Un cràter al meu úter…

Avui em sento trista, buida, sola i gris.

Ahir van haver de fer-me una petita intervenció al coll de l’úter.

Una intervenció molt petita per treure’m un trosset de coll (també molt petit) que podia provocar-me greus problemes en un futur. Muerto el perro, muerta la rábia que diuen.

Una intervenció de prevenció que m’ha deixat més tocada del que esperava…

Vint minuts d’intervenció on vaig passar molts nervis, on tenia un nus a l’estómac que vaig desfer plorant desconsolada un cop l’espècul va sortir de mi.

Ahir vaig sortir de la clínica amb un cràter al coll de l’úter… Jo mateixa el vaig veure per la pantalla… un cràter horrible dins del meu coll preciós i apreciat.

El coll del meu úter, el guardià dels meus embarassos, el dosificador de les meves regles, el pany blindat de la meva feminitat.

Exagerada?

Potser si…

La veritat és que no esperava per res del món sentir aquesta buidor, però la sento molt a dins.

Sé que alguns pensareu que no tinc dret a queixar-me doncs hi ha dones que no han tingut la meva sort i ja era tard. Hi ah dones ja sense úter o sense ovaris, hi ha dones mortes… A mi només m’han tret un bocinet del coll, ho sé.

Però no puc evitar passar aquest dol, que segurament durarà poques hores, però que ara mateix està molt present. Vull estar recollida, a la ombra de mi mateixa, però no em deixen, i necessito escriure perquè ja sabeu que això em fa sentir millor i no sóc dona de reprimir-me

Si m’haguessin tret una altra part de mi segurament em sentiria malament, però no amb aquesta profunditat.

Ahir, mentre la doctora m’apuntava amb el làser em va preguntar “ Voldràs tenir més fills? Per mi és important saber-ho”…

Aquelles paraules se’m van clavar com ganivets, el meu “no” va sortir de manera espontània, però no és el mateix un no perquè un no vol que perquè un pot no poder.

Després unes indicacions: No agafar pesos, no banyar-me, no tenir relacions… i un: “Potser s’ha de repetir això no és definitiu”, que culminava els meus ànims.

No estic negativa, tot el contrari, tot això és pel meu bé , tot això serveix perquè no hi hagi un mal molt més gran , n aquest sentit em sento tranquil·la i contenta de comptar amb mans tan professionals i una ciència tan avançada però…

És el meu úter, la caseta dels meus fills, l cor de la meva essència i ara ha estat ferit i jo em sento també ferida.

Anuncios

6 comentarios en “Un cràter al meu úter…

  1. T’entenc! A mi això m’ho van fer fa deu anys, i ara, després de tenir dues filles prematures (una prematura extrema), al plantejar-me si buscar el 3r o no, m’han dit que no m’ho aconssellen ja que probablement també serien prematures ja que ara creuen que si que van neixer abans per la conització de l’úter.
    Els primers dies, com tu, em vaig submergir en el meu dol (molt més intens del que esperava, perquè fins aquell moment sabia que volia un 3r fill però no imaginava fins a quin punt). Ara ja ho he interioritzat i agraeixo les dues filles estupendes que tinc i accepto que hem arribat fins aquí. Per això t’entenc tant i em sorprenc de sentir-me tan identificada amb històries de persones que no conec personalment! Però que són de moltes!

    Ànims, no hi ha res millor que el temps, que tot ho posa al seu lloc. Una abraçada.

    Vanessa

  2. Hola Cris….primero de todo me presento, soy la madre de Ana,mujer de Mario….y de Maria, a la que ayudaste tanto en su posparto/lactancia de Pol,en la clinica Cima…no se si recuerdas.Luego disculparme por escribir en castallano,aun que, mi lengua y pensamiento es catalan. Dicho esto,quiero mandarte mucha fuerza,se lo que es sentirse así…yo lo he pasado,no con tu edad y quizas no con la misma intensidad..pero te entiendo.Entran en lo mas “adentro” de ti..casi rozando el alma.Seguro que te habras hecho mil veces la refrexieon de que… es una suerte habertelo encontrado a tiempo…y todo eso.Es verdad,pero ahora estas plofff, y es lógico. Muchos animos y dejate llevar.Un abrazo Ramona

  3. Tens tot el dret a sentir-te així, cadascuna té la seva història i això no vol dir que la teva no pugui ser dolorosa. Que tinguis un dol el més lleu possible. Una abraçada.

  4. Molts ànims Cris, sé el que sents. Jo no tinc ovaris, el primer el vaig perdre amb 20 anys i el segon amb 27. Ambdós a causa de quists benignes, però que van crèixer enganxats als ovaris i no me’ls van poder salvar. Amb 27 anys i la notícia de no tenir ovaris em resonava dins el cap, i el per què, per què a mi? I dins de les meves entranyes em sentia buida, fins i tot no em sentia dona. Poc a poc em vaig anar refent i sobretot acceptant la realitat. Afortunadament, gràcies a la ciència (amb l’ovodonació) he pogut ser mare d’una nena que m’ha fet i em fa tocar la felicitat cada dia. Actualment, em sento feliç amb la vida, em sento una dona plena, i dono gràcies per ser aquí.
    Una abraçada gegant

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s