Ser mare per primera vegada….

Últimament tinc més contacte que mai amb les mares…

Per sort els acompanyaments que faig cada vegada són més abundants i a la botiga el pas de dones en ple post part també és d’un gran pes…

Les miro i em recordo de mi 5 anys enrere…

Parlo de quan ets mare per primera vegada i no sé molt bé què ens pensem que serà…

Quan estic amb mares que fa molt poquet que han parit i em miren perplexes preguntant-me què li passa a la seva criatura…que no queda saciada o que té molts còlics, o que no vol quedar-se al bressol desperta, penso en mi fa 5 anys i recordo aqueslla sensació de “hi ha alguna cosa que falla”….

Aquella sensació de : “no pot ser que torni a voler pit” o “com pot ser que no vulgui estar estirat mirant aquest mòvil tan divertit de cotxes de colors…”

I es que l’error no és nostre…l’error és cultural.

Estem acostumades a “fer”… a fer el que sigui però no deixar de “fer”…

Si estem a casa, netegem, mirem la tele, ens connectem a facebook, llegim, o endrecem, o cuinem o … mil coses, però simplement “estar” no estem.

Quan ja no sabem què fer, sortim al carrer, i allà passa el mateix: o prenem algo, o quedem amb algú o anem a algun lloc… Passejar sense destinació, pel pur plaer de passejar, poques vegades, i ara que tenim mòbil molt menys!

De cop i volta parim una criatura i pensem, (perquè és el que tenim interioritzat no sé ben bé per quina raó) que estarà tranquileta a la hamaca, o estiradeta al moisés, que demanarà pit cada quan tingui gana que serà entre cada 2 o 3 hores o fins i tot cada hora, i potser a les 19.00h tindrà algun còlic, perquè clar, els nens tenen còlics, que alleujarem amb la posició anticòlics que ens van ensenyar a la preparació al part, o que no en tindrà perquè estem complint amb l’ ABC de la teoria de l’ apego, etc, etc, etc.

Però res més lluny de la realitat!

Parim i el nostre nadó ens demana xumar cada 3 per 4 …ara 10 minuts, en passen 5 i torna a xupar-se els punys desesperat, en mama 3 més i 20 minuts més tard ja es comença a remoure i així fins l’infinit.

Ara regurgita amb lo qual pensem que és que ja no té més gana i no li oferim el pit, però plora desconsolat fins que li tornem a oferir i ostres! Doncs si que en volia! Però com pot ser si ha vomitat fa res! Aquest nen té alguna cosa, això no és normal!!

Queda endormiscat sobre el nostre pit que raja llet descontrolat i quan ja porta 10 minuts i el deixem al moisés, fa una sotrac i ja hi tornem a ser… i així van passant els dies i les nits…

A les nit s aguanta 4 hores!!! No era per tant!!! I al cap de 3 mesos quan ja pensem que ho tenim dominat comença a despertar-se cada 40 minuts i ens diuen que és normal però nosaltres no podem més…. I quan no són els gasos són les dents i quan no és l’ansietat per separació i quan no és que comencen a moure’s i quan no és la introducció als aliments i quan no és la vacuna i quan no és que té mocs i quan no, blablabla…

La qüestió és que tot i que som feliços com anissos perquè estimem de manera ilimitada  als nostres fills, estem descol·locades perquè no ens esperàvem que no podríem fer RES, i quan dic res, és res de res.

I aquí, després de tres post parts i 3 nens que ja han passat el primer any, he trobat l’eureka i és que el que sovint necessita una mare que és mare per primera vegada és DEIXAR DE FER.

Gaudir en tots els sentits del permís per maternitat i passar-se el dia semidespullada per casa amb el seu fill en braços.

I atenció mares, que això és la típica frase que diem amb to negatiu tant i tant sovint:

“Ostres, és que si fos per ell es passaria el dia enganxat i jo en pilotes i clar, no pot ser!

Doncs si!

Potser podríem intentar canviar el xip i positivitzar una cosa tan preciosa que no tindrem mai més, perquè amb el segon això no ho podrem fer (i les que en teniu més d’ un fill ja sabeu del què parlo…) i és el plaer de tenir un primer fill en tot el seu esplendor:

Deixar-nos fluir sense intentar fer altre cosa que maternar les primeres setmanes.

Gaudir a tope d’aquest permís (de merda perquè 16 setmanes és ridícul) que ens dona el món i tenir la nostra criatura al damunt, olorar-la, grapejar-la i mirar-li els ulls i no fer res més que això… mirar, respirar, connectar, alimentar i nodrir.

I és que lo de “la teta és a demanda” ja em sona a tòpic. Totes ens ho sabem però no podem evitar mirar el rellotge i extranyar-nos… i és que tot és molt més que teta, molt més que aliment, molt més que acaronar i que estimar o acariciar…. Ser mare d’ una criatura recent nascuda va molt més enllà de tota teoria… és un camí d’aprenentatge i d’adaptació per totes les parts que hem de procurar fer havent ressetejat ,de veritat, tota aquella informació que ens ha anat arribant des que jugàvem amb nines.

Dir-li al món i a la societat que no ens robin aquestes setmanes tan curtes perquè el nostre fill necessita mare i la mare necessita fill, i així deixar de pensar que és tan pesat i tan estrany i poder endinsar-nos fora de pensaments superficials en la veritable essència de ser mare.

Nota: parlo i escric des del repecte i sabent que no tots els bebés són iguals ni totes les mares ho vivim de la mateixa manera. Sembla mentida que tingui que fer a hores d’ara aquests aclariments, peeeerò malauradament els he de fer.

bebe alta demanda

Anuncios

5 comentarios en “Ser mare per primera vegada….

  1. Núria dijo:

    Hola Cris,

    M’he sentit molt identificada amb el teu post! Fa 2 mesos he sigut mare per primer cop i des de fa 2 mesos que vaig “mig despullada i amb la teta fora” tot el dia, i m’encanta!! Però és veritat que quan m’estiro amb la meva nena per dormir o estar juntes les dos sempre et vé al cap “has de fer això, s’ha de recollir allò…”.

    Les teves paraules m’han vingut molt bé per reafirmar el que penso.

    Salutacions

  2. Roser dijo:

    Jo em vaig fer la idea que l’estat em pagava (durant aquelles 16 míseres setmanes que se’m van fer eternes i que ara em semblen tan escasses) per fer de mare del meu nadó. I com que una és molt professional… la casa feia fàstic, vaig deixar de veure amics i vaig quedar malament amb parents, però vaig ser la millor mare que podia ser en aquelles condicions, i me’n sento cofoia: 0 culpabilitat!

  3. Juddey dijo:

    Lo de tetes a l’aire ha vingut de fabula aquest estiu amb la calor!!
    Fora conyes. Es pura veritat! Diuen que has de dormir quan el petit dorm.. si home!! I qui cuina, escombra, frega, fa el dinar, posa rentadores, plega la roba (ja no dic planxar, paraula que ha marxat del meu diccionari).. etc etc..
    Alguna cosa hem de fer pq per molt que t’ajudin.. l’home no pot amb tot!!
    I es que som mares, tenim un superpoder natural innat!!!

  4. Veronica dijo:

    Hola, totalment identificada amb el “res de res”.
    Jo els primers 2mesos ho vaig portar regular, tot i que estaba entusiasmada i plorant d’alegria en la meva nova etapa,, m’ofegava el ser NOMES mare sense poder fer res per MI.
    I es cert que amb el temps veus que el nadó creix per segons i se t’escapa el temps entre les mans i fa por oblidar el tacte, olor, i sentiments dels primers mesos. S’ha de saber gaudir de ser nomes mare 🙂

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s