BEBÉS D’ ALTA DEMANDA… SÓN O ESTANT ESSENT?

A l’última formació sobre acompanyament que vaig fer (la de Coaching professional) em van explicar una cosa que ha estat , per mi, el gran EUREKA per ser i sentir-me millor mare, millor amiga, millor filla i germana, etc. :

La diferencia entre ser i estar essent.

Semblarà una tonteria , però no ho és:

Sempre que llegeixo articles sobre pedagogia blanca o pedagogia positiva, veig com a “cosa dolenta” posar etiquetes, i ho entenc, comprenc el que volen dir tots aquests experts: Etiquetar persones, ens pot dur a molts errors, molts, entre ells, encaminar a aquestes persones a carrerons sense sortida! Però és taaan dfícil no fer-ho…

Jo he crescut entre etiquetes, bé, crec que quasi tots ho he fet.

M’intento reprimir molt, però em resulta inevitable no dir: ets un pesat, ets un bitxo, ets una entremaliada, ets un desastre, ets una cridanera… igual que també em costa moltíssim no fer ús de: ets el més guapo del món, ets la més llesta, etc.

Són coses que em surten així i he de pensar molt i comptar fins molt més que 10 per dir-les d’una altra manera i no sentenciar-los a res.

Tot això ve perquè fa moltes setmanes que tenia ganes d’escriure sobre els nadons d’alta demanda, però és un tema molt controvertit.

Per un costat hi ha persones que opinen que parlar de nens d’alta demanda és simplement   culpabilitzar els nens de la poca “gràcia” que tenen els seus pares fent de pares. Hi ha una altra part de la població que assegura que els nens d’alta demanda existeixen i que només ho pots saber si n’has tingut un.

Jo fins ara, en el més fons de mi, pensava que n’havia tingut dos de nadons d’alta demanda: El Xavi i el Joan.

La Maria era i està essent una nena “ intensa”, molt intensa, però no d’alta demanda.

Els experts donen una sèrie d’ítems per esbrinar si el teu fill és o no d’alta demanda, entre ells:

Sempre alerta, semblen no relaxar-se mai.

– Molt intensos, amb sentiments explosius.

– Absorbents al màxim.

– Demandants amb urgència.

– Plor desesperat.

– Volum alt.

– Difícils de consolar.

– Hipersensibles.

– Amb una altíssima necessitat de contacte físic.

– Alta necessitat de succió.

– etc.

Qualsevol una mica conscient del que és un nadó, podria pensar que en realitat tots els nens són així. Tots els nadons són d’alta demana afectiva, i és veritat, estic totalment d’acord en que qualsevol nadó podria complir algun o tots aquests items, però la diferència entre un nadó d’alta demanda o altes necessitats i un que no ho està sent, és que un es consola i l’altre no.

Els nadons que estan sent d’alta demanda no deixen de plorar només perquè els agafis en braços o els portis en portabebes o els donis la teta tot el dia, etc.

Perquè un nadó d’alta demanda estigui tranquil, l’has d’estar mirant constantment als ulls i donant-li l’atenció que vol només a ell, no s’hi val parlar amb altres persones o fer el rentaplats mentre el dus penjat a l’esquena, has d’estar 100% per ell/ella.

Per tant, sí que estic acord ,en certa mida ,que hi ha nadons que en algun moment de la seva vida, se surten bastant de la norma en aquest sentit, igual que crec que hi ha nadons que se surten molt de la norma en el sentit contrari: Nadons que de seguida es queden tranquils i conformes estant en una hamaqueta o dormint 6 hores seguides amb poques setmanes de vida, però és clar! Aquests no són l’objectiu de tropocientos articles perquè en general els pares estan molt contents i satisfets i no expliquen la seva experiència a la xarxa.

Oju!! Que jo estic molt contenta i satisfeta amb els meus fills eh, però no puc evitar queixar-me de lo cansadíssima física i mentalment que estic cada dia, i en èpoques de “novatilla” em dedicava a saquejar la xarxa a la cerca googleliana de: “ el meu bebé és normal?”

Per tant i per no fer-nos un embolic, seguiré amb el tema que m’ocupa:

Per un cantó com veieu estic acord en aquesta sortida de la mitja: Nens hiper demandants , però per l’altra entenc que això no deixa de ser una etiqueta que consola als pares en el sentit “mal de muchos consuelo de tontos” i “menys mal, el meu fill és un nen sà”… Per part meva, ho reconec, saber que li podia posar un nom al que estava (estic) vivint em reconfortava en un grau exagerat.

On he trobat l’equilibri i la tranquil·litat?

Doncs en el Eureka del principi del text. Potser us sembla un matís sense importància però a mi m’ha obert un univers de diferència abismal:

El meu fill és d’alta demanda o el meu fill està essent d’alta demanda?

Doncs per goleada guanya “el meu fill està essent d’alta demanda”.

Perquè ja no l’estic deixant en aquest carreró sense sortida de l’etiqueta. Ja no l’estic engabiant en un estat etern. El meu fill no és, sinó que està essent! Eureka!!!

El meu fill no és un pesat, està essent un pesat!

El meu fill no és un desastre, està essent un desastre!

EL meu fill no és un entremaliat, està essent un entremaliat!

Jo no sóc impuntual, estic essent impuntual!

Jo no sóc antipàtica estic essent antipàtica!

El meu marit no és un addicte al twitter , està essent un addicte al twitter!!!

Esteu tan eufòriques com jo????

A mi, m’ha alliberat d’un pes enorme i no podia marxar a dormir sense compartir-ho, potser penseu que és una xorrada com una catedral, que podria ser, però que per mi no sigui, no m’ho podia callar!

Això no vol dir que cada dia li digui al meu fill que està essent un pesat, però com a mínim, si se m’escapa perquè en realitat ho està essent, ja no li adjudico la gàbia eterna de la maleïda etiqueta!

O sigui que si! El meu fill Joan està essent un nadó d’alta demanda. D’altíssima demanda! I poc a poc deixarà de demandar-me tantíssim per anar creixent i creixent fins arribar a ser qui ell vulgui i seguir essent sense parar el que li doni la real gana.

bebe alta demanda

Bona nit!

6 Comments
  • Nia
    Posted at 23:20h, 15 febrero Responder

    Bona nit,
    He llegit amb molta atenció i crec que tens tota la raó,aquesta petita diferència de llenguatge és la clau.
    Una abraçada
    Nia

  • unjerseiquepica
    Posted at 08:39h, 16 febrero Responder

    com ens ajudes Cris! Enserio! El que expliques, les teves reflexions, almenys a mi, em fan pensar i em fan veure la llum! Gràcies per dedicar un temps, obrir-te i fer-nos partícep dels teus pensaments i de la teva vida

  • Roser
    Posted at 08:50h, 16 febrero Responder

    A mi m’ho van ensenyar quan em treia el carnet de monitora d’esplai: la diferència entre ser educador i fer d’educador. En aquell cas ens demanàvem que fóssim educadors, i això implicava que la nostra feina no s’acabava quan tancàvem les portes de l’esplai, sinó també quan anàvem pel carrer (i havíem de travessar el carrer, per exemple: perquè demanem als nens que ho facin en verd si nosaltres sempre ho fem en vermell? Quina de les dues decisions volem canviar?).

    Quan vaig fer el curs per a ser professora de secundària no em van ensenyar res d’això, i així trobem tants profes que es pensen que van a l’institut a ensenyar, que la seva feina no és educar. (Les meves opinions sobre el CAP, l’antiga manera dels llicenciats d’accedir a l’ensenyament, no són publicables, més enllà d’això.)

    I, com que sóc lingüista, conec el poder de les paraules. I per això el meu fill és moltes coses, però sempre assumibles (si un nen de 13 mesos arrossega una garrafa de 5 l d’aigua, podem dir amb tranquil·litat que és un forçut, oi?) i mai amb retret. M’alegro que hagis descobert la màgia de les paraules. I, si «està sent» et sembla una expressió massa llarga, pensa que sempre pots jugar amb «fa» o «està», que són més simples i més fàcils d’adaptar a la parla quotidiana.

  • Lai - Asi piensa mamá
    Posted at 10:49h, 16 febrero Responder

    Cris! Gràcies!! A mi tambe em costa molt no dir etiqueted. De dolentes en dic poques a menys que la paciencia estigui al limit pero de bones moltes que poder i segons diuen, tampoc son bones. Ara ja tinc una manera de ferho! Gracies 🙂 i bon dilluns!

  • entremishoras
    Posted at 12:17h, 16 febrero Responder

    Em sembla molt adequada aquesta distinció de paraules, crec que jo també l’aplicaré perquè ja no li penjes l’etiqueta de ser i em sembla fantàstic! Respecte als nens d’alta demanda, tens raó, només ho sap el que el té. Jo en tinc un, que va ser d’alta demanda, i ara doncs ja no ho és tant, encara que «la cabra tira al monte» jajajaja, Molts ànims!

  • Mercè
    Posted at 17:46h, 18 septiembre Responder

    Hola, gràcies per l’escrit. Crec que està bé no etiquetar els nens. Perquè cada un és diferent, encara que tinguin trets comuns. Sóc una àvia que es preocupa pels seu nét. La meva filla m’acaba de dir, que a la llar d’infants, ja han etiquetat el seu fill, «és un nen amb alta demanda».
    No sempre les etiquetes serveixen per buscar alternatives per ajudar als nens.

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?