La cara oculta de la maternitat: Coses qui ningú ens explica

Perquè ningú t’ho explica?

 Perquè ningú t’explica que, a vegades, després de parir podem estar uns 15 o 20 dies amb sensació de tristesa molt profunda?

 Perquè només surt la paraula felicitat a les converses?

Perquè ningú et diu que és normal plorar i no sentir-te plena, i sentir angoixa, pensar que tot et va gran, que no era com t’imaginaves…

Perquè ningú t’explica que hi ah un “baby blues” ( buscar a google) i que és més que probable que hi passis i que no passa absolutament res i que ets absolutissimament una dona sana, que tot forma part del procés?

Perquè les famílies, les converses entre amigues i els cursos prepart obvien una informació tan important com aquesta?

Perquè ningú et diu: tranquil·la, plora , és normal i aviat passarà… Acabes de parir, estàs molt cansada, no dorms a les nits, tens les hormones a tope, tens el nen 24h al damunt, jo t’aguanto al “pep” i fes-te una dutxa, i si no passa en 15 o 20 dies ho anem a mirar.

 Perquè ningú ens diu que el nostre bebé estarà 24 hores enganxat al nostre pit mamant? Perquè ningú ens explica que és una necessitat biològica pel nostre bebé estar damunt nostre de manera continua els primers mesos de vida i que segurament no podrem ni anar a cagar tranquil·les en moltes setmanes vista? (perdoneu però algú ho havia de dir)

 Perquè ningú ens explica que és normal anar al lavabo amb el nadó en braços, que és normal estar botant tot el sant dia, que és normal no tenir temps ni de dutxar-nos, que és normal tenir la casa com una quadra i que no passa res! Que és una etapa i que passarà per venir-ne una altra?

 Perquè ningú ens explica que la nostra cabellera brillant, setmanes després del part començarà a perdre cabell de manera exagerada i és normal? O que les hormones faran que suem més i per tant fem més olor? O que la línia alba pot durar mesos, o que la panxa no baixa només parir i que trigarà moltes setmanes en tornar al seu lloc? I que tot és normalissim!

 Perquè ningú ens explica que hi ha molts nadons que no se senten bé, que neixen immadurs, que són hipersensibles i que no poden estar lluny nostre perquè entren en pànic? Perquè ningú ens diu que tant sà és el que dorm plàcidament com el que sinó està damunt del nostre pit no para de bramar?

 Perquè ningú ens explica que els nadons tenen reflux fisiològic durant mesos i que molts d’ells regurgiten de manera exagerada a cada presa i que no passa res ¿ ( a no sé que hi hagi altres senyals d’alarma, sempre cal consultar a pediatre per descartar)

Perquè ningú ens diu que és possible que ens passem el dia canviant-nos la samarreta completament xopa de cada presa i posterior glopada? Que necessitem bodies a doju i no tan conjuntet de perlé, que és un drama de llet glopada cada dos per tres damunt del llit i que la nostra rentadora traurà fum però mai tindrem la nostra roba neta?

 Perquè ningú ens diu que els bressols o les hamaquetes sovint porten xinxetes i que tant sà és el nadó que s’hi queda embadalit com el que vol alliberar-se a l’instant amb crits que arriben a l’altra punta del carrer?

 Perquè ningú ens explica que els nadons són humans intel·ligents i amb un instint ,per sort, prou desenvolupat com per saber quan tenen gana, son o necessitat de contacte i no són ments maquiavèl·liques portades al món per prendre’ns el pèl? Que tant correcte és fer una cosa o una altra mentre sigui el que sents que vols fer, que tens llibertat total absoluta per exercir de mare sense que ningú et toqui la moral a cada pas?

 Doncs si, mare, tens llibertat total i absoluta per fer el que decideixis fer i ningú, ni sogres, ni mares, ni amigues, ni pediatres, ni infermeres…absolutament ningú t’ha d’esbroncar, ni reprimir per res del que facis perquè ara ets TU la màxima responsable de tu mateixa i del teu nadó.

 Perquè ningú ens diu que un nadó, poquet a poquet, i si li deixes espai anirà agafant coordinació i musculatura i que per ell mateix girarà, s’arrossegarà, gatejarà i caminarà i que no fa falta que li fem un tanc de coixins perquè s’aguanti ni ens esllomem intentant que camini ni que siguem esclaves del seu moviment?

 Perquè ningú ens explica que el moviment d’un nadó no és un entrenament militar, ni una competició, que no necessita que l’estem col·locant en posicions en les que no se sent còmode i neurològicament incapaç , que tant sà és el nen que camina als 11 mesos com el que ho fa als 18 i que el millor premi és aconseguir-ho amb companyia i autonomia i una súper abraçada de la mama que mira embadalida?

 Perquè ningú ens explica que amb la llum verda de la quarantena les ganes de sexe, sovint, no tornen i que poden passar molts mesos fins que no ens vingui de gust fotre un clau (fer l’amor perdó).

 Perquè ningú ens diu que de vegades les parelles entren en crisis els primers mesos de ser pares i que no passa res o potser si que passa però que és  normal que així sigui, perquè la maternitat cansa, et roba son i remou sentiments ocults?

 Perquè ningú ens diu que sovint una frase de més de 10 paraules entre tu i la teva parella serà missió impossible i que això passa a les millors famílies?

 Perquè només ens expliquen la cara comercial i feliç de la maternitat i de la criança?

 Doncs bé, per totes vosaltres, aquí teniu un bocinet de la cara oculta.

 ÀNIMS!

EXTEROGESTACIO

59 Comments
  • Anna
    Posted at 13:19h, 30 mayo Responder

    Gràcies per aquest text, algu ho havia de dir i no saps com m’ha ajudat llegir-ho. Sovint és fàcil sentir-se sola i incompresa aquests primers mesos i penses que ets la rara que sent aquestes coses mentre les altres tenen una maternitat de pel.licula. Gràcies de veritat.

    • encarna
      Posted at 07:55h, 31 mayo Responder

      Per que no cal desanimá ja tho trovas i amb el nen adevant ho veus diferent…i sempre surt algo de dintre que et fa reaccionar molt be i aixo es se Mare

      • crismoe
        Posted at 11:36h, 01 junio Responder

        Et contesto el mateix que a la lectora anterior: No crec que el que hagi escrit aquí siguin coses negatives que hagin de desanimar ningü. Que un nadó mami 24h, l hagis de tenir en braços fins i tot per fer pipí, li hagis de deixar espai per moure’s o provoqui un parón en les relacions romàntiques, no són coses necessariament negatives! Són situacions reals per les que passem quan tenim un fill que al no saber-les , sovint ens sobrepassen…. Segurament si les sabéssim les podríem entomar amb més normalitat i naturalitat i no se’ns farien tan feixugues, no?

  • Marta
    Posted at 13:44h, 30 mayo Responder

    Simplement genial! Moltissimes gràcies m’ha semblat un preciós retrat

    • crismoe
      Posted at 18:48h, 30 mayo Responder

      Moltes gracies 🙂

    • Mar Narayan
      Posted at 02:29h, 04 enero Responder

      Estic molt agraïda d’aquesta publicació.
      Dóna comprensió de coses vitals que les mares totes hauríem de saber abans i tot el nostre entorn també per poder-nos respectar i apoiar més.
      Gràcies a tothom per compartir-ho.

  • maria dolors
    Posted at 14:21h, 30 mayo Responder

    Quanta raó! Ni gú ens explica tot això quan estàs embaraçada.
    Jo el primer post-part el vaig passar molt molt molt malament; sortir d’una cesària (innecessaria) i a més voler donar el pit i no poder (que l’entorn no et recolci per buscar ajuda és molt dur, i que tothom et digui CAP NEN s’ha mort per menjar amb biberó!!!!!! Es molt dur!!!). I a més agafar una depressió post part llarguíssima i que la medicació tradicional et doni més contradicacions de les que posa el prospecte, és horrorós desitjar deixar patir amb la depressió que seguir prenent més medicaments (la homeopatia em va ajudar molt més i que un professional m’entengués i m’acompanyés durant el procès (encara que fos un home)).
    Es molt molt dur tenir que patir tant i que ningú t’avisa, ni t’ajuda!!!

    El meu segon part va ser una mica millor. Però tot i estar preparada per rebre la depressió també vaig caure però això si! En silenci ja que al detectar el síntomes, la meva parella em va dir: no comencis ara amb això que jo no puc amb tot! Vinga anima’t! ….. Llavors toca aguantar-se, patir per dins ja que per fora fingèsses que estàs bé i sobretot carregues amb tot (uan bebé que no saps que li passa, no saps si ho estàs fent bé, la teva alimentació i de la família, el teu fill gran que de ser un sant abans de nèixer el bebé passa a estar posseït per Satanàs…..i la parella que no veu que tens una depressió com una casa de pagès i que cada vegada et demana més coses ja que ell ha d’anar a treballar, ha de menjar, ha de dormir, ha de descansar,,,,,,,, ).

    Ojala aquest post teu el llegissim moltes futures mares!!! Petons

    • crismoe
      Posted at 18:49h, 30 mayo Responder

      Bif, quina hostoria mes dura, disitjo que tot s hagi anat posant a lloc… Una abraçada

  • Ester
    Posted at 15:12h, 30 mayo Responder

    Tant de bo hagues llegit això ara fa un any, quan hem quedaven poques setmanes per parir. Tant de bo algú m’ho hagues explicat així com tu.
    Potser no hauria canviat res, pero hauria sabut el q em podia esperar: alletament matern atropellat, plors, inseguretats, i un llarg etcètera.
    En fi…
    M’agrada molt llegir-te i saber q hi ha gent q diu les coses pel seu nom.
    Ànims a tu també i a totes les mares i futures mares!

  • Mika
    Posted at 15:18h, 30 mayo Responder

    Jajajaja!!
    100% d’acord!!
    Jo ho explico a les meves amigues més properes que estan embarassades i després mho agraeixen!!
    Molt bon post
    Enhorabona pel teu blog

  • motherofthelamb
    Posted at 20:17h, 30 mayo Responder

    Ja m’hauria agradat llegir tot això abans de parir. Quan a la dutxa s’em va començar a caure el cabell a dojo em vaig espantar molt…i resulta que era normal…i moltes coses em van sobtar, d’haver-les llegit abans hagues paït millor el procés. Gràcies pel text.

  • Ares
    Posted at 21:21h, 30 mayo Responder

    Totalment identificada. El primer post part tot ho veia negre, i la llum al final del túnel encara em semblava un tren. Me veia superada per la situació i vaig sucumbir al biberó, per tossuderia meva ( com em deien), vaig fer alletament mixte fins als 8 mesos. Ara quan ho penso i em miro al xiquet ( que ara te tres anys) veig en el caràcter que sempre vol proximitat i contacte, no passava pas gana, també vaig utilitzar mugroneres, perquè ningú em va dir que estaria 2 setmanes veient les estrelles cada cop que s’agafava i ja despres sempre en vaig dependre. Aixi que ara amb la nena ( ara te 3 mesos) he esmenat els meus errors, val a dir que ella no em demana tant com ell, pero en quant a la lactancia ha esdevingut molt mes senzill i ràpid, un pit 10 min màxim i no demana fins passades 2 hores mínim. Al final la llum era la sortida, perquè tal com dius va ser una etapa. Cal escoltar-se a una mateixa i a pesar de tot disfrutar-ho. Una abraçada super mamis!

  • Glorieta
    Posted at 01:06h, 31 mayo Responder

    Doncs si, algú ho havia de dir!!!! T’haurien de donar aquest escrit amb la llista de la canastreta.
    Aquest i un de l’Alba Padró (crec) que dona consells bàsics a les persones properes a una mare recent.
    Amb el primer no vaig establir el vincle fins passat el mes, però per sort la parella i una amiga m’escoltaven, tot i que no ho entenien ja era molt. I a poc a poc tot es posa al seu lloc. Ets genial!

  • Judith
    Posted at 06:45h, 31 mayo Responder

    Jajajajjaa en serio no sabíais que un niño es 24horas y para toda la vida?que después de parir como en el embarazo se tienen las hormonas disparadas?jajakajjaajaja hacéis un mundo de donde NO lo hay…pues venga os voy a decir otra…cuando decidís de traer una personita al mundo,ya dejáis de llamaros marías,juanis,antonias o como os llaméis.sereis mamas que No significa mas que ser mitad vuestro hijo mitad vosotras y eso cuando lo entendáis y dejéis de miraros el ombligo al 100% os será mucho mas alegre vuestra nueva etapa …despues vendrán otras mas duras a medida que crezca vuestro retoño así k aprovecharla a tope que solo se vive una vez y no lo habréis disfrutado…miradle a los ojos y sonreidle cada día ellos ni tienen culpa ni os han elegido😉

    • marina
      Posted at 21:35h, 31 mayo Responder

      Tota la raó!!! Si t’has d’adaptar a una nova situació, però l’has escollida tu i és lo més gran que et pugui passar mai!!! És estimar amb tot el que comporta, amor al 100% i tot i que amb algunes coses que explica m’hi pugui sentir identificada, un somriure del meu fill em carrega les pil.les per això i més!!! Ser mare és el millor que m’ha passat mai i hi tornaria a passar sense pensar-m’ho!!!!

      • crismoe
        Posted at 11:27h, 01 junio Responder

        Ei i tant!! No dic pas que no compensi ni que no sigui el millor del món! Dic, senzillament que una cosa no treu l’ altra 😉 gracies per llegir-me!

    • Isa
      Posted at 22:24h, 31 mayo Responder

      Totalment d’acord. Sort que no em van avisar de tot això, perquè m’haurien amargat l’embaràs, i potser en molts dels casos ni m’hi trobo.
      Personalment no necessito que m’avisin de tots els «riscos». Ser mare et canvia per sempre, i hauríem de descobrir-ho directament amb els nostres fills. De totes maneres normalment hi ha algun professional, ja sigui pediatra, llevadora, personal d’infermeria a qui pots preguntar qualsevol dubte. Sovint per rebre ajuda, primer l’hem de demanar.

      • crismoe
        Posted at 11:34h, 01 junio Responder

        De veritat t’ haurien amargat l’ embaràs? No crec que el que hagi escrit aquí siguin coses negatives! Que un nadó mami 24h, l hagis de tenir en braços fins i tot per fer pipí, li hagis de deixar espai per moure’s o provoqui un parón en les relacions romàntiques, no són coses necessariament negatives! Són situacions reals per les que passem quan tenim un fill que al no saber-les , sovint ens sobrepassen…. Segurament si les sabéssim les podríem entomar amb més normalitat i naturalitat i no se’ns farien tan feixugues, no?

    • crismoe
      Posted at 11:44h, 01 junio Responder

      La verdad es que este post no pretende ser una lección a nadie ni micho menos. No creo que las mamás nos miremos el ombligo, creo que nuestra cultura y una sociedad que solo publicita el color rosa no nos muestra la cara real de la maternidad. Que este post no pretende enfocar la maternidad como una queja o algo negativo, todo lo contrario, lo unico que he hecho es pasarle el algodón desmaquillante. Que por muy informada que estés y que sepas que la teta es a demanda, no te imaginas que la demanda sea cada media hora o que no vuelvas a dormir 3 horas seguidas hasta los tres años o que tu bebé no va a querer ni en pintura tumbarse en el cochecito que con tanto cariño hemos preparado. Que la maternidad es el amor mas sublime? Por supuesto. Que esta etapa la vamos a recordar con nostalgia? Tambien. Pero cuando la estas viviendo y sobretodo si no tienes ayuda es dura de cojones? Pues chica, tambien

  • Cecilia
    Posted at 09:56h, 31 mayo Responder

    hace 33 años , a mi me pasó algo parecido a lo que cuentas .el parto medicalizado produce más depresiones post parto que el natural , dónde la díada , la simbiosis madre hijo es más respetada . , lo que dice Judith , en el último comentario es muy pertinente , el tema es que nos creemos que vamos a estar pegadas a nuestra criatura por siempre , y en realidad pasa en un suspiro , esa etapa de simbiosis….
    el tema es que es dificiel que esa simbiosis ocurra en un hospital .donde todo es como de regimen militar….y el parto y la crianza son otra cosa …tiene que ver con el deseo y con el amor fisicoquímico ,por explicarlo rápido ….
    Las que parimos en los hospitales vamos más vendidas que un jamón…
    ánimos a esas madres desorientasas y asustadas ..todo lo que os pasa es normalísimo

  • Mares en Forma
    Posted at 18:43h, 31 mayo Responder

    Gràcies per l’escrit!
    L’he publicat al meu Facebook que és: Mares en Forma i ha rebut 44 likes i més de 3000 visites.
    Espero us hagin arribat d’alguna manera.
    Felicitats per la iniciativa!!!

  • anitasuperstarr
    Posted at 11:07h, 01 junio Responder

    fantàstic!!!!!

  • Paula
    Posted at 13:32h, 01 junio Responder

    Hola Cris! molt cert! jo em vaig passar els primers dos mesos dient en veu alta «perquè ningú m’havia explicat això o això altre?» Per exemple, que el bebé els primers dies perd pes i és normal (quina angoixa!) o tots els problemes que vaig tenir per establir una bona lactancia (clivelles, plors, mastitis, plors, cansament, plos, fongs, plors, obturacions…) i fins avui que amb 5 mesos i mig ho hem aconseguit! O que la cicatriu de l’episotomia encara molesta de vegades molts mesos després….I no passa res! Perquè malgrat tot segueixes sent super feliç i val la pena tot per veure el teu fill creixer i somriure…Però podrien avisar-te…oi? 😉

  • Pau Montserrat
    Posted at 20:14h, 01 junio Responder

    Perquè si ens ho diguessin potser no tindríem fills i ens perdríem els seus somriures i les seves mirades enamorades…

    • crismoe
      Posted at 20:27h, 01 junio Responder

      ui no! Això no m’ho crec! Tot el que dic aquí és realista pe`ro per res catastrofista! Les famílies sovint repetint, i amb el segon ja sabem de què va la història, amb el tercer ni te cuento! Aquest post va de desmaquillar la maternitat no pas de negativitzar-la! No estic escrivint en plan «ser mare és una putada» . Tot el contrari! Simplement, si normalitzessim una mica el que és ho viuriem de manera més antural i no sentint-nos bitxos raros, no creus?

    • Ninota
      Posted at 15:46h, 04 enero Responder

      Apa Pau! Quin comentari tan…. Com dir-ho perquè soni bé, ridícul? «fora de lloc» millor. Si algú es planteja «deixar de tenir fills» per això q s’ho faci mirar!

  • Laura
    Posted at 04:25h, 02 junio Responder

    Real 100%, bonic 100%. I tot i això, perquè deu ser que repetim? Amor 100%.

  • Txell
    Posted at 05:51h, 02 junio Responder

    Que per què ningú ho diu? Perque sincerament, molt normal no és. I tot del que parles pot passar O NO i entra dintre de la normalitat. No m’ha agradat gens aquesta imatge fosca, jo en tinc 3 i ma germana 4 i he sentit de tot, però el desig de la mare de voler ser mare i el saber escoltar el teu cos és la clau per no viure això que has descrit com una cosa fosca. També algú ho havia de dir. Els nadons dormen una mitja de 15- 20 hores els primer mes. No sé, temps per anar al wc sola, tens. Miris com t’ho miris, és bonic. Ànims a totes aquelles que senten desànim llegint aquestes lineas.

    • crismoe
      Posted at 07:22h, 02 junio Responder

      Ui Txell, l adjectiu fosc és de la teva pròpia collita. Jo he dit cara oculta, no pas fosca. Simplement estic dient el que si que pot passar. En el text no paro de dir que tant normal és el que ho passa així com el que no. Tu no ho has passat així i vas tenir la sort que els teus fills dormissin 16 hore sense estar damunt teu? Doncs guay! Els meus tambe dormien 16 hores però al meu damunt, i jo emcantada de la vida! No em queixo pas ni dic qque sigui dolent! Tot el contrari! Peto al orincipi sentia que jo estava fallant, que el meu fill no era normal. Persones que veuen el que descric com una cosa fosca, sou precisament les que feu que enfosqueixi. De fosc res de res! És preciós! Però per gaudir-ho com a normal, està molt bé saber que és normal i que pot oasar , iguam que pot passar el contrari! Gracies per llegirme i comentar 🙂

      • nuka
        Posted at 15:17h, 30 diciembre Responder

        Crec que s’entén perfectament la intenció del post… Jo també crec que ens haurien d’haver avisat de totes aquestes coses i ens hauria ajudat a viure-les amb més calma. Potser qui ho veu innecessari és perquè, per sort, no s’ha trobat amb algunes d’aquestes situacions. Una noia deia que dormen 20h el primer mes… doncs el meu peque des del principi va dormir 40 minuts i estava despert 2 o 3h… I quan estava depert no parava de plorar fins que el tenies al dmunt. Així que durant el dia era bastant impossible descansar o fer qualsevol altra cosa que no fos estar amb ell.

  • Laia
    Posted at 05:57h, 02 junio Responder

    Gràcies. Mil gràcies.
    20mesos després encara em remou llegir això i recordar segons quins passatges.
    Els sentiments de culpa són massa grans quan passen aquestes coses.
    En fi… sort que, duri més o duri menys, al final passa; tot i que en el meu cas van ser dos mesos ben bons 😱

    Laia

  • Susagna
    Posted at 17:19h, 02 junio Responder

    Jo vaig tenir la gran sort de tenir una llevadora meravellosa que sí em va avisar de tot el que podria passar, les coses bones i les no tan bones,que va parlar amb el pare i li va deixar clar que el necessitaria al meu costat i així va ser, i li agraeixo la naturalitat sinceritat i confort de les seves paraules. També em va dir una cosa que repeteixo a tothom, no esperis res concret i espera-ho tot, és a dir, no esperis que tot sigui fantastic, que tindràs un part meravellòs que el nen dormirà molt, que s’agafara al pit sense problemes… Per que si despres no és així la patacada es pitjor.
    I permeteu-me que digui per algun missatge que he llegit per aqui, que això no és mirar-se el melic, ni és la foscor de res, que tenir un fill és meravellós sí, que no tot és fantàstic també, que la vida et canvia sí, que t’adaptes sí, que no et fa res que canvii també, però perdoneu-me que us digui que a mi ser mare m’omple i em complementa però no m’anul.la. Ser mare no significa deixar de ser tu mateixa, sino evolucionar.

    • crismoe
      Posted at 17:59h, 02 junio Responder

      Moltissimes gracies per la teva experiencia i per un comentari tant cobstructiu 🙂

  • Núria
    Posted at 20:14h, 02 junio Responder

    M’ha agradat llegir aquesta cara oculta de la maternitat perquè és tan real com meravellosa. Crec que el quid de la qüestió és deixar que tot vagi sol i de forma natural. Sobretot hem d’escoltar el nostre cos i deixar-nos portar pel nostre instint. Jo he disfrutat tant lo bó i lo menys bó que,després de la primera, va venir el segon i després la tercera… I donaria el q fos per tornar a viure, a disfrutar, a patir… el primer any dels meus tres fills.

    • lila
      Posted at 22:04h, 02 junio Responder

      Siiii! tot és genial, però el primer any… especial!

  • lila
    Posted at 22:03h, 02 junio Responder

    Jo sóc de les de color rosa: des de la primera visita al ginecòleg confirmant l’embaràs que vaig pujar al núbol, i crec que just ara començo a baixar-ne (aviat farà tres anys del part). En l’únic que discrepo és que ningú avisi abans; jo vaig anar a un curset d’aquests de la seguretat social, de prepart, gratuït.

    Una llevadora joveníssima, entusiasta i genial ho va explicar tot: la pèrdua de pes del nadó els primers dies, que per una bona lactància el millor és estar enganxat tooooot el dia durant els primers dies, que els primers dies estaríem fetes pols, que la tasca del marit seria fotre fora les visites o permetre que mare-nadó desapareixessin a l’habitació mentres les visites xerren i fan soroll repantigats al sofà (enlloc d’oferir-se a estendre, plegar la roba o cuinar). Que tinguessim tàpers individuals de menjar cuinat i congelat. Que demanessim a la família que ens portessin menjar fet, que preveguessim que el súper i la fruiteria de confiança (o no) ens servissin a domicili (sobretot quan s’acaba el permís de paternitat). Que potser no tindriem ganes de passejar els primers dies, però que era convenient fer-ho pq ajuda a relaxar al nadó i a la mare (i per tant, es dorm millor). Que DORMISSIS SEMPRE QUE PUGUIS, sigui l’hora que sigui; les normes i horaris socials queden anulades les primeres setmanes de vida del nadó. I un munt de coses més ens va explicar. I moltes altres, les vaig llegir les estones que vaig estar de baixa per contraccions prematures, o quan fos. Si vols, HI HA UN MUNT D’INFORMACIÓ, TALLERS, XERRADES…

    I tot i això, i a estar ben informada, hi ha hagut sorpreses, dies de mal humor, situacions imprevistes… i com sempre, el millor és deixar fer a l’instint, O PREGUNTAR!! Que ningú ho sap tot, què carat!

    Ànims! és una aventura espaterrant!

    • crismoe
      Posted at 06:19h, 03 junio Responder

      Uauuu! Quin gust de llevadora!!! En realitat això és el que hauria de ser oi? Moltes gracies pel comentari!

  • lila
    Posted at 22:09h, 02 junio Responder

    Per cert, una cosa que trobo que en parlem poc: cuidar-se el sòl pèlvic! durant l’embaràs, i sobretot després! amb les postures, amb gimnàs específic… Si el ginecòleg us diu «tens el sòl pèlvic normal, es nota que has tingut un embaràs, un part…» malo! Recomano que aneu a llevadora o fisio especifica de sòl pèlvic. Seran diners molt ben invertits; o us penseu que els anuncis de compreses per pèrdues d’orina només són per la tercera edat? Us en farieu creus de la quantitat de dones joves que en necessiten per una mala informació del tema! A cuidar-se!

  • erika
    Posted at 08:19h, 03 junio Responder

    Pues yo tengo una nenita de justo 12 meses y no he sentido nada de lo q cuentas… ni tristeza, ni reflujos, mi niña siempre ha dormido muchísimo, no la he tenido 24h enganchada al pecho.. le di lactancia mixta desde primer mes.. no la tenia todo el día encima.. la dejaba durmiendo en su moisés. .. la he llevado siempre vestida monisima xk no se manchada nunca. Para mi realmente la mejor experiencia… dar pecho es muy sacrificado si has de estar mal, depre, y no disfrutas de esta experiencia por dar pecho.. dale lactancia mixta o simplemente bibi. Pero disfrútalo xk esta gran experiencia solo se vive una vez. Y para mi la mejor de mi vida.. realmente. Yo creo q si la mama se siente bien, esta calmada, siente paz el bebé se siente bien también y todo fluye mejor. Besitos y ánimos!

    • crismoe
      Posted at 12:02h, 03 junio Responder

      Es que si te fijas en el texto no he puesto en ningun momento que eso le pase a todas las madres. He puesto que igual de normal es las que lo viven como las que no 😉 y evidentemente vivirlo no implica negatividad y nonvivirlo de manera feliz, simplemente es diferente. Yo he tenido 3 crianzas felizísimas como las que describo 🙂
      Gracias por compartir tu experiencia 🙂

  • Anna
    Posted at 17:30h, 03 junio Responder

    Ostres !!! Ha hagut de passar 17 anys per poder llegir l´article que jo volia….. Mil gràcies per compartir-lo !!

  • mireia
    Posted at 16:22h, 05 junio Responder

    Gracies, gracies i mil vegades gracies! Aixi me sentit, pero soc la mes feliç del mon al veure la cara de la meva maria. U e pasat malament, si. Pero he fet el que he pensat en cada moment sense fer cas a comentaris tipics i topics, i mira que es dificil esquivals…perq et venen per tots costats! Jejejejeje la maternitat es una bomba! Pero es brutal!

  • aline
    Posted at 21:08h, 01 agosto Responder

    M he sentit tremendament identificada amb l’escrit, no sé per què coi no podem dir-ho obertament; si, la maternitat té les seves contrarietats, i no per això em considero mala mare, ,,,en fi, que he repetit i tornaria a fer-ho, però ara ja sabent amb el que em puc trobar..
    Felicitats valenta!

  • Sílvia
    Posted at 22:34h, 19 agosto Responder

    Moltes gràcies per les teves paraules!
    Espero ser mare en breu (bé, estem buscant, o sigui que el que triguem + 9 mesos), i m’agrada llegir vivències reals com la teva i no només contes de fades d’anunci. Suposo que mai s’està preparat pel que vindrà, però informació real no està de més!

  • montse
    Posted at 07:02h, 21 agosto Responder

    Moltes gràcies!
    Força identificada..! Encara em remou… M’ajuda llegir-ho després de 6mesos. Soc mare però sento que no he de deixar de ser jo també!
    Aprenent dia a dia … Gràcies!

  • Lidia Sala
    Posted at 13:26h, 02 enero Responder

    Quanta raó! algú ho havia de dir!!
    Moltes gràcies!

  • Lidia
    Posted at 13:28h, 02 enero Responder

    Quanta raó! algú ho havia de dir
    Moltes gràcies per les teves paraules

  • Marian
    Posted at 08:48h, 03 enero Responder

    Tota sa raó del món!!!!!així és!!!unes ho
    duran millor i altres no tant…però és una realitat com unes cases!!m ha encantat!jo després d un primer part tortuós ara he tengut la segona filla i pens que hi ha coses que s obliden ja que si no…

  • Mireia Herrera
    Posted at 11:00h, 04 enero Responder

    Gràcies per l’articlr perquè malauradament és el que viuen moltes, moltídsomes mares en aquest país. Però no vull deixar de dir que SÍ QUE HI HA QUI HO EXPLICA. Són encara minoria, és cert, però ho ha grans professionals que si eld busques i els trobes t’obren a un món completament diferent a aqest. Pediatres, doules, i llevadores espectaculars que t’expliquen el que realment és, el que realment SOM (tant el bebè, com la mare, el pare, la resta de la família, etc.) A mi m’ho van explicar al curs de preparació al part i per tant quan m’hi vaig trobar no em vaig sentir tant perduda perquè sabia que passava i sobretot el que volia. Uns abraçada gran a TOTES les mares. No deixeu que NINGÚ dirigeixi la vostra maternitat. Ho sabreu fer bé. MUAS.

  • Marina Iver
    Posted at 22:25h, 08 enero Responder

    Gràcies per compartir reflexions tan naturals i sinceres com aquestes, doncs ens apropen, com a dones, a una realitat menys comercial i artificial com ara les que ens venen a molts mitjans de comunicació. Jo no sóc mare, però aquest relat em transmet l’essència de ser mare, que imagino que no deixa de ser un còmput d’experiències bones amb d’altres no tan bones, però que al final són necessàries per a poder crèixer com a mares, com a dones i, sobretot, com a persones.

    Estic totalment d’acord amb la idea que és imprescindible normalitzar les situacions menys «boniques» o més dures de la maternitat, perquè, com en la majoria de situacions, són necessàries i formen part d’un tot. Això no vol dir pas que ser mare/pare sigui una experiència desagradable, sinó tot el contrari. Penso que com bé expliques, saber què ens podem trobar amb la maternitat genera que, en el cas que ens passi, no ens alarmem ni en fem un drama innecessari. A més, és de bojos pensar que el coneixement i la informació fa ombra a la part més bonica de la maternitat, doncs el coneixement esdevé una eina que ens ajudarà a combatre molts pensaments i idees errònies quan el cansaci i l’esgotament no ens deixin pensar amb claritat.

    Lluny del que he llegit en alguns dels comentaris anteriors, aquest em sembla un article del tot tendre, càlid i sincer. Ara tinc moltes més ganes encara de ser mami algun dia! 🙂 <3

    • crismoe
      Posted at 13:29h, 11 enero Responder

      Ai moltissimes gràcies! M’has entès perfectament i t’ho agraeixo, és esgotador sentir que només volem Rosa i arcs de Sant Martí! Una abraçada i moltes gràcies pel teu comentari.

  • Pingback:No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga… | Mareta Meva...
    Posted at 13:44h, 11 enero Responder

    […] parlo de maternitat, sobretot de part i de post part…. Un dels últims post que vaig escriure, Coses que ningú ens explica, té una part de comentaris que em porten a la reflexió constant. I aquest petit percentatge de […]

  • sara rosa
    Posted at 21:13h, 08 julio Responder

    Doncs jo he de dir que gairebé tot el que s’ha dit m’ho van ben explicar al curs de preparació al part del cap sant pere de Reus a l’agost 2015. Llàstima no recordar el nom de la llevadora . Cada cop que esdevenia alguna d’aquestes situacions m’enrecordava de les seves paraules i agraia els consells que ens va donar. Des d’aquí li vull donar les gràcies, crec que es deia Elisabeth…

    • crismoe
      Posted at 06:24h, 12 julio Responder

      Ai que bé Sara! Quina sort noia! Visca els bons cursos prenatals!

  • Xènia
    Posted at 04:38h, 12 julio Responder

    Doncs estic embarassada de 6 setmanes i llegir tot això la veritat és que ara no m’ajuda amb res, al contrari, només em fa que entrar por i dubtes de si estem disposats a sacrificar tant i si serem feliços. Entenc perfectament el perque ho escrius i la necessitat de trobar algú que t’entengui, que hagi passat per el mateix, però no veig de què et serveix saber tot això abans si igualment ho hauràs de viure. Crec que una aventura com aquesta s’ha de començar amb il·lusió i ganes, perque necessitaràs molta energia i perque sense il·lusió no es pot fer res. Entenc que si que es de molta ajuda tenir un professional al costat quan et passen totes aquestes coses que et digui que es normal, que és un procés i que tot anirà bé. Però no veig com durant l’embaràs saber tot això t’ajudarà en res. (Segurament si no estigués embarassada m’agradaria molt més el teu article)

    • crismoe
      Posted at 06:23h, 12 julio Responder

      Hola Xènia,
      entenc que de bones a primeres et puc «impactar» una mica… SI escric i escric així és perquè moltissimes dones cada dia em diuen «Tan debò algu m’ hagués dit, tan debò hagués sabut…» De totes maneres, sigui com sigui, el que jo he escrit aquí no ho he escrit ni amb pessimisme ni amb negativisme, tot el contrari, ho he escrit amb realisme, fent un retrat d’ una realitat que ens peta als morros si pensem que les nostres vides continuaran com fins abans de ser una família. NO és sacrifici el que fem les mares, t’ ho ben asseguro….aquesta és una paraula que surt sovint i em fa posar els pèls de punta. No, les mares, i pares no sacrifiquem res: canviem d’etapa, modifiquem hàbits, senzillament prioritzem, relativitzem. És evolució pura i dura. Penso sincerament que siun post com aquest és capaç de treure’t la il.lusió encara estic més tranquila i segura d’ haver-lo escrit. Respecte els professionals…. Els pediatres es dediquen a la salut dels nadons, les llevadores a la salut sexual i els ginecòlegs a l’ obstetricia, si esperes d’ells suport emocional (en general) t’enduràs un bon disgut. El suport emocional ens el donen els nostres amics, familiars, tribu, grup de criança, tietes…. En fi! que desitjo sincerament que el que m’ hagis escrit sigui realment exagerat i la il.lusiço continui totalment intacte!!!!

  • enelsombrerodemama
    Posted at 06:01h, 12 julio Responder

    Un retrat molt exacte del que es el postpart, potser ningú ens diu com anirà tot després qie neixi el petitper no espantar-nos, perquè cada cosa té el seu moment, perquè passarho,ho hem de passar per ser les mares gyerreres que som després… Sí em semblamolt interessant per a que llegeixin les parelles, ja que així poden comprendre una miqueta es una situacio que a ells, tambe, els supera i en la que el seu paper es, a mes, fomamental.

  • Miss Townie
    Posted at 14:12h, 12 julio Responder

    M’ha encantat. Ja era hora que algu ho diguera aixi de clar. Jo he anat al bany en la xiqueta damunt, a tot hora en glopades de llet tacan-me tot, les ganes de sexe de moment «mising» en lo activa q he sigut durant l’ embaràs….etc, etc.
    A la Erika que parla per ahí damunt de la seua experiencia perfecta, no t’ofengues xata, però no t’has enterat de res. Rellig el post a vore si le pilles el aire…
    Besets!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?