CARTA ALS MEUS TRES FILLS.

Estimat Joan,

Només fa 1,5 mesos que has nascut i ja necessito dir-te tot això…

Estic saturada….tant que em fa mal fins i tot la punta del nas.

Has nascut en ple estiu, amb els teus germans de vacances…ells s’han banyat a la platja, jo només ho he pogut fer en un mar de dubtes, contradiccions i sentiments de culpa…

Culpa per no poder atendre els teus germans tal i com es mereixen, culpa per no saber atendre’t a tu, el meu tercer fill.

Joan, plores, plores molt i sé que tens mil raons per fer-ho, algunes son fisiològiques, imagino que un estómac immadur no deu ser pas agradable o rebre en la totalitat dels teus 5 sentits estímuls que no coneixes deu molt inquietant, per no esmentar que intentes comunicar-te amb mi i jo no t’entenc… Suposo que neguitós i irritable és lo mínim que pots estar.

Les males llengües diuen que és culpa meva perquè t’he malacostumat, ja que tot el dia et porto en braços, jo simplement crec que et dono el mínim que necessites, tot el meu suport, perquè més no puc fer… No sé com agafar-te, com fer-te entendre que estic pel que necessitis, i el problema és que suposo que tu ja ho entens, la que no t’entén sóc jo, el problema , doncs, és meu.

Per altre banda els teus germans no paren quiets en tot el dia, la Maria està en plena “adolescència” i tot el dia plora, renega i crida…no deu ser gens agradable per les teves petites orelles, però noi, és el que hi ha.

Només et puc dir que intento i intentaré per tots els medis que puguis adaptar-te a aquest món frenètic de la manera més suau i dolça possible…sé que els meus nervis i les meves queixes contínues no ajuden, però també sé que m’entens, perquè tu ets jo i captes tot el que t’envolta a través de mi.

T’estimo Joan, t’estimo fill meu.

Estimada Maria,

Ho sento, sento molt no preguntar-te més sovint si estàs bé i contenta. Sento no estar a l’alçada de la situació. Sento molt no comprendre’t a vegades i altres no estar d’acord amb tu…Sento ficar-te tantes presses contínuament i dir-te que no a tantes coses…Sento que ho vulguis fer tot tu sola i que sovint perdi la paciència i t’ ho prengui de males maneres per fer-ho jo… Sento molt ser jo la que et cordi les sabates o la que et pugi a la tassa del wc.

Sento molt renyar-te cada vegada que et tires la llet per sobre o quan intentes plantar una planta i per fer-ho arrenques la maduixera… Sento cridar-te quan intentes escombrar i sense voler li dones un cop amb l’escombra al Joan…Sento posar-te mala cara quan sento un cinquantè “no”…

Sé que em necessites més que mai, perquè tens dos anys i mig i és el moment en que et reafirmes com a persona i que emprens la teva pròpia seguretat…jo hi he de ser , però sovint estic a l’altre punta de la casa calmant el teu germà Joan.

Lamento profundament no carregar-te a l’esquena amb la motxilla…Lamento profundament nos ser-hi quan em crides… Lamento immensament que hagis hagut de veure tanta televisió aquest estiu perquè no puc jugar amb tu… I el que lamento més és no adormir-te jo moltes nits i no cantar amb tu la Lluna la pruna em la regularitat que m’ho demanes…

Sé que mai et podré compensar, si et serveix de consol sàpigues que m’estiro a més no poder per arribar on fa falta, encara que sovint no m’estir-ho prou, sàpigues que ho sé i que t’entenc i que ho tinc tot molt present.

T’estimo molt Maria, t’estimo molt filla.

Estimat Xavi,

Ets el gran, el més gran, que no vol dir que siguis gran d’edat.

Només fa 4 anys que navegues per aquests mars…només fa 4 anys que vas saludar el món amb aquells crits tan i tant potents…

El més sentit dels meus 3 fills, el més sensible dels meus tresors…Quan encara ni tan sols parlaves ja ploraves al sentir la cançó del Paf…Tan empàtic que a vegades et fas mal.

EM sap greu que tothom et digui que ja ets gran, inclosa jo, que a vegades rellisco…

Em sap greu que si queda un trocet de dia el dediqui a la Maria perquè després ho penso i sé que tu també em necessites…Sé que em perdones, perquè m’ho dius cada dia: “no passa res mama, ja puc dormir sol” em vas dir fa una setmana…Els ulls se’m van omplir de llàgrimes: Veure com has crescut, veure que fins i tot amb la situació més complicada, l’empatia que tens cap a mi guanya, és emocionantíssim…

M’abraces constantment, em dius que m’estimes coma mínim 100 vegades al dia i per mi això són dosis de l’energia que necessito ara mateix per tirar endavant i no perdre els nervis. Et gegant carinyo, gegant…

Ara, també et demano perdó a tu per perdre tan sovint la paciència i per només jugar amb tu una cada 20 vegades que m’ho demanes…ets un gran ninja Xavi…Quan et veig carregat amb 4 espases i una destral, somric, per dintre i per fora, perquè no et pot ser més perseverant que tu. Portes tot l’estiu demanant-nos una funda per la teva espasa…ho hem provat amb cordes, amb cinturons, amb de tot, perquè tu vols la funda penjada amb l’esquena per treure’t l’espasa com ho fa el son Goku amb el seu bastó. No parem de dir-te que necessites una espasa més curta perquè per mida és impossible que aquella espasota surti d’un sol cop…Tens el braç d’un nen de 4 anys, no de 10! Doncs avui ens has sorprès amb un tub de cartró i unes cordes, i atenció, te l’has penjat i t’has pogut treure l’espasa d’un sol cop. Ens has donat una lliçó…Realment es podia fer, però nosaltres sempre ocupats amb altres coses no hem tingut temps a pensar-hi, en canvi tu, no has parat fins aconseguir-ho. Estic molt molt orgullosa de tu. T’estimo Xavi, t’ estimo fill.

Sembla mentida com en un parell de mesos puguin passar tantes coses…

Sembla mentida com creixen,

Sembla mentida que ja no pugui recuperar l’ ahir dels meus nens…Només espero que la reflexió m’ajudi a fer-ho millor demà…

IMG_0727 

28 Comments
  • martina escribano Martí
    Posted at 14:13h, 13 septiembre Responder

    M’has fet plorar, eriçats tinc els péls, s’ estimen tant els fills que donariem qualsevol instant que quedés per ells. Però a la vegada es necessiten moltes hores per poder compartir junts i de vegades…sovint…anem tan cansades que ni forces ens queden. Jo tinc dos fills de 20 mesos i 8 mesos…i és una feinada ppeò quan t’abraça, et diu q t’estima, et somriuen….dosi d’energia!!!! No t’has de sentir culpable doncs ells ja saben fins a on podem arribar però si fos per ells estarien amb la mama les vint i trenta hores del dia…pq els hi agrada sentir el nostre alé, la nostra escalforeta, la nostre olor,…ells saben que els estimem com a res en aquest món i ens ho demostren cada dia. Ets una valenta amb tres petitons…ara és dur però de ben segur tindrà recompensa!!!😉😊😊 una abraçada

  • Elvira
    Posted at 14:17h, 13 septiembre Responder

    Ostre he plorat!!! en tinc nomes don nens pero em sento molt indetificada… Una abraçada!!!

  • Lai - Asi como lo pienso
    Posted at 14:29h, 13 septiembre Responder

    Quines cartes més emocionants Cris…son precioses! I tradueixen tanta sinceritat…

  • moe
    Posted at 14:30h, 13 septiembre Responder

    Els tens, els gaudeixes i pateixes, i tires endavant lluitant i veient-los créixer, així és des de que roda el món. Lluitar, lluitar i lluitar, per arribar a tots i a tot, és l´única medicina. L’energia la tens, i de sobres, encara que en certs moments no te la sàpigues veure. Força, a lluitar i a gaudir, que per més maldades que vagin, et sentiràs recompensada i, en créixer i posar seny, ells t´ho agrairan eternament.

  • Mireia - mare d'en Pablo i futur Lucas ( actual. 5 mesos embaras)
    Posted at 14:45h, 13 septiembre Responder

    Precioses paraules!

  • laia
    Posted at 15:50h, 13 septiembre Responder

    Q maco cris!!!

  • raquel
    Posted at 18:48h, 13 septiembre Responder

    Aish! Quin fart de plorar! Em sento totalment identificada. També en tinc 3! Per sort ja ha passat el pitjor, la petita acaba de fer 2 anys, la mitjana 4 i mig, i el gran 7 i mig.
    Gairebé com tu. Ànims, ho faràs el millor que podràs i sabràs, i et necessiten tots, aprofita quan en Joan dormi per estar al 100% pels altres 2, i aprofita, ara que comença l’escola, per estar amb el Joan 100% mentre els «grans» no hi són. Tot pasa, i tens i tindràs 3 fills meravellosos, cadascú amb la seva estoneta de mama… 😉 I aprendràs a organitzar-te i a distribuir el teu temps, fins i tot a fer activitats similars adaptades a 3 edats!

  • Olga
    Posted at 19:20h, 13 septiembre Responder

    jo també m’he emocionat perque ser el que estas vivint i sentint. Els teus fills t’estimen incondicionalment encara que nosaltres pensem que no arribem mai a fer-ho com voldriem. Som humanes i fem el que podem. Anims!!!

  • laurablanch
    Posted at 20:06h, 13 septiembre Responder

    Què maco tot el que dius, fins i tot les coses que fan mal. Ets molt valenta, per tenir-ne tres, per tenir-los seguits i per respectar-los tant.

    Una abraçada forta i molts ànims!

  • hortensia
    Posted at 23:23h, 13 septiembre Responder

    Uff, la maternitat de 3 de vegades es esgotadora. Quan, després de una hora aconsegueixes que el petit s’ adormi, arriben els altres fent soroll i el desperten, i torna a començar…El teu mitja te una edat complicada i el gran encara es petit. Trobaras la manera d’equilibrar energies. Penjarte al bebé i mimar a la mitjana mentre ell dormi. Implicar al gran en petites coses que el facin sentir important, imprescindible (si, sovint diem massa aixo de tu ets el gran, jo intento no dir-ho molt… ), pero ferli saber que junts fem un equip també per cuidar el petit. I intentar ser honesta, explicar com sentim les coses, parlarlos a ells de com ens sentim . Potser crear un mon de fantasia on no hi hagués «obligacions» i sempre puguessim jugar i cantar la lluna la pruna i jugar a espases. Verbalitzar que ho desitgem. Intentar mantenir el bon humor malgrat els moments d’estrés, no martiritzarnos per no poder fer-ho sempre com voldriem (tele,etc), ho fem com podem, ells ho poden entendre, tenir una mare perfecte es… mentida! Aixó penso jo i em consola, no se si et servira, pero ho comparteixo amb tu. Veuras que aviat comença el cole i tindras mes calma pel petit, que aviat deixara de plorar. Anims!

  • noelia
    Posted at 06:32h, 14 septiembre Responder

    Una carta absolutament preciosa,plena de paraules tendres i sentiments sincers. No es facil ser pares i ho reflexes molt be en els teus neguits i en el sentiment de culpa per no arribar mes enlla, pero ho fas molt be, el mes important es q els estimes per sobre d totes les coses i fas tot el possible per ells. Jo en tinc dos i m’identifico amb moltes coses q has dit, mai creiem q els dediquem suficient atencio, suficients somriures, jocs, caricies… Al final el mes important es q gaudeixis d’ells i et vegin i et sentin feliç.

  • Isabel mas
    Posted at 14:10h, 14 septiembre Responder

    Enhorabona!!!! Emocionant, pell de gallina. Tinc 3 fills: Lluis de 5 anys, Maria de casi 4 i la Gisela de 1 any. Fa ara un any estava EXACTAMENT en la teva situacio: vacances sense aigua, 2 fills reclamant i un bebe plorant i reclamant. Ara un any despres les coses comencen a ser mes suau. Es dur poder ser i fer de mare de tots pero ho aconseguirem!

  • Eulàlia (Princess and Owl stories)
    Posted at 16:04h, 14 septiembre Responder

    Com m’has emocionat! Jo només tinc una nena (de 18 mesos) però les teves reflexions m’han fet adonar-m’he que encara no és l’hora del segon, que ella em necessita ARA. Tot i que sempre he pensat que és preciós que es duguin poc… Ànims! Ho fas molt bé!!

  • judit
    Posted at 13:13h, 15 septiembre Responder

    Molts ànims!!! La meva segona xica està a punt de néixer i el q més em preocupa és poder-ho portar el millor possible amb la gran amb qui es portaran dos anys i 3 mesos. Segur q hi haurà moments x tot, com els q deveu viure vosaltres. Ja ho anirem veient…

  • Sara
    Posted at 17:28h, 15 septiembre Responder

    Ostres,quin fart de plorar… Jo en tinc dos que es porten 25 mesos. I una situació personal que ara mateix em fa sentir una mica malament, com si els hagués fallat. A més tenen 4 i 2 anys, i el que has explicat a les seves cartes m’ha portat a pensar en ells perquè s’assemblen moltíssim. Veure que el que sents ho viu més gent és un consol, com pensar que no deus fer-ho tan malament. Gràcies per aquest escrit. Crec que amb el temps anirem, i aniran, trobant l’equilibri. Fa falta més gent que s’expressi així i no tanta gent fent creure que tot és fàcil. Gràcies de nou.

  • surfzone
    Posted at 18:54h, 15 septiembre Responder

    Ànims, jo també tinc 3 filles (8, 6 i 3 anys) i no trobo ni temps per escriure’ls aquestes cartes tan magnífiques que els has escrit!

  • Míriam Farelo
    Posted at 18:56h, 15 septiembre Responder

    Llagrimotes em cauen dels ulls… enhorabona Cris i gràcies per compartir-ho. Mil petons

  • samanta
    Posted at 19:54h, 15 septiembre Responder

    Q complicat es ser mare… I a l’ estiu

  • entremishoras
    Posted at 11:53h, 17 septiembre Responder

    Això és preciòs, estic segura que els teus fills saben que els estimes amb bogeria. Jo tinc dos petits, Nen que farà 3 anys el mes que ve i Nena de 16 mesos, i comprenc el que és no arribar a tot, però no m’imagino el que ha de ser tenir un altre petitó que es portin tant poc entre ells…. T’admiro realment perquè jo no m’hi veig amb cor. Un petó molt gros i molts ànims!

  • mònica
    Posted at 13:32h, 17 septiembre Responder

    Cris, no pensis en cap moment que ho estas fent malament!! només faltaria!!! ets una super mama!!!
    el teu Joan em recorda molt a la meva filla, sis mesos va dormir sobre meu, enganxada al meu mugró tot el dia!!! és intolerant als làctics, a l’ou i al glúten. han passat dos anys fins que ho hem descobert. dos anys enganxada a mi i al meu mugró com un koala.
    Segur que el Joan no té res de tot això, però quan sento històries tan semblants a la meva penso que potser tenen el mateix i que potser si et puc ajudar una miqueta doncs… a mi tothom em deia que era culpa meva pq la malcriava i resulta que no!!! ejjejeje
    en fi, espero no incomodar-te amb el meu comentari…

  • Laura Ferret Saiz
    Posted at 14:02h, 17 septiembre Responder

    Què bo! El 17 de juliol va néixer el meu fill Aniol, mentre les seves germanes Irune i Queralt tenen 4 anys i 1 i mig respectivament! Què t»haig de dir…m’has fet riure…jo tampoc m’he banyat aquest estiu! Però també he percebut una certa tristesa que et convido a què abandonis pensant en el gran regal que els has fet, tenir germans!!! Molts ànims!!!

  • Inski
    Posted at 22:35h, 18 septiembre Responder

    Buff! Quin fart de plorar! I això que jo encara en tinc només una! Però sempre volem arribar a molt més del que podem arribar. Som tan exigents!! Però realment és un sentiment, no és «racional», així que potser ens queda acceptar que som així i no posar-nos més pressió de la que tenim. Crec que només el fet de ser conscient de tot el que expresses, ja és un pas molt gran per acostar-te als teus fills, encara que no sigui amb la presència de jugar quan t’ho demanen o d’acompanyar-los en el dormir.
    Una abraçada gegant!

  • creampurple
    Posted at 11:58h, 19 septiembre Responder

    nina, no estàs sola!
    les meves filles són més grans (14 i 12) però m’has fet reviure una bona colla de sentiments.
    No et sentis culpable per res!
    la maternitat i l’educació són una gran marató!
    una abraçada i molts ànims!!!!!!!!!!

  • latietamar
    Posted at 07:59h, 21 septiembre Responder

    T’entenc perfectament, però no hem d’arribar a tot arreu. Procurem ser les millors mare, les millors filles, les millors amigues, les millors amants, les millors en tot!! Crec que fas una molt bona reflexió, encara que t’animo a que potenciïs també tot ho bo que fas, mirant toooot el que fas i deixant de banda el que t’agradaria fer i les hores i energies, ja no et dinen per més. Cuida’t.

  • Núria
    Posted at 11:12h, 15 diciembre Responder

    HOla,
    sóc la Núria, també mare de tres fills. Fa poc m’he estrenat com a blogger, i la veritat és que trobar algú com tu que està igual que jo, llegir-me a mi mateixa en els teus posts… m’encanta!!!

    Estic a http://maremaronamarassa.blogspot.com.es/

    Gràcies per compartir!

  • Isabel
    Posted at 13:33h, 14 enero Responder

    Encara ploro pq em sento en la mateixa situació. Tinc 3 nens de 5 anys, 2,5 i 4 mesos i vaig desbordada. Estimo els meus fills pro en ocasions no arribo a tot i les teves cartes m’han fet adornar-me q no sóc super woman i q he d’adonar-me q cadascun en necessita el meu temps. Moltes gràcies per compartir-ho.

    • crismoe
      Posted at 20:12h, 14 enero Responder

      Ai Isabel, estem doncs exactament en la mateixa situació! T’entenc taaaaant! Si vols passa’t pel grup de Facebook Mama Llum, és una tribu d’allò més maca i sempre va bé desfogar-te i veure que som moltes en la mateixa situació i amb sentiments similars… Molts ànims i molta força!

      • Isabel
        Posted at 22:41h, 15 enero Responder

        Gràcies per respondre i compartir les teves vivències.

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?