Dies que passen, nits que no s’acaben i factures que pagues.

És curiós com amb el pas del temps vaig aprenent a veure les coses des d’altres punts de vista…

Veure la criança des d’altre perspectives m’ajuda a sortir de la meva pròpia pel·lícula i mirar-me amb uns altres ulls…

No vull dir que em penedeixi de res del que he fet, tot el contrari, penso que cadascun dels passos que he donat amb els meus fills i amb mi mateixa han estat passes segures, passes sinceres, passes fetes des de l’amor més absolut, des de l’ instint més pur…

Van passant els dies i van passant les nits, i tot plegat comença a passar factura…

El cansament, la manca de paciència, la parella, la feina…tot trontolla , dies que més, dies que menys…

Miro sis anys enrere i no em reconec a les fotografies, no en el físic, sinó en les maneres de pensar, d’actuar, de veure la vida…

Rebobino 6 anys i poques amistats queden ja d’aquella època, miro endavant i en tinc moltes d’altres, pures i sinceres, d’aquelles de “en el amor i en la guerra”, però no em deixa de causar vertígen tants canvis en tan poc temps.

Fa un parell de mesos vaig posar en el Facebook de Mareta meva la meva necessitat de deslletar al Joan a la nit, necessito dormir, tinc ganes de plorar…

Em vaig trobar coses molt bones, però també em vaig trobat a mares que o em deixaven de mare cruel, perquè clar! Pobre Joan que no entendria res, o amb mares que em van insultar literalment i em van dir que em prendrien el pèl tota la vida… Em vaig sentir molt violenta, molt trista, molt jutjada… Ho vaig posar a la meva Fan Page per una simple raó, i és que crec que compartir aquests moments amb altres mares que passen pel mateix que jo, és bo per totes les parts, però exposar la meva vida en públic també té un preu, i és el del judici constant.

Quan us parlo de nits no us parlo de collit o no collit, de porteig o no porteig, de teta o de no teta…us parlo de ritmes, i els ritmes dels nadons són frenètics pels adults, si que es poden trampejar i pots fer la teva vida nocturna una mica més pràctica combinant tot lo anterior, però al final, el cervell del nen té un ritme i el de l’adult un molt diferent… com trobar l’equilibri de tot plegat?

No parlem d’un parell de despertars, parlem de despertars a cada hora més o menys durant tota la nit ( el Joan ja té 18 mesos), i abans dels del Joan eren els de la Maria, i justament abans els del Xavi.

Sis anys sense dormir seguit, que per altre banda no vol dir que no hagi dormit, ho he fet, però de manera constantment interrompuda.

Googlejo que li passa al cervell quan hi ha falta de son, per així sentir-me menys marciana i més humana, i entre d’altres coses, a nivell física tenim:

Dolor muscular, visió borrosa, depressió clínica, daltonisme, somnolència diürna, problemes cardíacs, migranyes agudes disminució en l’activitat mental i en la concentració despersonalització i desrealització ,debilitació en el sistema immune, especialment disminució del nombre de leucòcits , igual que succeeix en situacions de estrés, mareig, ulleres, desmais, confusió mental, al·lucinacions, tremolor de les mans, i cames, debilitat física augment dels nivells de colesterol manca de rendiment, ansietat, depressió, mal de cap, hiperactivitat, hipertensió, diabetis, impaciència, irritabilitat, somni lúcid , un cop reprès el somni llacunes o falta de memòria, nàusees, nistagme, psicosi, pal·lidesa narcolèpsia, augment notori en el temps de reacció, articulació vocal arrossegada o sense sentit, pèrdua o guany de pes ( obesitat ), badall sever….

I jo, d’aquestes en pateixo unes quantes , per no dir moltes, encara que això no és el que em preocupa, el que em preocupa és que la meva vida hi ha dies que trontolla molt fort en tots els sentits, i en gran part, estic convençuda que és per la manca de son, i em pregunto: Com puc haver arribat a aquest punt?

Penso que tan informada com crec que estic, he comès un error garrafal, i és que només m’he informat de la necessitat del nadó. Únicament he posat per devant totes les seves necessitats partint de la base que jo sóc la adulta i que no depenc de ningú, en canvi els meus fills depenen de mi.

Però avui, repassant aquest temps que duc de mare, mentre canviava de llit una vegada i una altra ( He dormit en 4 llits diferents aquesta nit. Primer he adormit al Joan al llit de matrimoni, després he passat a un llit auxiliar a l’habitació dels “grans” ja que estem fent el pla pare, després el Xavi ha tingut malsons i m’he arraulit amb ell, més tard el Joan no es calmava amb son pare i he tornat al llit de matrimoni, fins que a les 6 la Maria m’ha vingut a buscar que tenia set ) , m’ he adonat que si que depenc dels altres, perquè les mares si estem soles, estem perdudes. El problema és que no aconsegueixo trobar l’equilibri entre els meus fills i jo, i acabo per donar-ho tot , alhora que deixo de donar la meva part més bona…

M’adono que volent respectar els seus ritmes de manera integral, m’estic carregant els meus, això fa que perdi la paciència, que estigui constantment de mal humor, que tingui ganes de sortir de casa sola, i que cap a la meva parella només sorgeixin els retrets… Els meus fills no es diverteixen amb mi perquè tinc el “no” i el “ara no” a la boca tot el dia… em miro i no em reconec, perquè jo sóc una tia alegre, activa i positiva. Sentir-me constantment com una amargada em fa sentir com una merda, i sentir-se com una merda no pot ser sà.

Però com trobar l’equilibri de tot plegat? Com donar als teus fills allò que necessiten sense desprendre’t de parts sagrades de tu mateixa? No ho sé… Suposo que és tot un camí…tot un trajecte, un aprenentatge…

Ara ja fa dies que vaig decidir que ja en tenia prou, o el meu fill plorava uns dies o jo parava boja, En cap cas em plantejo un Estivill o similar, per mi això no és un mètode ni és res, però si, fer una mica de canvi i deixar que sigui el pare el que pren el relleu a les nits amb el Joan: Destetar a la nit, que no és sinònim de res, se suposa, i fer que el pare sigui qui calma i conté les llàgrimes i les pataletes de ràbia d’ en Joan quan es desperta buscant una mare que no hi és.

Em segueix semblant cruel, a ell ningú li ha preguntat res, però per altre banda penso que no li faig cap mal, està amb son pare, el plor no és de por ni de terror sinó de frustració, i heus aquí la gran diferència.

Costa molt no anar corrents a abraçar-lo durant els múltiples despertars i plors desgarradors, però m’he posat de límit les 5 del matí. Si a partir d’aquella hora el pare no el pot calmar, aleshores hi vaig jo.

Sigui pel que sigui els despertars s’ han reduït considerablement, incús hi ha hagut nits que el petit ha fet 5 i 6 hores de son seguides, algo impensable amb mi a l’ habitació, però m’és inevitable sentir-me intranquil·la…tinc ganes de plorar, no m’agrada desaparèixer així de la seva vida nocturna, però he de poder trobar l’equilibri entre el seu benestar i el meu, que es tradueix en el benestar de tota la família.

En fi, no sé ben bé perquè escric tot això i m’exposo de nou, suposo que per la necessitat de compartir i d’ ordenar totes les meves idees.

A les que esteu com jo, ànims! A les que ja ho heu passat: Enhorabona!

Abraçades!

51 Comments
  • jess
    Posted at 10:51h, 08 febrero Responder

    Cris…ets una marassa.
    Necessites dormir. Tots.
    Joan te 18 mesos i no esta sol, hi ha el seu pare.
    Dorm estimada ,dorm.
    I si et jutgen…que diguin.
    Gracies per compartir tant.

    • crismoe
      Posted at 12:39h, 08 febrero Responder

      Ostres Jess, saps? sabia que necessitava unes paraules, alguna cosa que em fes sentir bé, i justament has pronunciat les teves i m’ he adonat que son exactament les que necessitava. Moltes gràcies, has fet que em desfogués com feia mesos que necessitava. Gràcies de tot cor.

  • Nerea lope
    Posted at 11:14h, 08 febrero Responder

    Es la prinera vegada que responc a un blog pero m’ha impactat massa per deixar-ho passar. Soc mare de dos i embaraçada del tercer, espantada perque nose el que em trobare…es un sentiment contrariat! T’entenc perfectament! La petita van ser 26 mesos de pit, nits sense dormir,desesperació,ansietat… Però tot passa!! Això espero! Un abraçada molt forta i no et sentis culpable, fem tot el que podem! 😘

    • crismoe
      Posted at 12:38h, 08 febrero Responder

      Moltes gràcies per «desvirgar-te» a mareta meva ! és tot un plaer!!! Enhorabona pel tercer, és dur, però tremendament meravellós!

  • anna
    Posted at 11:23h, 08 febrero Responder

    Es una gran sort i una gran necessitat que existeixin mares com tu, compartint. I jo només puc dir que, sent molt diferents també porto 4 anys sense dormir i coincideixo en moltes coses… i sí, necessitem dormir. I ells, no estan sols. Anims, i moltes gràcies, ganes de coneixe’t gran dona!

    • crismoe
      Posted at 12:37h, 08 febrero Responder

      Gràcies per les teves paraules! Una abraçada!

  • carña
    Posted at 11:40h, 08 febrero Responder

    Ànims. No dormir és una tortura, et gira el cervell i et fa ser algú que no ets. Només dir-te que li expliquis al Joan (i als altres 2) el que estàs vivint i els hi demanis la seva comprensió. Entenen molt les criatures, ja ho saps.

    • crismoe
      Posted at 12:36h, 08 febrero Responder

      Hola Carla, moltes gràcies , la veritat és que no ho he fet mai, i penmso que és molt bona idea posar paraules a tot això perquè ells ho entenguin. Gràcies de nou

  • Montse
    Posted at 11:46h, 08 febrero Responder

    Cris, sap greu llegir aquesta frustració i aquests sentiments q són resultat d la falta d son. Jo he arribat a un punt molt semblant ( mhe revisat els ulls pq hi veia borrós i a l’últim anàlisi em van sortir els leucòcits baixos). 18 mesos van passar fins q vam fer el mètode pare, va funcionar fins q vam empalmar 3 bronquitis seguides i ara amb 21 mesos tornem a estar al principi. Quan s’esgota lenergia la frustació s’apodera d nosaltres. Jo crec q destetar a la nit és gran part d la solució, però amb els horaris d la meva parella no ens resulta fàcil. Tant de bo puguis dormir molt ben aviat,jo només porto 21 mesos, tu 72, ets una marassa!!

    • crismoe
      Posted at 12:35h, 08 febrero Responder

      Moltes gràcies per les teves paraules i per compartir l’expieriència. Això si, no sóc més mare per «aguantar» més, això ho tinc molt clar 🙂 Molts ànims per tu també! Arribarà el dia que els despertarem nosaltres a ells 🙂

  • A.
    Posted at 12:07h, 08 febrero Responder

    Maca, tot el que fas és pensant en el millor per a la teva família, així que està bé…bé no, perfecte!

    Dormir és una NECESSITAT VITAL, i t’ho dic jo que sé de què parlo. A part de patir insomni crònic i idiopàtic (vaja, que ningú hi troba una causa), una malaltia em va portar a no poder dormir més d’una hora diària durant 28 dies seguits… fins que vaig començar a delirar i vaig perdre el coneixement (m’han quedat seqüeles importants). Des de la perspectiva d’algú que està ben dormit pot semblar una «tonteria», però t’asseguro que de banalitat no en té res.

    Per cert, el meu insomni ve de fàbrica. Des del dia 0 que no vaig poder dormir més de 50 minuts seguits. La meva mare gairebé va emmalaltir, fins que va trobar la manera de sobreviure deixant-me jocs, còmics i llibres a la tauleta de nit perquè fes el que m’agradés en els meus despertars nocturns. Molta gent la va criticar, però jo als 13 anys ja m’havia llegit tota la bibliografia del García Márquez i molt més. No se sap mai de què en podràs treure profit a la vida 😉

    Una abraçada

    • crismoe
      Posted at 12:33h, 08 febrero Responder

      Uau! em deixes sense paraules…No sabia que es podia patir insomni des del naixement per causa mèdica. No m’imagino el cansament ni la frustració de la teva mare fins que ho vau esbrina. Moltissimes gràcies per compartir i pel positivisme!

      • A.
        Posted at 12:59h, 08 febrero Responder

        Actualment m’estic traient una segona carrera a les nits, em medico per poder dormir i tenir una bona qualitat de vida (ja ho sé, és un estigma social, però a mi em funciona) i el meu marit és qui aten el nostre fill en horari nocturn un cop jo he aconseguit conciliar el son (sort que el nen ha sortit al pare i acostuma a dormir més de 10 hores seguides)… I la gent que pensi el que vulgui!!!! Mai es pot fer satisfer ni agradar a tothom, crec que cal prioritzar-se un mateix i a la família.

  • Laia
    Posted at 12:18h, 08 febrero Responder

    Jo vaig passar per això quan l’Arnau tenia 9 mesos. Vaig decidir que necessitava descansar. Li vaig retirar el pit de la nit i el vaig posar a la seva habitació (fins llavors havia dormit dins al nostre llit). El fet que estigués enganxat a la teta tota la nit i m’anés donant patades m’impedia dormir i cada vegada el tolerava menys. Va costar, sobretot els primers dies, però per mi, va ser un gran acert.
    Ànim!

    • crismoe
      Posted at 12:31h, 08 febrero Responder

      Enhorabona Laia per prendre decisions que et van cuasar encert i descans. Mltes gràcies per compartir 🙂

  • Sarah
    Posted at 12:28h, 08 febrero Responder

    Cris, aplica’t el mateix que em vas dir a mi en el seu moment, sisplau, pel teu bé que és el bé de tots… «Si tu no estàs bé, ells no estaran bé». Això és un lema que ens hem de tatuar totes les mares. La peque amb dos anys (ja fa dos anys que et vaig conèixer, guapi!) encara estic amb molts despertars, i també tinc símptomes com el que tu dius, i això que he destetat fa molt de temps, però els despertars són 1-2-3… I ens els combinem. Un dia s’aixeca el pare, un dia m’aixeco jo. No és la panacea. Però és assumible. «Si tu no estàs bé, ells no estaran bé».
    Una abraçada forta!

    • crismoe
      Posted at 12:30h, 08 febrero Responder

      Gràcies bonica, haver-vos conegut sempre és una gran lliçó, ànims per vosaltres també 🙂

  • Marieta
    Posted at 13:41h, 08 febrero Responder

    Lo que estás haciendo es necesario, tienes que dormir, descansar, y recuperar las ganas. Yo tengo dos, de 2 y 4 años, e igualmente he tenido épocas de despertar cada hora…. No es vida. Ahora se han reducido a 1-2 despertares y ha mejorado mucho mi ánimo y mi salud. Espero que te lleguen pronto las horas del tirón. Ánimo!

  • Gisela
    Posted at 14:03h, 08 febrero Responder

    Poder la gent sem tirara a sobre perque avui en dia si no alletes la criatura es veu que ets una mala mare…. Pero ho tinc clarissim, i se del que parlo perque tambe som familia nombrosa: els fills creixen igual de sans i forts amb bibero! El pare es pot implicar, fer les tomea nocturnes i lamare dormir i descansar. Esmolt dur treballar fora de casa, cuidar 3 fills i tirar endavant una casa. Ho he tingut clarissim sempre. S intenta alletar si es vol. Si no es pot o s ha de convertir en un calvari per la mare, es canvia i NO PASSA RES. I menys encara, no donis peu a que la gent opini. Es la meva opinio. I mha ha anat molt be.

    • crismoe
      Posted at 14:08h, 08 febrero Responder

      Gràcies per comentar i donar el teu parer 🙂 Deixant a banda el debat de biberó o teta, no és que doni peu o no a la gent per opinar. Escric aquest blog a mode de diari si vols però també per posar el meu granet de sorra… Segurament fa molt temps que no escriuria si no fos pels comentaris i mails d’agraïment que rebo d’altres mares quan es senten tan reflectides i això els fa sentir reconofortades. Per mi és or poder ajudar amb alguna cosa quan jo m’he sentit tan sola… I bé, té coses bones com aquestes i dolentes com haver de sentir opinions de tot. No son les opinions el que em molesten, són els judicis de valor, encara que tampoc eren el tema del post…ho he comentat perquè ja que estava…la deixava anar! jajajaja! En fi, que em surt el que em surt i com em surt i estic molt agraïda que sigui així 🙂 Gràcies de nou 😉

  • Marta
    Posted at 14:12h, 08 febrero Responder

    M’ha agradat molt. Completament identificada. Gracies per posar-hi paraules.

  • Marina
    Posted at 15:06h, 08 febrero Responder

    Ostres, no et sentis malament!!! Jo només tinc un fill de 23 mesos, i fins l’any i mig havia viscut la lactància d’una manera còmode i feliç… Però, no sé perquè, el meu fill va fer un canvi, i va començar a demanar cada cop més… Les nits es feien eternes… Quan per fi aconseguia que s’adormís, al més mínim intent per agafar-lo i posar-lo al seu llit o simplement per desenganxar-me d’ell es despertava i així tota la nit… Vam intentar el «métode pare», però no va servir de res… I jo estava al límit.. No podia aguantar més! Era horrible! Us vaig a dir una cosa: Com a nutricionista la OMS recomana la lactància fins els dos anys sempre i quan la mare i el fill vulguin. I jo havia arribat a l’extrem de que ja no gaudia, no dormia ni ell, ni jo, ni el meu home. I no volia que el meu home es canviés d’habitació perquè el nostre fill pogués dormir bé.. Crec que és important satisfer les necessitats del teu fill, però també és important estar bé amb la teva parella, ja que som el pilar de la família. I tinc molt clar que no vull cometre aquest error. Així que després de llegir milers de pàgines sobre com destetar sense crear traumes, vaig probar la de posar-te un aliment al pit de mal sabor i em va anar de maravella! Perquè no li negava el pit, sinó que li deia que la «tetina estava malalta», i que la mama no és que no li volgués donar és que no volia, perquè sabia que no li agradaria… I després d’insistir li vaig deixar probar.. Al principi va plorar però després… Els seu caparró ho va entendre!! Va ser una passada!!!! I a dia d’avui porto 5 dies sense pit! I tot i que es continua despertant, jo puc dormir més descansada!!!

    Sabeu, si alguna cosa he aprés com a mare, és que mai pots jutjar el que fan les demés, perquè mai saps a què t’hauràs d’afrontar i fins quin límit hauràs d’aguantar! I és més, com reaccionaràs.. Ja que sovint fem el que bonament podem! I tot i que ho intentem fer lo millor que podem, qui sap si ho estem fent bé!

  • Clara M
    Posted at 17:16h, 08 febrero Responder

    Hola Cris! tu i jo tenim vides paral.leles!! un dia vindré a la teva botiga per coneixe’t en directe! tenim masses coses en comú i cada vegada que et llegeixo em veig a mi i les nostres situacions exactament iguals!! El gran té 6 anys, el mitjà en farà 4 d’aquí 15 dies i el petit té 19 mesos. També tinc la sensació d’estar constantment amargada i enfadada amb els meus fills i parella. El petit tb em necessita per dormir i no se ni per on començar el deslletament nocturn. Vaja que m’identifico perfectement com estas i com et sents. No és facil sense ajuda. Estaré pendent de les teves vivències per veure que no estic sola. Moltes gràcies.

  • Susanna
    Posted at 17:42h, 08 febrero Responder

    Hola! És la primera vegada q entro en aquest blog i la primera q escric, i és q el teu post m’ha impactat molt. Gràcies per la teva sinceritat i per compartir-ho! M’hi he sentit molt identificada, porto gairebé 7 mesos de nits i son interromput pel meu nadó (i portem dues setmanes q es desperta encara més sovint…) i hi ha matins que m’aixeco d’una mala òstia…i jo que sempre havia tingut un bon despertar… 🙁 Apart tothom al meu voltant opina: q si no és bo q dormi amb nosaltres, q si l’estem malacostumant, q si té gana (pq no li dones un bibi amb cereals i li treus la teta les nits?…), brrrrr…i pq en lloc d’això no et donen millor una abraçada d’aquelles q escalfen l’ànima??
    En fiiin…mooolts ànims i endavant, bonica! Estàs prenent la millor decisió per a tu i els teus fills. Una forta abraçada

  • Pilar
    Posted at 17:46h, 08 febrero Responder

    Bones,
    No sóc seguidora teva, però una amiga meva del face sí ho és i m’he sentit molt encuriosida… Tinc 45 anys i tres fills de quinze, onze i set anys. Aquesta terrible sensació de morir de son que descrius em va acompanyar al llarg d’uns infinits 11 anys. Crec que, al igual que tu, m’ho he currat molt, massa i ara estic patint moltes conseqüències tot i haver normalitzat els ritmes de son ja fa quatre anys. La meva salut física ha patit molts daltabaixos: porto 10 anys amb un terrible mal de cap diari, tinc lesions lumbars que un dia o altre em faran passar per un quiròfan i fatiga crònica moderada.
    Suposo que si només m’hagués dedicat a la criança dels meus tres fills, el meu estat de salut actual no seria el que és, però he volgut ser la millor mare sense deixar de dedicar-me a la feina al 100% i he hagut de tirar amb el carro de casa meva més del 50% que , en justícia, em correspondria…
    T’he de dir, en confiança, que em sento orgullosa de la grandíssima feina que he fet i que continuo fent. Ara ja no dormo amb ells, però em continuen necessitant molt i m’absorveixen moltíssima energia. Però tinc seriosos dubtes sobre sí tornaria a sacrificar-me de la forma com ho vaig fer, més que res perquè temo que he esgarrat la meva salut i potser no la recuperaré mai… i és molt frustant ser una persona molt activa i veure’s limitada perquè senzillament, el cos ja no respon…
    Amiga meva, fes el que vulguis fer, el que et demani el teu instint i mai no et sentis culpable per respectar el teu cos i la teva salut… I gràcies per ser valenta i generosa compartint la teva intimitat, crec que ajudes a moltes joves mares… Endavant!

    • crismoe
      Posted at 18:18h, 08 febrero Responder

      Hola Pilar, m’agrada molt, molt! que m’hagis explicat la teva experiència! Em sento molt identificada i reflectida amb el que dius, sóc una dona activíssima que sempre ha portat les regnes de la seva vida i ara em sento molt vulnerable en molts aspectes… Em fa por que tot ai`xo em transformi en un jo que no sóc. Moltes grpacies de veritat per obrir-te d’aquesta manera i moltes felicitats per tota la feina que has fet i la consciència que hi has posat, no et diré que compensa porque a mi em fa una ràbia tremenda quan m’ho diuen, és més, a vegades no compensa, i això també fa falta que algú ho digui de tan en tant. Un somriure dels teus fills NO ho cura tot, encara que ajuda i anima a tirar endevant i a saber que ho estàs fent bé.
      Una forta abraçada!

      • Sarah
        Posted at 08:39h, 10 febrero Responder

        Que bé trobar un lloc on les mares ens atrevim a dir aquestes coses, sense que et mirin com si fossis un monstre!! Per això m’encanta que hi siguis i que siguis com siguis, Cris. I per cert, un dia d’aquests he de passar per la botiga, ho tinc pendent i amb moltes ganes, i xerrar de coses que fa temps tinc ganes de xerrar amb tu!

  • Margarida
    Posted at 17:51h, 08 febrero Responder

    Hola! Mira soc mare d’una nena de de gairabe 29 mesos, i em sento com tu i nomes en tinc una… Hem passat per una intolerancia a la peoteina de vaca mil nits de colics, mals a la pell, desconposicions… Despres han vingut mals sons… Cosa que no li toca per edat! Aixi que t’entenc taaaaant necessitem dormir! No demanem res mes, encara ens despertem de 1 o dos cops diaris… Tinc el son molt i molt trencat… Es complicat, diuen que tot passa pero mentres tu estas que no saps que tens, molts anims!

    • crismoe
      Posted at 18:14h, 08 febrero Responder

      Molts ànims a tu també! Nosaltres amb el petit tb hem passat per una atopia molt severe entre d’altres… De veritat que t’etenc molt!Una forta abraçada!

    • crismoe
      Posted at 18:19h, 08 febrero Responder

      Mira, et copio el comentari d’una mare que m’ha escrit avui mateix i que m’ha reconfortat fins l’ infinit:
      «…ets una marassa.
      Necessites dormir. Tots.
      Joan te 18 mesos i no esta sol, hi ha el seu pare.
      Dorm estimada ,dorm.
      I si et jutgen…que diguin.
      Gracies per compartir tant.

      • Helena
        Posted at 10:22h, 09 febrero Responder

        Cris espero que no deixis mai d’escriure tot i que hi hagi gent que sigui tan egocèntrica i poc empàtica que no sigui capaç de veure i respectar la pluralitat que existeix al món, i que precisament és el que enriqueix la societat. Amb el que escrius estàs fent un gran bé a moltes mares i també a encara no-mares com jo. No tinc fills però fa temps que sempre et llegeixo i m’has fet aprendre tantíssimes coses! Sobretot a que quan sigui el moment, lluiti per tenir un part respectat. Aquest any faré els 30 i ja ens comencem a plantejar ser pares i el no dormir és de les coses que més «mandra» em fa. Jo sóc d’aquelles persones que si domro poc o malament estic tot el dia insuportable i no serveixo per res, i quan veig que hi ha la possibilitat d’estar 2 o 3 anys sense dormir m’esgarrifo. Sóc també del parer que si nosaltres estem bé podrem transmetre coses positives als que tenim al nostre voltant així que perquè els teus fills estiguin bé, recorda que tu també has d’estar bé. Una abarçada.

  • granazul2007
    Posted at 20:25h, 08 febrero Responder

    Hola Cris! He llegit el que parles de la necessitat de dormir, jo vaig passar per les mateixes sensacions ara ja fa dos anys, quan la Gina en tenia un i mig. I efectivament, vaig decidir treure-li el pit per la nit, perque em despertava a cada hora i anava boja de son. Així que recordo molt be aquella primera nit – despres de decidir que seria el pare el que la acompanyes durant les primeres nits de destete nocturn – sentada al altre costat de la porta sentint com la Gina plorava i em demanava. Va ser molt dur, vaig plorar molt, pero passats un parell de dies (de fet a la segona nit ja va solament plorar molt poquet), vam poder dormir tots cinc o sis hores seguides. Crec que es un d’aquelles decisions dificils, doloroses.. pero imprescindibles per passar a una nova etapa de maduració conjunta. Gracies per compartir!!!
    Cristina

  • espejitomagico
    Posted at 22:12h, 08 febrero Responder

    Els teus fills es mereixen la millor versio de tu mateixa. Tu i nomes tu pots decidir que i com fer-ho, tot els que diguins els demes, no importa. Cada mara ho fa com pot, i el sacrifici te el limit en la salut fisica i mental d una mateixa. El cos es sabi i dona avisos, i suposo que és el que t està passant. Anims i força

  • Isabel
    Posted at 09:49h, 09 febrero Responder

    Amb tots els respectes per tu i totes les mares… Pero es un tema que no entenc, em supera. Tinc 4 fills i aquests calvaris tan espantosos que expliqueu, qper la meva experiencia tenen una solucio practica i eficac. Donar el pit ha de ser un gaudi per la mare. Si no ho es retira i No passa res. Tinc fills que han crescut amb pit i altres amb bibero, i no, no soc una mala mare i mels estimo igual!!!!!Els nens son molt vius i moltes vegades no es que tinguin gana, sino ganes de que la mare els agafi i fer servir el pit de pipo.totes ho hem vist aixo i hem de ser mes vius que ells. Aquestes histories d haver de dormir amb el nado, que el marit hagi de marxar del seu propi llit, que una mare hagi d estar 24 h amb el pit a fora…. No ho entenc! Amb tots els respectes, pero jo ho entenc. Sha de ser practic, la mare ha d dormir, estar forta i descansada, i si el nen plora una estona… De veritat… No passa res. I aquestes competencies entre mares ja no hi entro perque es de pelicula tot plegat.

    • crismoe
      Posted at 10:53h, 09 febrero Responder

      Hola Isabel, amb tots els respectes cap a tu també, penso que si ets mare de 4 entendràs que cada mare fa el que pot, no el que vol, i si passa per no dormir, per tenir el pit 24hores fora com dius o per anar a lo pràctic com bé assenyales i deixar de compartir llit amb el marit una temporadeta, doncs no veig perquè t’ ha de superar tant. Cadascú a casa seva s’ ho sap, no crec que es tracti de fer una competi de veure si és més viu el nen o l’adult, es tracta de de que cadascú fa les coses a la seva manera, unes preferiu pensar més mab el cap, altres preferim anar més amb l’ instint, altres preferiran …jo que sé.
      El «no passa res» potser serà per tu, per moltes mares si que passa, i potser «si que passa» durant una llarga temporada fins que estem preparades «pel no passa res»…En fi, amb això només vull dir que no es tracta que ho tu entenguis o no ho entenguis…el que per tu és un calvari espantós per una altre senzillament és una etapa , que l’expressem en veu alta per compartir no perquè ningú l’hagi de comprendre o acceptar. Moltes gràcies per la teva opinió, per llegir-me i per comentar! Una abraçada!

      • Isabel
        Posted at 14:12h, 09 febrero Responder

        Veig pel teu to que no mhas estes. com be dius, cadascu a casa seva fa el que vol. I tothom s ha d atendre a les consequencies del seus actes. Jo em baso mes en el sentit comu i la practicitat, simplement. I the reflexat la
        Meva opinio, tampoc he pretes que m entenguis o no. Aixo son els blogs: jo exposo la meva vida i la gent pot opinar el que vulgui, m agradi o no. Poder soc jo la rara, no et dic pas que no! Sempre he cregut que els nens han de dormir al seu llit, han de coneixer el que es un NO, la frustacio, un minim de normes coherents… Aquestes noves modes del colecho, que als nens no sels poden renyar ni sels pots deixar plorar…. On s es vist que a un fill no sel pugui renyar. A l escola cada vegada veig mes mares d aquests tipus. Es tot aixo que em supera. Crec que nomes porten problemes als nens a la llarga. Pero es el k tu dius, que tothom faci el k vulgui.

    • Sarah
      Posted at 08:44h, 10 febrero Responder

      isabel, donar teta o despertar a la nit mil cops no necessàriament van lligats, eh!! Deixem-nos de tòpics… La meva té dos anys, va deixar la teta amb 5 mesos i encara ens dona moltes males nits… I no sóc ni molt menys l’únic cas que conec.

      • Isabel
        Posted at 12:45h, 10 febrero Responder

        He dit que vagin necessariament lligats eh??i tant que donen males nits els nens, de fet segur que nhe passat forces mes que tu. El meu missatge, la
        Meva experiencia, es una altra i veig que no sha entes. Veig problemes i exposo solucions practiques. No entenc aquestes noves modes del colecho, del fanatisme per part d algunes mares i de comadrones per la teta (que en cap cas he dit que sigui el cas de la protagonista del bloc),,no entenc que ara no es puguin ni renyar ni castigar els fills, no entenc moltes d aquestes coses. Ara be, que tothom faci el que vulgui i eduqui els seus fills com vulgui. com mha dit lacris, no es tracta que m entengeu o no.

        • crismoe
          Posted at 12:11h, 11 febrero Responder

          Hola de nou Isabel, només comentar-te que em sembla que estàs mesclant rabes amb maduixes, i és que no té res a veure fer pit a tutti pleni o collit (que per altra banda vas molt errada si penses que és una qüestió de moda) amb el fet de «renyar» o dir un «no» als nostres fills. Que criem i eduquem des del respecte al ritme del nadó i no de l’adult, no vol dir que deixem que els nostres fills vagin por ahi fent el que els dona la gana. Els meus fills estan perfectament educats i entenen perfectament els seus límits, sé que no et refereixes als meus literalment però és per posar un exemple. Ja no entro amb el tema dels càstigs. Hi ha moltes maneres de fer les coses i no una única manera vàlida. Em molesta profundament quan poseu en el mateix sac la criança natuaral amb el llibertinatge. De nou, gràcies per compartir i expressar la teva opinió, que encara qe et pugui semblar que no, és molt benvinguda. El debat sempre és enriquidor 🙂

      • Sarah
        Posted at 08:27h, 15 febrero Responder

        Isabel, sí, pel teu primer missatge sí que sembla que lligues donar pit amb dormir malament. I jo t’he dit que en molts casos no té res a veure. I tampoc faig collit. Ho he intentat, l’important és dormir bé i m’era igual com, però de fet dormiem pitjor, no sé perquè…
        Com pots veure, jo no sóc «fanàtica de la teta» ni de les «noves modes», però sí que respecto els que ho són., tant si ho entenc com si no, perque per mi cada mare fa tot el que pot i el que creu millor.
        I pel que fa al número de nits sense dormir… Dius que no entens les competiciones entre mares, i tu ets la primera que em dius que has passat més nits que jo sense dormir (sense coneixe’ns de res)? Ole tu! jaja XD

  • Maria Dolors
    Posted at 12:38h, 09 febrero Responder

    Cris no et jutjaré ja que és la teva decisió i per una vegada has de triar pel teu interès i mirant-te a tú. Quan ets mare costa.fer alguna cosa per a tu (sortir sola, dutxar-se sola, llegir, tenir silenci…….) i a més no sentir-se culpable.
    Petons……..
    Força i endavant

  • mag
    Posted at 20:07h, 09 febrero Responder

    Hola Cris, no et conec, però conec profundament el teu neguit. Sóc mare de tres nens meravellosos, dos bessonets que aviat faran cinc anys i un menut de dos anys i mig. He viscut i visc la maternitat molt intensament, a vegades perquè vull i d’altres perquè no sé fer-ho d’una altra manera… Fa gairebé un any em vaig trobar en la teva situació, molt i molt cansada i amb moltes ganes de cridar-li al mon que aquí estic jo, i hi haurà a qui no li passe res i hi haurà, com tu o com jo, qui necessitarà replantejar-s’ho tot de nou. M’ha encantat això de «dorm, estimada, dorm». Dorm perquè és necessari, perquè ara és el que et demana el cos i continua vivint la vida i la maternitat intensament. Molta sort.

  • Jordi
    Posted at 17:49h, 11 febrero Responder

    No acabo d’entendre perquè ja no tens els amics de fa 6 anys. Nosaltres en fa 7 que som pares i conservem tots i cadascun dels amics que teniem abans de ser-ho. ens seguim veient diverses vegades al mes. Potser enlloc de quedar per sopar i sortir, quedem per dinar o per anar a prendre alguna cosa a la tarda o fer alguna excursió. Però la colla segueix intacte ara que pràcticament tots (som 11 parells) son pares.
    A què ho atribueixes que et quedin «poques amistats queden ja d’aquella època»?
    Tampoc entenc que hi hagi gentg que t’arribi a insultar perque deixis d’alletar a les nits amb el nen amb 16 mesos. De fet no entenc ni que hi hagi qui insulti perquè no es vulguoi alletar ni un sol mes. Nosaltres ho vam fer un any, però que cadascú faci el que vulgui, ¿no?

    • crismoe
      Posted at 12:28h, 25 febrero Responder

      Si Jordi, exacte! que cadascú faci el que vulgui, jo tambe m’ho pregunto sovint.
      Resepcte els amics, ho vivim diferent, suposo que cadascú té la seva piràmide preferncial. Jo no ho visc malament, Ja no vaig amb la gent que anava i vaig amb altre gent. Potser jo no tenia colla arrelada com sembla que tinguis tu i per tant les meves amistats eren més efímeres, en tot cas no ho he expressat de manera negativa sinó donant entendre que al vida et pot canviar molt i molt rapidament 🙂 Gràcies per llegir-me i per comentar! Falten pares per aquí 😉

  • Cris
    Posted at 23:27h, 13 febrero Responder

    Preciosa, no sé com em va passar per alt aquesta entrada. Veig que estem passant pel mateix procès, jo amb el segon, però, i et dono les gràcies per compartir tantes coses amb nosaltres… Jo també vaig escriure fa uns mesos un post parlant d’això mateix i encara he trigat tres mesos em reunir la força per a deslletar al Gerard de nit, però ara puc dir a ja està fet, i ara me’l miro quan ve al nostre llit a mitja nit i s’adorm tranquilament al meu costadet mentre em ronroneja «mama, mama» i sé que hem arribat a un nou equilibri, més just per tots dos… Ets molt valenta, la fortalesa la recuperaràs quan tornis a dormir unes quantes hores seguides cada nit…
    Una fortíssima abraçada!!!

  • Lai - Asi piensa mamá
    Posted at 13:02h, 16 febrero Responder

    Cris, jo vaig passar per una època similar. La meva filla gran, que ara farà 6 anys, no dormia. Res. Encara ara amb sort dorm 8 hores, però despertant dues vegades. Quan va neixer la petita, pensava que em tornara boja. Vaig tenir sort que la petita, al 6 mesos, tot i fer collit, dormia 5 hores de seguit. Va sortir bona per dormir. Però aleshores la gran tenia terrors nocturns, i no volia el seu pare, s’enrabiaba encara més. Però poc a poc els va anar superant i vem comencar a dormir. Dormiem 5 hores pero dormiem. Fa 4 anys d’allo, i encara es desperten un parell de cops cadascuna. LA gran, si es una necessitat basica (bany, set) va amb el pare…si és por, puja amb mi al llit.
    Però ara, i poder no té a veure amb el teu cas però m’hi he sentit reflexada, les dues només volen la mama durant el dia. Per jugar, per agafar una cosa que no hi arriben, per posar suc quan l’ampolla està massa plena, per seure amb elles o ajudar-les a menjar (la una té una historia d’intolerancies i una por a que li caiguin malament els aliments que anem superant, i la gran te fagofobia des de fa unes setmanes) tot el dia les dues competeixen per veure a qui parlo primer, a qui ajudo primer, amb qui jugo primer. Perque totes plegades no pot ser, no els hi agrada. I ho noto, noto que em produeix estrés, noto que m’incomoda. Els hi dic, pero no em fan cas. Noto que m’esgota i em fa perdre la paciència,però tampoc sé «escapar-me» una estona per relaxar-me…
    en fi, molts ànims cris, dorm i tot ho veuràs amb un altre color

  • Isabel
    Posted at 11:41h, 18 febrero Responder

    Sarah reina, ho he dit en el sentit que tinc 4 fills i et pots fer una idea de la quantitat de males nits, en sentit metaforic… No literal!! Ho entens?? No es competicio.Relaxat dona… 🤐

  • Mireia
    Posted at 08:25h, 20 febrero Responder

    Primer de tot, crec que et mereixes una felicitacio per atrevirte a despullarte aixi davant de tanta gent, sabent que et pots trobar comentaris que no t’agradin…. I aquesta bandera de valentia es amb la que has d’anar sempre per endavant! Les decisions que pren una mare, siguin les que siguin, s’han de repectar…. Porque cada mare vol el millor per ella i el seu fill, i cada una te un entorn i unes circumstancies. I si tu has triat deslletar el Joan, vol dir que AQUESTA ES LA MILLOR OPCIO per tu, i per la teva familia. I segur que ha sigut una opcio ben meditada i no presa a la lleugera, aixi que ANIMS !!!

  • Esther
    Posted at 20:06h, 22 abril Responder

    Hola, no saps com m’he sentit d’identificada…i com m’ha tranquilitzat saber que no sóc l’única que se sent malament perquè el meu humor ha canviat, perquè no tinc tantes ganes de jugar com amb el primer fill..
    Jo també fa 6 anys i mig que no dormo una nit seguida. Sóc mare de 3 nens, el gran té 6 anys i 3 mesos, el mitjà 3 i la petita té 7 mesos.
    He enllaçat una lactància amb l’altre, els deslletament dels grans ha estat durant els embarassos dels altres. Els gran ho va fer sol perquè tenia una sensibilitat impressionant als pits i em moria de dolor, i en explicar-li va deixar la teta tot sol. Amb el segon vaig haver de deixar el pit d’un dia per l’altre i vaig sentir un dolor i culpabilitat molt profundes. Amb tots dos vam passar de tenir despertars cada hora-hora i mitja a només 1-2 per nit. Ara la nena encara és petita i no sé que passarà. D’ella me n’encarrego jo i dels despertars nocturns del gran el papa, menys quan treballa de nits…que em toca tot a mi. La meva intenció és allargar tot el que ella vulgui, però tinc clar que el meu benestar és beneficiós per tota la familia. Si jo no estic bé ells tampoc. Així que estigues molt tranquila, fes el que el teu instint et demani i estarà bé, pensa que a casa no només hi tens el teu fill petit, has de mirar per tots, i si descanses tindràs millor humor i més ganes de fer coses.

  • Cris
    Posted at 16:43h, 05 mayo Responder

    Només et vull donar les gràcies per aquest text tan meravellós. El necessitava, just ara, i molt. Trobar-lo ha estat com un bàlsam recomfortant.
    Gràcies i una forta abraçada

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?