01 Sep El meu fill m’atonyina, si…
El meu fill m’atonyina, si… i m’esgarrapa, i em crida i jo li explico que no m’agrada, que no m’agrada gens, i l’aparto i li torno a explicar mil vegades més… de vegades des de la calma, de vegades amb els nervis a flor de pell.
Si, el Joan té una rabieta cada 5 minuts, un nen de llibre vamos… i costa, costa molt contenir-lo i contenir-me jo mateixa, però sé que passarà. Això és una de les grans avantatges de ser mare per tercera vegada, que saps que després del túnel fosc de les rabietes, arriba la calma, de vegades abans, de vegades més tard.
Però això no és important a ulls de la resta del món, el veritablement important és que el Joan m’ atonyina amb una ràbia que fa posar la pell de gallina i tot.
Avui camí des del parc fins a casa, en condicions normals uns 15 minuts a peu, el trajecte ha estat realment esperpèntic.
Jo caminava amb el Joan placat em braços, si, placat perquè no hi havia manera humana de tranquil·litzar-lo i a més de per evitar les meves bufetades, volia evitar també que es fent mal tirant se a terra amb aquella decisió, en fi..
El més bonic de l’estampa, a part de el Xavi, la Maria i el nostre amiguet Lluc caminant davant en fila índia en mode “esto no va conmigo”, eren les mirades reprovants de la resta de la plebs… M’ he sentit afusellada 1000 vegades durant el trajecte, inclús alguns cotxes baixaven la velocitat per veure millor l’espectacle i no , no són imaginacions meves.
Algunes velletes em somreien amb la boca i la mirada dient-me un “com t’ entenc”, però també he hagut d’ aguantar força xiuxiueig de mal gust o persones dirigint-se a nosaltres : “qué le pasa a este niño” “ No li cau ni una llàgrima!” “Le va a dar algo” “Pobre angelet”… i un llarg etc.
Jo en canvi m’ he mantingut tranquil·la gràcies a les meves respiracions sent capaç d’ aguantar al força de 12 kgs movent-se casi espasmòdicament i també aguantant la mirada de qui gosava jutjar-me. No en teniu ni puta idea, els deien les ninetes del meus ulls…ni puta idea.
I és que què fàcil és pensar o dir en veu alta que l’ estic cagant (oju! Que potser si que estic fent-ho pitjor impossible), però fa molta rabieta que en comptes d’ una mà amiga et trobis bufetades, i no parlo de les del meu fill.
“És que l’has de manar”. Ja però és que jo a casa no mano, jo demano i confio en que algun dia els meus fills entendran el que els vull expressar i em podran respondre amb el llenguatge informal en comptes de «a hòstia limpia», però sé del cert que això necessita temps. Sé que amb manum militarum la resposta arriba abans, però què voleu que us digui…també penso que la veritable resposta arriba després, en tots dos casos.
Ara amics i amigues és lel que hi ha,i és així: El Joan m’atonyina amb molta tenacitat, i també al papa inclús al Xavi i a la Maria…i inclús inclús, si algún desconegut gosa fer-li la punyeta no es talla ni un pèl. O sigui que si sentiu crits per Sarrià i veieu a una mare amb cara de póker placant el seu fill impassible, saludeu-me que sóc jo!
Però si, confio, potser perquè miro el Xavi i la Maria i m’en sento orgullosíssima i també van passar per aquesta temporada. I tothom, desconeguts, coneguts i família havien augurat el desastre més absolut amb paraules tan tosques com : Malcriats, i ara moren d’amor i si, li donen les gràcies a l’escola, que menys mal que algú ha intervingut i els ha redreçat al bon camí.
No, “els terribles dos” (que en realitat són “els terribles dels 18 mesos als quasi 4 anys) no passen igual per tothom… Sempre ho dic encara que em repeteixo: Jo tinc molt caràcter, a casa tots el tenim, i som molt actius, i molt terribles en el bon sentit de la paraula, (per no esmentar que ja no hi ha teta i estem de vacances) etc… i per això és impossible que l’època on l’ego és el rei, passi desapercebuda o només es compleixi en el típic escenari del supermercat. No família, aquest escenari es repeteix a casa nostra per coses importants pel Joan i totalment desapercebudes per mi, però què hi vols fer? Jo senzillament faig tot el que puc i ho faig des de l’amor més absolut, però sovint amb la feinada que comporta tenir tres fills petits a càrrec i una casa, no puc mantenir el contacte visual constant que el Joan necessita i aleshores ja hi som! No s’ hi pot fer més, que esperar, repetir que no, acompanyar i respectar.
Hi ha dies que aguantaré estoicament concentrant-me en respirar,
Hi haurà dies que fotré un “mecagoenlá” i una bona esbufarrada i no, no em sentiré culpable perquè també m’ he de poder permetre rabiar, encara que jo sigui l’adulta, que tipa n’estic de tant manual de la calma! Una dosis de realitat i menys fustigació coi!!!
Hi haurà dies que senzillament truqui el Jordi amb urgència demanant un canvi de mans…
En fi, que hi ha i hi haurà dies de tot, i tu transeünt que em mires amb aquella mirada… no em fas por, ni em fas mal. Que te den.
marede2destructors
Posted at 11:09h, 02 septiembreJeje la veritat és que m’he sentit molt identificada! Jo també he tingut una epoca on el meu fill me les feia suar sota la mirada jutjadora dels vianants. Hi ha dies per tot, alguns ho fas amb més paciencia d’altres ja no pots més, i si, nosaltres també tenim dret a petar, encara que seria ideal sempre poguessim agafar aire i mantenir-nos tranquils! Perdoneu pero jo no puc!
Cigroneta
Posted at 22:11h, 02 septiembreHola! És la primera vegada que comente, però no saps com ho entenc! A mi, i a tota la família, el meu fill també ens pega i brama com si el mataren per qualsevol cosa…ahir, en va muntar una d’eixes que acabes de descriure perquè va decidir que volia sopar a un bar i no a casa! Tinc un de 12 anys que no vol vindre amb nosaltres perquè diu que li fem vergonya 😃😆. Ànim per a tu i esperem que els dure poc esta fase!
Mare
Posted at 22:59h, 22 noviembreI et deixes picar? Us deixeu picar? Aquesta es la forma que teniu d’educar? .. a les escoles els profes es veuen negres perque els pares els amenaçen. Perdoneu pero esteu criant nens malcriats que el dia de dema us seguiran pegant i prenent el pel.
crismoe
Posted at 22:08h, 27 febreroOstres, diga’m on compres la bola de cristall que en vull una, gràcies per aquesta aportació tan constructiva
Marta
Posted at 22:53h, 21 julioGràcies Cris! Perquè cada cop que em sento sobrepassada, sense suport, quan necessito la tribu, quan tinc milions de dubtes O quan em sento jutjada i observada (potser sense que em diguin res), llavors et busco i et llegeixo un post darrera l’altre i llavors em sento tranquila, amb ganes d’enviar tothom a cagar, com dius tu… Gràcies i més gràcies!!!