Carta a la Martina.

Fa uns dies vaig rebre un mail.

Una mare trista i melancòlica que reclamava visibilitat, afecte, empatia i comprensió per totes aquelles pèrdues perinatals que per desgràcia succeeixen cada dia al nostre entorn. Per la seva pròpia, per totes les demés…

Comprensió i visibilitat a aquells nadons no nascuts.

Una mà ferma que doni suport als pares i les mares i germans que pateixen en silenci per una societat que no escolta, per una societat que mira a l’altre cantó quan sent la paraula mort.

Una abraçada càlida a aquelles mares que han donat a llum, sigui de la manera que sigui al seu fill o filla sense vida, en comptes de frases fetes, tòpics i clitxés que es tronen insults a la memòria i emocions desfetes …

Per mi és molt especial que aquesta mare em faci servir de canal per expressar-se valenta i orgullosa, a l’ hora que trista i melancòlica quan arriba la data prevista de neixement de la seva filla que ja va néixer, encara que sense vida pocs mesos enrere…

El meu condol  i molta llum per ella i per tota la resta:

burb

«Avui és un divendres qualsevol per la majoria de la gent, en canvi per mi, és un divendres especial, molt especial. Avui hauries d’haver nascut, Martina, però això no passarà mai.

Vas néixer sense vida quan només portaves 4 mesos dins meu. La decisió va ser nostra, sí,  però no per això menys dolorosa. La perspectiva de vida que t’auguraven els metges era nul·la, el Síndrome de Down era el més petit dels teus mal de caps. Nosaltres vam decidir per tu abans que ho fes la natura.

Han passat gairebé 9 mesos des del dia que vam saber que t’esperàvem, il·lusionats com els que més, saben que portaríem al món el nostre segon fill, pensant que el Jan tindria un germanet o germaneta amb qui jugar, créixer i amb qui aprendre a compartir. Avui en canvi, en comptes de tenir-te entre els meus braços, com qualsevol mare imagina en el moment que sap que està embarassada, no hi ets i la sensació de buidor que arrossego des del dia que et vaig perdre segueix a flor de pell. No tinc cap dubte de la decisió que varem prendre, però no puc evitar sentir-me culpable per no poder-te cuidar,  per no poder estar amb tu i veure’t créixer. Mentres t’esperàvem ens havíem imaginat la vida amb tu, un milió de somnis per complir i un futur que no arribarà mai. I això fa mal, molt mal.

Per la gent no has existit. Qui no ha viscut una pèrdua intrauterina no sap el que se sent i és normal, per això no culpo el meu entorn, que malgrat només ens volia ajudar, les seves paraules encara ens entristien més. “No passa res”, “sou molt joves”, “ ja en tindreu un altre”, “millor ara que més endavant”, i un sense fi de frases que no servien de res. Nosaltres no patíem per tenir un altre fill, nosaltres et volíem a tu, et volem a tu. Quan et passa una cosa així, crec que és important parlar-ne amb la gent que t’estima, és important saber-li donar la importància que té, doncs per desgràcia aquests és encara un tema tabú a la societat.

Encara que només sigui per nosaltres, tu ets real. Ets la brisa del vent que ens toca a la cara, ets aquell ocell que ens vigila des del pati. Ets el sol que entra per la finestra cada matí i la llum de la lluna quan tot queda a les fosques. Ets cada flor de primavera que neix i cada gota d’aigua que cau quan plou. Ets tota allò que sempre he somiat, ets la nena dels meus somnis.»

 

 

17 Comments
  • Nia
    Posted at 12:06h, 02 mayo Responder

    Bon dia,
    Segueixo la teva pàgina, m ‘ agrada com exposes els temes,però avui he sentit la necessitat d’ escriure.
    Tot el meu suport per aquesta i per totes les mares que passen per aquesta situació dolorosa.
    Quanta raó ,la societat només està preparada per felicitar, no per acompanyar,escoltar,estar,…no cal buscar paraules de consol que la majoria de vegades ens fan més mal, tot i entenen ,que ens ho diuen amb bona intenció. ( sempre hi ha l’ excepció).
    Una abraçada

  • anna
    Posted at 19:40h, 02 mayo Responder

    Moltes gràcies per fer ressó de la mort gestacional i perinatal. Un tema molt tabú, que fa que les famílies que ho patim visquem un dol quasi en silenci. Ens toca viure una maternitat molt injusta i a més a més ens sentim sols. Gràcies, de tot cor.
    I a tu, mama de la Martina, molta llum. Ets una valenta.

  • montse
    Posted at 19:48h, 02 mayo Responder

    M he sentit tant identificada al llegir aquest post…vaig perdre el meu segon fill a les 16 semanes d embarás…mai mai s oblida….i ja fa algo mes de dos anys…al teu voltant tothom et diu que no passa res…que tens la teva nena ( la gran) i que ja vindra un altre…que no havia de ser..que millor ara que mes endavant…ho fan amb bona fe…pero no ajuden…pq el q necessitem es comprensio, que ens deixin plorar… Mai l oblidare, ell va ser el meu segon fill i sempre el portare al cor…Passats dos mesos i sense estar recuperada emocionalment, em vaig tornar a quedar embarassada… No va ser un embaras fácil…pero ha valgut la pena, avui tinc dues filles de 5 anys i de 17 mesos i un petitó que ens cuida desde el cel. Un abraçada a la familia d la Martina.

  • Nàdia
    Posted at 20:10h, 02 mayo Responder

    Mama de la Martina, jo també sóc mare d’un bebè que vaig haver de deixar marxar a les 21 setmanes. Era el meu primer embaràs. En el meu cas, encara em pregunto si podria haver fet alguna cosa perquè visqués, si hauria d’haver consultat més metges o si hauria pogut fer res diferent. Van ser dos ginecòlegs els que ens van dir que era «incompatible amb la vida». Aquestes paraules ens van robar tota la innocència, ens van enfonsar i ens van trencar per dins en molts bocinets. Aquests bocinets s’enganxen, aprens a conviure amb la pèrdua (que mai no deixa de fer mal, de cremar-te per dins), però mai no tornes a ser qui eres.

    Tens tota la raó: els nostres bebès ens acompanyen sempre, estan en tot el que fem, estan en tot el que som. Jo, inevitablement, he purgat gent del meu entorn. No per castigar, sinó més aviat perquè amb aquesta pèrdua he sabut que hi ha gent que no m’interessa. No vull que se’m negui el meu dret d’estar trista, necessito que se’m consideri mare de dos bebès, no només d’un que «ha sortit bé». Sóc mare de dues nenes, una que duc al cor i una que tinc als braços (el meu bebè arc de sant martí). I vull poder parlar de totes dues, i vull poder plorar si ho necessito, i vull no haver-me de justificar per no voler acabar mai el meu dol per la dolça nena que vaig haver de conèixer i deixar marxar el mateix dia.

    Una abraçada, mama de la Martina. Les nostres nenes estan amb nosaltres.

    • Elisabet
      Posted at 11:27h, 03 mayo Responder

      Hola, Nàdia. Hola, mare de la Martina. Mentre us escric ploro, no he parat de fer-ho, alguns dies més, alguns no tant, alguns sense parar, des que va néixer sense vida la meva segona filla, la meva dolça Francina, que vaig tenir amb mi gairebé 42 setmanes, però que no puc omplir d’abraçades com estava desitjant des que vaig saber que estava embarassada.

      La gent que ens envolta a vegades l’encerta i a vegades no. I sí, experiències com la nostra ens ensenya qui ens estima i amb qui no podem comptar… Molts ànims i molta força, perquè no hi ha més remei, perquè la vida continua… Sempre, fins a l’últim sospir, els nostres petitons estaran amb nosaltres.

  • Thais
    Posted at 20:45h, 02 mayo Responder

    Molt bonic i trist. L’altre dia em van dir que encara no era mare perquè no he parit, però vaig pensar que si li passes alguna cosa a la meva nena dins la panxa sentiria que he sigut mare i que he estimat la meva filla, perquè l’estimo des del primer dia. No trobo just que la mort d’un «no nascut» es tracti de forma tant freda.

  • aina
    Posted at 20:47h, 02 mayo Responder

    Per a l’escritora del text:
    la meva filla tambe va neixer i va morir el mateix dia. ja fa 4 anys. a les 22 setmanes de gestacio. tambe va ser desicio nostra.
    Sembla mentida pero ella es la persona que m’ha ensenyat mes coses a la meva vida, com no tenir por a la mort o valorar molt mes la salut dels meus altres dos fills, a part de moltisssimes altres coses
    M’ha costat molt de temps pero ara quan em pregunten quants fills tinc sovint parlo d’ella perque tambe es filla meva

    Et desitjo el millor en el teu cami i
    T’envio molta força. Gracies per compartir

  • Anna
    Posted at 22:02h, 02 mayo Responder

    Hi ha un llibre titulat «Mujeres Silenciadas» de Theresa Burke, Ed. Sekotia, que parla d’aquest tema tant amagat, des de diferents vessants. Molt recomanable.

  • Roser
    Posted at 06:46h, 03 mayo Responder

    Em sap molt de greu. Ho diem tantes vegades! Em sap tan de greu. Que quan arriba el moment de dir-ho de debò ja està gastada. No pots dir «em sap greu» i prou, perquè endevines que és insuficient. Vols fer una abraçada tan gran als pares que la vida i la salut retornin al nadó que ja no hi és. Però els abraces i no passa res. Vols plorar amb ells, però no els vols veure plorar i no vols que siguin ells, els inconsolables, els qui et consolin. Dius «us en sortireu» i creus que tu no te’n sortiries. Dius «en tindreu un altre» i saps que tu no en voldries un altre, que voldries aquell, que sabent que aquell no tornarà, no saps si en tornaries a voler mai més.
    Al meu germà li va passar quelcom semblant i no vaig saber què dir-li. Es deu pensar que sóc de pedra, perquè no li vaig dir res i vaig esperar-me a plorar a casa. Què és el correcte? Hi ha res correcte quan fins i tot el fet, aquella petita mort, és el més incorrecte que et pot passar a la vida?
    Em sap molt greu.

  • Claudia
    Posted at 07:20h, 03 mayo Responder

    Bon dia,
    He llegit aquesta carta tan bonica i m’ha semblat un reflexe de tota els testimonis de mares (i tambe dels pares) que han patit una mort perinatal. Per temes de feina estic llegint molt sobre aquest tema (som un equip que estem treballant per millorar l’atenció a la mort perinatal i les cures paliatives neonatals al nostre hospital) i cada testimoni em fa posar la pell de gallina… Com pot ser que siguem tan poc empatics? Quan un fill ja nascut (o un marit, per exemple) mor ningu diu «tranquil·la, ja en tindras un altre»!
    Aix, m’enredo i en realitat només volia dir-te que li parlessis a aquesta mare de la Norma Grau i el seu projecte Stillbirth, fa fotografies precioses relacionades amb el nadó que han perdut, per afavorir un millor dol, i a mes ho fa de franc xq es un projecte personal altruista.

    Una abraçada a totes les mares (les que tenen els seu fills amb elles i les que no).

    • aina
      Posted at 11:03h, 03 mayo Responder

      trobo molt interessant el teu projecte. si necessites la meva ajuda com a mare que ha perdut un fill, m’ofereixo a ajudar-te. aina.hernando@gmail.com

  • Elisabet Ramon
    Posted at 07:54h, 03 mayo Responder

    Molta llum a tota la família!! La Martina sempre us acompanyarà. Una abraçada molt gran!!!

  • sóc la mare anònima
    Posted at 12:19h, 03 mayo Responder

    Només tinc paraules d’agraïment pels vostres comentaris, sou moltes les persones que heu demostrat el vostre suport i les que heu compartit el vostre dolor.
    No pensava pas que el fet d’escriure aquestes paraules pogués arribar a tanta gent, i me’n alegro molt d’haver-ho fet.
    Gràcies, de veritat.

  • Annabel y V
    Posted at 12:05h, 19 mayo Responder

    No saps que dir, ni que escriure, ni saps que vols escoltar ni que llegir. Es un dolor molt gran que només qui l’ha patit el coneix. Jo va ser fa molts molts anys, 18, encara hi penso molt. I quan passen aquestes coses i vols omplir el silenci dius un «ho sento molt» que es un «no se que dir, pero vull estar al teu costat» i vols abraçar y plorar. Tant de bo totes des d’aquí et poguem fer arribar una mica del nostre amor y comprensió.

  • Noemi
    Posted at 04:25h, 28 julio Responder

    Quines paraules més s boniques.
    Fa uns mesos vaig assistir a una xerrada de la Xusa Serra Llanas, es una professional del dol i va parlar en general i també de la pèrdua dels neonats. Us ho recomano. Fa una feina extraordinària i em va agradar molt com ensenya a les escoles als nens i nenes el procés del dol.

    http://www.gestdol.net

  • Lourdes
    Posted at 18:54h, 16 septiembre Responder

    Una carta preciosa, plena d’amor, uns sentiments de buidor i soletat que compartim tots els pares que hem perdut a una filla en el nostre cas. Jo tenia també una altra filla que tenia nou anys i que esperava impacient que nasqués la seva germaneta i socialment també va ser molt difícil per ella. Mare de la Martina, vsig escriure un conte que es va cedir a hospitals, caps i escoles de Girona que ajuda a explicar als nens la mort del seu germanet, en mort intrauterina. El trobes gratuïtament per internet en format Pdf Records dolços d’un adéu: (http://es.slideshare.net/Dipsalut/records-dolos-dun-adu) La Ivet, la meva filla gran, explica com se sent quan perd a la seva germana i com amb converses treballem el seu neguit. El vaig penjar a internet per si algú ho necessita, jo en el seu moment no vaig tenir res per poder parlar amb ella. Una abraçada bonica.

    • sóc la mare anònima
      Posted at 11:31h, 04 noviembre Responder

      Moltes gràcies Lourdes, el meu fill encara és petit per entendre-ho, ell a viscut el nostre dolor, però sense saber el perquè. De totes maneres segur que ens anirà molt bé. Gràcies.

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?