UNA PLANTOFADA EN TOTA LA CARA

Doncs si, el Joan és moltes coses: Amor, benedicció, dolçor, brillantor, i mil adjectius bonics més, per no dir dos mil o tres mil…

Però perquè no ser sincera i dir que també és una de les bufetades més grans que m’han fotut a la cara en tota la meva vida, o una ridiculització del meu ego, o dit de manera més políticament correcte, el Joan és una gran CURA D’HUMILTAT.

Amb el Xavi vaig aprendre moltes coses fent el clàssic prova-error, lo qual em va servir per caminar segura amb la Maria… Amb el Xavi vaig llegir i aprendre moltíssim sobre criança i maternitat i amb la Maria, diguem que, ho vaig posar en pràctica i va funcionar a la perfecció:

Portanadons? Màgics.

Pell amb pell? No hi ha millor sensació.

La teta? Infal·lible.

El xumet? Perquè el voldríem si tot lo demés funciona…

La motricitat? Sense dubte Pickler i tot rodó i cada cosa al seu temps.

L’alimentació? Baby Led Weaning, of course.

Les nits? Collit i pit per dormir sense neguit…

Podria seguir… i seguir…

Ens va sortir tan rodó, que inconscientment (us juro que tot m’ho va fer el meu jo més prepotent que em pensava que estava molt més amagat…) vaig aprendre que les fórmules màgiques SI que existien…

Podria dir que mai he jutjat a les mares, i no, no ho he fet amb veu alta ni molt menys amb intenció de fer-ho…però ara , buidant-me aquí, amb confiança i entre vosaltres, sé que inconscientment veure un nadó petitet en un cotxet , o un altre amb xumet o un altre a una altra habitació dormint en un bresso,l em feia certa llàstima…

Per dins més pensava: ai pobret, amb lo bé que aniria dins un fular calentó, o amb lo a gustet que estaria xumant de la teta de sa mare en comptes d’aquest tros de plàstic, etc…

Ara resulta que jo pareixo a un nen fa gairebé 5 mesos … Un part de pel·lícula, a casa, entre nosaltres, deixant el cordó bategar, tot al seu temps, amb les nostres olors, embriagats d’amor i d’oxitocina… i quan estic a punt de pensar que tot serà taaaan senzill que no sé pas com, dies enrere, podia estar tan espantada de tenir un tercer fill, va i em planta una bufetada: PLAS!

Quan em recupero d’aquella vermellor i giro la cara…pataplas! Una altra bufetada, i aquesta amb la mà del revés…i així dia rere dia fins el dia d’avui…i espero que demà segueixi clavant-me plantofades d’aquest tipus, perquè la prepotència i la mirada amb judicis de valor d’una mare a una altra, és el pitjor que m’ha passat en la meva existència maternal i professional (a nivell ètic).

Doncs si! El Joan ha plorat molt, i molt fort, cada dia de la seva vida fins fa poquet…fent pell en pell i teta a tutipleni, si.

El Joan ha plorat molt i molt fort anant calentó dins d’un fular…

El meu tercer fill, ha plorat desesperat apartant la seva cara del meu pit i vomitant tota la lleteta que li donava…

El meu estimat tresor ha plorat desesperat sobre la meva pell durant tota una nit…

I jo he resat a tot allò en el que crec perquè el meu fill Joan s’agafés a un xumet i em deixés descansar, perquè estic ESGOTADA.

I avui, fa poqueta estona, m’he estirat amb ell, i desesperada com cada dia li he tornat a oferir aquell tros de plàstic després de rebutjar el meu pit quan ja estava ple, i l’ha agafat… I també ha agafat un dou-dou …si, d’aquells que en tinc cm 7 o 8 sense estrenar perquè considerava que eren substitutius de la mare i els meus altres 2 fills no en van voler saber mai res, i jo contenta i orgullosa, perquè jo era amb ells i i ells no els necessitaven.

Doncs bé, avui jo també era amb el Joan i s’ha agafat al nino com si li anés la vida i ha xumat del xumet tant a gust que s’ha adormit i no s’ha despertat quan he marxat del seu costat… I jo era allà , i jo li havia ofert el meu pit, en canvi ell s’ha adormit amb un xumet i un dou-dou…

Com em sento?

Doncs tinc un sentiment agredolç difícil d’explicar…

Per començar em sento bastant avergonyida per tenir pensaments com els que he tingut durant molts mesos…

Per altre banda, entenc que m’havia incrustat al cervell un tou de prejudicis que avui he comprès que no eren certs i demano perdó… portar les coses a l’extrem a vegades et juga males passades.

També em sento molt contenta i orgullosa d’haver fet aquest treball personal i poder adornar-me que la humilitat s’havia quedat enrere i la prepotència començava a fer acte de presència i per sort ho he parat a temps.

Estic feliç, perquè per mi és molt positiu entendre que cadascú té la seva història, i de manera professional estic segura que podré fer MOLT millor la meva feina a partir d’ara…

De cara a mi i al Joan… per un costat em sento alleugerida sabent que a la nit, de tant en tant i quan ja no vulgui el meu pit, potser li puc oferir el xumet i ell es calma i jo puc dormir en comptes de posar-me a botar pel passadís…

Per un altre costat em costa molt veure’l amb un xumet, ja que no entrava dins dels meus plans…suposo que m’hi acostumaré.

També vull aclarir que segueixo sent una incondicional de la Criança amb apego, que crec fermament que acompanyar al nadó de la manera més humanitzada possible és un camí preciós i super beneficiós i que no el canviaria per res del món, que el que simplement estic dient és que decidir fer el camí de l’apego no vol dir que tot funcioni com si fos una poció màgica i molt menys com un rellotge…

Que si, que a partir d’ara seré molt més flexible en quant pensaments i deixaré de “jutjar” als demés…però el més important de tot és que com a mínim, intentaré deixar d’examinar-me i jutjar-me a mi mateixa constantment perquè és tremendament destructor i esgotador.

Gràcies a totes les mares i pares que llegint aquest post em compreneu una mica , i a les que no ho feu, també. De tot cor.

JOAN

21 Comments
  • Míriam
    Posted at 21:22h, 14 diciembre Responder

    T’entenc tant amb la frase «Per un altre costat em costa molt veure’l amb un xumet, ja que no entrava dins dels meus plans…suposo que m’hi acostumaré.»
    Amb l’Aniol ho vaig estar provant i el dia que el va agafar vaig pensar exactament el mateix, se’m feia estrany i no m’agradava gens!!! Per cert, ell no l’ha tornat a agafar més….
    Entenc com et sents, és una situació difícil, i de vegades costa d’acceptar que no tot és tan fàcil i tan idíl.lic, però la decisió és només teva i si a tu t’ajuda a descansar, doncs endavant!! En Joan segueix necesitant a la seva estimada mare, a la seva escalforeta, mirades, pell amb pell i la teta.
    Petons i descansa!!!

  • Aida
    Posted at 21:58h, 14 diciembre Responder

    estimar és respectar, estimar és acceptar. Estimar-nos és respectar-nos i acceptar-nos. De vegades etiquetem tant, no només als altres, i a nosaltres, sinó tot el que fem, com criem, com fem, com dormim… La meva iaia deia que les etiquetes per les mermelades i al vida per viure-la!! Cris, viu, estima, accepta, apren, ensenya, plora, riu i, sobretot, no canviis!!!

  • entremishoras
    Posted at 23:37h, 14 diciembre Responder

    Jo tinc un fill de cada, el primer molt demandant i que amb braços i pit tot ho solucionavem i la segona que no vol saber res de que l’atossiguin massa, ella vol xumet, i que la deixin dormir sola perquè mai ha volgut que la gronxés en braços. Jo vaig arribar a la conclusió de que ens hem d’adaptar al que els nostres fills ens demanen perquè no a tots els funciona el mateix mètode. No podem criticar cap tipus de criança sempre que vagin acord amb el que demanda el nen.

  • silvia
    Posted at 06:15h, 15 diciembre Responder

    Clar que sí dona. Me n’alegro que hagi passat el que ha passat. Relaxa’t i si vol xumet i doudou doncs li dones, i quan vulgui teta o braços allà estaras, tu estaras sempre per ell. Jo crec q es tracta d trobar què volen. I hem d’entendre q un tros d plàstic no ens substitueix, però q a alguns els hi agrada. El meu primer no sortia del meu llit i en canvi el segon no el puc ficar, no vol. No hi ha fòrmules màgiques, ja veus. Una abraçada!!

  • Mónica
    Posted at 06:40h, 15 diciembre Responder

    Ai Cris… sempre hem de contemplar els plans B, C i D… o més je je.
    Un dels meus lemes és que la vida té els seus propis plans i nosaltres, com a mares, hem d’aprendre a escoltar a cadascú dels nostres fills/es. Jo també estic coneixent a la meva 3a filla.
    Un petonàs.

  • Merce
    Posted at 08:19h, 15 diciembre Responder

    Gracies.m has ajudat molt.pensava que era la única mare a qui li passava el que et passa amb en Joan.Va be llegir de tant en tant que la meternitat és un cami ple d obstacles i que no hi ha dos nens igual.

  • anavies
    Posted at 08:40h, 15 diciembre Responder

    Cris, preciosa, no soc mare encara però t’entenc. Aquest aprenentatge amb el Joan, aquest sentiment de jo ja sé què he de fer i com el tenim tots en tot allò que creiem dominem a la perfecció. I sempre hi ha altres camins i sempre, per sort, ens trobarem a grans persones que ens el mostraran. Petons!

  • Roser
    Posted at 09:28h, 15 diciembre Responder

    En el fons, Cris, això tampoc no és gaire diferent de la Criança amb afecte: has escoltat el teu fill i li has donat el que volia, el que necessitava.
    El contrari seria el mateix que hem criticat a vegades (ni que fos de pensament): la gent que, per defecte, dóna biberó, fa dormir els nens a part, amb el xumet i l’ós de peluix. Ells fan el que creuen millor, sense plantejar-se les necessitats de l’infant. Nosaltres no podem fer el mateix, oi? Encara que el nadó ens demani un xumet i un bressol.
    Per a mi el que és més curiós és que el nadó menys «afectuós» sigui el del part domèstic. Ironies del destí!

  • Laura
    Posted at 09:40h, 15 diciembre Responder

    Cris no pateixis per això que ha passat. Cada nen és un món i pel fet que s’adormi amb un xumet i un dou-dou tu no deixes de ser la seva meravellosa mare. A mi m’agués agradat tenir una criança idílica amb la meva petita (fer pell amb pell, sense xumets, mamar fins que fos gran, fulars i motxilles sempre….) el resultat va ser que gairebé li agradava més el xumet que la meva teta, només va voler mamar fins els 8 mesos, i els fulars no els ha suportat mai. I què vaig haver de fer jo? doncs res….aguantar-me i oferir-li el que ella volia. És una nena que no li agrada que li estiguin a sobre, «despegada» que dic jo i és molt independent. Ara té 17 mesos i ja s’enfada quan veu que hi ha coses que no les pot fer sola….són criatures que de petits ja marquen molt com és el seu caràcter. I això trobo que està molt bé i nosaltres el que hem de fer és seguir-los segons les seves demandes.
    Disfruta del petit sigui com sigui i en les condicions que siguin i no pensis en si el xumet és un pecat o si agafar un dou-dou és abandonar-lo que, com bé saps, el temps passa volant!!
    Que passeu unes bones festes!!

  • Marore
    Posted at 11:06h, 15 diciembre Responder

    Hola!
    Mil gràcies per aquest post… El símil de la plantofada és exactament tal com vaig viure els 6-7 primers mesos postpart i així els ho he explicat als amics més propers des del primer mes de ser mare i adonar-me’n que això era el que hi havia….
    Gràcies per exposar que «cada nen és un món» no és un tòpic buit… Gràcies per cridar al món que no hi ha solucions màgiques ni molt menys universals. Gràcies per tot això i molt més…
    La meva filla va venir i es va engantxar a mi, i així hem estat fins ara. Collit per supervivència(fent collit igualment dorm en tandes de 3 hores), despertars plorant, pit a demanda extrem, criança respectuosa… malgrat entregar-me al 150% ès molt complicat que estigui satisfeta, que descansi, veure-la relaxada!
    No sé si et servirà d’alguna cosa, però 16 mesos després de tenir la meva filla puc dir que aquestes bufetades m’han fet patir, m’han fet donar-ho tot i encara mès, m’han fet qüestionar-m’ho tot, sí…. Però alhora per haver capgirat tant la meva manera de veure el món i de viure la vida, ara ho veig com el millor regal… M’han enriquit enormement, no ho canvío per res.
    Una presa de consciència que mai hagués imaginat.
    Un petó i mil gràcies de nou!

  • Maria Dolors
    Posted at 13:02h, 15 diciembre Responder

    Cris t’has adonat del que volia en Joan i això és un aprenentatge. Si el plan A no funciona hi ha més lletres al abecedari. Un petonet a la plantofada i un altra al directe al cor.

  • Laia
    Posted at 14:16h, 15 diciembre Responder

    M’he sentit tan identificada!!! Per tot el que havia llegit i escoltat, estava convençuda que la base per un vincle segur era el pit a demanda, portanadons, collit i braços. I estava convençuda que el xumet i el cotxet eren els recursos fàcils per a qui no es volia complicar la vida. Però fa 4 mesos va nèixer el meu petit i m’he hagut d’empassar els meus prejudicis i els meus ideals. De tot el que esperava només ha funcionat la lactancia materna. Però en canvi, els portanadons (foular i boba) no els tolera, el cotxet li encanta, el xumet no el deixa ni un segon i prefereix dormir al llitet en sidecar ben ample que entre el seu pare i jo. Vaig insistir molt amb el collit, amb els portanadons i vaig evitar per totes donar-li un xumet. Però després de q ell plorés i de q jo plorés encara més, he assumit que ell així és ben feliç. I per sobre de qualsevol prejudici i creença, l’únic realment important és la seva felicitat!

  • Judit
    Posted at 14:53h, 15 diciembre Responder

    Cris, et llegeixo sempre però és el primer cop que m’he animat a escriure, la veritat és que no és el meu fort, jejeje

    Com tu ja saps jo vaig patir una bona plantofada quan no vaig poder donar el pit a la meva filla, per diverses circumstàncies, prematuritat, cesària, potser algú pensarà que perquè no ho vaig intentar prou… potser si, jo també ho penso a vegades; sigui com sigui la situació em va superar i no vaig poder i per aquest fet vaig patir moooolt. Ho tenia taaant clar, sabia el que volia, vaig llegir, em vaig preparar i patapam, no va poder ser.
    Però a pesar de donar biberó a la meva filla crec que he seguit amb la filosofia que m’havia marcat per criar-la i t’explicaré una situació curiosa que em va passar quan ella tenia 11 mesos….
    Vam anar a passar el cap de setmana amb una colla d’amics i la primera nit, abans d’anar a dormir, jo em poso a donar-li el biberó com cada dia, i de sobte una amiga es queda mirant-nos amb cara de sorpresa i diu «però si aquesta nena pren pit….!!!!» i jo que li dic, no no, que està prenent bibe, no el veus??? i diu si… el bibe el veig, però es l’actitud, està fent pit…, és al·lucinant, no ho havia vist mai!!!!
    Ara la sorpresa vaig ser jo, com es suposo que li havia de donar el biberó??? no sé cap altra manera de fer-ho, per mi tot era normal, no em semblava que fer res estrany; estava alimentant la meva filla, amb un tros de plàstic si, però amb la mateixa atenció, amor i dedicació que qualsevol mare que ho fa amb el seu pit; potser en alguns casos més i tot… sigui com sigui a ella li va sobtar veure les carícies, les mirades… en definitiva COM li estava donant el biberó.

    Penso que el més important no és QUE els donem/oferim als nostres fills, sino COM. En el teu cas, tu li has donat un xumet perquè és el que ell t’està demanant, però estic segura que ara no canviaràs la teva actitud amb ell, no li donaràs el xumet i el doudou i el deixaràs «tirat» hores al bressol, deixant-lo plorar… segur seguiràs allà mateix, pendent d’ell, com has fet sempre amb el Xavi i la Maria. I no ho dubtis, això que has fet és un gran gest d’amor.

    Petons!!

  • jrojoal
    Posted at 10:52h, 16 diciembre Responder

    Dons jo com a pare de 2 nens us he de dir que m’ha agradat moltíssim aquest article i que ja n’estava una mica fart del dogmatisme «filomoderno» de criar als fills amb apego, lactància materna, etc… La humilitat i la falta de prepotència en la criança és el millor que podem ensenyar i difondre!
    Els meus 2 fills no poden ser més diferents l’un de l’altre, amb els 2 encara fem collit però així com el gran entra al llit amb nosaltres , el petit no en vol saber res i es queda ben còmode al seu bressol al costat del llit, només l’hi fa falta el seu xumet i sentir els meus roncs de tan en tan. El gran no ha mamat ni una sola vegada completa, no ha volgut xumet i ha dormit tota la seva vida amb nosaltres al llit i en canvi en qüestió de «apegos» un cop es lleva, pràcticament no vol saber res de nosaltres.
    L’altre en canvi és tot el contrari, Ha mamat, vol xumet, no vol dormir al mateix llit que nosaltres i durant el dia … se’l passaria en braços pràcticament totes les hores.

    Per l’experiència que fins ara hem tingut, a vegades ens hem sentit apartats, i jutjats per fer les coses naturalment com venen i us he de dir que la meva companya s’ha arribat a sentir exclosa i mala mare tan sols per no fer les coses com teòricament s’han de fer segons el «dogma». Recordeu que totes vosaltres heu estat mares novelles i que els dubtes poden causar «estralls» en la Psique de les mares acabades de parir. Sigueu una mica més comprensibles i deixeu que les coses vagin naturalment per el seu camí, sigui el que sigui!

    • crismoe
      Posted at 12:57h, 16 diciembre Responder

      Doncs si, cada nen és un món i cada camí ben diferent… Pel que comentes de sentir-vos exclosos, o jutjats, sobretot la teva dona, deixa’ m dir-te que totes ens hi hem sentit en alguns o varios moments. Sigui del » dogma » q sigui… Per part de la família, d amics, de grups de mares, inclús a vegades de la parella. Ser mare és una evolució i una revolució, i cada dona fa el seu camí, pero mai lluny de mirades i judicis desaprobatoris… Ara ja està en poder de les creences de cadascú sentir-se millor o pitjor… No pel fet de ser mare novella o mare de 3 es pot quantificar l’ abast emocional d’ aquests judicis… Jo, ara qye sóc mare de tre i estic rebentada i fins els ous de les opinions gratuïtes és quan m afecten més algunes actituds… En fi! Moltes gracies per llegir-me i pels teus comentaris !

  • colepadawan
    Posted at 10:13h, 22 diciembre Responder

    Hola, soy una asidua lectora tuya y madre de Marc desde hace 19 meses.

    Me han emocionado muchísimos escritos tuyos y algunos los he terminado con la lagrimilla cayendo y los he difundido porque me identificaba muschísmo con esas «sensaciones», post-parto, lactancia…

    No sé por qué tengo esta conexión contigo, si no te conozco, si no escribes en mi lengua materna; aunque el Català es una lengua que quiero mucho y domino. Porque soy catalana de adopción, al vivir aquí con mis dos amores catalanes Javi y Marc.

    Y quería decirte que comparto esa rabia por tener esos prejuicios hacia otros tipos de crianza, pero los tengo y vivo con ellos. Aunque intento no mostrarlos en público, salvo que me pidan mi opinión.

    He pasado por tu reticencia a usar chupete y mil cosas más que veo cada día en otros padres y a veces me sulfuran! Aunque el chupe me ha venido muy bien para berrinches puntuales y para dormir!!

    Y no me gusta ser así, juzgar, porque tienes mucha razón en que al final nuestros peques nos devuelven su realidad y no las fórmulas mágicas de crianza que les aplicamos; al final lo que cuenta es qué le sirve a cada persona para criar; AUNQUE NO PODAMOS EVITAR RALLARNOS si no era como habíamos imaginado!!!

    Eso sí, lo que me tiene frita (aunque cada vez paso más), es que otros padres o incluso desconocidos de la calle opinen sentando cátedra sobre como educo a mi hijo. Los primeros meses, esos taladros diarios aún penetraban y hacían mella en mi inseguridad inicial de madre primeriza. Ahora sé que sólo yo y su padre conocemos a Marc y lo que necesita y podemos equivocarnos; seguro que lo hacemos; pero tenemos una idea de criar y la comentamos cada día, la modificamos y es nuestra; nadie tiene derecho a entrometerse de mala manera!!!

    Por eso, creo que deberíamos ser más colaborativas las madres y no tan individualistas o soberbias. Lo que decimos o hacemos no va a misa (dicho por una atea), puede haber otras versiones que coexisten con la nuestra y que tienen cabida también!! Y yo reflexiono sobre las críticas constructivas y muchas veces me han servido para darme cuenta de algo que no estaba haciendo bien o se podía hacer de otra manera.

    Yo por ejemplo comparto el criar a mi hijo en casa, lo he hecho con el primero durante 16 meses, hasta que empezó a ir al cole 4 horas y yo busco trabajo. Con el segundo, (que espero poder tenerlo) a ver si la sociedad y economía «me deja» hacer lo mismo…

    Otras madres enseguida quieren volver al curro y dejan a sus bebés de 4 meses en una guardería. A mi se me parte el alma sólo de pensarlo; pero lo respeto.

    A mi me han llamado «indirectamente» mantenida o me han dicho que la única solución para hacer lo que hago es ser rica. Pues no produzco socialmente, no cuento ni recibo ningún salario , si no me casaba hasta me iban a quitar la Seg. social!!! Pero no soy nada de eso, soy una madre con un trabajo de cuidados y que hace malabares para sobrevivir económicamente. Que he sentido que mi hijo me necesitaba en sus primeros meses de vida ;y eso estaba por encima de mis necesidades profesionales, personales y de todo tipo. Y quiero pensar que Marc es tan feliz y tranquilo por mi «apego» todo ese tiempo. Pero leerte es una bofetada de realidad y me sirve para pensar que aún así yo podría tener un Joan en mi vida y habría tenido que asumirlo igual y punto…

    No comparto el colecho aunque lo entienda y lo haga puntualmente cuando mi hijo está malo, que dormimos pegados y no suelta su teta.

    Soy defensora A MUERTE de la lactancia, aunque no paren de tirarme puyas al respecto, porque mi hijo es grandecito y ya empieza a verse fatal a la teta para algunos!

    Como decirme que mi hijo está enmaderado porque no hace el caso que quieren y cuando ellos quieren; a los adultos extraños. Y la culpa es de la teta porque la pide cuando se siente inseguro en esas situaciones. Lo peor soy yo, rallandome por esto cuando el Marc tiene su ritmo y punto; ya se abrirá…

    O decirme que si sigue así seguirá tomando teta a los 40…

    A mi, a veces, más que mis prejuicios, que los tengo, cuando veo niños que son entretenidos con tecnología (tabletas, móvil) en lugar de ser escuchados, bebés alimentados con biberón por vagancia o desconocimiento sobre Lactancia , mega obsesión por comparar niños y porque el tuyo sea el mejor en todo ( al mio le comparan diciendo, «no ves lo tranquilito que es el Marc, a ver por qué no puedes tú ser así’), en lugar de asumir cómo es tu hijo y desear que sea feliz, sobreestimulaciones educativas tempranas como hablar a los bebés en otros idiomas, ponerles dibujos «educativos», juegos de tablet…para que sea el más espabilado y el más listo, en lugar de jugar con él, cantarle o hacer a cualquier cosa que le haga reir…ESTAR

    A veces me repatea que no sepamos entender que ser padres es algo muy complejo y que nadie tiene la barita mágica que lo arregla todo y no todo sirve para todo tipo de niños. Porque son tan diversos como nosotros, porque ante todo son personas y para gustos los colores…

    Bueno, un abrazo y menos mal que, como decían en La Bola, «nunca te acostarás sin saber una cosa más»: hay que aprender a dejar los prejuicios de lado!

    Ana

  • mhumbertl
    Posted at 22:18h, 28 diciembre Responder

    Reblogueó esto en Supermum's blogy comentado:
    Una bona lliçó!

  • Mireia
    Posted at 09:23h, 15 enero Responder

    Em sento tant identificada!! El meu petit és el quart de la familia, i tots 4 són ben diferents..Amb el petit he volgut fer tot el que no vaig poder amb els altres, desde el part natural a la lactància exclussiva, collit, portabebes…però és ell qui decideix i li encanta el seu xumet, i a la nit no dormim gens i estic molt tentada a donar-li els «miracolosos cereals» ara que acaba de fer els 5 mesos i a la vegada em sento culpable…Crec que em de sentir-nos orgulloses de voler fer el millor pels nostres fills però deixar de banda la culpabilitat d’una vegada, i seguir el ritme que ells marquen i necessiten, tot i que a vegades és difícil! I sobretot no jutjar. Crec que totes aquestes experiències et fan una millor doula, segur! I ara mateix puc escriure tot això gràcies al portabebe!!!

  • ingrid
    Posted at 15:17h, 27 enero Responder

    M’encanta llegir-te. Ets una crack!!! Jo tinc una nena d 5 anys i una petita de 9 mesos. Els primers 6 mesos una mica caòtics, intentant posar ordre i distribuir el temps intentant fer miracles, però tot a poc a poc es posa a lloc, nosaltres, els sentiments, les inquietuts, s’acabarà el ditxòs hivern i vindrà la primavera, i la roda ja haurà donat una volta, i a partir d’aquí si hi ha sort, tot serà fantàstic!!!! Una abraçada!!!
    Quina careta de bitxo que fa el Joan! Jeje

  • Elena Roca
    Posted at 13:15h, 29 diciembre Responder

    Bona tarda,
    El meu nom més Elena i sóc psicòloga de la salut i fa un any també mare… D’entrada, tot el que ens explicava la llevadora (que més tard he sabut que es deia criança amb apego), em semblava de calaix però poc a poc, em vaig anar adonant de les obsessions, de les mirades de superioritat i dels judicis tòxics de moltes mares que practiquen aquest tipus de criança (jo em considero una d’elles però sense extremismes ni obsessions). Tot això, em va fer agafar una mica de distància i per què no dir-ho? mania, a la criança amb apego que, d’altra banda, em sembla que ben entesa, està molt bé. Ara, professionalment intento acompanyar a mares i pares en el procés de pre-concepció-criança per tal de que aquest sigui saludable per ells i pel nen… I per mi, això passa, inevitablement per aquesta cura d’humiltat de la que parles! Gràcies!

  • Sara
    Posted at 13:05h, 14 abril Responder

    Estoy totalmente de acuerdo. Cuando tienes a tu primer hijo juzgas muchas veces sin darte cuenta. Yo tuve la suerte de tener un primer hijo «perfecto», pecho genial, postparto genial, empezó a dormir casi toda la noche desde los primeros meses, yo dormía de día con el mientras dormía la siesta….. Me pensaba que había dado en la clave con la fórmula y que si tenía otro hijo sería igual. Pues paf en toda la cara. Haciendo lo mismo no me ha salido igual. La lactancia no la he disfrutado tanto, las noches tremendas, la mochila no tan bien…. Y es que ni ellos son iguales ni nosotras tampoco lo somos!!!! Tener más hijos conlleva más cansancio, más noches sin dormir, más cómidas de cabeza, ir a un ritmo marcado por el mayor….etc. y la familia que te rodea a veces no es consciente de lo mal que lo estás pasando, en unos momentos que tendrían que ser «maravillosos». Agridulce es una palabra que para mí define la maternidad.

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?