Jornada DONALLUM: ” De l’embaràs al puerperi: Suport continu per mare i nadó” #SMPR

Mareta meva,

El dia d’ahir va ser… buf! Un cúmul de moltes coses.

Per començar, el primer dia sencer que passava sense els meus tres nens, i això ja no és poca cosa. Ho vaig portar prou bé, estic contenta!

La jornada d’ahir també era el primer esdeveniment important on jo hi participava , en molts sentits, des de que sóc sòcia de DONALLUM , i aquí els nervis i la tensió, alhora que la il·lusió també estaven presents, tant en mi, com a la resta de sòcies i organitzadores del que és la jornada de l’any.

Aquest any el lema era: “De l’embaràs al puerperi: suport continu per mare i nadó” i la jornada va començar de manera potent per les antropòlogues MATER Observatori de les M(P)maternitats Contemporànies: Laura Cardús i Serena Brigidi.

Dues dones no, dues DONASSES que es van mostrar contundents i passionals durant la seva ponència que feia èmfasi en l’acompanyament del part humà. Escoltar-les era un regal, podrien haver parlat tot el dia i allà hagués seguit, sense parpellejar.

Després apareixia a escena una Inma Marcos amb pas implacable. No es pot estimar més una feina de la que l’estima aquesta dona. No es pot viure més del que ho viu ella. Amb veu ferma sentenciava conclusió, rere conclusió el que per ella és impepinable: LES DONES NECESSITEM LLEVADORES durant la nostra maternitat, que ens acompanyin, que ens mimin, que ens respectin i que confiïn en la nostra capacitat per parir.

Un coffee break ple de bon rotllo i bon ambient i uns croissants de xocolata boníssims, van permetre que ens anéssim trobant i saludant les unes a les altres. Auto presentacions i abraçades a dones que sembla que conegui de tota la vida quan en realitat només hem tingut una relació virtual. La tribu per fi es tornava de carn i os!

L’ Anahí Galan tornava a obrir les ponències, aquest cop amb el tema doules. Tema candent i controvertit, però que en les mans de l’Anahí (una heroïna amb quatre criatures) va quedar més clar que l’aigua, fins i tot una llevadora del públic li va agrair tanta claredat i va declarar que per ella, vist d’aquella manera, doules i llevadores s’havien de poder complementar perfectament.

La següent la Hortènsia Vallverdú…. La pediatra. Molt més que això. Gran dona, gran professional i excel·lent ponent que ens mostrava estudi rere estudi com els nadons necessiten de manera fisiològica i emocional la seva mare. Una ponència molt emotiva i a l’hora un tant dura quan el tracte dels prematurs o dels nius va sortir a les diapositives. Van haver-hi llàgrimes de dolor, d’impotència i també d’emoció. Un gran aplaudiment Hortènsia, pediatres com tu és el que necessitem les famílies. Gràcies!

I aquí el primer testimoni, un part a casa preciós i una mare repleta d’alegria i d’orgull. Un part respectat en un entorn respectuós. Un gran aplaudiment d’emoció i ara si, pausa per dinar.

La tarda s’obria amb les psicòlogues Laia Belles i la Diana Beriain: “Necessitats emocionals de la mare i el nadó. Una mirada clínica des de la Psicologia Perinatal”

D’aquesta ponència poc en puc dir perquè malauradament me la vaig perdre, però els aplaudiments ressonaven dues sales més enllà, o sigui que imagino que una ponència sublim.

I trencant tabús M. Àngels Claramunt amb “Claus del suport al dol gestacional-perinatal”… Una lliçó per a tots els públics. Un nus a l’estómac durant tota l’exposició, llàgrimes negres i moltes dones al cap. Em vaig quedar amb una cosa que va dir de vital importància: No només el personal sanitari hauria de formar-se en l’acompanyament quan hi ha una mort perinatal, tothom hauria de fer-ho, ja que tothom, en algun moment o altre té al costat alguna mare que passa per una pèrdua gestacional, i no fa falta saber què dir, però si què no dir. Sublim i poderós.

Per causes que no venen al cas no vaig estar present durant el testimoni que venia després.

Coffée break ple de nervis…. Perquè? Doncs perquè després del cafè venia la taula rodona i sabeu qui estava a la taula rodona: JO!

Si, jo, que en un pic d’oxitocina durant el postpart del Joan vaig decidir llençar-me a parlar en públic. Jo que quan era barmaid vaig refusar força vegades la oportunitat de fer-ho i així seguir pujant dins la meva professió… Jo, que tinc pànic als micròfons i a les reunions multitudinàries, vaig pujar allà, vaig seure i vaig parlar.

De què? Doncs de què ha de ser! Del Postpart…

Vaig donar, com a mare, el meu punt de vista de la importància del suport continu per part dels professionals cap a les mares des del primer moment de l’embaràs fins el postpart, defensant està clar que t’atengui la mateixa persona durant el procés i que puguis mantenir un vincle de confiança mutu per poder arribar al postpart preparada pel que vindrà.

Després de mi la Serena Brigidi de nou que em seguia hipnotitzant amb la seva manera d’explicar les coses, aquella passió tan vivencial… Al costat de nou Inma Marcos reivindicant una millor atenció per part d eles llevadores durant el postpart, lo qual inclou augmentar la quantitat de visites sobre tot la primera setmana i finalment la nota d’humor de la jornada: Armando Bastida, parlant des del punt de vista dels Pares ens va explicar amb pinzellades continues d’humor i bon rotllo com es senten els pares quan esdevenen això: pares.

Finalment l’ Albania Castellbanque va clausurar l’esdeveniment amb el seu saber fer i saber parlar, un discurs emotiu i tant canyero com ella: “Hi ha molta feina per fer”

I si, hi ha molta feina per fer, moltissima!

A la Jornada vaig experiementar moltissimes emocions… Vaig riure i vaig plorar. Vaig plorar bastant, d’emoció, però també d’impotència….de veure com de bé es poden arribar a fer les coses i com de malament es fan. És aberrant, aberrant!

Però si alguna cosa estic aprenent en tot aquest camí és que la ràbia no fa res, el que fa que les coses canviin és la feina, l’esforç, la voluntat, i el moviment social.  Per tant, seguiré treballant, seguiré esforçant-m’hi, seguiré volent, i evidentment seguiré escrivint, movent i removent.

Gràcies DONALLUM per estar present i per lluitar dia rere dia perquè totes les dones tinguem el part que volem.

donallum

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s