23 Oct Si no hi ets, simplement em faltes…
Moments que,
des de la teva inconsciència,
em mires demanant-me un respir,
demanant-me espai,
suplicant-me uns segons de tranquil·litat.
I jo que no ho comprenc, que no t’entenc,
et miro amb to de súplica reclamant que em regalis tota la teva empatia,
inclús en aquells moments extrems on flaqueges i ja no saps què pots fer,
jo et segueixo necessitant.
Un dia vaig despertar.
Un dia , simplement vaig existir…
dins de tu, amb tu…
perquè tu i jo formem part l’un de l’altre…
tu i jo som un tot,
tu i jo ho som tot per mi…
Perquè tu seguies fent la teva vida fora,
però jo m’estava fent dins teu,
jo començava a existir aferrat al teu ventre…
Tant càlid, tan tranquil,
amb aquell so de fons,
dins d’aquella foscor tant confortable…
sense por, sense neguit ,
sentint-te amb tots i cadascun dels meus sentits…
Un dia vaig voler saber més i vaig decidir sortir…
va ser un camí dur i alhora tan estranyament enriquidor
que vaig arribar feliç, serè, ferm…
I de sobte: Llum, sorolls nítids, veus i…TU,
tu que ets jo, jo que sóc tu…
i com separar-nos si som un?
Si t’allunyes em deixo de trobar bé,
et necessito perquè jo sóc tu i tu ets jo.
Mil sensacions al dia,
algunes càlides, altres fredes…
algunes bones, altres dolentes …
i tu que em mires i jo que em quedo tranquil,
i si te’n vas crido,
crido ben fort i ben alt perquè em surt de dins i no puc fer-hi res,
i tu tornes i em mires,
em cantes, m’acarones, m’ hipnotitzes
i jo torno a estar en pau ,
perquè tornem a ser un tot,
el meu tot.
Si no hi ets, simplement em faltes.
Senzill, conscient, potser massa i tot en un món tant complicat.
Quan estigui preparat per sortir del tot t’ho faré saber,
però ha de ser poc a poc,
sense presses ni neguits,
tant serè, tan tranquil,
i tan ferm com vaig arribar,
poc a poc et deixaré anar la mà,
mentre em miris amb aquella mirada de qui em gestar,
contenta , tranquil·la, serena,
amb aquella mirada que ens va enamorar.
T’estimo mare…
t’estimo fill.
fentpensantdient
Posted at 10:03h, 23 octubreÉs molt bonic Cris, i molt cert.
Està bé intentar posar-nos en el seu lloc, sempre, quan són nadons o quan tenen 3 o 8 anys. Saber què senten, què els passa. S’entenen moltes coses.
pumpumpep
Posted at 16:10h, 23 octubrePreciós! :_)
izascun79
Posted at 21:51h, 23 octubreM’has posat la pell de gallina, Cris! Precioses paraules abans de tancar els ulls, amb el cos calentet del meu altre jo dormint al meu costat…
entremishoras
Posted at 21:57h, 23 octubreQuè bonic i què cert, de vegades ens hauríem de posar més en la seva pell i potser entendríem moltes més coses…
Maria Dolors
Posted at 06:04h, 24 octubreCris que maco.
laia
Posted at 06:26h, 24 octubrePrecios cris!!!
carla
Posted at 07:30h, 24 octubreaix fins i tot he plorat! és preciós!!
Eugenia
Posted at 18:25h, 25 octubreSempre…sempre dic aixo…nosaltres hem sigut petits tambe …i a vegadas un s’oblida y molt.. Preciós de veritat!!!
José María Navarro Latorre
Posted at 11:29h, 28 octubregallina de pell
Cris
Posted at 23:04h, 02 noviembreSe m’ha sortit una llagrimeta i tot! Es teu aquest escrit?? Es preciós… de vegades veig la meva filla mirar-me amb uns ulls que diuen exactament el que posa en aquest text… i la mirada que li torno, es exactament el que descriu aquest escrit… Es amor en essència pura!!
crismoe
Posted at 07:49h, 03 noviembreEm sento molt feliç de que t’ hi vegis tan reflectoda… Si, és meu l’ escrit 🙂