CASA MEVA NO ÉS UN CHIKIPARK

«Casa teva sembla un Chikipark!»

Ostres! Doncs no ho és, és un piset on hi convivim un matrimoni i tres fills, encara que he de reconèixer, que el “chikipark” ja estava muntat amb el primer!

Abans de ser mare era molt fan de les “habitacions de jugar”. A casa mon pare era lo más! Una habitació enorme plena de joguines de tot tipus amb un objectiu molt clar:

Que la casa seguís semblant una casa sense nens i que tots els artefactes, cops i crits s’unifiquessin en una sola cambra.

I allà estàvem, un cop cada 15 dies (els meus pares estaven separats, bé, estan), 4 nenxs jugant a tot i més en aquella habitació.

NO en tinc mal record, tot el contrari, però ara , reflexionant recordo perfectament com muntàvem obres de teatre i coreografies amb la finalitat que els pares baixessin i veiessin tota la feina que fèiem allà baix.

Era, una mica, com la funció de fi de curs que fan a les escoles per mostrar als pares el que han fet durant l’any….

No diré que no em faci il·lusió veure el concert del meu nen però, reconec que tinc un sentiment agredolç d’ entre culpabilitat i emoció al veure tot el que ha après i tot el que m’estic perdent.

En fi, al tema.

Quan encara no era mare, amb el meu marit, teníem quasi clar que en un pis petit com el nostre (tot i que té tres habitacions) , els nens dormirien en una habitació i l’altre seria habitació de jocs… però heu ací la realitat!

EL nen vol estar amb els pares, vol trobar les seves mirades quan fa un descobriment, vol els braços i el consol d’aquests quan cau de culs a terra, i de tant en tant, una xarrupadeta al pit no està de més…

Què passava? Doncs que per molta joguina, contes i legos el nostre fill volia estar on estiguéssim nosaltres, encara que no hi hagués cap baldufa lluminosa…i aquí és on se’m van obrir els ulls…

Perquè obstinar-nos en mantenir una casa d’adults, on ara hi havia també nens? Per tant, va ser un gran pas portar la cuineta al menjador!

Ara el meu fill jugava a fer truites mentre la mama l’observava des del sofà i gaudia d’un cafè imaginari.

Quan va néixer la Maria, vam seguir fent passos i més passos:

Si les joguines estan a la seva alçada no et reclamen quan les necessiten gaudeixen de la satisfacció de l’autonomia.

Si el moble bufet no té portes d’armari, els nens poden veure que dins s’hi amaguen els puzles i a més no s’enganxen els dits!

Si els contes estan al seu abast poden triar quin volen i explicar-se’l entre ells o demana una estona de lectura compartida, etc… i tot això només és el començament d’un benestar molt més estès!

Quan entres al nostre menjador, saps perfectament que allà hi viuen nens, i perquè amagar-ho? No volem un pis d’adults on només gaudeixin els adults, volem un pis amb colors, on els nostres fills ens facin truites i descobreixin arcs de sant Martí… Volem una sala d’estar per tots, pels grans i pels menuts! Volem que quan aconsegueixen fer el puzle “del món” es girin buscant aquella mirada de “òndia! Ho has fet tu sol!” i la trobin.

En fi, que si, que el desordre, regna a casa , entre d’altres coses perquè els nostres fills porten el gen que nosaltres també tenim, (el del desordre), i sempre hi ha alguna cosa pel mig, i anar descalç és un autèntic perill, però estem molt contents del canvi i segurament cada vegada anirà a més! I sabeu un secret? Eliminant l’habitació dels jocs, ara tenim una habitació lliure que és /serà un despatx!!!!

la foto 1 la foto 2 la foto 3

4 Comments
  • fentpensantdient
    Posted at 12:31h, 29 junio Responder

    Nosaltres sempre hem tingut les joguines al menjador. Perquè els adults podem tenir les nostres coses per tota la casa (llibres, tele, música, el que sigui) i els infants ho han de tenir en una habitació «apartada»?
    Quan el Bernat tenia uns 4 anys i mig vam muntar-li una habitació (a la que no ha dormit mai, ja ja) i ara té les joguines allà (una part) però segueix fent «vida» al menjador, que és on també passem les estones nosaltres. I ara quan neixi el Magí segur que tornem a omplir el menjador de paneres del tresor, obstacles per enfilar-se, pots que fan soroll… 🙂
    Com tu dius al final els infants volen estar on som nosaltres.

  • Beatriz
    Posted at 13:37h, 29 junio Responder

    Me ha encantado, gracias por los post que escribes, son maravillosos y a veces muy esclarecedores!

  • Roser
    Posted at 06:36h, 30 junio Responder

    Nosaltres, més que una sala de jugar tenim una sala de joguines. Les joguines continuen corrent per tota la casa, però quan a la mama li agafa la fal•lera endreçadora té un lloc on posar-los. (Ai, aquesta mama…!)
    ^_^

  • Mariona Prats Casadesús
    Posted at 14:55h, 11 agosto Responder

    Bravo! Comparteixo!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?