Si no hi ets, simplement em faltes…

Moments que,

des de la teva inconsciència,

em mires demanant-me un respir,

demanant-me espai,

suplicant-me uns segons de tranquil·litat.

I jo que no ho comprenc, que no t’entenc,

et miro amb to de súplica reclamant que em regalis tota la teva empatia,

inclús en aquells moments extrems on flaqueges i ja no saps què pots fer,

jo et segueixo necessitant.

Un dia vaig despertar.

Un dia , simplement vaig existir…

dins de tu, amb tu…

perquè tu i jo formem part l’un de l’altre…

tu i jo som un tot,

tu i jo ho som tot per mi…

Perquè tu seguies fent la teva vida fora,

però jo m’estava fent dins teu,

jo començava a existir aferrat al teu ventre…

Tant càlid, tan tranquil,

amb aquell so de fons,

dins d’aquella foscor tant confortable…

sense por, sense neguit ,

sentint-te amb tots i cadascun dels meus sentits…

Un dia vaig voler saber més i vaig decidir sortir…

va ser un camí dur i alhora tan estranyament enriquidor

que vaig arribar feliç, serè, ferm…

I de sobte: Llum, sorolls nítids, veus i…TU,

tu que ets jo, jo que sóc tu…

i com separar-nos si som un?

Si t’allunyes em deixo de trobar bé,

et necessito perquè jo sóc tu i tu ets jo.

Mil sensacions al dia,

algunes càlides, altres fredes…

algunes bones, altres dolentes …

i tu que em mires i jo que em quedo tranquil,

i si te’n vas crido,

crido ben fort i ben alt perquè em surt de dins i no puc fer-hi res,

i tu tornes i em mires,

em cantes, m’acarones, m’ hipnotitzes

i jo torno a estar en pau ,

perquè tornem a ser un tot,

el meu tot.

Si no hi ets, simplement em faltes.

Senzill, conscient, potser massa i tot en un món tant complicat.

Quan estigui preparat per sortir del tot t’ho faré saber,

però ha de ser poc a poc,

sense presses ni neguits,

tant serè, tan tranquil,

i tan ferm com vaig arribar,

poc a poc et deixaré anar la mà,

mentre em miris amb aquella mirada de qui em gestar,

contenta , tranquil·la, serena,

amb aquella mirada que ens va enamorar.

T’estimo mare…

t’estimo fill.

tu ets jo

11 Comments
  • fentpensantdient
    Posted at 10:03h, 23 octubre Responder

    És molt bonic Cris, i molt cert.
    Està bé intentar posar-nos en el seu lloc, sempre, quan són nadons o quan tenen 3 o 8 anys. Saber què senten, què els passa. S’entenen moltes coses.

  • pumpumpep
    Posted at 16:10h, 23 octubre Responder

    Preciós! :_)

  • izascun79
    Posted at 21:51h, 23 octubre Responder

    M’has posat la pell de gallina, Cris! Precioses paraules abans de tancar els ulls, amb el cos calentet del meu altre jo dormint al meu costat…

  • entremishoras
    Posted at 21:57h, 23 octubre Responder

    Què bonic i què cert, de vegades ens hauríem de posar més en la seva pell i potser entendríem moltes més coses…

  • Maria Dolors
    Posted at 06:04h, 24 octubre Responder

    Cris que maco.

  • laia
    Posted at 06:26h, 24 octubre Responder

    Precios cris!!!

  • carla
    Posted at 07:30h, 24 octubre Responder

    aix fins i tot he plorat! és preciós!!

  • Eugenia
    Posted at 18:25h, 25 octubre Responder

    Sempre…sempre dic aixo…nosaltres hem sigut petits tambe …i a vegadas un s’oblida y molt.. Preciós de veritat!!!

  • José María Navarro Latorre
    Posted at 11:29h, 28 octubre Responder

    gallina de pell

  • Cris
    Posted at 23:04h, 02 noviembre Responder

    Se m’ha sortit una llagrimeta i tot! Es teu aquest escrit?? Es preciós… de vegades veig la meva filla mirar-me amb uns ulls que diuen exactament el que posa en aquest text… i la mirada que li torno, es exactament el que descriu aquest escrit… Es amor en essència pura!!

    • crismoe
      Posted at 07:49h, 03 noviembre Responder

      Em sento molt feliç de que t’ hi vegis tan reflectoda… Si, és meu l’ escrit 🙂

Post A Comment