Quasi 8 mesos després… GRÀCIES.

IMG_1637

Ja han passat quasi vuit mesos…

Quasi vuit mesos de molta tensió, molta por, moltes hores sense dormir, moltes pàgines d’internet visitades, molts metges, dues mútues i molt poques respostes…

Al final d’alguna manera penso que tenien raó. Tot i que el Joan segueix tenint una pell que fa por i fent posar cara d’espant als qui veuen els brots….

Tot i que no dormim 20 minuts seguits (per regla general), encara que sembla que comencem a fer cicles d’1 hora…

i tot i que segueixen passant moltes coses a les que costa donar-los una explicació, ara, el Joan, quasi als vuit mesos de vida extra-uterina: PER FI ES FELIÇ.

 Ara, el Joan és un nadó que riu durant el dia, que juga amb els seus germans i que quan obre els ulls ho fa buscant coses per aprendre…

 Per tant, potser si, potser era un tema maduratiu.

 Jo, una ferma convençuda de la teoria del Apego i dels 9 mesos d’embaràs extra-uterí, he arribat a la conclusió, que el Joan, nadó d’altes necessitats i hiper reactiu (si volem posar etiquetes), simplement, m’ha fet saber durant tots aquests mesos, que no estava còmode. Que estava molt millor, calentet i acurrucadet, dins el meu úter.

 El meu fill, amb tants plors, a part de la incomoditat física que l’atòpia, les intoleràncies i tots els virus que l’han habitat li provocava, també m’estava transmetent el seu desacord:

“No mama, no estic bé, ploro perquè no estic content, estic emprenyat i incòmode, i la llum m’emprenya i els crits dels meus germans també, i les olors, i els colors, i l’ambient , i el carrer…tot em molesta, tot m’irrita… deixat de teta i de fulars, perquè mama, jo el que vull és tornar a la panxa! “

 L’embaràs extrauterí s’està acabant, el Joan està madurant i tot aquest procés encara em confirma, de manera més extrema, que aquesta teoria té tot el sentit del món, com a mínim per mi.

 A dia d’avui el Joan gaudeix dels braços i a estonetes curtes també gaudeix del terra i del poder que aquest té per permetre-li explorar…

A dia d’avui el Joan busca amb desesperació les mirades dels seus germans i els “carinyos” i “pallassades” de sa germana, i els mira, els observa, interactua i els somriu.

A dia d’avui el Joan deixa anar el pit sovint per mirar què és el que passa el seu voltant i ,si és més interesant que la teta, no té mania en deixar-la anar i “a otra cosa mariposa”.

A dia d’avui, el Joan comença a desplaçar-se per aconseguir pels seus propis medis allò que li interessa… i també menja, i també beu, i també fa un milió de coses en comptes de plorar desesperat per allò que ja no tenia….

 I us explico tot això perquè sé que moltes us heu preocupat molt per mi i per ell, perquè m’heu donat mil consells, perquè heu seguit amb atenció les nostres “aventures”, etc.

Doncs bé, aquest post és el meu post d’agraïment, perquè heu estat al meu costat encara que a la majoria no us conec.

Perquè he rebut mails i missatges a totes hores donant-me opcions o ànims.

Perquè moltes m’heu explicat les vostres històries per empatitzar amb la nostra situació… i un llarg etc.

GRÀCIES DE TOT COR

Nota: Em seguiré queixant eh, que com bé sabeu, després d’ una etapa, sempre en ve una altra 😉

5 Comments
  • anavies
    Posted at 19:03h, 12 marzo Responder

    Què preciós està el Joan Cris. Enhorabona per aquests tres fills tan macos que tens. M’han emocionat les rialles del Joan!

  • Núria
    Posted at 10:33h, 13 marzo Responder

    Cris… m’ha encantat!. Ànims i endavant!. Els fills venen a nosaltres amb finalitats terapèutiques i pedagògiques!. Ens volen fer ser millors persones… així que ànims amb les nits que tot això té una raó de ser!. Per cert.. heu anat ja a la Lluïsa?.

  • aida
    Posted at 11:06h, 13 marzo Responder

    Que bé que el Joan, i per tant, tota la família estigueu millor! Me n´alegro molt!

  • aurahs
    Posted at 16:06h, 16 marzo Responder

    Ostres Cris! Aquest temps he estat mol poc activa a la xarxa i no m’havia assabentat. M’alegro que el joan comenci a estar bé i poc a poc us pugueu anar relaxant. Una abraçada!

  • Glorieta
    Posted at 07:49h, 17 marzo Responder

    Ostres Cris, quina il.lusió lleixir aquesta entrada. M’en alegro moltíssim!!!! I quina capacitat tenen les rialles del petits per curar-nos les preocupacions…. I sobre la pell i l’atopia, molta paciència. No lluites contra ella, aliat-hi i tingues com a objectiu que en Joan la pateixi el mínim, que amb el temps millorarà, segur. GUAPU!!!!!
    Glorieta

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?