05 Oct Oda a la teta, gràcies i adéu.

Si, Oda a les tetes, a les meves tetes que han alletat més de sis anys sense descans.

Si, oda a elles, que m’ han alliberat com mai res ho haguera fet, de prejudicis i mites, tant dels bons com dels dolents.

Oda a elles que han estat compartides amb gran exemple de mi cap a ells i ella, a vegades amb més o menys resistència, però ho hem fet i ho hem fet tots junts i amb molt d’amor.

Si, Oda a les meves tetes que tant m’ han ensenyat i tants camins m’ han obert, que sense la lactància materna i tot el que l’ acompanya, avui no seria qui sóc, i avui sóc una dona més clara que mai, més lliure que mai, més dona que mai,doncs he cremat totes aquelles pors i aquells límits que imposa una societat masclista i patriarcal, perquè m’ he carregat amb mirades directes tot allò que no em ressonava i he acompanyat amb el cap ben alt tot allò que em removia i em feia caminar cap a una direcció sovint menys acceptada. I si, he cridat i si, seguiré cridant.

No tot és color de rosa, no, també hi ha una part agredolça, aquella hòstia que et fots quan estàs tan convençuda que tot el que es predica entorn la lactància és bonic, i és cert, i deixa de ser-ho. Quan et creus “grans” frases que es transformen en mites en la teva pròpia veritat i arribes a un despertar sovint tortuós.

Si, la teta es torna obscura quan sents agitació o et sents emmanillada dins del teu propi cos, quan et sents presonera de les teves pròpies decisions… i si, això a vegades passa i tant sà és quan passa com quan no passa. Tot està bé, també la part fosca.

Oda a les tetes, aquelles que ens han acompanyat en tots els moments de la criança, aquelles que han calmat, han consolat, han divertit i han adormit els meus fills cada dia infinites vegades, aquelles que per drets adquirits han tingut les meves criatures , aquelles que ens han regalat les mirades més tendres i les mossegades més múrries.

Aquelles que m’ han sabut frenar quan em passava de frenada, regalant-me de tant en tant alguna mastitis que m’ ha obligat a descansar i a fer llit. Gràcies beneïdes obstruccions.

Aquelles que han fabricat llet pels meus fills i pel banc de llet i m’ han donat la satisfacció de posar el meu granet de sorra.

Aquelles que han alimentat també, en part, filles d’amigues i que han creat un vincle indestructible

Aquelles que han estat medicina per una gran dona en plena quimioteràpia i que encara que sigui poc ha alleugerit un patiment que ningú es pot ni imaginar i fins i tot potser les gotes que rajaven directes al pot, més que de llet han estat de màgia, d’esperança….

Gràcies tetes per aquest regal sense preu.

Oda a les meves tetes que han estat la punta de l’ iceberg amb el que he topat de cara i que m’ ha obert un món fantàstic per encarar la meva vida professional.

Oda a les meves tetes que m’ han fet descobrir grans dones, i grans homes , m’ han tornat la fe en la humanitat, en l’ instint, en la maternitat i en la valentia, valentia en fer i valentia en deixar anar, perquè dir no a a la teta i saber salvar-se si escau, també forma part d’aquesta oda, piqui a qui li piqui.

Oda a les meves tetes, que han aguantat de forma estoica grans retrets i fotudes de pota de la gent, i aquí estant aguantant amb menys però encara amb prou fermesa, com per fer menjar paraules i mirades inconcluses al personal, que envalentonat,  gosava dir segons quines tonteries.

I aquí i ara em m’acomiado, en realitat ja des del 13 d’ agost , de la llet que sortia a raig dels meus pits i que encara, però ja tímidament, ho segueix fent tot dient adéu i gràcies. Gràcies i infinites gràcies.