21 Abr 9 MESOS DINS, 9 MESOS FORA…

Mareta meva com passa el temps…

Avui el Joan fa 9 mesos., bé, en realitat serien 18 mesos: 9 mesos a dins de l’úter i 9 mesos a fora.

No han estat uns mesos fàcils, ni a dins ni a fora.

Com sabeu, per mi aquest embaràs va ser emocionalment força complicat i físicament tot i que no hi va haver cap problema greu, va ser bastant molest.

Una vegada fora les coses no han estat més senzilles:

Un nadó amb les coses molt clares: Estava millor dins la panxa, un nadó molt molt sensible, tots els virus del món, un pell amb atòpia severa, i un llarg etc…però sabeu? Res d’això importa perquè el Joan és brillant , el tercer brillant….

El seu somriure m’il·lumina cada dia, tots els “contratemps” m’han fet créixer. La seva força al dir-me: no, no estic content ha fet que em plantegés moltíssimes coses, i la seva paciència amb mi ha estat infinita, i ho segueix sent.

EL Joan m’ha descobert a una Maria amb un instint protector que mai m’hagués imaginat i m’ha reafirmat un Xavi sensible i coherent com pocs en una edat així.

El Joan ha reafirmat que som una família mot forta i plena d’amor, i també m’ha recordat que el ko’s pot ser més que infinit! però no passa res! Ja passarà! I quan passi voldrà dir que els meus fills han crescut i ho han fet de la millor manera: Acompanyats sempre de molt carinyo i respecte i tot i que se m’escapen més crits dels que voldria i alguna paraula fora de context me’ls estimo més que a la meva vida.

Ara miro enrere i penso… Ostres, món! Que tenim tres fills, i els tres son nens sans i feliços! No ho haurem fet tan malament oi?

I ara, amb el Joan amb febreta i aquí dins el fular, segueixo rumiant i pensant que la gestació extra-úter s’està acabant…

El Joan es desplaça per on vol fent el cuquet i em mira i riu, i juga, i menja de tot, i juga i riu i juga i riu…

El Joan segueix prenent pit com si li anés la vida però aixeca el cap quan sent que alguna cosa més interessant passa al seu voltant…

El Joan segueix (no)dormint arrapadet a mi, però quan es desperta ràpidament s’arrossega per anar a jugar amb el cable de la làmpada (que un dia li caurà al cap)

EL Joan segueix anant en portabebès, p
erquè és un bebè i li encanta, i a mi encara m’encanta més, i per un costat em fa feliç que hagi crescut i ho segueixi fent, per l’altre m’aterra pensar que la sensació de tenir una cara calentona damunt del meu pit dormint serà cada vegada més espaiada… M’aterra pensar que poc a poc tirarà més cap al fuet que cap el mugró, m’aterra pensar que em demanarà dormir amb els seus germans i la gestació s’haurà acabat del tot.

És molt egoista tenir aquests pensaments? Suposo que no, perquè realment el que desitjo és que passi tot això , i passi de manera sana, respectada i natural, desitjo en realitat que els meus tres fills siguin nens feliços i lliures, però no puc evitar posar.-me en plan nostàlgic.

En fi, post desendreçat per dia desendreçat.