Demà farà quatre anys…

Són les deu de la nit i porto tot el dia girada…

Un dissabte d’aquells per no haver sortit del llit, però els nens no perdonen, i una s’ha de llevar peti qui peti!

Ara ja, ajaguda al sofà, amb la casa en silenci puc per fi, pensar en el dia de demà…

I és que demà la meva “petita” fa quatre anys… Quatre anys en els que la meva vida s’ha anat capgirant cada vegada més i més fort, en els que han passat milers de coses bones…

Quatre anys gaudint de la vida, de l’aprenentatge, de la meva nina de cabells rinxolats…


La Maria, la meva princesa assilvestrada,

La nena sense complexes, divertida, desenfadada, de caràcter fort, de rialla sonora, d’abraçades intenses i de mirada alegre.

La Maria, esbojarrada com ella sola, llesta i sensible, activa, bonica, una artista la meva filla!

I no, no puc evitar, cada cop que fa anys, recordar aquell dia 7 de Febrer del 2012 , amb un gran somriure i plena d’ oxitocina, com naixia la meva filla…

Després d’un despertar dolç, a quasi un mes de la data probable de part, amb el Xavi mamant del meu pit, aquella aigua calenta que sortia de dins meu anunciant-me que arribava el moment…

Aquell cop si Cristina! Aquell cop seria com havia planejat, i és que tot i que amb el Cavi em vaig informar, amb la Maria , a més, em vaig preparar (i molt! ) .

Vaig devorar llibres, cròniques de part, em vaig patejar hospitals, vaig fer seguiment amb llevadores independents, cursos de preparació al part dels de veritat…tot! Ho vaig fer tot per estar tranquil·la i saber el que ja sabia , i és que podria parir a la meva filla (o fill perquè no sabia el sexe) de la manera que el meu cos em demanés…

Però per molt empoderament que hi hagués en l’ambient, la por i l’ombra del part anterior em feien tremolar les cames…

Por d’anar a una guerra en comptes de a un part,

Por de que la situació se m’escapés de les mans,

Por de sentir-me exposada, dominada o humiliada com em va passar amb el naixement del Xavi…

Por que el dolor realment fos tan insuportable com diuen a les pel·lícules o com exposen els ulls que et miren estupefactes quan expresses el desig d’un part normal…

Por que les coses no anessin bé…

Però res més lluny que la realitat, i és que tot va anar rodat:

Cares amables felices d’estar treballant, llevadores de vocació i no per obligació, i unes instal·lacions preparades per acollir mares de part…

A Sant Joan de Déu semblava que m’estiguessin esperant… No hi havia dones de part, a les 14h d’aquell dia jo era l’única o almenys això em va semblar, un tracte immillorable, un ambient acollidor i jo, que quasi sense dolor dilatava i fluïa pel meu part com si ho hagués fet tota la vida…

Recordo com si fos ahir una dilatació dolça, una llevadora que feia que cregués en mi i un expulsiu més que explosiu que culminava amb aquella abraçada plena d’amor de mi cap a la meva filla…si! Una nena! La Maria…

Aquell naixement que va curar moltes ferides…

Aquell part que em va tornar la confiança, la meva essència, la meva llum….

I avui ho recordo amb nostàlgia i alegria mentre ella respira al meu costat recordant-me que ser mare és el millor que m’ha passat

Felicitats Maria!

2 Comments
  • Silvia
    Posted at 22:45h, 07 febrero Responder

    Felicitats Maria, sobretot per tenir la mare que tens!! Ara no te n’adones, però segur que ho saps, i ho sabras sempre.

  • Maria Dolors
    Posted at 12:22h, 10 febrero Responder

    Felicitats Maria. Petons. I segueix sent com ets!!! I fent gran a la teva mare!!!!!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?