Agredolç Post Part

Fa tants dies que no escric que el món se’m cau a sobre, i és que si sabéssiu la gran quantitat de posts que he començat i que no he acabat fliparieu…

No és falta d’inspiració, és falta de temps, és sobra de cansament…

Avui, escrivint a la taula del menjador entre muntanyes de roba i plats per rentar, recordo nostàlgica el post part… Un post part que de vegades he pintat gris i que amb la distància no puc evitar tenyir-lo de colo brillant….

Avui, tinc dues amigues recent parides i aquest cap de setmana les he vist a totes dues i he recordat amb molta tendresa totes aquelles coses que feien del post part, una pujada sense fi en tots els sentits.

Veure a una dona recent parida, i olorar aquella casa que ja no recorda que abans eren un menys, és més que bonic, més que emocionant….

Aquella cara de cansament però d’ulls brillants que enlluernen…

Aquell sentiment d’inseguretat que no entén de primers, segons o tercers…

Aquella lactància que se’t complica…

Aquell marit que mira i observa i sovint no sap què dir perquè encara al·lucina del què ha passat fa poques hores….

EL post part immediat em recorda, salvant les diferencies, a la descripció que aquells que han viatjat a tercer món expliquen: et canvia la vida i les prioritats…

No recordo una dutxa més reparadora que la que et fas després de parir…

Ni com assaboreixes amb detall com la clau entra a la serradura el dia que arribes a casa amb la teva criatura…

No recordo cap sensació semblant, la primera vegada que el teu fill succiona el teu pit sense dolor,

Ni la primera vegada que t’emboliques amb un fular…

Recordo amb nostàlgia el sentiment i sensacions que provocaven en mi el plor inconsolable del meu nen,

Les mans tremoloses del meu marit curant melics, sempre amb el mateix pols, fos el primer o fos el tercer…

Recordo entre llàgrimes el primer àpat i la gana insaciable després del part,

La mirada paternalista de la meva mare, les llàgrimes d’emoció….

Recordo com si fos ahir la por de quedar-me sola amb el Xavi quan el meu marit va marxar a treballar per primera vegada després de la baixa…

I l’emoció de sortir al carrer ja convertida mare …

Recordo amb un somriure tot el campament que feia al lavabo per poder dutxar-me,

I el “camasutra” de posicions anticòlics els primers mesos…

Penso en la por apoderada un dia que vaig veure la carona granulada del Xavi …

I com es pelava la Maria el 4art dia de vida…

Recordo com el meu marit s’omplia la boca explicant com la seva dona paria com una animal,

La olor a part que va impregnar casa meva durant molts mesos més tard…

Recordo la necessitat d’explicar a tothom els meus parts i les cares dels amics sense fills que per dins demanaven que callés…

Recordo les ganes de plorar i el plor no reprimit dels primers dies post part…

La tristesa, la nostàlgia al recordar les patades dins meu…

Recordo les contraccions doloroses del meu úter que es tancava, tant savi ,saben que havia quedat buit…

La sensació d’impotència cada vegada que el Joan plorava volent pit i demanant al cel diví que s’enganxés bé i em deixés de fer mal…

Recordo dormir envoltada de coixins, amb el meu fill a sobre que m’obligava a tenir sempre un ull obert prohibint-me el meu necessitat descans…

Recordo tot el post part, els tres posts parts ,sabent lo durs que poden arribar a ser, però ara, des de la distància, agraeixo haver-los pogut viure amb la intensitat amb la que ho vaig fer, veient la llum quan sortia el sol i la foscor quan arribava la nit,

Permetent-me sense complexes poder expressar que el meu dia havia estat una merda o meravellós,

Sense amagar a ningú que aquella muntanya més que intensa és l’excursió més meravellosa del món.

I aquí i ara, entre un somriue i una llàgrima d’emoció, mentre escric, m’adono que el meu post part ja s’ha acabat i que una altra etapa meravellosa comença.

Mareta Meva

3 Comments
  • maremassoca
    Posted at 13:05h, 01 diciembre Responder

    Aquella necessitat incontrolable d’explicar el superpart i compartir tot el que vas vivint i aprenent! I la sensació de ser un ésser estrany… És sens dubte agredolç. Però ho tornaria a passar mil vegades

  • carme
    Posted at 08:46h, 02 diciembre Responder

    M’encanta. Crec que has trobat totes les paraules i emociones que Per lo menos jo sentó i anyoro. I vaig tenir la paciencia de intentar recordar a la meva memoria al meu cor.

  • Pingback:De postparts – FentPensantDient
    Posted at 05:20h, 10 febrero Responder

    […] Aquest postpart està sent molt tranquil, feliç, i no té res a veure amb l’altre. Sovint hi dóno voltes, com fa la Cris Moe en tantes entrades que ha escrit sobre el tema (aquí, aquí, aquí…) […]

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?