Tercera crònica del meu primer part: Naixement del Xavi a la Sagrada Família

És curiós com aquest matí pensava a fer una entrada super positiva i he acabant escrivint això… És curiós com fa uns mesos vaig decidir juntament amb una altra mare fer una campanya de queixes per canviar protocols i tracte de l’hospital Sagrada Família vers els parts i just quan estem acabant la feina, miro el calendari i tot coincidirà amb el 5è aniversari del meu fill gran…. És curiós… Han passat 5 anys des del dia més feliç de la meva vida, i és ben curiós que el descrigui com el més feliç, quan em vaig sentir tan feble, manipulada i ultratjada Tan sola, tan poc mamífera, tan mala mare… Aquesta és la tercera crònica que escric del part del Xavi. Cadascuna d’elles diferent a l’anterior… Com poden ser diferents 3 cròniques escrites per la mateixa dona sobre un mateix part? Doncs pel pas del temps, de la perspectiva, de l’ experiència… suposo. Era 29 d’abril, estava al sofà mirant “Casttle” quan vaig anar al lavabo i al pujar-me els pantalons vaig notar com em mullava… “Poc control” vaig pensar… Però al tornar a estirar-me al sofà, una “xorro” d’aigua em mullava sencera… Uau! Que fort! “Jordiiii JOrdiiii”… El Jordi em mirava atònit. “HE trencat aigües!” Corrents cap a la dutxa perquè ho anava mullant tot. Els dos vam agafar un atac de riure nerviós i no sabíem què fer! Totalment descontrolats vam trucar a l’hospital i allà ens van donar el telèfon de la llevadora que ens tocava: C. Em vaig posar molt contenta, doncs l’altra llevadora, havia atès el part de ma germana feia només un any i la història feia posar els pèls de punta. Vaig parlar amb la llevadora, em va preguntar si tenia contraccions i si les aigües eren netes. Que quan tingués moltes contraccions, anés cap allà, i sinó que em presentés a les 8 del matí següent. Que si em feia molt mal que em prengués un gelocatil. No va ser gaire simpàtica, però jo estava eufòrica, ningú esgarraria aquell moment! El Jordi va anar a dormir i jo, impossible aclucar els ulls. Vaig anar contant contraccions. Eren de ronyons, no me les esperava pas així…. Tothom em deia que quan fossin contraccions de part ho sabria, doncs menys mal que tenia la senyal de les aigües, sinó m’hagués costat molt identificar-les. Sobre les 5 del matí vam decidir trucar a la C perquè realment tenia força dolor i no em sentia segura a casa, necessitava anar cap a la clínica. LA seva resposta va ser que em prengués el paracetamol i que hi anés a les 8. Vam penjar el telèfon… Jo estava al·lucinada perquè esperava que em digués d’anar-hi. Pocs minuts després va sonar el telèfon i em va dir que hi podia anar. Menys mal. Quan vam arribar a la clínica em va rebre i em va portar a una sala minúscula i gens agradable, em va fer treure la roba i em va dir que miraria com anàvem. Em va fer un tacte tan a lo bèstia que no vaig poder reprimir un crit de dolor, em va fer molt molt mal. No m’explicava res, no em donava opcions, simplement donava ordres i més ordres: EL Jordi a fer papers i jo a sala de parts que allò anava en serio. Allà em vaig trobar amb l’anestesista, que no sabia que era l’ anestesista i també hi havia infermeres, que no sabia que eren infermeres. Em van pintar l’esquena amb iode. No sabia què feien, ningú deia res. De cop amb l’esquena ja pintada l’anestesista va explicar-me que em posarien la peridural. Jo no vaig dir ni que si ni que no, allò estava sentenciat i jo tenia molt por, molta. Por a lo desconegut, por a més tactes com aquell, por a aquelles sales tan obsoletes, por al dolor, por a parir, por a ser jo mateixa i que se’m mengessin amb patates, por a tot. Per tant, no vaig gosar dir res. Només recordo que vaig preguntar si no m’aguantarien per punxar-me, ja que sempre havia sentit que la llevadora t’aguanta perquè no et moguis mentre l’anestesista fa la seva feina, però la llevadora va dir que no feia falta. A mi, el tema de la peridural m’aterrava, més inclús que el part. Els ho vaig fer saber. Tots van riure… Quan l’anestesista va avisar que anava a punxar, jo vaig dir que tenia una contracció, la llevadora em va tocar la panxa i va dir que no. Devien ser els nervis. Quan em va tornar a dir que no em mogués gens ni mica que era molt perillós, jo em vaig atabalar i vaig dir que venia una altra contracció. La C em va tornar a tocar la panxa i va tornar a dir que no, que deixés de fer el burro… “Ai! En este mundo hay mujeres y hay niñas” va dir… allò se’m va clavar com mil ganivets a l’estómac. Van aconseguir posar-me l’epidural i em van estirar al poltre. Dic que em van estirar , perquè jo no feia res per la meva pròpia decisió. Era com un titella que em deixava portar. Jo, la Cristina, la dona de caràcter, impulsiva, lluitadora i valenta… Jo, feta un flam, cagadeta de por, tanta que no m’arevia a dir ni la “a”. Un cop col·locada al potro, amb els monitors i espatarrada, em van deixar sola. De cop infermeres que entraven i sortien i que em feien coses per la vagina… Jo no veia res, elles ni tan sols em miraven, molt menys em parlaven… Una sé que em va netejar, una altra em va sondar. En realitat no sé si em va sondar una infermera o la llevadora, tant és, cap m’ho va explicar, ho vaig saber perquè vaig dir que què passava si tenia pipí i em van dir que res, que anava sondada. No vaig poder més i les llàgrimes van començar a sortir i a sortir…també vaig començar a tremolar molt. Tenia molt fred, estava immensament aterrada . De cop va arribar el Jordi, i em va veure, allà…al mig d’aquella sala tan freda, despullada, tremolant i plorant com mai havia fet. Sola. La llevadora de tant en tant entrava, em feia empènyer una mica i poca cosa més. Recordo que una de les potes del potro estava trencada i a mi se m’obria més la cama, vaig demanar canviar de posició… Estirar-me normal o de costat… em van dir que no, sense pestanyejar, i jo sense pestanyejar vaig obeir. Devien ser les 7.30 del matí quan, com qui pregunta quanta estona queda perquè comenci la festa, vaig preguntar si em quedava molt. La Llevadora va dir: “ui no! Si esto ya está” (Amb veu molt alegre ), “a las 8.30h tendrás a tu bebé en tus brazos! “ i va tornar a sortir de la sala. Amb el Jordi ens preguntàvem com podia saber l’hora del naixement… A les 8 va aparèixer la meva ginecòloga. Vestida i equipada com si anés a una guerra nuclear…si no arriba a ser per la veu no l’hagués reconegut. Molt alegre em va saludar i em va dir un “allà vamos”. Jo que ja no tenia esma de res i m’era totalment igual el que em fessin amb la finalitat que allò acabés, li vaig dir que si m’havia d’intervenir que per favor no m’ho expliqués, que fes el que hagués de fer, però que fos ràpid i en silenci. Va preparar una safata amb elements que no vaig gosar mirar. Recordo perfectament com em van dir: “empuja!” M’ho van dir 2 vegades, la llevadora em deia que mirés, però jo tenia els ulls tancats, ben apretats, amb el cap girat, no ho volia veure, volia que s’acabés… i empenyia, i empenyia… De cop vaig notar com sortia el cap i les espatlles , vaig obrir els ulls, i allà, mig penjat com un vedellet estava el meu primer tresor. Em va semblar negre, avui ho recordo blau. Me’l van posar al damunt i jo no podia deixar de plorar, alleugerida i morta d’amor … Tenia l’ànima trencada, però aquella carona va fer que em donés un gran subidón d’amor que va tancar l’escenari de la realitat durant unes quantes setmanes. Rapidissimament me’l van prendre dels braços i se’l van endur, mentrestant vaig expulsar la placenta…seguia veient com em tocaven la vagina, que no creia meva, ja no. La doctora Fernandez em va fer uns puntets superficials, no m’havia tallat ella, era un petit esquinç. Després el Jordi em va dir que havien fet servir una ventosa, que havia estat horrible. Suposo que si, jo va arribar una moment que ja no era jo i ja no m’importava. Em van tornar a portar el Xavi vestidet amb la roba que m’havia regalat la meva iaia Maria, ja malalta d’Alzehimer. El vaig poder olorar un momentet i se’l van endur de nou. A mi em van pujar a planta… Per molt que m’ho expliquessin, encara no aconsegueixo comprendre perquè coi van creure que el meu fill sà estaria millor a un bressol tèrmic que damunt de la pell de la seva mare… Busco explicacions cada dia, i per molt que intento pensar en la ciència i en que el món no estava en contra meu, no aconsegueixo trobar una raó de pes perquè el meu fill, després de 9 mesos dins el meu úter i de l’esforç i estrés d’un part, hagués d’estar millor en un llit que no era jo, sense la meva escalfor i la meva olor. Quasi dues hores després em van pujar el Xavi a l’habitació, Una dona, grossa com un gegant (em va semblar en aquells moments), em va fer descordar la bata, va agafar el meu bebé recent nascut com un conill i me’l va amorrar al pit dient “tienes buen pezón, si no se engancha me llamas” marxant amb un cop de porta. L’atenció a planta va ser nefasta del tot. Les infermeres un 0 patatero en tacte, en professionalitat i en lactància materna millor no parlar. Cada dia un parell de vegades s’enduien el meu fill per “rentar-lo” o mirar-lo o jo què sé… Encara no entenc com jo deixava que tot allò passés… No ho puc entendre. Com he dit al principi, aquesta crònica ha canviat al llarg de cinc anys… però hi ha un element que sempre és comú, í és el sentiments que em provoca reviure tot allò… A part de la ràbia i de la indignació, cada vegada que recordo aquell part, em sento petita com una puça i el cinturó de la culpa m’ofega, m’ofega tant, que cinc anys després encara ploro quan escric. No, no va ser un part “traumàtic” des del punt de vista sanitari, va ser un part traumàtic des del meu punt de vista: Mai m’he sentit tan malmesa, tan inhumana i tan poca cosa com aquell dia. EL dia del naixement del meu primer fill… quan en un moment on l’eufòria i el poder havien d’estar presents, només va presentar-s’hi la por, la tristor, i la pena…. Ni tan sols la ràbia es va atrevir a obrir-se pas. L’atenció totalment deshumanitzada , i uns protocols obsolets com els de cap altra clínica a Barcelona, em fan sentir vergonya. Vergonya de com una dona de la meva edat , condició, d’un nivell cultural mig-alt va poder triar tan malament el lloc on naixeria el seu primer fill. I vergonya els hauria de donar, per suposat, als responsables de tals actes i de la clínica en si. crònica Xavi

14 Comments
  • Mami Reciente Cuenta
    Posted at 06:07h, 09 abril Responder

    Aixxxxxx com he plorat! He plorat d’impotència. He plorat de por. D’empatia.
    Jo també vaig tenir a la meva filla, fa 9 mesos a Sagrada familia i encara q no vaig tenir a la Carmen, si no a la Irene. El meu part va ser molt semblant.
    La frase que més recordo d’aquesta dóna és: No grites. Que la gente duerme. Y també quan li vaig dir que el metge no em va donar el seu telèfon: eso es mentira, todas las embarazadas tienen mi teléfono.
    Estic segura que vull tenir un altre fill. M’encanta ser mare i la Carlota tindrà un germanet o germaneta. El meu marit em diu q a la Sagrada familia, amb el mateix metge. No m’agrada pensar en això. Les ganes de procrear se’n van.
    L’altre dia parlava amb el meu metge, que no vull tornar allà. Que el tracte de la Irene va ser lo pitjor q he viscut mai. Ell em va dir q si no em vaig sentir còmoda que no tornès, q ja mirariem on anar.

    salutacions

    • Montse
      Posted at 08:33h, 10 abril Responder

      Hola! Que diferent que ho vaig viure jo, en tinc molt bon record fins a l’habitacio! La Carme genial, he de reconeixer que a la saleta no tant pero a la sala de parts es va portar molt be amb mi! I amb la ginecologa genial! Estava molt assustada pero va anar tot tant rapid i be, va utilitzar la ventosa el vacuum pero nomes va ser per ferla baixar mes rapid i no va sortir ni amb el cap deformat ni inflada, res de res, era preciosa la meva nena. Recordo que li vaig ficar el dit a la seva maneta i al moment de tallar el cordo em va agafar el dit amb força i va cridar, no crec que se m’oblidi mai aquest moment! A mi no em va caure ni una llagrima fins arribar a casa, estava en estat de xoc, no m’ho podia creure que aquella vida l’hagues fet jo.
      Jo recordo que vaig pujar a lhabitacio i ella al meu darrera, em van dir que tardarien una estona porque havia perdut temperatura pero no va ser aixi. No vam estar gaire estona separades!!!
      Que diferents que son els parts!!!

  • Aina i Mar
    Posted at 13:32h, 09 abril Responder

    Hem sento molt identificada. La Mar fa 8 mesos i mig q va nèixer i cada dia q passa hem sento pitjor, pitjor per aquell moment no dir res, per no defensar a la meva filla i el nostre dret d’estar juntes. Suposo q si, q és la inexperiència… Només se, q la pròxima vegada no hem passarà.
    Ànims!

    • crismoe
      Posted at 14:14h, 09 abril Responder

      Hola Aina, sento molt la teva experiemcia. Si et serveix, jo he tingut dos fills mes en parts de somni. A la pestanya » blog» hi trobaràs les cròniques 🙂

  • Montse
    Posted at 13:35h, 09 abril Responder

    Guapa, molts ànims, si et serveix de consol, si mai tornes a passar per un part, ja mai més tornaràs a permetre res de tot això. L’experiència d’aquest part et servirà per saber el que no vols al proper, el que pots esperar i el que pots exigir, tant de tu mateixa com del personal sanitari. Aquesta experiència, i que hagis pres consciència d’ ella, t’ ha fet créixer.

    • crismoe
      Posted at 14:12h, 09 abril Responder

      Hola guapa! Gracies pel comentari! Sisi, aquesta experiencia em va canviar la vida. És llarg d explicar, pero he tingut 2 fills més i dis parts preciosos. A la pestanya blog hi trobes les croniqyes si vols 😉

      • Montse
        Posted at 20:36h, 09 abril Responder

        Aish, ni me n havia adonat del subtítol del blog, he vist els altres dos parts, me n alegro moltíssim! És curiós com de vegades un primer part no respectat ens fa «despertar» d alguna manera i ens dóna el poder perquè els següents parts siguin com nosaltres volem, per fer-nos respectar, per aconseguir el famós empoderament. El meu primer part va ser totalment no respectat, em van fer sentir «torpe», patosa, inútil, tonta, infantil… Els primers dies amb el meu fill em vaig sentir insegura de tot, superada, sobrepasada… Ni parlar-ne d aconseguir establir una lactància materna… Però tot i així crec que l experiència em va servir per qüestionar me les coses,per anar més enllà, i per tenir un preciós part normal on vaig parir la meva filla amb totes les sensacions, on ningú va ser capaç de fer me estirar en una camilla ni espatarrant me perquè jo vaig triar com parir, en l experiència més forta i intensa de la meva vida… Al final aquest part va ser resultat de l altre.

  • Núria Vallverdú
    Posted at 21:03h, 09 abril Responder

    Ostres, quin greu! Jo també vaig tenir el meu primer fill a la Sagrada Família fa 4 anys i em vaig sentir maltractada per la llevadora! En el meu cas era la Irene i, pel què veig era igual de sàdica, deshumanizada i irrespectuosa que la Carmen. En el seu moment vaig escriure totes les meves queixes i les vaig donar a la meva ginecòloga, també la doctora Fernández, i va dir que potser era una mica seca, però molt bona professional. No és cert, un bon professional es mesura des de molts punts de vista i en una situació tan vulnerable com un part, la part humana és molt important. No entenc com gent així segueixen treballant, havent-hi tanta gent molt més adient per aquest tipus de feina. Com tu, Crismoe, tampoc no entenc uns protocols tan rígids i artificials en ple segle 21. Cal que et petin la bossa sense avisar? Cal que et prohibeixin aixecar-te? Cal que t’esbronquin perquè crides de dolor? Cal que se’n riguin de tu quan demanes l’epidural? Cal que et prohibeixin tapar-te quan tremoles de fred a la sala de parts? Cal que t’allunyin del teu fill acabat de néixer durant més de dues hores? Cal que et tractin de dèbil quan dius que et fa mal quan mama? (dos mesos més tard vaig aconseguir que a Alba em detectéssin una mastitis que fins llavors ningú no havia vist).
    En fi, la llista podria continuar, i més després d’haver tingut el meu segon fill a la Maternitat i veure que podia ser una experiència totalment diferent. Quina pena tan gran tenir el primer fill en aquelles condicions! No sé què en penseu, però potser es podria fer una queixa de mares afectades a la direcció de la Sagrada Família per intentar evitar que hi practiquin més parts com els nostres?

    • crismoe
      Posted at 04:53h, 10 abril Responder

      Hola núria, quin greu.
      La queixa conjunta està en marxa des de Nadal. Si vols paaeticipar-hi estaria molt bé. Quantes més siguem més pressió farem. Es tracta d’ enviar-me la teva crònica en word i a poder ser amb nom complett, data de part i professionals q et van atendre. Junt amb les cròniques hi anirà un escrit exigint un canvi en els protocols i una sanció pels professionals implicats. DONALLUM ens farà també un escrit de suport.

      Si et ve de gust m ‘ ho hauries d’ enviar abans de dimecres que ve, ja fa dies que haviem tancat el cupo però com dic, com més siguem millor! Gracies bonica.

  • carol
    Posted at 21:25h, 09 abril Responder

    FA 8 anys vaig tenir la meva filla a la Sagrada Familia. La Irene, tambe, pero al meu caso ginecóloga. Trencament prematura de membranes molt sospitos, la llevadora que el poc que vaig veure-la s’ho podía haber estalviat. Infermeres sense tacte mes aviat repelents. Nomes la Sandra que fría torneo de tarda nit i l,anestesista van ser persones humanes. I fins fa poc creía que tot era cosa meva i les hormones. Si necessiteu testimonio complet, podeu contactar amb mi.

  • carol
    Posted at 21:26h, 09 abril Responder

    FA 8 anys vaig tenir la meva filla a la Sagrada Familia. La Irene, tambe, pero al meu cas ginecóloga. Trencament prematura de membranes molt sospitos, la llevadora que el poc que vaig veure-la s’ho podía haber estalviat. Infermeres sense tacte mes aviat repelents. Nomes la Sandra que feia torn de tarda nit i l,anestesista van ser persones humanes. I fins fa poc creía que tot era cosa meva i les hormones. Si necessiteu testimonio complet, podeu contactar amb mi.

  • Lai - Asi piensa mamá
    Posted at 20:56h, 14 abril Responder

    jo creo que si em deixes fer, no deixaria d’escriure croniques del meu primer part. Primer part que des del desconeixement em va semblar normal, part que ara em sembla poc respectat. Del inmobilisme, de lanestesia que em va deixar sensew poder caminar, de la episiotomia de 8 punts, de la kristeller, de les 4 hores que vaig trigar en tenir la meva filla amb mi…aix nose…n’he escrit alguns posts, pero cada cop penso en reescriure’ls i redescbrir les coses que no em van agradar. molta feina tinc per definir on tenir el meu tercer fill, quan em decideixi a ampliar la familia de nou

  • Gema
    Posted at 09:51h, 31 mayo Responder

    La meva filla gran també va nèixer a la Sagrada Família i…… en fin, para hacerlo corto, només dir-vos que em vaig prometre a mi mateixa que si un dia tornava a parir…. allà no ho faria, mai.

  • NEC
    Posted at 19:45h, 05 julio Responder

    Llegeixo les teves paraules i penso perque no les vaig llegir abans de tenir el meu fill. Avui he escrit una carta a la clínica i no precissament d’agraïment. I jo pensava que potser era jo… el problema el tenen allà. Gràcies per compartir la teva experiència, m’has fet sentir millor.

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?