Madre, perdónate

(Traducción en azul al final del texto)

Mare que no has gestat quaranta setmanes…
Mare que no has parit…
Mare que no has alletat com t’hagués agradat …
Mare que et sents caure per no haver fet tot allò que desitjaves des de l’Amor més maternal, des de l’ instint més pur … No et culpabilitzis, no criminalitzis el teu cos, el teu úter o els teus actes…

Mare que no pots evitar la fustigació i la frustració , perquè tot i saber que no en tens la culpa , tot plegat a passat per tu i se t’ ha escapat…
Mare que et preguntes cada dia perquè.
Mare que no pots mirar amb puresa al teu nadó perquè et sents massa petita:

Perdona’t.

Perdona’t no ser hereva d ‘un tot poderós que no existeix,
Perdona’t per no encaixar-ho com s’esperava,
Perdona’t.
Perdona el teu cos per no obeïr les teves ordres,
Perdona la natura per ser tan incerta,
Perdona la ciència per falta d’explicacions,
Perdona al teu entorn per no saber posar les paraules exactes…

Mare, perdona’t i no t’ alliçonis ni deixis que ningú ho faci.

Mare , perdona’t i empodera’t , perquè potser no has parit com havies somiat o no alletaràs com voldries, però faràs tota la resta reinventant-te els clitxés i trencant els motlles amb més força que mai.

Mare empodera’t perquè el teu fill et necessita i t’estima amb una intensitat sobrehumana, el miracle succeït és sulblim, li has donat la vida i li has ofertat la teva “in eternum”, sense condicions ni condicionants.
Mare empodera’t, perquè no fugir de la mirada penetrant del teu bebé és el millor que et passarà a la vida….
Mare empodera’t , creu-te que el teu fill t’ho donarà també tot, passi el que passi, perquè l’amor incondicional és aquest, la mirada pura, la carícia neta, l’abraçada conscient…

Mare, oblida’t de normes, de llibres , d’ estudis científics i de recomanacions d ‘ organismes mundials, tanca els ulls, resseteja’t i materna sense límits fins l’ infinit i més enllà.
Tot comença ara, tot segueix des de tu.

Dedicat especialment a la S i la petita I.

Madre que no has gestado cuarenta semanas …
Madre que no has parido …
Madre que no has amamantado como te hubiera gustado …
Madre que te sientes caer por no haber hecho todo lo que deseabas desde el amor más maternal, desde el instinto más puro …

No te culpabilices, no criminalizces tu cuerpo, tu útero o tus actos …
Madre que no puedes evitar fustigarte  porque a pesar de saber que no tienes la culpa, todo ello a pasado por ti y se te ha escapado …
Madre que te preguntas cada día porqué.
Madre que no puedes mirar con pureza a tu bebé porque te sientes demasiado pequeña:

Perdónate.

Perdónate no ser  la heredera de un “todo poderoso” que no existe,
Perdónate por no encajarlo como se esperaba,
Perdónate.
Perdona a tu cuerpo por no obedecer tus órdenes,
Perdona a la naturaleza por ser tan incierta,
Perdona a la ciencia por falta de explicaciones,
Perdona a tu entorno por no saber poner las palabras exactas …

Madre, perdónate y no te alecciones ni dejes que nadie lo haga.
Madre, perdónate y empodérate, porque tal vez no has parido como habías soñado o no amamantarás como quisieras, pero harás todo lo demás reinventando  los clichés y rompiendo los moldes con más fuerza que nunca.

Madre empodérate porqué  tu hijo te necesita y te ama con una intensidad sobrehumana, el milagro sucedido es sulblime, le has dado la vida y le has ofrecido tu  “in eternum” sin condiciones ni condicionantes.
Madre empodérate, porque no huir de la mirada penetrante de tu bebé es lo mejor que te pasará en la vida ….
Madre empodérate, y créete que tu hijo te lo dará también todo, pase lo que pase, porque el amor incondicional es éste, la mirada pura, la caricia limpia, el abrazo consciente …

Madre, olvídate de normas, de libros, de estudios científicos y de recomendaciones de organismos mundiales, cierra los ojos, resetéate  y materna sin límites hasta el infinito y más allá.
Todo empieza ahora, todo sigue desde ti.

Dedicado especialmente a la S y la pequeña I.

GUERRA FREDA ENTRE MARES | GUERRA FRÍA ENTRE MADRES

Últimament veig massa sovint als grups de facebook o fòrums el “ Mi hijo tiene x meses y practico el colecho…” . Mi hijo tiene tal y practico la lactáncia…” “Mi hijo…practico..”

Ai no ho sé, però em sona tan malament això de “practicar” que em surt el següent:

Sembla que hagis de ser d’un cantó o d’un altre, sembla una guerra de bandes, un món on o hi ha blanc o hi ha el negre, i la maternitat és un arc de sant Martí amb tooooots els colors, però tendim a posar-nos les ulleres 3d i distorsionar-ho tot…

Hi ha dones que volen un part natural, altres que abans afusellades, altres que no ho tenen clar, altres que no volen parir, altres que es deixen fluir, altres que volen anestèsia i que no els dona temps, altres que volen part natural i que decideixen que els posin anestèsia, per què? Doncs perquè volen o poden o no poden…vés a saber!
Hi ha les que donen pit un mes, les que ho fan 6 o les que ho fan 36, per què? Perquè volen o poden o ves a saber!
Hi ha les que fan mixta o les que donen biberó, per què?
Perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que dormen amb la criatura sempre, a vegades o mai, les que el deixen a una altra habitació, les que només hi dormen si hi ha malsons, les que tenen un llit sidecar, les que dormen a terra o dins del bressol dels seus fills/es…Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden, vés a saber!
Hi ha les que van amb cotxet, les que van amb portabebés, les que combinen totes dues coses, les que portegen 3 mesos , les que ho fan 3 anys, les que porten els seus fills caminant des del principi o les que condueixen cotxet fins els 5… Per què? Doncs perquè volen o poden o no poden… ves a saber!
Hi ha les que posen xumet, les que no, les que el posen a la nit només o les que ho fan tot el dia, les que donen el xumet als reis o les que l’entreguen a l’esquirol, les que el retiren a l’any les que ho fan als 4 anys, per què? Doncs perquè volen, o poden o no poden…Vés a saber!
Hi ha les que porten els nens descalços o les que el porten amb botins, les que els compren sabates toves i les que els calcen amb xancleta, hi ha les que només porten sabates pel carrer o les que deixen córrer els nens descalços a la gespa, les que les fan por els vidres o les que els fan més por les caques de gos, hi ha les que no tenen por, les que vigilen o les que inspeccionen la zona , per què? Perquè volen o poden o no poden…ves a saber!!

I per què? Per consciència? Per inconsciència? Per cultura? Per educació?
Per vivències? Perquè ho diu el pediatre? Perquè ho diu sa mare, o la veïna? Per pressió o per impressió?

Què importa el perquè? O potser si que importa, vés a saber!

El que tinc immensament clar és que com més jutgem, com més mirem, com més assentim o neguem, més mal ens fem les unes a les altres.

La mare que dona el biberó als 2 mesos o la que dona el pit als dons anys, la que dorm el nen al bressol o la que dorm al seu llit, la que vol parir a casa seva o la que ho vol fer amb un ginecòleg, la que ho combina tot o la que no combina res, la que vesteix als eu fill amb perlé o la que ho fa amb xandall…. Al final, totes, absolutament totes tenim el dret de no ser jutjades, i molt menys per altres MARES.
Totes tenim el dret a ser ajudades, acaronades i animades, TOTES.

I mentre seguim fent aquesta guerra freda i estúpida entre mares i encasellant-nos en un col·lectiu que no existeix: Digues-li maternitat conscient o inconscient, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionarem, no avançarem i molt menys gaudirem de la NOSTRA maternitat com ens mereixem.

Aquí ho deixo.

GUERRA FRÍA ENTRE MADRES  (CAST)

Últimamente veo demasiado a menudo a los grupos de facebook o foros el “Mi hijo Tiene x meses y practico el colecho …”. Mi hijo Tiene tal y practico la lactancia … “” Mi hijo … practico .. “

Ay no sé, pero me suena tan mal eso de “practicar” que me sale lo siguiente:

Parece que tengas que ser de un lado o de otro, parece una guerra de bandas, un mundo donde o es blanco o es enegro, y la maternidad es un arco iris con toooodos los colores, pero tendemos a ponernos las gafas 3d y distorsionar todo …

Hay mujeres que quieren un parto natural, otras que antes fusiladas,otras que no lo tienen claro, otras que no quieren parir, otras que se dejan fluir, otras que quieren anestesia y que no les da tiempo, otras que quieren parto natural y que deciden que los pongan anestesia, por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que dan pecho un mes, las que lo hacen 6 o las que lo hacen 36, ¿por qué? Porque quieren o pueden o ¡vete tu a saber!
Están las que hacen mixta o las que dan biberón, ¿por qué?
Porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que duermen con la criatura siempre, a veces o nunca, las que lo dejan a otra habitación, las que sólo duermen si hay pesadillas, las que tienen una cama sidecar, las que duermen en el suelo o dentro de la cuna de sus hijos / as … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden, ¡véte tu saber!
Están las que van con cochecito, las que con portabebés, las que combinan las dos cosas, las que Portean 3 meses, las que lo hacen 3 años, las que llevan a sus hijos caminando desde el principio o las que conducen cochecito hasta los 5 … ¿Por qué? Pues porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que ponen chupete, las que no, las que lo ponen por la noche sólo o las que lo hacen todo el día, las que dan el chupete a los reyes o las que lo entregan a la ardilla, las que el retiran al año las que lo hacen a los 4 años, ¿por qué? Pues porque quieren, o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!
Están las que llevan los niños descalzos o las que lo llevan con botines, las que les compran zapatos blandas y las que los calzan con chancleta, están las que sólo llevan zapatos por la calle o las que dejan correr los niños descalzos en el césped , las que las hacen por los cristales o las que los hacen más miedo las cacas de perro, están las que no tienen miedo, las que cuidan o las que inspeccionan la zona, por qué? Porque quieren o pueden o no pueden … ¡véte tu saber!

Y por qué? Por conciencia? Por inconsciencia? Por cultura? Por educación?
Por vivencias? Porque lo dice el pediatra? Porque lo dice su madre, o la vecina? Por presión o por impresión?

¿Qué importa el porqué? O quizás sí que importa,¡véte tu saber!

Lo que tengo inmensamente claro es que cuanto más juzgamos, cuanto más miramos, cuanto más asentimos o negamos, más daño nos hacemos unas a otras.

La madre que da el biberón a los 2 meses o la que da el pecho a los dos años, la que duerme el niño en la cuna o la que duerme en su cama, la que quiere parir en su casa o la que lo quiere hacer con un ginecólogo , la que lo combina todo o la que no combina nada, la que viste a su hijo con perlé o la que lo hace con chándal …. Al final, todas, absolutamente todas tenemos el derecho de no ser juzgadas, y mucho menos por otras MADRES.
Todas tenemos el derecho a ser ayudadas, acariciadas y animadas, TODAS.

Y mientras seguimos haciendo esta guerra fría y estúpida entre madres y encasillándonos en un colectivo que no existe: Dile maternidad consciente o inconsciente, “crianza con apego” o con desapego, no evolucionaremos, no avanzaremos y mucho menos disfrutaremos de la NUESTRA maternidad como nos merecemos.

Aquí lo dejo.

Ser mare per primera vegada….

Últimament tinc més contacte que mai amb les mares…

Per sort els acompanyaments que faig cada vegada són més abundants i a la botiga el pas de dones en ple post part també és d’un gran pes…

Les miro i em recordo de mi 5 anys enrere…

Parlo de quan ets mare per primera vegada i no sé molt bé què ens pensem que serà…

Quan estic amb mares que fa molt poquet que han parit i em miren perplexes preguntant-me què li passa a la seva criatura…que no queda saciada o que té molts còlics, o que no vol quedar-se al bressol desperta, penso en mi fa 5 anys i recordo aqueslla sensació de “hi ha alguna cosa que falla”….

Aquella sensació de : “no pot ser que torni a voler pit” o “com pot ser que no vulgui estar estirat mirant aquest mòvil tan divertit de cotxes de colors…”

I es que l’error no és nostre…l’error és cultural.

Estem acostumades a “fer”… a fer el que sigui però no deixar de “fer”…

Si estem a casa, netegem, mirem la tele, ens connectem a facebook, llegim, o endrecem, o cuinem o … mil coses, però simplement “estar” no estem.

Quan ja no sabem què fer, sortim al carrer, i allà passa el mateix: o prenem algo, o quedem amb algú o anem a algun lloc… Passejar sense destinació, pel pur plaer de passejar, poques vegades, i ara que tenim mòbil molt menys!

De cop i volta parim una criatura i pensem, (perquè és el que tenim interioritzat no sé ben bé per quina raó) que estarà tranquileta a la hamaca, o estiradeta al moisés, que demanarà pit cada quan tingui gana que serà entre cada 2 o 3 hores o fins i tot cada hora, i potser a les 19.00h tindrà algun còlic, perquè clar, els nens tenen còlics, que alleujarem amb la posició anticòlics que ens van ensenyar a la preparació al part, o que no en tindrà perquè estem complint amb l’ ABC de la teoria de l’ apego, etc, etc, etc.

Però res més lluny de la realitat!

Parim i el nostre nadó ens demana xumar cada 3 per 4 …ara 10 minuts, en passen 5 i torna a xupar-se els punys desesperat, en mama 3 més i 20 minuts més tard ja es comença a remoure i així fins l’infinit.

Ara regurgita amb lo qual pensem que és que ja no té més gana i no li oferim el pit, però plora desconsolat fins que li tornem a oferir i ostres! Doncs si que en volia! Però com pot ser si ha vomitat fa res! Aquest nen té alguna cosa, això no és normal!!

Queda endormiscat sobre el nostre pit que raja llet descontrolat i quan ja porta 10 minuts i el deixem al moisés, fa una sotrac i ja hi tornem a ser… i així van passant els dies i les nits…

A les nit s aguanta 4 hores!!! No era per tant!!! I al cap de 3 mesos quan ja pensem que ho tenim dominat comença a despertar-se cada 40 minuts i ens diuen que és normal però nosaltres no podem més…. I quan no són els gasos són les dents i quan no és l’ansietat per separació i quan no és que comencen a moure’s i quan no és la introducció als aliments i quan no és la vacuna i quan no és que té mocs i quan no, blablabla…

La qüestió és que tot i que som feliços com anissos perquè estimem de manera ilimitada  als nostres fills, estem descol·locades perquè no ens esperàvem que no podríem fer RES, i quan dic res, és res de res.

I aquí, després de tres post parts i 3 nens que ja han passat el primer any, he trobat l’eureka i és que el que sovint necessita una mare que és mare per primera vegada és DEIXAR DE FER.

Gaudir en tots els sentits del permís per maternitat i passar-se el dia semidespullada per casa amb el seu fill en braços.

I atenció mares, que això és la típica frase que diem amb to negatiu tant i tant sovint:

“Ostres, és que si fos per ell es passaria el dia enganxat i jo en pilotes i clar, no pot ser!

Doncs si!

Potser podríem intentar canviar el xip i positivitzar una cosa tan preciosa que no tindrem mai més, perquè amb el segon això no ho podrem fer (i les que en teniu més d’ un fill ja sabeu del què parlo…) i és el plaer de tenir un primer fill en tot el seu esplendor:

Deixar-nos fluir sense intentar fer altre cosa que maternar les primeres setmanes.

Gaudir a tope d’aquest permís (de merda perquè 16 setmanes és ridícul) que ens dona el món i tenir la nostra criatura al damunt, olorar-la, grapejar-la i mirar-li els ulls i no fer res més que això… mirar, respirar, connectar, alimentar i nodrir.

I és que lo de “la teta és a demanda” ja em sona a tòpic. Totes ens ho sabem però no podem evitar mirar el rellotge i extranyar-nos… i és que tot és molt més que teta, molt més que aliment, molt més que acaronar i que estimar o acariciar…. Ser mare d’ una criatura recent nascuda va molt més enllà de tota teoria… és un camí d’aprenentatge i d’adaptació per totes les parts que hem de procurar fer havent ressetejat ,de veritat, tota aquella informació que ens ha anat arribant des que jugàvem amb nines.

Dir-li al món i a la societat que no ens robin aquestes setmanes tan curtes perquè el nostre fill necessita mare i la mare necessita fill, i així deixar de pensar que és tan pesat i tan estrany i poder endinsar-nos fora de pensaments superficials en la veritable essència de ser mare.

Nota: parlo i escric des del repecte i sabent que no tots els bebés són iguals ni totes les mares ho vivim de la mateixa manera. Sembla mentida que tingui que fer a hores d’ara aquests aclariments, peeeerò malauradament els he de fer.

bebe alta demanda

ENTREVISTA A DUES DONES GRANS, MOLT GRANS: LACTAPP – L’ app que canviarà la Lactància de moltes

LactApp-Alba-Maria

Vaig conèixer a la MARIA a causa d’una desgracia. Un accident on ella i la seva bebé van ser atropellades. La Laura il·lesa, La Maria greument ferida.

L’Alba va fer una Crida des del seu facebook: Necessitaven donants de llet materna per alimentar a aquella nena que a dures penes acabava de néixer…

Aquella crida em va impactar. Molt.

No vaig dubtar ni un minut a trucar l’Alba per oferir la meva ajuda, la Maria (la meva filla) seria “germana de llet” de la Laura. Tenen la mateixa edat.

Als pocs mesos, per un tema logístic vaig ser jo que em vaig acostar a casa de la Maria a portar-li pots plens de llet meva. Va ser una connexió instantània. No vam plorar en el cara cara, però només tancar la porta ho vam fer i molt. Totes dues.

Era emoció, era empatia, era solidaritat, era tribu, era AMOR, amor cap a les nostres filles, amor entre dues mares que no s’havien vist mai les cares fins aquell instant i que en canvi havien compartit tant.

La Maria es va anar recuperant molt poc a poc i la laura creixia preciosa, sana i forta gràcies a l’amor d’una mare que no va dubtar en demanar ajuda, sense complexes estúpids , sense tabús. Van ser moltes les mares que li vam donar llet, i em sembla que totes repetiríem cegament.

L’altra protagonista és L’ALBA PADRÓ.

Sense ella allò no hagués estat possible.

Una dona de bandera, altruista com ella sola, currante com ninguna.

L’ Alba Padró, si, la “boja de la teta”, aquella boja que penca 1000 hores al dia a la seva feina i la resta és per totes les dones de la ciutat i més enllà. Si , la “boja de la teta”, aquella que porta un telèfon 24h per urgències i que no dubta ni un segon en seguir fent-ho.

Si, la boja de la teta, aquella que creu, per damunt de ments perverses, que creu per damunt del sistema, que creu per damunt de totes les dificultats, que estem preparades i que ho podem fer.

Doncs bé, avui va un post dedicat a elles. I no és un post qualsevol, és una entrevista.

Si! Que fort oi? Això ja sabeu que no és el meu estil, però m’és igual , perquè la ocasió s’ho val.

Aquestes dues joies porten 1 any i mig treballant en secret per presentar-nos , a partir d’ octubre una altra joia en forma de APP .

Una app que canviarà la vida de moltes dones, perquè per fi, la informació verídica estarà a l’abast de totes: de les que van a grups, de les que no, de les que viuen prop de centres preparats i de les que viuen a la muntanya, de les que tenen un pediatre prolactància i de les que surten de l’hospital amb un biberó perquè la “seva llet no alimenta”. Una app que estarà a l’abast de les que tenen diners i de les que no en tenen, a l’abast de les mares, amigues i sogres. Una app per professionals, per pares i per cunyades. Si LACTAPP, l’aplicació de més ben preparada i dissenyada del món que ajudarà a tantes i tantes mares a tenir una lactància tranquil·la i feliç.

Gràcies Alba i Maria, per tota aquesta feinada i per tenir l’energia que teniu. Us mereixeu tots els èxits que tindreu.

US DEIXO l’ENTREVISTA: 

LactApp-app-movil

Fa 3 anys, un accident de trànsit va marcar profundament la vida de la Maria i l’Alba va ser un suport fonamental de la seva recuperació… existiria LactApp si no hi hagués hagut aquest esdeveniment?

Segurament no… ni hauríem arribat fins aquí. A la vida hi ha moments d’inflexió que et fan trontollar i que et fan fer un canvi de rumb… Aquell dia la nostra relació va agafar un camí diferent. Diuen que a la vida no hi ha res casual i potser és cert. En aquell accident la Maria va canviar molt, de fet, vam canviar totes les que vam estar implicades d’alguna manera. Sense aquest canvi personal dubtem que el projecte fos una realitat.

Heu treballat més d’un any en secret, com us sentiu ara que per fi ho heu anunciat al món?

Alliberades, orgulloses i temeroses. És un plaer compartir un projecte del qual ens sentim tan orgulloses. És la nostra criatura, s’ha gestat en la intimitat durant molts mesos, li hem donat forma i alimentat tant com hem pogut, l’hem vist créixer i hem fet volar coloms tant com ens ha permés el poc temps del que disposavem. I arribem en aquest punt amb decisió, orgull i, com no, eufòriques. I, igual que ho faríem amb una criatura de debò, sentim l’instint de protecció, la veiem fràgil i jove, i la volem ajudar a desenvolupar tot el seu gran potencial.

Per què heu anunciat el llançament de la app si encara no es pot descarregar als markets?

Per dos raons fonalmentals: la primera raó és que ja no aguantavem més 😉 la segona és que volem que la gent ja la conegui una mica quan surti als markets i facilitar així la seva difusió.

Expliqueu-nos alguna anècdota del procés?

Alba:Tenim un document amb frases cèlebres que han sorgit en el procés de creació. Hem rigut molt! Un dia que recordem especialment divertit va ser quan vam fer un llistat de paraules clau que podríen fer servir a qualsevol païs de parla hispana per parlar de pits i de lactància.

En aquest procés ens hem hagut de “reciclar” i fer formacions específiques en startups i app. En una de les formacions només hi va poder anar la Maria i va resultar ser molt i molt avorrida. La Maria anava enviant missatges d’acomiadament i emoticones de calaveres.

Quina ha sigut la resposta de LactApp més difícil d’escriure?

Després de més de 2300 respostes uffff ha calgut cuidar com dir les coses, evitar certes paraules: sempre, mai, totes… que en lactància no són mai certes. També hem intentat donar la informació de manera respectuosa, sense jutjar i optant per un to neutral en la majoria de respostes.

Potser les respostes més difícils d’escriure són les que indiquen que sembla que ja no parlem de temes de lactància i s’han de derivar a un metge especialista.

Quin apartat penseu que serà el més consultat?

En això no ens posem d’acord:

Maria: Penso que la gent farà servir més els Test de lactància, que ajuden a identificar coses tant interessants com si el bebè té un tel sublingual o no el té amb un simple qüestionari. Personalment, em sembla molt original i útil 😉

Alba: Espero que sigui el de consultes. Ho hem estat comentat tots aquests mesos i tenim una aposta, a veure qui guanya!

Teniu previstes actualitzacions de la app després del seu llançament a l’octubre? La traduireu a altres idiomes?

Oi tant que sí! Es la gran avantatge d’una app, que no és estàtica i que et permet modificar i millorar el contingut cada cert temps, corregir el errors i, sobretot, adaptar la app a la demanda i necessitats de la usuària.

A quin públic va dirigit?

LactApp està pensada i redactada per mares lactants, tots els textos parlen directament amb la usuària i parlen de tu. Igualment, hem previst que els professionals i les assessores de lactància també puguin utilitzar-la. Per això, hem previst que el qüestionari inicial puguin indicar una opció per navegar en la app de forma més fluïda.  

Preten LactApp substituir el cara a cara dels professionals o grups de suport?

Al contrari! LactApp vol estar present en els espais on encara no hi havia res. És un extra que pot ser útil tant per la mare com pel professional. I sincerament esperem que més mares coneguin l’existència dels grups de suport i hi vagin molt més. És inqüestionable com n’és d’important que les mares assisteixin a grups de suport a la lactància, on troben altres mares amb les seves mateixes angoixes i amb les que poden compartir el seu dia a dia normalitzant la lactància.

Considereu LactApp una eina valuosa per els professionals de la salut maternoinfantil?

Nosaltres l’hem plantejada perquè la puguin utilitzar. Si ho fan o no i els hi sembla una eina útil, ho hauran de dir ells.

LactApp es podrà regalar?

Quina bona idea! Ho mirarem d’implementar en futures actualitzacions.

Creieu que LactApp canviarà el món?

Canviar el món ens encantaria! Però LactApp no ha nascut amb aquest propòsit. La nostra aplicació no vol convèncer a les mares sobre la necessitat d’alletar o de fer-ho durant molt de temps. LactApp vol ser una eina facilitadora per aconseguir informació fiable que l’ajudi a prendre les decisions que desitgi.

Què, no ho trobeu una genialitat?

Podeu fer-vos seguidores del seu FACEBOOK  i BLOG per estar al dia de totes les novetats!!!

Logotipo-LactApp

HE PERDUT LA FE …

Ja no tinc fe…

Doncs no…és ben trist.

Encara que us sorprengueu, us diré que sóc de ciències de tota la vida. Les matemàtiques em pirren, la biologia, el miracle de la vida…. Gaudeixo llegint estudis d’evidència científica. Al·lucino quan llegeixo que hi ha hagut un descobriment genètic que podrà canviar la vida de moltes persones. Sóc molt fan.

Com a Mare, com a Doula, com a Amiga m’agrada parlar SEMPRE des de l’evidència científica,( com a la Laia Casadevall . jijijiji)…El temes més esotèrics o místics em criden l’atenció, si, però no fan que em mogui ni que produeixi canvis substancials en el meu dia a dia, fins fa 5 dies.

 Però en els últims 4 mesos he perdut la fe…. Perquè serveix tantíssima evidència científica estampada en titulars a través de la OMS o d’altres organitzacions a nivell mundial si després, els que l’han d’aplicar s’ho passen tot pel forro?

 Ja entre embarassos al·lucinava de com els ginecòlegs o llevadores poden actuar segons com…Com més llegeixo i com més aprenc, més flipo, per exemple:

 Si està dir i redit, provat i comprovat que la llevadora és l’experta en embaràs i part normal i que el ginecòleg ho és quan apareix la patologia, perquè carai ens segueixen atenent ginecòlegs només pel fet de visitar-nos a través de la mútua?

Perquè carai, si està provat i comprovat que posar una dona en litotomia produeix un munt de complicacions se segueix posant, en moltes ocasions, a les dones en aquesta posició i segueix prevalent la comoditat del ginecòleg de torn envers la correcta evolució del part i el confort de la mare i el nadó?

En tindria per hores parlant d’això…

 Ara neix el nen, i plora, plora moltíssim, té pell atòpica, regurgita exageradament a totes les tomes, no dorm 20 minuts seguits…

Vas al metge, desesperada i no t’escolta. Gens. Ni tan sols et mira a la cara. Pren apunts i s’acaba la visita. I així una vegada rere l’altra.

Desesperada he d’anar posant els símptomes al Facebook perquè mares experimentades m’expliquin les seves experiències i em donin pistes…

EL temps passa. Seguim igual, potser una mica millor gràcies a l’ajuda de les mares 2.0.

 M’omplo de valor el 4art mes. Toca revisió i vacunes (al CAP), estic decidida a no sortir d’allà sense una solució. Entro a la consulta i em trobo una infermera que no conec i sabeu què és el primer que fa?

 Donar-me un full d’alimentació complementaria perquè la iniciï quan compleixi 5 mesos! Jo li explico amablement que fem LME i em respon que això és igual. Jo li responc que per mi no és igual i que vull fer LME fins com a mínim els 6 mesos i ella, sense pestanyejar em diu: “ Ah! Millor, en realitat és el que recomana la OMS, però com que els pares venen nerviosos dient que els bebés no dormen, hem avançat la introducció de la AC als 5 mesos perquè allarguin les nits.

 COM???????? QUÈ??????????

Ostres! En què coi es basen per fer una afirmació així?

En què es basen per afirmar que els nadons allarguen les nits amb la AC quan se sap que la son és un procés EVOLUTIU?

Es passen pel forro les recomanacions de la OMS perquè sí, posant en risc la salut, SI SALUT, no exagero, dels nostres fills que potser no han mostrat CAP senyal de que estan preparats per menjar sòlids?

 Entra la doctora, tampoc no la he vist mai, no sé perquè coi t’assignen un pediatra si després no li veus el pèl… Li explico lo del reflux i em diu que m’esperi 2 mesos a la propera visita que estarà la meva pediatra, que ella no s’hi vol ficar. Aquesta és la única vegada que es dirigeix a mi. La resta de la conversa ens la passem: Jo parlant-li a ella , i ella donant-.me l’esquena parlant-li a la infermera, i la infermera repetint com un lloro el que ha dit la doctora com si jo parlés en xinès i necessités un traductor …

 La traductora em diu que li introdueixi els cereals als 4 mesos per evitar el reflux:

Eing????

No només no m’ha escoltat la primera vegada quan li he deixat clar que l’ AC la introduiria als 6 mesos ,sinó que … En què coi es basa per decidir que els cereals evitaran el reflux del meu petit? Què passa, que els cereals fan madurar la vàlvula d’entrada a l’estómac o què?

Com puc jo seguir confiant en els criteris mèdics de “professionals” que es passen l’evidència científica per allà on no sona? Com puc deixar la salut a les mans d’aquesta incompetència tant descarada?

Finalment i ja desesperada vaig rendir-me a la naturopatia… La respecto MOLT, però no hi he cregut mai… Al final , però, si hi ha una mínima oportunitat que m’ajudin amb el Joan…

Vaig anar a una naturòpata, que per casualitats de la vida també és metge, lo qual em va fer sentir una mica més tranquil·la. Jo no sé si és le que li va fer o el que em va transmetre a mi: Respecte, tranquil·litat, carinyo i molt rigor en la manera d’actuar, a més de Kinesologia i homeopatia:

Han passat 5 dies des de la visita i el Joan ja no plora, la crosta làctia està caient, la pell està millorant i jo em sento en pau… Li estic donant homeopatia en la qual segueixo sense creure, però és fruit de la visita més respectada que hem tingut el Joan i jo, i repeteixo, si hi ha una possibilitat, entre 1000000 , encara que la maleïda evidencia científica digui que no, que faci que el Joan estigui més tranquil (evidentment tenint en compte que és de caràcter “atacao”), no dubto ni un segon en obrir la meva ment i deixar-me portar.

Des d’ aquí faig una crida a tots aquells pediatres que s’ho passen tot per allà baix:

Siusplau, feu el favor de fer bé la vostra feina i no oblideu que la vostra responsabilitat pot ser decisiva i vital. No ens jutgeu i ens prengueu com a mares histèriques, mireu-nos als ulls i respecteu-nos, que som persones i tant nosaltres com els nostres fills estem patint encara que tot acabi en res. Siusplau tots som persones, tots podem tenir un mal dia i ho entenc, però ja està prou malament tot el sistema com perquè a sobre no puguem tenir una conversa d’adults de tu a tu sense haver de posar una cadira més altra que l’altre. Els interessos , en teoria son els mateixos: que els nens estiguin BÉ i les mares som les que tenim cura d’ells la major part del temps i sovint l’instint no ens falla. Siusplau, siusplau… estic segura que en algun moment de la vostra carrera estimàveu el que fèieu, només fa falta recordar aquells moments per tornar a adquirir la il·lusió i la màgia que poder arribar a fer. Gràcies!

IMG_2598