01 Abr Crònica d’ un part somiat , el part de la Carmen

Amb el permís de la protagonista:

No hi ha res més emocionant en el món per mi, a part de veure créixer els meus fills feliços, que poder acompanyar el moment del part d’una mare, de ser present en el moment més potent i vital de la vida d’ una família, el naixement del seu nadó.

Imagineu-vos , a més, que és el moment vital d’ una gran amiga…L’emoció és incontenible…i si a més és un «Bebé Arcoiris» … és, buff… no tinc paraules.

Recordo i recordaré sempre com vaig córrer pels carrers de Sarrià per arribar al que era un part exprés amb totes les lletres.

Sempre em quedarà gravada la veu tremolosa del Sebas dient-me que era el moment d’anar cap allà, que estava anant molt de pressa.

Havia de ser al part per estar amb els altres dos fills de la parella, de quasi 6 i 4 anys. Havia de ser-hi per acompanyar els nens en el naixement del seu germà i que així aquella mare lloba pugues tenir, per fi, el seu gran moment sagrat des de la calma , sentint-se tranquil.la sabent que els seus altres dos fills estaven igual de tranquils que ella en un moment tan màgic.

I així va ser…

Corrents en plena nit, sense jaqueta i amb el mòbil encara a la mà, vaig picar al timbre.

La casa amb un silenci màgic, i els nens estirats al sofà perquè no volien anar al llit.

Li vaig dir al pare que marxés tranquil amb la Carmen i em vaig asseure a la vora del sofà, vaig anar acariciant els cabells rossos del petit Lucas mentre els seus ulls com a plats anaven tancant-se poquet a poquet. L’ Amaya , de quasi sis anys, només va obrir els ulls, em va somriure i els va tornar a tancar, arraulida dins la manteta del sofà.

Jo encara esbufegava de la cursa que havia fet i aguardava en silenci.

No sabia com estava la Carmen, només sabia que les llevadores havien arribat poc abans que jo i que la cosa anava molt més de pressa de l’esperat, que tot anava bé, però em feien patir les emocions…les emocions que podien aflorar en els moments més intensos d’ aquell part tant desitjat….després de la pèrdua, després de passar per un altre part on només hi hauria hagut sensació de buidor i de desesperança…

I ara un part que es havia estat de final molt incert fins dies abans , perquè encara no se sap el motiu ni se sabrà mai, el petit Matias era un «Bebé lavadora»… Fins  quasi l’últim dia, cada dia era sorprenent: Un dia de cap, i a les poques hores estava de peu, i després de natges, i atravessat, i l’endemà un altre cop de cap… Era increïble aquella marató de moviments intraúter.

Per tot plegat, a més d’emocionada, patia; Patia com pateix una germana que estima de manera profunda i que té por que la Carmen, la dona forta i sencera que sempre és, es trenqués en algún moment del procés, doncs el part  és un moment de doble fil, un moment d’empoderament i de potència abominable, però també un moment de despullar-se , on tot pot quedar a la vista de tothom, on una també reneix…

Segueixo…

No se sentia res més que la meva respiració accelerada, ni un gemec, ni un crit.

Exactament quatre minuts més tard, a les 23.02h , un plor de bebé va trencar aquell silenci expectant que cobria la cambra. Era fort i potent i les meves llàgrimes plenes d’emoció no van poder reprimir-se…el cor m’anava a mil i ja no era per la cursa, era l’emoció, l’amor, l’amistat…era tot.

Als pocs segons unes passes agitades arribaven al menjador, era el Sebas que corria somrient i agafava els seus fills de la mà per conduir-los a contemplar la nova estampa:

La Carmen dins la banyera, amb llum molt tènue tenia per fi entre els seus braços el seu bebè estimat. Les llevadores somreien emocionades, i ella també, molt…un somriure brillant, espontani, sincer…Un somriure de DONA EMPODERADA, de MARE fervent…

Ella al cap de poc em va dir: Em sap greu, t’ho has perdut….

Però no Carmen, no em vaig perdre res, només vaig guanyar el plaer inmens de romandre en completa presència, en un dels moments més màgics de la teva vida, i de la meva també.

Felicitats Família