Feliç dia de la mare. El meu regal? Prou culpes.

Porto dies sense escriure, deixant Mareta meva una mica despenjada, però és que vaig a tope: Els nens, la casa, els projectes, els virus….

Dilluns per fi obro la meva botiga, el meu espai (meu i de dos grans amigues més) on podré conciliar la vida laboral, professional i personal, per fi! Però anem al que vaig:

Bé, demà és el dia de la Mare… Un dia on sembla que el món en general reconeix la nostra “labor”….mil anuncis emotius, frases o missatges d’aquests en cadena amb dibuixos o fotos que posen la pell de gallina dedicats a totes les mames …

Un dia a l’any passa això, un dia a l’any ens donen un premi!

Clar que fa il·lusió que els nostres nens ens felicitin, o ens fa il·lusió rebre un dibuix o un ram de flors, però a mi, com a mínim em fa il·lusió perquè sempre és bonic que pensin en tu… en canvi això del dia de la mare…què voleu que us digui… No penso que ningú m’hagi de donar cap premi, ser mare, per mi, és un estil de vida, no una cosa que faci o deixi de fer en major o menor proporció i molt menys que es pugui valorar amb un regal…. el regal el gaudeixo cada dia, el premi són els nostres fills!

Quan penso en la paraula maternitat em vénen al cap un munt de coses precioses que no existien dins del meu món abans de ser mare:

Tinc unes capacitats desenvolupades que no sabia que podria desenvolupar mai, entre elles la capacitat d’estimar al nivell estratosfèric que ho faig ara. També m’han implantat el botó “multitasking”, m’han multiplicat el cervell per tres i he resultat ser molt més creativa del que em pensava….

He guanyat moltes i moltes aptituds i també actituds, per no dir que tinc tres fills meravellosos i la sensació al tacte d’ells és per estar-ne enamorada de per vida.

També m’han regalat poder parir i sentir-ho, poder alimentar des del meu propi cos, i poder fer petons totalment innocents a cabassos, i que me’ls facin a mi també…bé, podria estar tota la nit explicant què és allò que la maternitat i els meus fills m’han aportat des del minut 1 i em segueixen aportant a diari, però no acabaria ni demà.

Però si em poso en plan profunda, també penso en la “maternitat” en més sentits i m’adono que des del 1er dia del test positiu també hi ha , encara que amagada, una guerra d’egos, de cultura, d’èpoques, de sexe…hi ha mirades frívoles, judicis de valor, merda per parar un tren! Des que sóc mare que sento que lluito i lluito sobre una cinta de córrer , i em canso moltíssim i per molt rebentada que estigui, si paro la cinta, no he avançat ni un trist centímetre.

Una esfera a part, la maternitat, la guerra entre les dones, la contínua sensació d’haver-me d’estar excusant o donant explicacions fins a la veïna del tercer.

Explicacions a ma mare que em mira amb ull de crítica quan dono trossets en comptes de farinetes, mirada d’ull crític al donar el pit al meu fill de tres anys, mirada envoltada de puntes d’arma blanca quan em surt un crit al mig del parc, mirada de ferro si el meu fill plora dins d’un un portabebés, mirada de gel quan no obligo a la meva filla a donar les gràcies o a fer un petó…. I jo, que sense amagar les mans al darrera. també em passo revista i m’adono que més d’una mirada així ha sortit dels meus ulls i ha estat clavada en alguna escena que ni em va ni em ve, en alguna dona que no mereix que absolutament ningú la jutgi, perquè les dones, les mares hauriem de ser lliures si volem que els nostres fills tambée gaudeixin de la llibertat.

Al final, miro al meu voltant, on els grups de criança surten com bolets i les tribus virtuals són més senzilles de trobar que el cognom Gonzalez a la ”g” del llistí, i m’adono que tot i així, la maternitat encara és una autèntica lluita de similars i penso amb ull crític, que si realment les dones apreciéssim el que significa la paraula “maternitat” en tota la seva essència, les coses serien molt molt molt diferents.

Demà i espero que en més ocasions intentaré que les meves mirades a les altres mares siguin homenatges, rams de flors o samarretes pintades…. Intentaré que el meu somriure surti per la comissura dels meus llavis quan les nostres mirades es creuin, per dir-te i validar, que sigui com sigui les dues ho estem fent bé i valem molt més del que ens pensem. Prou culpes mames.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s