L’ últim destete. Crònica per dies.

Amb mig gotet de vi negre i restes dels ous de xocolata de la passada pasqua, em disposo a explicar-vos el primer dia del destete definitiu.

Quan s’ acabi aquest destete, no tornaré a donar la teta a un fill meu, bàsicament perquè no és la intenció tenir més, fills i avui , sense planejar-ho he decidit destetar.

Estic angoixada, trista, tinc por de moltes coses… Em sento fatal, fatal…

No és el primer destete que faig després d’ una Lactància prolongada, però igual que cada fill és un món, cada destete també ho és.

La Lactància amb el Joan mai ha estat tranquila, ha estat preciosa, intensa, divertida, esbojarrada, però tranquila ni un pèl.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.35

Mai he tingut un nadó mamant plàcidament dels meus pits amb les mans obertes…bé, menteixo, quan s’endormiscaven sí que havia estat així, però amb ells desperts mai.

El Joan ha crescut i les preses també.

Ja sabia, per l’experiència pròpia i per les formacions que he fet que els nadons no es tornen menys demandants amb l’edat ,per norma, a vegades és tot el contrari, i què coi, nens intensos, criances intenses, lactàncies intenses…i jo, què he de dir, també sóc mare intensa.

Els últims mesos m’ he sentit molt agitada, el Joan s’ ha tornat molt més demandant que abans, potser demandant no seria la paraula…ho descriuria com una lactància tiránica:

“Vull teta ja, he dit ja, he dit ara i aquí i ja” en l’ idioma d’ un bebé de 20 mesos , és a dir: “Tetaaaaaaaa!!!! Ahhhhhhh!!!!ehhhhhhhh””” (cops de peu, bofetades, xiscles)…

a més quan li dono el pit amb l’altre mà no es limita a sintonitzar-me com fan la majoria, ell directament em magreja des del melic fins els ulls. Sense pausa, de cop es ratlla, m’estira la samarreta com una goma i em reclama l’altra pit. Acaba. 20 minuts. Ja hi tornem a ser. Aquesta edat és així: El descobriment de l’ ego.

Porto 6 anys donant pit , empalmant un fill amb un altre, tàndem inclòs.

N’ estic molt orgullosa, em sento plena, feliç, sé que els hi he donat un gran tresor a tots i a mi mateixa però ara necessito que els meus pits tornin a ser propietat meva, única i exclusiva meva. Prohibit tocar-me les tetes en un any homes del món! Bé, en el meu cas, home del món.

Necessito tenir-les jo, mirar-me-les, reconèixer-les com a meves en un mirall, en lo emocional i també en lo físic. L’edat i la gravetat han fet la seva feina, això no ho puc negar, però la succió contínua ha culminat.

Estic tremendament orgullosa dels meus pits de mare, però necessito reconèixer-los, fer-m’hi, pensar-hi una mica…

I amb aquesta intro eterna que us he fet, ara si:

Crònica de l’ últim destete. Dia 1:

I res, avui, pensant una mica en tot plegat, he arribat a l’ Oreneta (l’ escola bressol) i per impuls li he demanat a la dire un parell de tirites. He entrat al lavabo i me les he col·locat. Una a cada mugró.

Posant-vos en antecedents, el destete del Xavi va ser horrible, podeu llegir aquí i aquí, i amb el de la Maria, embarassada del Joan, vaig decidir provar sense cap mena de fe el truc de les tirites.

Quan ella em baixava la samarreta per mamar es trobava els pits sense mugrons, jo li deia la veritat: Maria, em fan molt mal (amb l’embaràs el roce era insuportable) i ella al veure les tirites ho relacionava amb dolor, suposo que no veure el mugró també l’ajudava , i realment en una setmana, sense plors ni rabietes la Maria es va destetar. De cop.

Amb el Joan tampoc em puc plantejar un destete gradual. Ell no ho és i jo tampoc. El “no oferir no negar” no ha funcionat mai a casa meva i jo ja no podia estirar més. Les nits infernals i els dies de tetidayparty tota la jornada, n’estic fins el cap de munt! Per tant , amb poca fe, també m’he posat les tirites en aquest cas, he entrat a la classe i com de costum el Joan ha vingut corrents cap a mi cridant “tetaaaaaaaaa” amb un somriure d’ orella a orella, jo m’he assegut com de costum i mai oblidaré la cara que ha posat quan ha vist que no hi havia mugró.

De seguida ha anat a l’altre pit i el mateix. M’ ha mirat molt seriós i confós demanant-me una explicació, no li he pogut mentir. No li he dit que la mama tenia mal, l’ únic que m’ha sortit ha estat un “Joan, la teta s’ ha acabat” i l’ he abraçat .

Ara seria perfecte pensar que ell m’ ha abraçat i hem passat una setmana estupendus, no? Doncs no. M’ha apartat i m’ha estat reclamant els seus mugrons amb tons de súplica tota la tarda. M’ ha pegat, m’ ha esgarrapat, m’ ha cridat.

No ha servit la pilota, ni la moto, ni les abraçades, ni les galetes, ni absolutament res.

Tota la tarda baixant-me les samarretes per comprovar si els mugrons havien tornat a aparèixer.

Jo m’ he estat sentint com una mala bruixa tota la tarda. Pensant en possibles traumes, he escrit a algunes amigues expertes i tot, i això que la teoria ja me la sé, però és que no ho he pogut/sabut fer d ‘una altra manera.

En el fons penso que sempre es diu “La lactancia és cosa de dos”, i en aquest cas jo ja no vull donar més la teta. Em sento esclava del meu cos, presonera de mi mateixa. Em fa esgarrifances cada vegada que el meu fill em vol succionar. I així no. Així no vull.

He gaudit de tres lactàncies llargues i meravelloses.

He viscut els moments més preciosos de la meva vida.

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.05.25

Tinc grabades a la ment i a l’ Icloud imatges bucòliques i divertidissimes de les nostres lactàncies. Les tetades de bon matí, les mirades de complicitat, d’ intimitat d’ amor infinit. Però fins aquí. Els moments que gaudeixo amb els que no gaudeixo no són equilibrats , i jo necessito saber que puc saber parar.

També sabeu que sóc massa empàtica i m’ imagino el Joan no entenent res de res. Ell va néixer amb la teta a la boca. És el seu recurs per alimentar-se, per calmar la seva sed, la seva ira, la seva por o tristesa o alegria, i ara de cop i volta tot això ja no hi és.

Si, hi sóc jo, la seva mare, amb les carícies, les mirades, el cor i les emocions, però ah perdut el seu talismà preciós, i he estat jo qui li ha negat.

Pot semblar un tant exagerat tot plegat. Segurament ho és, no ho sé.

Ha arribat la nit, m’ he preparat per lo pitjor, el Joan normalment s’adorm amb la teta a la boca i es desperta cada hora a comprovar que tot segueix en ordre, però mira, m’ ha sorprès: ens hem estirat al llit com cada dia, ha buscat el mugró que no ha trobat, i ell solet ha anat buscant la posició entre sobre meu i lateral per arraulir-se… Ha fet algun ai i algun ui però molt poca cosa, s’ha adormit plàcidament en menys de 10 minuts. És increïble.

I ara, amb la copeta de vi i alguna llagrimeta que no puc evitar que caigui us ho explico. Potser perquè a lo millor a algú li serveix la meva experiència, potser perquè així ordeno les meves emocions que ara són ben grisetes pobres…

En fi, to be continued…. Demà Crònica del dia 2.

Crònica dia 2

La nit és fosca en tots els sentits, i amb l’ eufòria de com es va adormir no sé què em vaig pensar… No vaig poder penjar la crònica del dia 1 només acabar-la perquè als ¾ d’ hora d’haver-se adormit es va despertar. Cridant. Reclamant teta. No va ser com durant el dia que feia com una cantarella… a la nit cridava i plorava molt fort i molta estona. No podia calmar-lo ni amb moviment, ni amb carícies ni amb res… anava passant la nit sense que el Joan dormís gens, ni jo tampoc…

Com dic, la nit és fosca i suposo que ell durant el dia, d’aquella manera , podia ser capaç de raonar, però a la nit, mig atordit li resultava impossible. A mi em passava el mateix, l’ únic que volia era arrencar-me l’esparadrap i donar-li el pit, calmar-nos tots dos i dormir, però aquella rigidesa de “ara no puc tirar enrere” m’estava fent bullir la sang. Vaig decidir respirar molt profundament mentre el calmava i plantejar-me mentrestant què fer.

Potser no calia fer un destete tan gradual com es recomana normalment però tampoc un de tan radical com estava fent... Potser podia deixar el pit durant la nit, que és fosca i freda per tornar-la càlida i calmada... Normalment la gent desteta per la nit, però…què és el que a mi m’ irritava tant de la nostra lactància?

No, no era pas la nit, el que em molestava profundament era passar-me el dia amb el nen enganxat de la teta, sense poder tenir una conversa, sense poder posar-me una samarreta més tancada… Conclusió: Ha arribat el destete definitiu si, però ara mateix em trec l’esparadrap , «ho farem més poc a poc d’acord Joan?» La teta s’ha acabat durant el dia, però quan sigui de nit te la donaré amb molt de gust.

I així va ser, vaig desenfundar l’artilleria i vam descansar tota la nit.

Va sonar el despertador i corrent vaig anar a posar-me de nou els esparadraps. El Joan va despertar-se i quan va tornar a veure la mama sense mugrons, em va preguntar “teta?”, li vaig explicar de nou, que la teta només funcionava a la nit i que durant el dia ens les hauríem d’empescar sense. Ho va rebre amb força dignitat. El dia va ser fàcil, no ens vam veure i per tant “ojos que no ven…»

Quan ens vam retrobar a les vuit de la tarda va venir corrents a buscar el seu pit, no el va trobar, tampoc es va enfadar. Està molt més mimós i amorós. Em demana tota l’estona contacte físic. Jo li dono tot el que necessita sense recel, perquè ,m’ encanta i perquè, què coi! a mi aquests mimus em van molt i molt bé. Ens passem la nit abraçats i les estonetes que estem junts també.

Aquest matí en comptes de buscar-me la teta, m’acariciava la cara dient-me “mama” i no pas “teta”… Tinc ganes de plorar, estic entre nostàlgica i emocionada.

La nostra relació està esdevenint diferent però igual d’ intensa i preciosa. Ara només espero que ell pugui ser capaç de relacionar: Nit teta, dia no teta, sense necessitat de l’esparadrap!

El plan és el següent: Seguir així fins que ho tingui ben integrat, un cop així, quan senti la necessitat, destetaré enmig de la nit, per deixar només la presa d’anar a dormir, i aquesta serà l’ última, no em plantejo quan perquè no crec que em molesti massa...desitjo de tot cor, que aquesta última presa la deixi ell quan es senti preparat.

En fi! Fins aquí la meva crònica! Espero donar-vos un feedback positiu la setmana vinent!

Captura de pantalla 2016-05-27 a las 13.00.22

 

9 Comments
  • Judit
    Posted at 11:34h, 27 mayo Responder

    Ànims!! Nosaltres vam començar el destete fa un mes, deixant primer les tomes diaries i mantenint les nocturnes. Ara fa 3 setmanes vam aconseguir el destete definitiu.
    La primera setmana va ser durilla, pero hem aguantat molt bé i ara em sento alliberada i feliç de poder gaudir la meva filla d’una altra manera, molt intensa i bonica igual que els 21 mesos de lactancia materna, pero diferent.
    Ha estat la meva primera lactancia i n’estic molt contenta, pero ja no podia més, estava saturada i necessitava tancar aquesta etapa!
    Ho aconseguireu aviat, ja veuràs!!
    Una abraçada forta!!

  • nuria
    Posted at 12:45h, 27 mayo Responder

    Valenta! Sempre em fas plorar… Merci per la teva manera d’explicar. Sempre es una ajuda llegir_te. Maternitat en estat pur, que massa dolç empalaga. Gracies per compartir. Quan et llegeixo em sento una bona mare, perque avui dia hi ha tants blogs de mares estupendes… Vaja, que m’encantes!!

  • Greta
    Posted at 12:51h, 27 mayo Responder

    Moltes forces i ànims! El teu cos és teu i tu decideixes.
    Jo porto una mica més de 4 anys de lactància, un nadó de 2 mesos i 2 destetes solets, d’un dia per l’altre al final dels dos embarassos i per iniciativa seva.
    I ara la gran, després de 2 anys de no mamar, m’ho torna a demanar

  • Núria
    Posted at 20:28h, 27 mayo Responder

    Moltíssimes gràcies per compartir-te!!!

  • Judith
    Posted at 21:15h, 27 mayo Responder

    Hola! És el primer cop que et llegeixo i m’ha agradat molt. Jo només tinc un fill de 26 mesos i li segueixo donant el pit per anar a dormir. Vam intentar un parell de cops Fer el destete, però ni ell ni jo estàvem preparats. Porto una temporada que hi ha dies que em canso de donar el pit, i no crec que ell estigui disposat, de moment, a deixar-lo… Sento que serà ell qui em digui «mami, pis pas tetita». Esperarem una temporada, sino la idea de tapar els mogrons…, qüestió de provar.
    Felicitats pel blog!
    Una abraçada

  • Miriam
    Posted at 23:40h, 27 mayo Responder

    Gràcies per compartir la teva experiència. Nosaltres estem en ple procés. Jo també, només li dono per dormir. Aviat l’haurem de fer a la nit, perquè al setembre comencem el procés per a quedar-me embarassada de nou. Només de pensar en el trauma que serà per les dues, tremolo. Crec que provarem les tirites. Ànims!

  • Anna
    Posted at 22:23h, 28 mayo Responder

    Impresionant escrit!!
    Felicitar-te per haver dut a terme una lactancia de 6 anys sense parar,valenta es poc. I ara no toca sentir-se mala mare, quan una mateixa no gaudeix d la lactancia, no es té xq continuar a la força i d mala gana. I gracies per compartir la teva experiencia, sempre pot ajudar. Jo estic lactant a la meva segona filla de 2anys i 4 mesos, sumant ja 5anys i mig d lactancia. Nomes vaig fer un «parón» en el segon embaràs d 5 mesos perque la lactancia tàndem em feia por. I el destete de la meva filla gran va ser perfecte, mes fàcil del que esperava. Un mes on vaig suprimir les tomes diaries a dos, per fer migdiada i per dormir a la nit. I segon mes sense cap toma. Cal afegir k la Maria feia xumet, i poder em va ajudar.
    Ara, en canvi, es diferent. La Núria no fa xupe, i esta molt enganxada a la teta…
    No em veig preparada……

  • rgamezdesign
    Posted at 20:16h, 31 mayo Responder

    Gràcies per les teves paraules…… 🙂 ànims guapos !

  • Mireia
    Posted at 14:14h, 04 junio Responder

    Hola, soc odontopediatra i volia comentar alguna cosa.
    La lactancia nocturna a demanda (tant pit com bibero), a partir de l’any de vida del nen, q ja te dent i menja de tot, es un dels factors d aparicio de caries.
    Repeteixo: un dels factors, no l’unic.
    Per tant, si es fa una lactancia prolongada es recomana q es netegin les dents despres de les preses, per eliminar les restes de llet. Evidentment, tot aixo acompanyat d una dieta sense sucres, perque sino….. Augmenta moltissim el risc d aparicio de caries.
    De totes maneres recomanem una visita al odontopediatra cap a l’any d’edat, ja q aixi es pot avaluar cada cas individualment i donar consells de prevencio mes personalitzats.

    Petons i anims amb el destete!!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?