BENVINGUDA CELESTE, relat del naixement d’una filla , relat del naixement d’una mare

Molt temps sense escriure….falta de temps, de mans, d’inspiració…

Però fa poc més d’una setmana, la mirada màgica d’una mare omplia el meu ser d’amor profund, i no puc estar-me d’explicar-vos la seva història.

Tinc una amiga que es diu Ana,

Una amiga a qui la vida no ha tractat com es mereix, una amiga que ha perdut molt.

Tinc una amiga a qui li vaig dir “amiga” en un moment terriblement amarg, i aquell dia es va crear un vincle indestructible, un vincle de germana , un vincle de feminitat, de dona.

Tinc una amiga que després de moltes llàgrimes, molts precs i moltes hores de culpes va donar alberg a la Celeste, la nena màgica, la nena que convertia l’ amarg en dolç , el negre en blanc, el dol en alegria, i a pesar de les pors, els records i la fúria d’un passat no tan passat, gravat en acer candent en el fons de l’ànima, la meva amiga Ana tornava a brillar com el cel més blau.

La nena màgica va decidir, potser no descobrirem mai perquè, que volia arribar a aquest món de manera diferent a com sa mare tenia planejat des de feia tants mesos, i va presentar unes natges rodones i fermes, i amb elles, cap intenció de girar-se. Sí tossuda i persistent, exactament un reflex de la meva amiga Ana…

Tal i com vaig acompanyar-la en la seva pèrdua per casualitat o coses del destí, també vaig estar present, d’alguna manera, tota aquella gestació plena d’emocions que afloraven de la manera més caòtica, una constant pell de gallina, una permanent pel·lícula de misteri…

I el part no podia ser d’una altra manera…

Durant l’embaràs vaig conèixer el Carlos, l’home afortunat que havia aconseguit que tot allò fos possible, la parella perfecte d’ ulls hipnotitzants que feien que l’Ana no caigués i que morís d’amor i seguint així a la superfície.

Va arribar el dia, que després tremendes dualitats i de decisions molt complicades , l’ Ana es posava de part per anar a parir de natges, però capricis del destí, la bossa d’aigües es va trencar i l’ Ana i companyia vam haver d’anar a l’hospital abans que fos el seu desig, i a partir d’aquí, ja sense parlar en primera persona: Nervis, neguit i 25 hores de triatló: Contraccions, una dilatació dura i lenta i finalment una cesària que deixava que la màgica celeste mirés amb aquella mirada els ulls d’amor de la seva mare, i per fi, aquella mirada que tot ho para. I per fi tot va aturar-se .

Entre plors de alegria, d’eufòria i d’alleujament el Carlos ens anunciava tremolós que la Celeste ja era aquí i en l’ abraçada més tendre que he presenciat mai i entre llàgrimes de consol el Carlos i la Maite (la mare de l’ Ana)es fonien tots els nervis i totes les pors.

“És perfecta, és perfecta, és perfecta…” no parava de repetir l’home doblement enamorat.

I al cap de poca estona, em van concedir el privilegi de poques persones, vaig entrar dins el Box de recuperació, i allà estaven per fi, una Ana i una Celeste, juntes ja extraúter, totalment fusionades. Si, era perfecte, eren perfectes… i ara si, vaig poder presenciar, en primera persona la mirada d’una mare a una filla, una mirada que encara no coneixia en aquella dona, els ulls de l’Ana sense pors, sense culpes, sense amargors…la mirada de quan una dona es converteix en mare, la mirada més potent i pura que es pot presenciar, la mirada il·luminada d’amor d’una lleona que per fi acaricia a la seva cria, la màgica Celeste.

Gràcies Ana, amiga meva , per concedir-me el privilegi absolut de veure el sublim personificat amb els meus propis ulls i per permetre’m formar part de la història més preciosa de les vostres vides.

Enhorabona Carlos, Ana i Celeste.

6 Comments
  • anavies
    Posted at 15:02h, 14 octubre Responder

    Cris, bonica. No podia ser d’una altra manera. No podies no ser-hi. Ja sé que em dius que no, que és meu, però aquest embaraç ha sigut possible, entre d’altres coses, gràcies a tu i al teu recolçament incondicional, al teu amor i al teu somriure. Estar present (encara que no com ens hagués agradat) al naixement de la Celeste era una festa a la què no podies faltar.

  • Mireia
    Posted at 20:33h, 14 octubre Responder

    Suspiro tranquila de saber que Ana tiene a su lado dia a dia a alguien tan especial como tu, que la aconpaña de esta manera natural , sincera y con una hermandad sin historia. Amor incondicional
    Suspiro y agradezco a la vida que aparecieras en su vida aquel día
    Y que hoy, sólo tu presencia le haga sentirse segura en los días flojillos
    Gracias «Cris» por tant emotivo relato.
    Y si, Celeste es perfecta

    • crismoe
      Posted at 16:05h, 16 octubre Responder

      Uau! Gracias Mireia, me has emocionado

  • Roser
    Posted at 06:43h, 15 octubre Responder

    Comprenc les dones que no volen tenir fills: hom no pot saber el que es perd si no es dóna l’oportunitat de viure-ho.

    Peró cada cop més sento que tots els parts són màgics: que les dones som lleones, tigresses, llobes; que els nadons són complets, definitius, aclaparadors; que els homes són delicats, sensibles, maternals. Un part és la negació dels arquetips tradicionals, no m’estranya que ens el vulguin arrabassar!

  • maria dolors
    Posted at 20:33h, 15 octubre Responder

    Felicitats a les dues i a totes les mares (i pares) enamorats dels seus nadons i fills.
    Li envío un petó (d’aquells de mare, que ho curen tot) per cada punt de la cesària perque els oblidi. I un altra petonet per les dues «grans» dones que ara són inseparables.

    • maria dolors
      Posted at 20:34h, 15 octubre Responder

      i al pare també!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?