AMB ELS GENOLLS PELATS, Tornem a ser infants!

No sé ben bé perquè i quan, arriba un moment en el que deixem de ser nens…

Arriba un moment en que deixem de ser espontanis o innocents. Cada dia més, cada dia menys.

Arriba un dia en el que sense adonar-te’n sembla que tot vagi a la baixa, comença la por al què diran, al quan, al com …

Arriba un moment en que deixem de preguntar el perquè del tot plegat ,sense plantejar-nos si la pregunta és bona o dolenta, esperant amb ànsia una resposta que ens deixi tranquils, en què deixem de riure fins quasi ofegar-nos.

Arriba un moment en que mirem i mesurem cadascuna de les coses que diem, que fem , que sentim.

Arriba un moment en què el sentit del ridícul és el plat de cada dia , un moment en que tota acció que cometem ha de tenir un objectiu clar i específic. No hi caben els “perquè si” , no hi caben els “perquè no”.

I de sobte tenim un fill.

Arriba un moment, que regales el patinet a una criatura feta de tu, que et mira amb aquells ulls brillants, sense por i mort de desig… tant, que t’encomana, i en un moment de distracció, mires als dos cantons i ,si no et veu ningú, et fas amb el control de l’artefacte ,t’hi enfiles i TOT torna a canviar.

Arriba un moment en el que desitges que el teu fill jugui a Lego perquè et mores de ganes de crear un edifici, ja no pel fet de gaudir d’una estona junts, que també, sinó pel fet de crear, d’imaginar, de jugar… de fer-ho sense pressió, sense ulls crítics, perquè en el Joc infantil tot està bé i res no ho està, no importa, no hi ha judicis en l’imaginari d’ un infant.

Un moment en el que obrir un paquet de plastilina et produeix un pler desmesurat… En què poder marranejar, experimentar o tocar es converteix en un plaer pel sentit del tacte.

Un moment en que tornes a jugar a pilota sense pressió, pel pur plaer de tenir l’esfèric a les mans. És igual si la pilota cau no cau, perquè passar-se la bola és xulo pel simple fet de passar-se la bola, no hi ha regles, no hi ha fita, es tracta senzillament de gaudir del temps i de la gravetat.

I per fi, arriba un moment en el que et desinhibeixes tant quan jugues amb el teu fill, que ho fas igual que quan jugaves amb el teu pare o mare, corres i rius sense miraments i el millor moment de tots és quan pegues aquella relliscada apoteòsica i et peles els genolls. Tothom et mira, però tu ni te n’adones, perquè t’ és igual:

Per fi, a terra i amb els genolls pelats, cobres consciència de la sensació de la infància, aquella sensació de felicitat, entre l’esbufec de la cursa , on amb la mà estrenyent-te aquella pelada amb puntets de sang, gaudeixes d’aquells segons de sublim, on el món només gira al voltant teu i dels teus petits, on els problemes desapareixen i on l’esperit més pur de cadascun es el present més preciat.

Arriba un moment, amb els genolls pelats, que recordes amb claredat ser nen i amb el somriure per dins i per fora t’aixeques per seguir jugant sense complexes i seguir rient sense embuts. Ara ja per fi, sense mirar als dos cantons.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=5KFui6OS7Sk]

5 Comments
  • inski
    Posted at 20:42h, 04 noviembre Responder

    Preciós! «De pequeño me enseñaron a querer ser mayor, de mayor voy a aprender a ser pequeño «. El més divertit quan vas amb algú que encara té el sentit del ridícul a flor de pell i es vol allunyar de tu de la vergonya que li fas. Però a tu t’és igual perquè estàs gaudint com una criatura.

  • Silvia
    Posted at 17:36h, 05 noviembre Responder

    Genial com sempre!!! Aquest cap de setmana vaig pujar al Saltamontes de la fira amb el meu fill, i vaig riure tant! i ho vaig gaudir tant fer el tonto sense pensar si algú ens mirava, em vaig sentir igual que has explicat tu. Són fantàstics aquests moments, i em fa pensar en lo rucs que som oblidant les coses que ens fan feliços de veritat i seguint models que algú va creure vàlids per nosaltres.

  • Noelia
    Posted at 15:08h, 06 noviembre Responder

    M’ha encantat! Avui he publicat una entrada al meu blog i encara no havia llegit la teva i m’han semblat dos maneres de reivindicar el no perdre la innocènia i recuperar aquesta màgica essència que anem perdent al créixer! Enhorabona!

  • Lai - Asi piensa mamá
    Posted at 14:49h, 09 noviembre Responder

    genial! Ahir tot just vaig baixar una rampa amb la bici sense pedals d’una de les nenes…perquè jo no les havia provat aquestes! Quina sensació! I com em miraven les altres mares…amb l’ho bé que ho estava passant!
    (per cert, al blog divendres passat et vaig deixar una petita menció…pel teu treball com a Doula)
    Bon dilluns!

  • mjberenguer59
    Posted at 22:33h, 09 noviembre Responder

    Acabe de caure al teu blog… M’agrada i molt!!!
    La veritat es que estos moments amb els fills són els millors
    Un beset carinyos!!!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?