Viure per torns, és això conciliar?

«Atreveix-te a somiar!

¡Descobreix-te!

Surt de la teva zona de confort … «

Anuncien cada vegada més eslògans, més blogs, més serveis de conciliació …

Que bonic sona, quin ideal i quin gran mentida.

crit

Sí, gran mentida perquè les mares ens tornem boges reinventant-nos, formant-nos, movent-nos, fent xarxa, auto conei
xent-nos, explorant territoris desconeguts, i a més hem si volem tenir cura dels nostres fills, que per cert, no deixen de ser fills als tres anys
, que sembla que quan el 0-3 acaba, també acabin les nostres obligacions, i senyors i senyore
s, fins als diuvuit anys els menors estan sota la nostra guarda i custòdia, i amb l’herència que els hem deixat segurament fins als trenta-cinc els tindrem sopant casa , no és per res ….

També hem de fer tot l’anterior amb somriure d’orella a orella, i no ens anem a queixar, que abans ho teníem pitjor! Que les dones treballaven la terra i tenien cura de nou fills!

Doncs mirin no, fins al monyo (que per cert em vaig haver de tallar per no tenir temps ni de pentinar-me’l), fins el meu antic monyo estic de complir i de no arribar a res.

Resulta, amics i amigues que aquí, quan una parella té un fill, és solament una la que ha de reinventar-se, i no perquè estigui de moda, sinó perquè difícilment podrà seguir la seva vida laboral anterior si a més vol donar-li amor i hores de qualitat el seu nadó.

Però el món segueix girant i si perds la teva corda, a més de perdre la teva identitat, també perds el somriure que et reclamen dia rere dia amb el típic: «ui quina cara de cansada» «ui, estàs bé?» «Ai, és que abans sempre reies i ara sempre et veiem seriosa «.

I què voleu?

¿Que botem d’alegria quan no podem dormir una nit sencera des de fa mesos i hem de buscar-nos la vida per poder muntar-nos un horari decent i anar a fer la compra resant que la targeta de crèdit no hagi arribat a la seva fi? Voleu que frisi d’ entusiasme, pel fet de ser mare i tenir una/es criatura/s sanes, quan hem de portar una una triple vida, la de treballadora, la de «no treballadora» i a més la de mare?

son mareta meva

Sí, catastrofista sembla que estigui avui, però no, no és catastrofisme, és una realitat que em peta als morros cada dia i que cada dia vivim més mares

Una crisi d’identitat monumental perquè en algun punt de la pel·lícula vam anar un moment al bany i vam perdre el fil de la història i sembla que per més que rebobinem i intentem centrar-nos no aconseguim mai arribar sanes i estalvies.

En fi, que corroboro, que tot segueix cap per avall, que vivim en una societat de ritme frenètic que no només no ajuda sinó que a més posa pals a les rodes a la mínima que intentem pivotar.

Una societat que premia el desinterès, l’egocentrisme i criminalitza els braços i les abraçades.

I sí, em cago en  tots aquests estereotips, i sí, em depilo els pèls de la llengua perquè estic esgotada de veure com es ven la conciliació.

I on és el constructivisme d’aquest post, us preguntareu, perquè de moment sembla del tot destructiu, doncs bé, una mica més calmada després d’haver cridat a tort i a dret en sentit literal tota aquesta parrafada, el constructivisme està entre línies.

Sí, perquè de res es val cridar si després no actuem,

perquè la conciliació es pot mirar des de mil prismes diferents i és que tot és un cercle viciós i una no sap per on començar a fer res.

La conciliació és un tema polític, sí.

Un tema educatiu, també.

Com no, també un tema social.

És clar, que bonic, ara vés i canvia-ho tot,

quan en realitat la conciliació, en gran part, comença a l’origen de tot, la família: la dona i l’home (o parella), ara es diu corresponsabilitat, mot que mola ou, però que no significa  res més que la família unida com s’ha somiat en l’ imaginari tota la vida.

Que el pare entri a casa com a pare i no com a home. Que el repartiment de rols no sigui com el repartiment d’accions en una empresa, no, el repartiment de rols en una família no hauria de passar per la proporcionalitat en el sentit equitatiu, sinó pel respecte i per l’amor, cap als fills i cap la parella.

¿I això de què depèn?

Doncs com a bon cercle viciós, depèn de tot l’anterior, però també depèn de la voluntat de tots i de totes, de la confiança que ens tenim, de l’amor als fills però també de l’amor a una vida pròpia, de l’amor a somriure i l’amor al canvi.

Encara que per descomptat és molt més fàcil tuitejar en contra del sistema i cagar-se en tot cada matí de la nostra atrafegada vida.

Només quan la família es cregui, per fi, que té el dret d’estar unida, i no de viure per torns, podrem començar a exigir més amunt i anar més enllà.

PD: si, ho sé, hi ha moltes famílies que ja crien amb corresponsabilitat, si ets una d’aquestes famílies enhorabona! explica-ho a tothom!

POST ORIGINAL EN CASTELLÀ a maters.es . maters és una comunitat de mares que són treballadores  i treballadores que són mares. Hi col.laboro molt activament desde principis del 2016, no us la perdeu!

 

No Comments

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?